LES REVOLTES REMENCES: LO TEMPS DE LA SERVITUD HA ACABAT
Des de mitjans del segle XI, amb el debilitament del poder comtal, i en els segles posteriors a causa del pactisme practicat pels reis aragonesos, la pressió dels senyors feudals cap a la pagesia, va donar lloc a un procés de lenta però continuada feudalització del camp català.
CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració de: Carles Guillot
La riquesa feudal es basava en les extraccions senyorials (rendes i impostos) que aquests cobraven als pagesos. Així, els pagesos lliures van anar desapareixent i es van anar convertint en serfs de la gleva, pagesos adscrits a una terra que treballaven i a la qual estaven lligats per un contracte emfitèutic. Aquest contracte establia que la terra tenia una doble propietat. D’una banda, el domini directe corresponia al senyor feudal, i de l’altre el domini útil, que queda en mans de la família pagesa. La seqüència seria la següent: El senyor, entrega a perpetuïtat el domini útil de la terra a canvi d’una quantitat (primer en espècies, després substituïda per diners, tot i que no desapareix el cens en espècie) en concepte d’entrada del pagès a la terra i es reserva una sèrie de drets sobre la terra. A canvi, l’emfiteuta tindrà el dret de posseir el domini útil, de decidir que hi plantarà i com gestionarà l’explotació, de vendre’l, de sots-establir-lo i d’alienar-lo, així com de gaudir de part dels seus fruits, sempre respectant, però, els drets que té el senyor feudal.
La millor manera de treure profit d’aquesta situació de dependència del pagès en zones com la vall d’Hostoles, d’habitat dispers, va ser l’existència i proliferació del mas, que era la unitat típica d’explotació agrícola. Estava constituït pel conjunt de construccions, on hi havia la residència familiar del pagès, les corts, els magatzems i les quadres, i per unes 20 o 40 hectàrees de terres per llaurar, anomenats generalment honors, caracteritzades per un policultiu, que incloïa diferents varietats de cereals (ordi, blat, civada, espelta,…), arboricultura secundària, hort, pastures, erms i amb una part de bosc que permetés treure’n branques i fusta pel manteniment de la casa i el bestiar.
A aquests contractes emfitèutics cal afegir altres drets que tenien els senyors sobre els pagesos. Són els anomenats “mals usos” que legitimaven les exaccions que, de manera arbitrària, s’havien anat imposant a la Catalunya Vella des del s. XI i que constituïen unes pràctiques rutinàries hereditàries, encaminades al lucre dels senyors. Bàsicament són l’eixorquia, que permetia que el senyor es quedés amb la tercera part dels béns del pagès que moria sense una descendència que seguís treballant les terres del mas; la ferma d’espoli, que obligava el pagès a garantir el dot que li aportava la futura muller amb el mas que tenia pel seu senyor; la intestia, que penalitzava els pagesos que morien sense fer testament; l’àrsia o àrsina, que implicava que el senyor podia quedar-se la tercera part dels béns del pagès a qui se li hagués cremat el mas del qual depenia (i que es pot interpretar com una manera d’evitar formes extremes d’expressió de rebel·lia pagesa o com una manera de treure beneficis de la desgràcia aliena); la cugucia, que castigava, a través dels béns del pagès, les relacions adúlteres de la dona, i que pot ser considerat una forma de control sobre les relacions sexuals de la dona. A més a més dels anteriors, hi ha la remença, recollit a la constitució “En terres o llocs” promulgada a les Corts de Barcelona de 1283, i que exigia que els tinents no lliures, els pagesos que estaven adscrits al mas d’un senyor, paguessin drets de redempció si abandonaven les terres senyorials per establir-se en un altre lloc i que tractava la pagesia com persones no lliures i sotmeses a ell.
Amb l’arribada de la pesta a Catalunya l’any 1348, i altres epidèmies en els anys posteriors, es va produir una gran mortaldat a tot el territori. Catalunya perd més d’un quart de la seva població, i molts masos queden buits, o bé per la mort dels seus habitants o per la fugida d’aquests.
Aquest fenomen donarà lloc als anomenats “masos rònecs”, masos i terres abandonades pels seus propietaris. A la vall d’Hostoles aquesta mortaldat també arribarà, i serà més greu que la mitja catalana, ja que es creu que prop de dos terços de la població va morir. En un cens de 1329 es comptabilitzen 310 masos, però després de les pestilències només en queden 118. A més a més, a la zona de la vall d’Hostoles, aquesta mortaldat es va veure ampliada per la sèrie sísmica que va afectar tota l’àrea de La Garrotxa els anys 1427 i 1428, que va omplir de runes la Catalunya Vella. Sabem que aquests terratrèmols varen ensorrar bona part dels monestirs d’Amer, Banyoles o Camprodon, i ciutats com Olot i Puigcerdà, i ens consta que quedaren destruïdes les esglésies parroquials de les Planes, Sant Pere Sacosta, Cogolls i les Encies. Fruit de totes aquestes calamitats, els senyors feudals van veure com les seves rendes disminuïen i es van dedicar a aplicar una política més severa sobre les famílies de pagesos de remença.
Fruit del descontentament d’aquesta situació, ja des de finals del segle XIV i principis del segle XV els pagesos intentaran organitzar-se per acabar amb aquesta condició de servitud. Però no serà fins a mitjans de segle que la corona atorgà una autorització a tots els pagesos de remença per a poder constituir els sindicats remences, és a dir, perquè poguessin ajuntar-se, en un número no superior a cinquanta i sempre amb supervisió d’un oficial reial, per a tractar el tema de l’absolució d’aquestes càrregues i, a canvi, els pagesos es comprometen a pagar 100.000 florins a la corona. Així, en els anys 1448 i 1449, es varen reunir a Catalunya més de 10.500 homes de 912 parròquies. Els habitants de les parròquies de la vall d’Hostoles (Les Planes, Sant Pere Sacosta, les Encies, Cogolls, Pineda i Sant Feliu de Pallerols) són citats el dia 9 de novembre de 1448 a la plaça de Sant Feliu de Pallerols, on acudeixen quaranta caps de famílies remences. Hem de tenir present que l’autorització reial del rei Alfons IV per a la creació d’aquest primer sindicat remença és una de les primeres mostres de reconeixement polític d’un col·lectiu no privilegiat: per primera vegada es reconeix capacitat de negociació al col·lectiu de pagesos no lliures.
Davant la negativa dels grans senyors a respondre les requisitòries reials, com que no van admetre la legalitat de la demanda ni reconèixer el rei com a autoritat competent, el 4 d’octubre de 1455 el rei Alfons el Magnànim va fer pública una sentència interlocutòria condemnant els senyors i suspenent provisionalment la remença i els mals usos, la qual cosa marcarà un punt d’inflexió en el conflicte, ja que molts pagesos deixaran de pagar emparant-se en aquesta sentència. Però els senyors feudals començaren a reclamar les prestacions senyorials i homenatges que els pagesos els devien, sense fer diferenciacions entre les servituds personals pròpies dels mals usos i els censos de les terres. Aquesta actitud desfermà els ànims dels pagesos i provocà un alçament armat dels pagesos de l’Empordà, seguit pels territoris de l’interior de Girona, la zona anomenada La Muntanya el febrer de 1462. Hem de tenir en compte que els pagesos revoltats no eren només els remences, sinó de bona part de la pagesia d’aquestes zones, és a dir, pagesos sots establerts en altres terres, jornalers i pagesos sense propietats, però que patien igual els abusos dels senyors. De fet, la violència camperola anava dirigida contra la petita noblesa i els propietaris rurals que vivien a les ciutats i viles. Si més no, així sembla demostrar-ho el Dietari o Llibre de Jornades de l’escrivà major de la Diputació del General, Jaume Salafont, quan escriu que “molts pagesos s’eren levats mà armada contra lurs senyors denegant-los pagar censos, delmes e altres rendes; e anaven per tot Empurdà e altres parts del dit Principat combatent viles e castells, axí com són Castellfollit, Sancta Pau, Banyoles e altres lochs molts. E prenien los cavallers e gemtils hòmens, entrant-los per força per lurs cases, e robantlos tots los béns mobles que y trobaven, axí com són roba, argent, diners, sclaus, sclaves, mules e cavalls, e tot se’n ho portaven, e metien-los groça cadena pel coll e stacaven-los a la paret”.
Aquest aixecament va coincidir amb l’esclat de les hostilitats armades entre la corona i les institucions civils catalanes. En el rerefons d’aquest conflicte hi trobem les tensions entre diversos sectors de la noblesa catalana, la lluita pel control municipal de Barcelona entre els diferents estaments agrupats en la Biga i la Busca i l’enfrontament polític entre la corona i la Diputació del General (Generalitat), tant per motius econòmics com per l’autoritarisme monàrquic que la dinastia castellana volia imposar a aquesta rígida estructura, controlada per l’oligarquia catalana i els senyors feudals. L’augment de la tensió feu que el rei Joan II marxés del territori català, i la reina Joana i el príncep Ferran es refugiessin a Girona, on va anomenar Verntallat com a cap de les forces remences; Començava així, la Guerra Civil Catalana, que va enfrontar la corona amb les institucions catalanes (1462-1472), i que es va viure a les terres gironines i sobretot a la zona de La Muntanya (La Garrotxa, part de La Selva i el Ripollès) com un enfrontament de caràcter anti feudal, de camperols organitzats contra els senyors, mentre que en gran part de la resta del territori fou un enfrontament entre exèrcits mercenaris. Des dels seus refugis de La Muntanya, els remences varen organitzar la seva defensa, sortint a atacar viles i ciutats en mans de la Generalitat i auxiliant la ciutat de Girona, actuant com un exèrcit guerriller i emparats per la protecció d’aquesta zona muntanyosa.
Amb la victòria reial, però, no va arribar l’anhelada supressió dels mals usos. En un intent de pacificar la zona més conflictiva de l’aixecament remença, el rei va concedir i revalidar privilegis i indults a la Vall d’Hostoles, i creà el vescomtat d’Hostoles l’octubre de 1474, anomenant Verntallat com a vescomte, a més d’anomenar-lo capità general. Des d’aquesta posició, i davant la inactivitat de la corona, Verntallat fa la Crida de Constantins (1475), on proclamava l’extinció dels mals usos, dels censos i de les tasques feudals, si més no en els territoris que estaven sota la seva jurisdicció. Ferran, ja convertit en rei per la mort del seu pare, deroga l’any 1481 la suspensió feta pel seu oncle Alfons IV l’any 1457. Comença doncs, de nou, una terrible violència senyorial indiscriminada per a cobrar les rendes i els mals usos, alguns d’ells postergats des de feia trenta-sis anys. Per això, els senyors de l’àrea de La Muntanya no varen poder aplicar la llei, ja que es trobaven davant un fort moviment remença ben organitzat, i en intentar-ho per la força es varen anar gestant les condicions per a una segona revolta camperola.
Una d’aquestes expedicions punitives tingué com a objecte les famílies pageses de Mieres durant el setembre de 1484. Encapçalats per l’agutzil reial Gilabert Salbà i els veguers de Girona i Besalú, una host armada intentà embargar els béns dels pagesos de la Vall de Mieres, però un fort contingent d’homes armats, dirigits per Pere Joan Sala, natural de Rocacorba i lloctinent de Francesc de Verntallat durant la primera revolta remença, els hi va fer front i obligà aquests a refugiar-se a Can Griver, d’on només s’escapà Gilabert Salbà. Aquest segon aixecament, anomenada també Segona Guerra Remença, fou un aixecament contra els fonaments de l’ordre feudal, tal com ho demostra la proclama dels revoltats: “franchs e liberts de qualsevols servicis, drets e responcions a les quals fossen en qualsevulla manera obligats”. Aquesta revolta no es va quedar en els feus remences de La Muntanya, sinó que sortí a combatre en els centres de poder polític, és a dir, a les viles, ciutats i fortaleses. La revolta es propagarà ràpidament per les terres d’Osona, comandada per Bartomeu Sala, nebot de Pere Joan, i pel Maresme. D’aquesta manera es varen controlar les vies de comunicació que menaven cap a Barcelona, les del Maresme i del Llobregat, alhora que ocupaven diverses poblacions del Vallès com Caldes de Montbui, Granollers, Sabadell i Terrassa, amb la col·laboració de part de la població d’aquestes viles. De fet, els consellers de la ciutat de Barcelona opinaven que “de cap pagès no se pot haver ajuda, puix tots stan unànimes en lo crit de que lo Rey no es vol que’s pague res per usos i tasques”. Les hosts revoltades, formades ja per un miler de camperols, va vèncer l’exèrcit del veguer Antoni de Rocacrespa, i amenaçaven la mateixa ciutat de Barcelona. Finalment, el març de 1485, un exèrcit sortit de la ciutat comtal, integrat i pagat per les classes dirigents, va aniquilar a prop de la població de Llerona els camperols revoltats. Pere Joan Sala fou fet presoner, executat i esquarterat i el seu cap exhibit en una de les torres de la ciutat durant un temps. Aquesta victòria, però, no apaivagà els ànims i es varen continuar ocupant viles i castells. Arran d’aquesta segona revolta, la corona va sortir enfortida com a única institució per l’arbitratge, ja que els pagesos no acceptaven la legitimitat de les Corts, de les quals no en formen part. D’aquesta manera, el 21 d’abril de 1485 Ferran el Catòlic va dictar la sentència arbitral des del monestir de Santa Maria de Guadalupe, a Extremadura, en la que establia la redempció dels sis mals usos i extingia tota una sèrie d’abusos i treballs personals si es demostrava que els pagesos havien sigut induïts il·legalment. Els propietaris directes eren compensats amb 60 sous per cada capmàs, amb 10 sous per cada mal ús redimit o bé amb 3 sous que el pagès havia de pagar anualment fins que aquest fos redimit. Alhora, quedaven confirmades les jurisdiccions dels barons i els drets derivats dels dominis directes. De la mateixa manera, els pagesos havien de capbrevar cada vegada que el senyor ho requerís. També restaurava el principi d’autoritat, restituint els castells i fortaleses, l’alliberament dels pagesos detinguts a presons privades, així com al pagament de 6.000 lliures en concepte d’indemnització als propietaris pels estralls de la segona revolta remença, condemnava a mort a 60 cabdills remences, i a pagar a la resta dels pagesos (és a dir, a tots els pagesos), 50.000 lliures en concepte de multa per l’aixecament.
Alguns pagesos no varen acceptar aquesta sentència, i continuaren les revoltes, tot i que esporàdiques, com l’assalt al Castell de Santa Coloma de Farners o el de Santa Pau, ocupat encara el 1486. Per posar fi a aquesta situació, s’organitzà una host, encapçalada pel lloctinent Enric d’Aragó, per a l’extinció dels diferents focus remences, que acabarien derivant en el bandolerisme. Per a poder recaptar els diners de la multa i les indemnitzacions imposades per la corona, es va constituir el Gran Sindicat Remença de 1488, que va elaborar un cens de les llars que havien de pagar. D’aquesta manera, unes 8.900 famílies varen pagar una mitjana de 156 sous (més del doble del que els hagués costat la redempció dels mals usos), i la corona va obtenir uns 47.700 sous.
Acabaven d’aquesta manera els aixecaments remences, que posaven fi a l’edat mitjana a Catalunya, amb una Sentència Arbitral de Guadalupe que alguns historiadors veuen com una victòria camperola (la primera revolta organitzada de pagesos europeus que assolí un resultat final positiu), ja que eliminava la condició remença de la pagesia catalana. Per altres, però, la Sentència de Guadalupe fou només una victòria simbòlica dels remences, ja que amb aquesta es van refermar els seus vincles amb els senyors i perquè no van aconseguir representativitat política permanent tot i la possibilitat demostrada en l’organització dels sindicats remences.
Carles Guillot. Historiador.
El temps de la servitud ha acabat
El primer contacte que vam tenir amb les Planes d’Hostoles va ser el juny del 2020, quan des de l’ajuntament es van posar en contacte amb nosaltres per fer-nos arribar la proposta de realitzar una intervenció mural al pavelló polivalent del poble. D’alguna manera, aquesta intervenció donava continuïtat a altres murals realitzats anteriorment a les Planes, però en aquest cas volien que la intervenció d’art urbà estigués enfocada a recordar les revoltes remences, molt importants per la història del poble durant la segona meitat del segle XV. L’Ajuntament ens va demanar que la intervenció posés en valor aquestes revoltes remences, ja que és un dels primers casos en què un alçament popular, camperol, finalment va aconseguir les seves reivindicacions i la millora de les seves condicions. L’objectiu del mural era mostrar i valorar la sobirania del poble per aixecar-se i lluitar contra la servitud, els mals usos i la mala gestió governamental.
Per Murs de Bitàcola aquest projecte ha esdevingut un repte, ja que normalment treballem amb episodis històrics contemporanis i dels que, per tant, es conserven arxius fotogràfics. En aquest cas, donat que es tracta d’un succés que va tenir lloc durant l’edat mitjana, no hi havia material gràfic, fet que ha dificultat poder il·lustrar-lo, i també ha suposat un canvi respecte a l’estil i registre habitual de les obres que fem. Un cop concretada la proposta, vam fer una reunió amb membres de l’ajuntament per veure l’espai a intervenir. En aquesta reunió també va assistir un historiador local que va ajudar a matisar quin era l’episodi que s’havia d’il·lustrar i també va aportar material documental, facilitant llibres i referències que ens poguessin servir per preparar el disseny. Donades les característiques, en comptes de consultar arxius físics vam fer la tasca de recerca a través de les xarxes, recorrent a documents històrics per trobar el llegat gràfic que ens ajudés a il·lustrar el tema de fons, i vam escollir una imatge que il·lustrava molt bé els mals usos que van provocar la revolta dels remences. Igual que amb les altres intervencions que realitzem, vam considerar que era interessant reproduir les imatges històriques i intentar fer-ho de manera precisa i fidedigna. Acompanyant la reproducció de la il·lustració de l’època vam decidir mostrar el que hagués pogut ser una imatge real d’aquestes revoltes: camperols armats amb forques i altres elements del camp, mal equipats, atacant una casa feudal. Vam fer el possible per generar una imatge que fos eloqüent i que transportés als espectadors al clima tumultuós que es vivia en aquell període.
Es va intentar harmonitzar el mural amb la paleta cromàtica de l’edifici on es va realitzar la intervenció i vam utilitzar una gamma de colors (daurats, ocres i granats), que ens traslladés a aquesta època i les imatges i simbologia que en conservem. El projecte es va dur a terme amb èxit just després de la Setmana Santa de 2021.
