CONTEXT HISTÒRIC
Un article de l’Associació Arrels Cultura
L’origen de Caldes d’Estrac es pot situar l’any 1240, moment de la fundació de la quadra d’Estrac. Només eren quatre cases i una font d’aigua calenta al costat de la qual en Pere Grony va bastir-hi un hospital (1219), els pocs habitants d’aquell nucli es dedicaven, com en altres pobles del Maresme, a la pesca i a conrear la terra. Les primeres cases, per sentir-se protegides, es van construir allunyades de la primera línia de mar, és a dir, dalt del turó i els pescadors cada dia havien de baixar a mar per fer la seva feina.
A les acaballes del segle XIV i en començar el XV, els atacs i els saquejos dels sarraïns es van fer tan intensos que en els pobles de la costa es van construir torres de guaita o torres de defensa. La primera va ser la “torre dels Encantats”, acabada l’any 1399 i situada en el turó del Puig Castellar, damunt d’un poblat iber en el límit del terme territorial d’Arenys de Mar.
Per als arenyencs era la Torre de Caldes i per als caldencs la Torre d’Arenys. Més endavant i en el mateix segle, però no en sabem la data exacta, es va bastir l’anomenada “Torre verda” o “Torre de les heures” i també la “Torre d’en Busquets” l’any 1586, ja que va ser un veí de nom Joan Busquets qui va obtenir el permís de construir una torre per defensar-se dels sarraïns. Amb els anys aquest barri va esdevenir l’embrió de la vila, el van anomenar Dalt de Caldes i s’hi varen instal·lar els primers habitants, pescadors i pagesos que conreaven fruiters i hortalisses, però sobretot vinya i fins fa molt poc, encara hi havia alguna casa d’aquest barri que conservava la premsa de vi. L’any 1890, la fil·loxera va afectar i fulminar les vinyes que van desaparèixer fins que no es van tornar a plantar amb ceps americans; en aquell moment els turons i les feixes es van cobrir de cultius diversos, els pagesos van plantar i conrear ordi, blat, civada, llegums i algunes hortalisses.
Passant els anys, la tranquil·litat torna a les nostres costes i els pescadors que vivien al nucli de Dalt de Caldes, aixequen petites construccions arran de platja per desar els estris i les barques de pesca, fins que es comencen a plantejar d’acostar-se més cap a mar. Es traslladen per sota del nivell del carrer Major, on vivien, i és així com agafa el relleu el carrer del Remei, petit i sense sortida. Els pescadors i les seves famílies poden sortir-hi per feinejar, trenar les nanses i remallar les xarxes mentre la quitxalla ajuda i també hi juga.
Ja avançat el segle XIX, la por dels atacs vinguts de mar desapareix del tot, per bé que ja feia molt de temps que s’havien acabat i és així com comencen a viure a primera línia de platja del que van anomenar barri de mar. El carrer de sant Pere va ser el primer carrer del barri, també sense sortida, on la vida i la feina transcorria a l’exterior; en aquest sentit era com el del Remei, un carrer de pescadors, per això la gent de Caldes encara recorda que li deien el “carrer de Mar”. Sant Pere i santa Teresa, que ja estaven ben a prop del mar, són els dos carrers on els pescadors havien construït les primeres casetes per a les arts de pesca, estris i barques abans de baixar-hi a viure.
A mitjans i a finals del XIX, la vida de la gent de mar era difícil i dura, a causa dels temporals que aleshores eren freqüents i la fragilitat de les barques. Tant és així que l’any 1892, Federico Nicolau funda la societat Salvamento de náufragos. El 1911 es produeix un fort temporal que provoca un nombre important de víctimes al Maresme i a tota la costa catalana. A Caldes hi ha nou víctimes d’aquesta fatídica tempesta.
A la nostra vila i en el seu millor temps d’activitat pesquera, hi feinejaven vint barques de pesca i d’aquí ve el topònim que encara conservem de “Platja de les barques” tocant al Parc Maragall. Era el lloc on cada dia amb bous o cavalls, els pescadors varaven les barques i on es descarregava la pesca, es feia la tria, i també la primera venda de peix. Com que no perdien ni un minut, els que no estaven per la distribució i la venda, repassaven i adobaven les xarxes. La “Platja de les barques” es va convertir en el lloc de descàrrega, de trobada i d’intercanvi.
Els pescadors de Caldes van arribar a ser prop de 50, comptant patrons i treballadors. Eren homes amb pell embrunida pel sol i el vent, que vestien amb camises o jerseis, pantalons sovint apedaçats i portaven faixa, gorra o boina ben calada al cap i usaven esclops de fusta o espardenyes. La majoria fumava en pipa o tabac de pot amb el cigarro a flor de llavis i amb els ulls sempre mirant al mar, a l’horitzó, intentant endevinar el temps i quan els anys ja pesaven i es feien grans, la mirada era nostàlgica, plena de records de tota una vida de treball, dura però de germanor amb els companys d’ofici.
Les dones dels pescadors assumien una feina de suport molt important, a banda del treball domèstic, tan bon punt arribaven les barques, s’ocupaven de la tria del peix, de col·locar-lo en coves i cistells i de portar-lo a vendre a les pensions, cases de particulars i en alguns casos al Mercat de Mataró i d’Arenys. Adobar i reparar les xarxes i fer nanses era cosa de dones i d’homes, la feina es feia al carrer i en tenim constància en imatges fotogràfiques. Mentre això passava, al carrer Major, al del Remei i al carrer de Mar (ara de sant Pere) era molt freqüent veure-hi pintors o fotògrafs visitants i estiuejants, que deixaven testimoni d’aquestes escenes de carrer tan expressives d’un poble mariner com era Caldes. Entre les veïnes, trobem dones molt conegudes com la Carmeta de “Can Teià”, la Ramona Font-rodona i la Francisca Fitó.
La salaó d’una part de la pesca també era una feina dura que feien les dones dels pescadors, salaven sobretot sardines i seitons, les seves mans eren testimoni del contacte directe amb la sal… El local on treballaven les saladores sembla que era al carrer de Mar cantonada amb el carrer de sant Josep, malauradament no se n’ha conservat cap document gràfic.
El 1818 es va construir l’edifici dels Banys Termals nous, el seu arquitecte va ser Francisco Milans. L’aigua termal va fer que molts barcelonins, aconsellats pels seus metges vinguessin a Caldes a “prendre les aigües” medicinals i curatives. Els banys de mar encara no es practicaven, les senyores es protegien amb barrets i ombrel·les i els senyors amb capells i palloles.
A finals de segle arriben famílies barcelonines i comença un temps nou: el de “l’estiueig”, les famílies Nadal, Cabanyes, de Comillas i Casasses, fan construir les seves mansions dins del poble. La Fonda Vidal va ser el primer establiment hoteler en acollir estiuejants, seguit del Balneari-Casino Colón, dos llocs emblemàtics de trobada i seu de les seves tertúlies. A inicis del segle XX, es van obrir dues fondes més: la Fonda Borràs i l’Hotel Providència, el barri de Mar creixia i guanyava protagonisme.
Les primeres torres prop de mar es van construir entre 1875 i 1890 i l’any 1917, Antoni Miracle, polític i empresari de la construcció, comença el traçat del Passeig dels anglesos (d’uns 500 metres entre la Platja de les barques i la Riera del Gorg) i més endavant l’arribada del tren l’any 1857, amb l’Estació i els seus jardins. La Capella del Carme, construïda per als treballadors del ferrocarril i acabada el 1882, es va finançar en gran part gràcies a la capacitat recaptatòria i de convicció de la senyora Elvira Gibert de Pi, filla d’un dels enginyers de l’obra d’extensió de la línia de tren de Mataró a Arenys.
Així va néixer el barri de Mar, on pescadors i estiuejants van conviure molts anys, on es van instal·lar artistes i pintors que venien a Caldes atrets pel paisatge i per la seva vida social, que van executar obres d’art reconegudes i de prestigi, així com poetes i escriptors que ens han llegat grans obres.
“Oh, vall xica de Caldetes tan plena de rossinyols!” (Joan Maragall)
Associació Arrels Cultura. Si voleu conèixer una mica més de la seva activitat:
EL PROCÉS DE TREBALL
L’Ajuntament de Caldes d’Estrac s’adreçà a nosaltres exposant-nos dos motius principals: en primer lloc, perquè havien conegut el nostre projecte i la nostra proposta artística i divulgativa, i els semblava interessant que la memòria comunitària de Caldes es visibilitzés als carrers amb un mural. D’altra banda, també tenia un pes important en tirar endavant aquest projecte que la paret escollida era especialment adient perquè en els anys anteriors s’havia emplenat de pintades, una successió de banderes espanyoles i independentistes que es xafaven les unes a les altres fent una gran amalgama de consignes guixades que deslluïa molt l’entorn i la zona.
Per tant, coneixedors ja del nostre projecte, quan ens van contactar ens van presentar una proposta d’imatge. Tan bon punt vam veure la fotografia, i després de comentar-la, la vam seleccionar com el disseny definitiu. El regidor i el tècnic de cultura de l’ajuntament ens van fer notar tot allò que es relatava a la imatge: els nens observant els treballadors, pescadors del poble, els nens vinguts de Barcelona, estiuejants al poble. Era una imatge que complia perfectament aquesta voluntat de transmetre amb el mural tot el passat del poble.
La segona fase del projecte, que consisteix a documentar i generar tots els continguts divulgatius, ha estat molt bonica, ja que ens ha permès conèixer i reunir-nos amb l’entitat caldenca Arrels Cultura, a qui admirem i encoratgem profundament. Poder explicar-los el nostre objectiu com a projecte i convidar-los a participar (com s’ha acabat materialitzant en l’article històric) ha estat fantàstic, igual que tota la informació, fotografies i acompanyament que ens han donat durant tot el procés.
Per tot això, malgrat que els dies seleccionats per realitzar la intervenció han coincidit amb una onada de calor que ens ha obligat a treballar només durant les tardes per evitar el sol pronunciat sobre la paret del matí, hem finalitzat el projecte d’una manera molt satisfactòria i l’entrada del poble de Caldes d’Estrac és ara un espai dignificat a escala artística i històrica.
