Centre d’interpetació de la Batalla de l’Ebre

Sobre ell

Joan Salvador Ventura Benaiges va néixer l’any 1963 i és natural de Benifallet, tot i que des de fa molts anys viu a Móra d’Ebre. És una figura destacada en el camp de la història i l’educació a la comarca de la Ribera d’Ebre. Actualment, és president del Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre (CERE) i professor a l’Institut Julio Antonio de Móra d’Ebre, on ha exercit com a director durant més de dues dècades.

Joan Salvador es va llicenciar en Història a la  Universitat de Barcelona i s’especialitzà en Història Contemporània. En finalitzar els seus estudis, es va dedicar a la investigació i va obtenir diverses beques que li van permetre realitzar publicacions, centrades especialment en l’àmbit de la Guerra Civil Espanyola a les comarques de la Ribera d’Ebre i del Baix Ebre.

Joan Salvador Ventura Benaiges continua treballant per mantenir viu el record històric i per educar les noves generacions sobre els esdeveniments que van marcar la seva comarca.

Nom, data de naixement i poble on viu.

Em dic Joan Salvador Ventura Benaiges i vaig nàixer l’any 1963. Visc a Mora d’Ebre però soc benifalletenc.

Per poder fer la teva biografia, ens podries explicar una mica sobre els teus estudis, la teva vida professional o les publicacions que hagis fet (o  qualsevol altra cosa que consideris rellevant i que creguis que ha d’aparèixer)?

Vaig estudiar primer a l’Institut de Tortosa, que ara es diu Dertosa i abans es deia Joaquim Bau. Després vaig anar a estudiar a la Universitat de Barcelona, però a la secció que hi havia a Tarragona, el que ara és la Rovira i Virgili. Vaig estudiar Història, que llavors era Geografia i Història, i em vaig especialitzar en Història Contemporània.

Una vegada vaig acabar, vaig fer treballs d’investigació i publicacions, gràcies als quals vaig obtenir unes beques que em van permetre dedicar-me a fer un registre dels morts de guerra. Això és una cosa que crida l’atenció. Vosaltres heu sentit parlar que abans va haver-hi una guerra, la Guerra Civil, que aquí natros sempre li diem la guerra, i que molta gent va haver d’anar a lluitar, i molts van morir al front de batalla? Doncs la meva feina era anar pels pobles, vaig fer la Ribera d’Ebre i el Baix Ebre, la Terra Alta no perquè ho feia una altra persona, a esbrinar qui eren aquests nois, que quasi tot eren nois, que havien mort al front o com a conseqüència, per exemple, d’un bombardeig. I quan dic nois, em refereixo a que els que anaven a lluitar tenien des de 16 anys i fins a 34 o 35 anys.

Això va generar que tota aquesta informació la publiqués en revistes locals, i treballàvem amb gent que eren catedràtics, persones especialitzades, i ells ho publicaven als seus llibres.

Què et va motivar a començar a investigar i recuperar la memòria de la batalla de l’Ebre? Està relacionat amb algun cas de la teva família?

Jo soc d’una família de Benifallet, i els meus pares, per banda de pare, tenien una venta, que es deia la venta del Riu (una venta que és allà on paraven les cavalleries a proveir-se). Allà els va agafar la guerra i la meva família sempre me n’havien explicat històries. I això clar, et motiva. La veus com una cosa que no queda tan lluny, dius això és de la meva família. I després sempre m’havia agradat la història, i vaig decidir estudiar història. 

Recordes com i quan va ser el seu primer contacte amb la història de la batalla de l’Ebre? El primer contacte amb la història de la Batalla de l’Ebre va ser a partir de la meva família. Després, al meu poble també vam fer una revista que es deia L’Ullal, una revista d’aquestes locals. No sé si teniu cap revista d’aquestes locals, però als pobles, per exemple, a Bot, n’hi ha una que es diu El Pedrís. Doncs bé, érem una colla de joves i allà també anàvem fent recerques i preguntant a la gent, fent entrevistes, perquè ens expliquessin una mica de què anava la cosa i, és clar, moltes vegades sortia la guerra. 

Hi ha algun moment o experiència que li hagués deixat una impressió especial?

Quan entrevistes gent que li han matat un fill o una filla o un germà i t’ho expliquen amb la seva passió i el seu sentiment, llavors dius, hòstia, això no és una pel·lícula, això és una cosa que ha passat de veritat. I llavors te n’adones del que és una guerra, de com afecta la gent, i que tota la vida aquestes persones estan afectades. I tu dius, això de la guerra fa molt de temps que ha passat, però per a ells és una cosa que els acompanyarà tota la vida, el patiment.

Ens podries explicar la teva experiència sobre el tema la memòria històrica en detall? 

Quan vaig estudiar la carrera, ara es diu el grau, en història contemporània, una de les tasques que ens van encomanar va ser fer recerca oral. I això en aquella època volia dir agafar un casset, anar a casa d’una persona i preguntar-li que va passar la guerra. Hi havia gent que no volia parlar gaire perquè els feia una mica de por, a veure què passava perquè havia hagut la dictadura, però a poc a poc s’anaven animant. Després que t’ho expliquessin, arribàvem a casa i anvem escoltant el casset, poquet a poquet, i ho anàvem transcrivint. Ara vatros teniu moltes eines, però abans ho havíem de fer tot manualment i a més ho havíem de passar en una màquina d’escriure. I així vaig aprendre molt.

Quin tipus de materials i fonts utilitzes per a les teves investigacions (testimonis orals, objectes, documents, etc.)?

La font oral és una font molt important, que és el que vosaltres feu. És aprofitar la memòria de la gent perquè aquesta memòria no es perdi posant-la per escrit. 

Però després hi ha papers que ja estan escrits, com per exemple, als arxius. Imagineu que jo vaig a l’Ajuntament de Batea i dic, a veure, doneu-me el registre de defuncions. I potser al registre de defuncions posen: aquesta persona va morir a conseqüència d’una perforació, del que se’n pot despendre que l’han afusellat o l’han matat. També hi ha altres fonts com els llibres de lleves, on hi ha la gent que havia d’anar a la mili. 

Si aneu mirant arxius, ajuntaments i fonts orals, així com també llibres (s’ha de llegir molt), perquè hi ha gent que ha estudiat ja les coses i llavors ja està claríssim, podreu afirmar: això és el que ha passat a Batea!

Si has utilitzat els testimonis orals, com has fet per recopilar-ho? 

La primera cosa que has de fer és trobar-los, has de trobar persones que et puguin informar bé. Perquè hi ha gent que quan es fa gran parla de memòria o la canvia. De vegades, quan ens hem de recordar de coses de fa molts anys, ens podem equivocar. Has d’agafar gent que et pugui informar bé i també que tinguin ganes d’informar. Això és molt important, perquè si veuen que no hi ha sintonia, potser no t’expliquen res. En canvi, si aconsegueixes que la persona a qui entrevisteu tingui bon feeling amb vosaltres, potser començarà a parlar i a parlar. 

Recordo un home que hi havia al poble que l’havien operat d’un tumor a la gola, i per parlar utilitzava un aparell. Quan vaig arribar, li vaig dir: “Escolta, em podries explicar una mica com funciona això?” I ell deia: “Jo no sé res, jo no sé res.” Vaig preguntar als altres que estaven al costat, al casal de jubilats, i els altres anaven parlant. Aquell home, després, es va incorporar i va començar a parlar. Es va motivar. Va arribar al punt que em va dir: “Para, para, para, para.” Jo vaig pensar que li devia passar alguna cosa a l’estómac. Però no, va agafar i es va canviar la pila de l’aparell. Un cop canviada, va dir: “Ara podem continuar.” I em va explicar moltes coses, ell i els altres. 

Ha estat difícil localitzar o arribar a parlar amb aquestes persones?

A vegades costa l’entrada, però una vegada entres, estan contents perquè als iaios els agrada molt explicar totes les coses que han viscut. Com que veuen que la seva vida ja s’escurça, la millor manera que tenen de perviure, de continuar amb la memòria, és explicar-ho als que queden. I saps què passa? Que els fills moltes vegades no els escolten i  ho expliquen als nets, a la gent jove, i els nets moltes vegades escolteu més els iaios que no pas els pares. Heu d’aprofitar la memòria dels grans perquè arribarà un moment que no us podran explicar coses. I s’ha de guardar, s’ha d’escriure, i vosaltres que teniu mòbils que ho podeu gravar tot, ho heu de fer. La memòria és molt important.

Hi ha alguna col·laboració amb altres investigadors, entitats o institucions que vulguis destacar en el teu treball?

Sí, jo he col·laborat, per exemple, amb gent de la universitat com Josep Maria Soler i Sabater que es dediquen a investigar. També col·laboro amb el Centre d’Estudis de la Ribera d’Ebre, una entitat de tipus comarcal que es dedica a fer recerques, en el meu cas d’història, però també poden fer de filologia, ciències naturals, o altres àmbits. De fet vaig estar cinc anys com a president del centre d’estudis. A Benifallet, vam fer una revista que es deia L’Ullal. Aquí, a Móra d’Ebre, vam fer una revista també, que encara funciona, dedicada a la història. 

Ara, per exemple, ha sortit un llibre sobre la batalla de l’Ebre, basat en la memòria d’un home de Montblanc que va participar en la batalla de l’Ebre i va escriure un munt de cartes. Era un home que sabia llegir i escriure, i les cartes es van guardar. Quan es va morir, el seu net va anar a l’armari i va trobar totes aquestes cartes. A partir d’això, ha fet un llibre. El net tenia les cartes del iaio, però no sabia res de la batalla de l’Ebre. Un dia es va posar en contacte amb mi i em va demanar si el podia ajudar, evidentment no m’hi podia negar. El llibre, que ja s’ha publicat, es diu “Els quaderns amagats: Memòries de la Guerra Civil de Josep Maria Guarro Martorell (1938-1939).”

Pot explicar algun descobriment o testimoni que hagi trobat especialment impactant o  revelador durant la seva recerca?

A veure, impactant és tot, perquè a vegades et trobes amb coses que no t’hauries pogut arribar a imaginar mai. 

Per exemple, recordo la història de la destrucció de l’església de Benissanet. Durant la Batalla de l’Ebre van convertir l’església en un polvorí, guardant-hi munició. Quan van veure que allò havia de caure en mans dels enemics, la van bombardejar per fer-la esclatar. Però abans de fer-ho, van avisar a la gent del poble que marxés de les cases perquè, si no, podrien prendre mal. Hi va haver gent gran que va dir que no es mouria i, quan van fer volar l’església, molta d’aquesta gent va morir. Quan vaig anar a l’ajuntament per consultar el registre de defuncions i em vaig trobar que, en un únic dia hi havia mort tanta gent i que curiosament tenien més de 60 o 70 anys. Dic, com pot ser això? Això és una cosa que et sorprèn. Després en vaig saber el motiu.

O també quan vaig consultar el registre de defuncions de Mora i vaig trobar una gran quantitat de gent de diferents nacionalitats: alemanys, italians, francesos o dels Estats Units. Et preguntes: “Què ha passat aquí?” Ara sé que tenia una explicació molt senzilla, i és que els ferits de la Batalla de l’Ebre els evacuaven a Mora, als que estaven bé els feien passar el riu i els portaven cap a Tarragona o cap a Lleida, i els que no, els enterraven a Mora. I com que els enterraven allí, els inscrivien al registre de defuncions municipal. Però en aquell moment, jo era molt jove i tot això m’impactava molt.

Quins aspectes destacaries amb relació a allò que has experimentat o estàs experimentant?

Primer de tot, hauria de fer saber a la gent que una guerra és una cosa indesitjable. A vegades mirem jocs en què es tracta de matar tothom, però això són jocs. Quan això passa a la realitat, és molt diferent. Mireu el que està passant ara a Gaza o a Ucraïna. Pot semblar que queda molt lluny, però en aquella època no va ser ni Gaza ni Ucraïna, va ser la Terra Alta. Primer, els nois anaven a la guerra a l’Aragó o ves a saber on, però després va ser aquí, a la Terra Alta, on la gent es va matar i va morir.

Això és una cosa que els que ho han viscut els afectarà tota la vida, però la gent que no ho ha viscut a vegades tendeix a veure-ho com un joc. Quan això et toca de prop, és molt diferent. Per exemple, al meu poble, Benifallet, hi havia una creu a la plaça amb la inscripció “300”. Quan vaig començar a fer treballs sobre la guerra i parlar amb la gent gran, deien que no havien matat mai ningú al poble. Però quan vaig començar a comptar la gent que havia mort al front de batalla, vaig quedar parat. Sabeu quants hi van matar, de Benifallet, al front de batalla? 45. Imagineu-vos que a la vostra quinta de 16 persones, 5 nois morissin. Això va passar a diverses generacions.

Imagineu els pares, mares, germans, el que van haver de patir. És molt colpidor. Aquestes coses, com que ja han passat, poden semblar llunyanes, però quan parleu amb els iaios sobre la guerra, quasi sempre uns s’enfurismen per un costat, altres pel contrari, i alguns no en volen parlar. Per què? Perquè van patir molt. Tot el que va passar va ser molt dur.

Per tant, és important recordar que la guerra és una cosa real, que causa molt patiment i destrucció, i que no és només un joc. Hem de preservar la memòria històrica perquè no es repeteixin aquests errors i comprendre el dolor de les generacions anteriors.

Quins obstacles has trobat a l’hora de recuperar i difondre la memòria històrica de la batalla de l’Ebre?

Home, a veure, obstacles sempre n’hi ha, perquè, penseu, nosaltres, les persones, tendim a oblidar totes aquelles coses que ens fan mal. Si no, no podríem viure.

Quan es va acabar la guerra i es va instaurar la dictadura, van decidir que de segons quines coses més valia no parlar. Durant 40 anys, la gent va ser educada d’aquesta manera. Hi havia vegades que les persones, quan els preguntaves si podies fer una entrevista, deien, “Sobre què?” Si deies, “Sobre com es poda la vinya?”, ells deien, “Ah, això sí, de seguida.” Però si els deies que era sobre la guerra, deien, “Ah, jo no sé res, jo no sé res.” No volien ni recordar-ho.

Una altra de les coses que he trobat és que hi ha llocs on la documentació s’ha perdut o s’ha amagat, com és el cas d’aquest home que va trobar les cartes del seu avi. A casa vostra, també podeu tenir cartes dels vostres iaios, pares i mares. Ara no en feu de cartes, feu whatsapps i altres coses, però abans, era el que s’estilava. Jo de mon pare i de ma mare tinc les cartes que m’enviaven i que deien: “Hola, espero que estiguis molt bé, t’estimo molt”, però s’escrivien en castellà perquè no els ensenyaven el català. Si vosaltres mireu les cartes dels vostres avantpassats, segur que us emocionareu. Moltes vegades el que escrivien era: “Estic aquí a la guerra i no em donen menjar”. 

De tot el que has après, quina lliçó en pots treure? Quins consells ens pots donar?

A veure, a la gent que us agrada la història, la història és una manera de conèixer com som. Per exemple, si vinc a Batea i vull conèixer la gent de Batea, i no conec tot el que han viscut, tot el que ha passat la gent de Batea, em quedo a la meitat i no arribaré mai a entendre-ho del tot. Conèixer història no és viure en el passat, és conèixer com hem arribat fins aquí. I dels errors se n’aprèn o se n’ha d’aprendre, perquè si no coneixem el que ha passat, potser tenim la temptació de repetir-ho.

Encara que som humans i tendim a repetir els errors, la millor manera d’encarar el futur és conèixer el passat. Moltes vegades ens diem “no, això no s’ha de fer”, però ho tornem a fer. Però si coneixem el passat, tenim més eines per evitar repetir els mateixos errors i per entendre millor el nostre present.

Quin impacte creus que té la teva feina en la societat actual? I amb els estudiants?

La meva feina com a investigador trobo que és fonamental. Perquè les coses passen, es perden i, si no hi ha algú que les guarda, desapareixen del tot. Un exemple una mica dramàtic, si us pregunto on estan enterrats els vostres iaios, potser direu que encara estan vius. Però i si us pregunto on estan enterrats els vostres reiaios? Sí. I si us pregunto on estan enterrats els pares dels vostres reiaios? No. Estem parlant de tres generacions, o sigui que, si vosaltres busqueu a la vostra família dues o tres generacions enrere, haureu de fer un treball d’historiador, perquè moltes vegades ja ens perdem.

Ara tenim fotografies, però moltes vegades no es guarden perquè tot està al núvol. Si us dic que m’ensenyeu un àlbum de fotografies dels últims cinc anys, potser alguns de vosaltres en tindreu, altres no. Què vol dir això? Que hi ha d’haver algú que ho guardi. Hi ha d’haver algú que tingui cura d’això. L’historiador i les persones han de saber valorar el que ha passat i preservar-ho, guardar-ho, perquè els que vinguin després ho sàpiguen.

Vosaltres heu d’entrevistar els vostres iaios i els vostres pares. És una cosa que sempre heu de guardar. Jo, com que soc una mica historiador, em diuen que tinc una mica la síndrome de Diògenes perquè ho guardo tot. I em diuen: “Mare meva, aquí no hi cabrem.” I és cert, tot no es pot guardar, però la memòria sí. 

Apliques d’alguna manera el projecte de memòria històrica a l’institut on treballes?

Aquí a l’Institut, jo porto molts anys que de classes n’he fet ben poques perquè sóc el director. Això m’ha restat molt de temps, però aquí a l’Institut som cinc professors d’Història i hem estat treballant en el tema de la memòria històrica, sobretot fent entrevistes. Fa poc fins i tot van venir de la Universitat de Barcelona.

En els últims anys, sobretot, he dirigit treballs de recerca de batxillerat. Ara em queda un mes com a director i després tornaré a fer de professor i ja m’hi dedicaré més plenament.

Tens algun projecte futur en ment en relació amb la memòria històrica de la Guerra Civil Espanyola i la batalla de l’Ebre? Hi ha alguna cosa en particular que t’agradaria aconseguir o investigar en profunditat?

Sí, hi ha molts detalls que encara es desconeixen i si no ho faig ara, ja no ho faré mai. La gent que va viure la batalla de l’Ebre ja s’està fent molt gran i cada vegada en queden menys. Encara no sabem del cert, per exemple, per on van travessar el riu a Benifallet. Hi ha gent que diu que van travessar per aquí i tu preguntes: “I com ho saps?” Et responen: “Van travessar per aquí.” Però la veritat és que encara ara ningú ho sap amb precisió.

Hi ha detalls com aquests que, si no s’investiguen ara, provablement, ja no ho se sabran. A no ser que surti un document de l’exèrcit amb el pla d’acció d’aquell dia que indiqui exactament per on van travessar. Són coses que cal apuntar, preguntar i investigar, perquè si no es farà massa tard i es perdran per sempre.

Com reacciona el públic general quan escolta les històries que has recuperat sobre la batalla de l’Ebre? Has notat canvis en la percepció social sobre aquests esdeveniments en els últims anys?

Clar que sí, molts canvis. Primer, era una barreja de por i de respecte. Ara és una barreja de curiositat i intent de recerca perquè quedi clar. I a vegades hi ha una certa indiferència, i això és el pitjor. Quan hi ha indiferència, ja podem plegar. Estem parlant de contemplació. Si no hi ha una motivació, hi ha alguna cosa que falla. És una llàstima que les generacions que ara pugen, quan els parles de la guerra, moltes vegades fa l’efecte que no els interessa. Per què? Perquè no ho coneixen. Però quan ho coneixen, els sorprèn.

Quin creus que és el paper de la memòria històrica en la reconciliació i comprensió entre diferents generacions i sectors de la societat?

Clar, és que la memòria històrica el que fa és reconèixer el que va passar. És a dir, conèixer i reconèixer el que va passar, tant si va ser bo com si va ser dolent.

La primera cosa que hem de fer és donar a conèixer el que fem i després reconèixer que hi ha coses que s’han de fer i altres que no. Si no admets els teus errors i no reconeixes quins són, no es poden solucionar mai. I penseu que encara avui en dia hi ha moltes famílies que tenen els seus avantpassats desapareguts. Potser estan en una cuneta, potser en una fossa comuna, i això és molt fort.

Per a aquestes persones, la memòria històrica serveix moltes vegades per reconciliar-se amb el que va passar. El fet de dir: “Mira, va passar això, va ser així”, no es tracta de buscar culpables, sinó de reconèixer el que va passar. Això permet fer justícia i reconèixer la realitat dels fets.

Quins són els reptes més grans que veus de cara al futur en la preservació i difusió de la memòria històrica de la batalla de l’Ebre?

La urgència. Ara estem ja en la fase d’urgència pel que fa a la memòria oral. Hem de recollir tota la informació que puguem abans que sigui massa tard.

I l’altre repte és el coneixement i el respecte. La gent ha de saber, que hi va haver una guerra, que aquesta guerra va generar patiment, morts, conflicte, malestar. No ho podem oblidar, per què sinó, quina justícia fem a aquells que van patir?

Això pot fer que es torni a repetir. Així que, per una banda, està la urgència, i per l’altra, el coneixement. Cal conèixer, explicar i difondre tot el que va passar. És molt important que la gent ho sàpiga. No per dir que uns eren dolents i altres bons, sinó per entendre que tots van patir i van cometre errors.

A Benifallet, per exemple, van morir 45 persones joves al front. A Mora d’Ebre, fa uns anys, van obrir unes fosses a Santa Madalena i van trobar un munt de gent jove enterrada allà. Els estudiants de l’institut hi vam anar. Els vaig dir que pensessin que tenien la mateixa edat que els que van morir, 17 o 18 anys. Quan sortien, es quedaven parats. La realitat de la guerra els impactava.

Ara, els especialistes fan proves d’ADN a partir de les mandíbules i ho creuen amb els familiars. Així poden identificar els cossos. Si no, els tenen al cementiri de Mora d’Ebre. Les fosses de Santa Magdalena són un recordatori viu del que va ser la guerra civil. Quan els alumnes ho veuen de prop, s’adonen realment del que va ser.

Quines mesures creus que haurien de prendre les institucions públiques per assegurar que la memòria de la batalla de l’Ebre es mantingui viva per a les futures generacions?

Per fer tots els estudis, recerques i investigacions, fan falta recursos. La primera cosa és tenir-ho en compte i valorar-ho. Si no ho valores, la gent se n’oblida. Calen institucions, com el COMEBE (Consorci Memorial dels Espais de la Batalla de l’Ebre), que es dediquen a valorar aquestes coses, com el poble destruït de Corbera o els museus de les trinxeres. I després, fan falta diners i recursos perquè tot això es mantingui. Ja s’estan fent coses, però s’ha tardat molt i encara falten moltes coses per fer.

Llavors, el que heu de fer és reclamar, que es reconegui, que s’estudiï, que es treballi i que la gent valori el que tenim, perquè és el que ens ha portat a estar aquí. 

Finalment, si creus que alguna cosa s’ha quedat en el calaix i tens ganes de dir-la, endavant, ara és el moment.

M’ha agradat molt que em feu aquesta entrevista i que estigueu motivats. Això és la base perquè Batea, per exemple, continuï. Si la gent no s’estima Batea, desapareixerà. Si la gent no s’estima el territori on viu i les coses com són, tot s’ensorra. Heu d’aconseguir que la història sigui una cosa útil.

Quan estudiava història, recordo que deien que això era per “empollons”, que és aquella persona que s’aprèn tot de memòria. Un home em deia: “Tu has estudiat història? Com s’anomenava el marit de la reina Isabel?” Jo li deia un nom qualsevol i ell em creia. Es pensava que els que estudiàvem història ho fèiem per anar a un concurs de saber i guanyar. Però la història és molt útil, més que la física i la química.

Penseu en què parleu amb els amics, parleu de les vostres coses. Però quan parleu de temes importants, parleu de ciències socials, no de les valències de la física o la química. De què parla la gent normalment? De si l’accent va a la dreta o és obert o tancat? No, oi?

A casa, quan mirem les notícies, parlem de ciències socials. Us aconsello que abraceu les ciències socials. No cal que us aprengueu les coses de memòria, però entendre-les i saber-les utilitzar és importantíssim. Moltes gràcies per fer-me aquesta entrevista, em sento molt important.