Una col·laboració amb Maria Antònia Oliver París, neta d’Andreu París, activista per la memòria històrica i presidenta de Memòria de Mallorca
Andreu París Martorell, d’Inca, sabater, darrer president del sindicat La Justícia i fundador i vicepresident de l’Agrupació Socialista d’Inca. Sindicalista, lluitador incansable per la justícia social i un dels principals líders obrers d’Inca, fou detingut el juliol de 1936 per milícies de la Falange, tancat primer a la presó de Sant Domingo d’Inca, traslladat després a Palma a la presó de Can Mir i possiblement assassinat a Porreres el març de 1937. Tenia 40 anys, estava casat i era pare de dos fills i tres filles menors d’edat. Encara avui segueix desaparegut.
Amb ell foren assassinats el seu cunyat Bernat Mateu Ramis i els seus companys Antonio Rubio Aragón, Ramón Rodríguez Quiroga, Rafel Llompart Reinés, Melchor Hernández Moll, i Antoni, Emili i Josep Sancho Forgés. Tots ells varen ser víctimes d’una de les més greus violacions dels drets humans, les desaparicions forçades, és a dir, aquelles perpetrades per agents de l’Estat o per persones que actuen en nom seu i es neguen a reconèixer-ho, ocultant la sort i el parador de la víctima, deixant-la fora de l’abast de la protecció de la llei. Hem de tenir en compte que no sols són víctimes les persones desaparegudes, sinó que també ho són els seus familiars: el grau d’angoixa i inseguretat que pateixen està establert com a tortura pels tribunals internacionals i pels nacionals, són delictes imprescriptibles i són considerats crims contra la humanitat. La lluita contra l’oblit i la reivindicació dels seus noms, de la seva identitat, és una constant per als seus familiars.
–Nomia Andreu París, te’n recordaràs? —Em deia ma mare quan jo era petita, en veu fluixeta, perquè en aquells temps les parets hi sentien. I afegia: —El meu pare, el teu padrí, era molt bon home, el varen matar a la guerra, encara que aquí no n’hi va haver de guerra i ell mai havia agafat una arma en les mans, nomia Andreu París, te’n recordaràs? —repetia. Aquests són els primers records que tenc sobre la història del meu padrí i sobre l’oncle Bernat del qual també parlava, els dos assassinats i fets desaparèixer pels feixistes que dugueren a terme el cop d’estat contra la República.
N’Antònia París, ma mare, relatava els fets que va viure de forma constant, sempre els mateixos, els quals varen ser transcrits per la seva neboda Catalina París en un preciós escric titulat “A la memòria del meu pare” publicat a la revista Estel Negre l’any 2004. Amb aquest relat n’Antònia ens va regalar un preuat tresor: la nostra memòria.
El text complet el podeu consultar a l’apartat «Memorial de la Paraula» que podeu trobar a la web de la Direcció General de Memòria Democràtica de la passada legislatura (aquesta Direcció General ha estat eliminada per l’actual govern, però la web, de moment, encara hi és). Així que avui tenc l’honor i crec que també l’obligació de relatar el que va viure en primera persona una filla de n’Andreu París. Ella no ho va poder fer en vida, però ens ho va deixar escrit i jo avui vull ser la seva veu.
Només llegiré alguns fragments. Aquest es refereix a l’indret on som ara mateix i diu així: «A Sant Domingo hi ha uns jardins a l’entrada i una espècie de pati. A l’entrada de la presó hi havia falangistes. Quan arribaves t’aturaven, i et deien “¡Arriba España!”, et feien aixecar la mà i contestar amb la seva salutació. En veure’m morta de por em demanaven: “Què vols?”. Jo els deia “Porto el menjar al papà, Andreu París”. I ells: “I tu, pocavergonya, parles de tu al teu pare? Ets una maleducada! Hija de rojo tenías que ser…!” Em posava a plorar, se’n reien de mi, ens tractaven malament, no ens volien i jo ho notava.»
A un altre dels fragments, descriu son pare així: «El meu pare era un home idealista, amb principis d’igualtat i justícia, i tenia molta personalitat. Era molt bon home, conegut al poble. Republicà, molt valent, amb idees socialistes. Cridava l’atenció per la seva personalitat. Llegia molt i sempre li agrairé que m’inculqués l’hàbit de la lectura. Jo l’estimava moltíssim. Deia que era injust que la gent humil hagués de treballar tant perquè els seus fills poguessin estudiar mentre uns altres ho tenien tot sense necessitat de fer cap esforç… Em parlava de les diferències socials i de com creia que podrien millorar les coses…».
I d’aquesta manera, relata la seva desaparició: «Era un dia d’hivern. Quan vaig arribar a la presó, a Can Mir, amb la roba neta del papà i em vaig presentar, el de la porta ja em coneixia i em va dir: “Nina, ja no fa falta que vinguis més. Avui han amollat ton pare”. Me’n vaig anar corrent molt contenta a ca uns familiars per telefonar a la meva mare. Quan em va sentir segurament ja va veure què havia passat i es va posar a plorar… Jo no ho entenia i li deia “Què et passa? No em sents? L’han amollat, l’han alliberat! Per què plores…?”. Em va dir que no em mogués, que venia de seguida, que agafava el tren, que l’esperàs… No sé el temps que vaig esperar, allà, quieta, sense moure’m, tal com ella m’havia dit. Vaig començar a pensar que era estrany que el pare no m’hagués esperat per a agafar el tren junts i tornar a ca nostra, però em continuava repetint a mi mateixa “l’han amollat…”, fins que la mare va arribar amb la meva germana petita en braços, vaig veure els seus ulls que miraven els meus i sense dir res vaig començar a plorar. Aquest dia vàrem anar a molts llocs oficials i anàvem preguntant… Ens miraven com si estiguéssim boges… Ens repetien que l’havien alliberat. Hi havia falangistes i gent uniformada. Ens deien que se n’havia anat, que potser ens havia abandonat, que no en sabien res. La meva mare repetia: “On heu amollat? Quan? Què heu fet amb ell? Per què a ell? On és?” I ningú ens contestava… Encara avui ningú no ens ha contestat.» Com varen sobreviure i com ho afrontà sa mare? La meva padrina Catalina Llompart, que tampoc vaig conèixer, va esperar a morir-se després de criar els seus fills. Va morir de pena. La meva mare em deia: «No sé com ma mare va poder aguantar tot allò. Era una dona molt valenta, no va voler firmar un document que deia que havien vist el seu marit mort i que eximia el seu fill major de fer el servei militar. Per això, segons ells, nosaltres no érem orfes, ni la meva mare viuda, així que el meu germà va haver de fer el servei militar i ma mare va haver de prescindir d’ell, encara que segurament el necessitava molt.
Ens va apuntar a un menjador que crec que era de la Secció Femenina i així podíem menjar. Moltes de les meves amigues s’havien fet falangistes, duien uniformes de bona qualitat i seguien anant a l’escola; jo ho vaig haver de deixar i em sabia molt de greu. De vegades tenia enveja d’aquestes amigues i, al mateix temps, ràbia i vergonya per aquests sentiments. Em vaig posar a cosir a ca una modista amiga de ma mare. A aquesta dona li havien matat tres fills juntament amb el meu pare, els germans Sancho, un d’ells només tenia vint anys. També m’ocupava de la casa i dels tres germanets petits. La meva germana Esperança m’ajudava, però només tenia deu anys i feia el que podia. Qualque pic em sentia molt desbordada amb els germans petits. Record que havia de dur a alletar cada tres hores la meva germana petita, na Catalina, a la feina de ma mare i a vegades no hi pensava; o havia de bullir patates i no me’n recordava i em posava a jugar amb els meus germans…; ella mai no em va renyar per això. El meu germà gran, n’Andreu, feia feina al mateix temps que estudiava. Ma mare treballava en una fàbrica de teixits durant tot lo dia, i al vespre, després de sopar, quan nosaltres ja dormíem es posava a cosir sabates. Record que anava al rebost, agafava un grapat de pomes, ens en donava dues o tres a nosaltres i ella es quedava amb les que tenien qualque corc. I, així i tot, encara reia quan el meu germà Joan, que tenia tres anys i era molt graciós, en feia alguna de ses seves.
Érem “hijos de rojo, traidor y ateo”. Aquests comentaris provocaven en mi sentiments de ràbia i el mateix temps d’orgull, perquè sabia que el meu pare era un bon home, que estimava moltíssim la seva família, un home amb grans principis que no s’havia doblegat, que havia resistit, i que per aquests motius el varen assassinar. Per això, cada vegada que intentaven fer-me creure aquestes mentides jo m’afermava més en la veritat; cada vegada que intentaven fer-me oblidar, jo me’n recordava més de les coses… Varen aconseguir l’efecte contrari al que pretenien durant la guerra, durant la dictadura i durant la democràcia, i així serà durant tots els anys de la meva vida.»
Un dia d’hivern de 1937 la meva mare demanava i demanava, i mai ningú no va contestar les seves preguntes; feien com si el meu padrí no hagués existit mai. Però sí que va existir, i per això vull agrair l’oportunitat de poder expressar-me i fer públic el seu nom i el seu record: Andreu París Martorell, que serà sempre viu en mi i en la memòria de la meva família. En nom de tots nosaltres, vos agraesc l’atenció que ens heu fet.
Això és per vosaltres, per n’Andreu, n’Antònia, n’Esperança, en Joan i na Catalina, que ja no hi sou, però que vos tenim molt presents. I per la nostra estimada padrina Catalina: gràcies per criar els teus fills, per aguantar la vida fins i tot després d’haver-te fet tant de mal, amb tanta bondat, amor i honestedat.
I gràcies mumareta meva per resistir-te a l’oblit. Em sap molt de greu, no hem trobat encara el teu papà, el nostre padrí, però jo sé que avui és aquí. I sé, després d’investigar i conèixer el seu pensament, on el podem trobar: n’Andreu París, és, en el present, el militant que trobama una convocatòria de protesta pel genocidi a Gaza; és aquell home que es manifesta contra les polítiques injustes dirigides contra els migrants o els refugiats; aquell company que diu no al feixisme que ara mateix vol tornar, que la democràcia i els drets humans s’han de defensar i que cal actuar davant les injustícies.
I sí, mareta, me’n record, ens en recordam, Inca se’n recorda: Nomia Andreu París, i no l’oblidarem mai.
EL PROCÉS DE TREBALL
El preludi del projecte que hem dut a terme a Inca amb l’ajuntament i amb l’associació Memòria de Mallorca es remunta el juliol de 2024, quan l’Ateneu Popular La Bugadera del barri d’Horta de Barcelona ens proposa pintar la persiana de l’espai —que havia estat recentment vandalitzada amb simbologia nazi— amb el retrat d’Aurora Picornell, per reivindicar la seva figura, donat que pocs dies abans s’havia donat la vergonyosa actuació del president del parlament balear que havia estripat una fotografia seva. Després que l’artista Roc Blackblock pintes el mural i de compartir-lo a xarxes socials, vam entrar en contacte amb l’associació Memòria de Mallorca, i després de posar en comú les tasques i activitats d’ambdós col·lectius, va quedar palesa la complicitat i afinitat en la feina de divulgació de la memòria històrica, i és així com de seguida vam posar sobre la taula la possibilitat de dur a terme algun projecte conjuntament.
A partir d’aquesta primera posada en comú vam començar amb les gestions per dur a terme aquest projecte. Els primers passos van ser buscar parets on dur a terme el mural, així com aliances en l’ens públic per dur a terme aquesta feina. Així va acabar aterrant la proposta d’acollir el projecte del mural dins la setmana cultural d’Inca té memòria. Si bé es va valorar la possibilitat de treballar el projecte amb calma i executar-lo a l’edició de l’any vinent, aconseguint així una superfície apropiada en la qual treballar, quan va aparèixer la possibilitat de dur a terme la intervenció en una paret de l’institut d’Inca, ens vam acabar decantant per dur a terme el projecte, ràpidament aquest mateix any. Vam valorar que no volíem allargar la temporalitat i perdre la motivació de tots els actors implicats en el projecte i desaprofitar l’oportunitat de treballar braç a braç amb l’associació Memòria de Mallorca. El primer que vam fer per preparar l’elaboració del mural i els continguts va ser unes reunions amb Memòria de Mallorca perquè ens ajudessin a posar context històric i especialment a seleccionar aquells continguts que era més necessari divulgar, i va ser gràcies a l’associació que vam conèixer tota la història d’Andreu París —militant socialista nascut a Inca, detingut i desaparegut el juliol de 1936—, que ha esdevingut el fil conductor de tot el mural. Sempre ens sembla molt interessant partir de biografies concretes per explicar una experiència que ha afectat a moltíssima gent, perquè en l’àmbit comunicatiu i pedagògic esdevé un recurs útil per traslladar els continguts de forma propera i eficaç. Quan vam ser coneixedores de tota la biografia de París, ràpidament vam considerar que retratava exemplarment la tragèdia de les desaparicions forçades del franquisme; i per tant a partir d’aquesta definició de continguts vam començar a treballar en el disseny.
La paret on havíem de dur a terme el mural era molt horitzontal: això, si bé és un repte pel que fa a la composició, esdevenia una molt bona oportunitat, ja que ens permetia seqüenciar el contingut i no haver-nos de limitar a una sola imatge per articular el nostre relat. Partint d’aquesta idea, vam decidir fer una narració cronològica de la vida d’Andreu París, començant amb les eines de sabater —professió de París— que caracteritzen aquest moviment obrer i treballador d’Inca; i a continuació vam posar un seguit de retrats familiars del matrimoni i dels seus fills, que al llarg dels anys són els qui han emprès amb la tasca de preservació i divulgació de la història del seu pare sota la premissa de Veritat, Justícia i Reparació. Ens vam plantejar com volíem transmetre aquest concepte de transmissió de la memòria, i després de valorar diverses opcions —una corda, una cadena, unes mans passant un testimoni—, vam optar per fer un exercici poètic i simbòlic i donada la vinculació d’Inca i del mateix Andreu París amb el món de les sabates, vam voler representar gràficament aquesta transmissió a través dels cosits que fa un sabater per acoblar les diverses peces del calçat. Així, tots els retrats del mural estan cosits a través d’aquest patró tèxtil, reivindicant també la feina de les guardianes de la memòria, representades amb un mocador vermell que acaba d’unir i de suturar aquestes ferides, per la seva tasca de lluita per la recuperació de la memòria. L’última imatge és la de les sabates que es van trobar a la fossa comuna de Porreres, on es va dur a terme l’exhumació del cos, i que ens semblava de nou una forma poètica de tancar aquest cercle, perquè comença amb una referència a la classe treballadora de sabaters i acaba justament amb les sabates d’un d’aquests obrers, represaliat del franquisme. D’alguna manera, tota la narrativa del mural se centra a parlar de la importància de conèixer la veritat i recuperar la memòria, encara que sigui un procés dolorós, com ho és trobar les últimes pertinences d’una persona assassinada pel franquisme en una fosa comuna. El mural, en definitiva, no busca parlar de finals feliços, però si de reivindicar que es faci justícia, conèixer la veritat malgrat que sigui dura.
Ha estat un projecte molt difícil en l’àmbit tècnic, perquè el mural no tenia una superfície llisa, donat que és una paret de pedra marès, característica de l’illa. Aquest tipus de roca molt porosa —fet que vam poder resoldre amb una primera capa d’imprimació—, però a més a més també és molt irregular i té molts forats, i això ens ha forçat a treballar molt a poc a poc, emprant pinzells molt petits per a arribar bé a totes les superfícies, així com dedicar moltes hores a cada retrat i a cada detall del mural per tal d’aconseguir un resultat fidedigne a les fotografies. Això ens ha forçat a fer jornades de més de dotze hores i ens hem deixat la pell per arribar a temps a la data d’inauguració del mural, i si bé ha estat una llàstima no comptar amb un suport més adient que ens permetés lluir-nos més, estem satisfetes amb el resultat final i considerem que, per sobre de tot, el que preval és haver pogut tornar a portar la memòria històrica als carrers i especialment fer-ho en un espai tan freqüentat per joves diàriament. Hem pogut conèixer també personalment tots els membres de l’associació Memòria de Mallorca i la magnífica feina que fan a l’illa, i amb el pretext del mural i gràcies a la col·laboració de l’equip docent de l’institut d’inca hem pogut presentar aquesta entitat i la seva tasca a les estudiants del centre. Ha estat, en definitiva, un projecte molt complet i emotiu -i esperem que no l’últim- on hem pogut posar els nostres pinzells a disposició de Memòria de Mallorca.
