Projecte elaborat amb motiu del Dia Internacional en Memòria de les Víctimes de l’Holocaust 2024
Organitzat pel Memorial Democràtic i la Xarxa de grups DEMD.
Amb la Col·laboració de l’Ajuntament de Flix
El 27 de gener del 1945 és la data d’alliberament del camp de concentració i extermini nazi d’Auschwitz-Birkenau per part de les tropes soviètiques.
Entre el 27 i el 29 de gener del 2000, 55 anys més tard, 46 governs d’arreu del món es van reunir a Estocolm (Declaració del Fòrum Internacional d’Estocolm sobre l’Holocaust —o Declaració d’Estocolm—) instats pel fundador de l’Aliança Internacional per la Memòria de l’Holocaust (IHRA), l’antic primer ministre suec Göran Persson, per debatre sobre l’educació i la memòria de l’Holocaust.
L’IHRA fou creada el 1998 per unir governs i experts a fi d’enfortir i promoure l’educació, la recerca i la memòria sobre l’Holocaust. Avui en dia té 34 països membres —l’Estat espanyol en forma part des de l’any 2008.
Amb la humanitat encara marcada pel genocidi, la neteja ètnica, el racisme, l’antisemitisme i la xenofòbia, la comunitat internacional comparteix la responsabilitat solemne de lluitar contra aquests mals. Junts hem de defensar la terrible veritat de l’Holocaust contra els qui el neguen. Hem d’enfortir el compromís moral dels nostres pobles i el compromís polític dels nostres governs per garantir que les generacions futures puguin entendre les causes de l’Holocaust i reflexionar sobre les seves conseqüències.
Fruit d’aquesta convenció a Estocolm, l’1 de novembre del 2005, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 60/7 i va establir, en resum, els punts següents:
- Designar el 27 de gener com a Dia Internacional de Commemoració de les Víctimes de l’Holocaust. L’objectiu era honorar les víctimes de l’Holocaust i de la persecució nazi.
- Donar suport al desenvolupament de programes educatius per recordar l’Holocaust i prevenir futurs genocidis.
- Rebutjar tota negació, sigui parcial o total, de l’Holocaust com a fet històric.
- Felicitar els estats que participaven activament en la preservació dels llocs que van servir de camps d’extermini, camps de concentració, camps de treball forçat i presons nazis durant l’Holocaust.
- Condemnar sense reserves totes les manifestacions d’intolerància religiosa, incitació, assetjament o violència contra persones o comunitats basades en llur origen ètnic o llurs creences religioses, tinguin lloc on tinguin lloc.
- Demanar al secretari general que establís un programa de divulgació anomenat “L’Holocaust i les Nacions Unides” i que adoptés mesures per mobilitzar la societat civil en pro del record de l’Holocaust i l’educació sobre aquesta qüestió, per tal d’ajudar a prevenir actes de genocidi.
La coordinació política internacional ha estat imprescindible per enfortir el compromís moral de les societats i per combatre l’antisemitisme creixent i la negació de l’Holocaust. La xarxa d’experts de l’IHRA ha compartit els seus coneixements relatius als senyals actuals d’alerta de possibles genocidis i sobre l’educació de l’Holocaust. Aquest coneixement permet adoptar les bases per al desenvolupament de plans d’estudis eficaços i per promoure iniciatives globals de prevenció del genocidi.
Vint anys més tard, amb motiu del 75è aniversari de l’alliberament dels camps, els alts representants governamentals dels països membres de l’IHRA es van reunir per adoptar la Declaració Ministerial de l’IHRA del 2020 i retre homenatge a les víctimes i a les persones supervivents de l’Holocaust.
En aquest nou document rector es van acordar 14 compromisos, entre els quals:
- reafirmar el suport a la Declaració del Fòrum Internacional d’Estocolm (2000);
- el compromís amb les víctimes i les persones supervivents perquè mai no siguin oblidades;
- honorar totes aquelles persones que van resistir als nazis, especialment els justos entre les nacions, i d’altres que van protegir o intentar rescatar els qui estaven en perill;
- expressar la preocupació per l’augment de l’antisemitisme;
- acceptar la responsabilitat com a governs per continuar treballant junts per tal de contrarestar la negació i la distorsió de l’Holocaust, l’antisemitisme i totes les formes de racisme i discriminació;
- liderar esforços per promoure l’educació, el record i la recerca sobre l’Holocaust i el genocidi del poble gitano per contrarestar la influència de la distorsió històrica, el discurs d’odi i la incitació a la violència i l’odi;
- salvaguardar els documents històrics;
- animar tots els països i societats a abordar els passats respectius tractant-los obertament i amb precisió;
- reconèixer que la comprensió de la naturalesa sense precedents de l’Holocaust és essencial per a la prevenció de delictes de genocidi i crims contra la humanitat.
A Catalunya, des de l’any 2012, cada 27 de gener o pels volts d’aquesta data el Departament d’Educació i el Memorial Democràtic, conjuntament amb els grups de treball de professorat d’arreu de Catalunya, especialistes en diverses matèries i que treballen la memòria democràtica, organitzem l’acte per a estudiants amb motiu del Dia Internacional de Commemoració a les Víctimes de l’Holocaust.
Des de l’inici del curs escolar, l’alumnat treballa a partir de biografies, fonts documentals, entrevistes i altres recursos per conèixer els fets històrics. L’objectiu és elaborar un contingut determinat, un relat, una història de vida, una presentació, una peça audiovisual o una representació artística que serà compartida en un espai o una web al voltant del dia 27 de gener.
En educació, establir una data anual en record a les víctimes ens permet, a part d’organitzar activitats i/o actes a les aules per honorar la memòria de les víctimes, conèixer i reflexionar al voltant del present. Es tracta d’identificar accions i conductes que tenen lloc al nostre voltant, fonamentades en l’odi, la discriminació, el racisme, la intolerància i la violació dels drets humans, i ser capaços d’actuar per defensar aquests drets. Què està a les nostres mans? Què podem fer? Petits gestos o accions que conviden els estudiants a esdevenir verdaders agents de canvi i actuar amb respecte i tolerància.
Cada any es treballa el dia commemoratiu a partir d’un tema específic amb la idea d’abordar aquest fet històric complex des de perspectives diferents, per enriquir-lo quant a continguts. Enguany, el tema de treball és “La fragilitat de la llibertat”, lema proposat per l’organització britànica Holocaust Memorial Day Trust. Avui en dia, moltes persones donen per fet i consideren garantides les llibertats a les democràcies occidentals; en aquest sentit, és important reflexionar sobre com és de vulnerable la llibertat i considerar què podem fer per enfortir-les arreu del món.
L’Holocaust el podem definir com el genocidi perpetrat contra el poble jueu i el poble gitano, fonamentat en el racisme, així com la persecució i l’eliminació de diversos col·lectius, com les persones amb discapacitat, els Testimonis de Jehovà, les persones perseguides per motius polítics o el col·lectiu LGTBIQ+, fomentades per idees polítiques, religioses, socials o d’identitat sexual. La política d’extermini fou només pensada per al poble jueu (solució final) i, més tard, per al poble gitano. En definitiva, es tractava, doncs, d’eliminar les seves llibertats i els seus drets fins a límits cada cop més opressius i fins a la mort. Era un procés subtil i lent i que implicava tota la societat.
Durant l’Holocaust, sis milions de jueus —homes, dones, infants i nadons— van ser brutalment assassinats en camps, guetos, camps de concentració i camps de la mort; també va patir la mateixa dissort el poble gitano. En els genocidis més recents, un gran nombre de persones han estat assassinades només per la seva fe, ètnia o qualsevol altre tret d’identitat. El professor Gregory Stanton, fundador de Genocide Watch —entitat que busca predir, prevenir, aturar i castigar el genocidi i altres formes d’assassinat en massa—, va identificar les deu etapes que condueixen cap al genocidi. En aquest sentit, sempre hi ha un conjunt de circumstàncies prèvies que es produeixen per construir el clima en què tindrà lloc el genocidi, en les quals els règims perpetradors eliminen les llibertats de les persones a les quals s’adrecen.
Seguint la història, el 1933 els nazis van arribar al poder a Alemanya i la vida es va fer cada vegada més difícil per als jueus alemanys. A més, es va aprovar una legislació que negava als jueus llibertats i els restringia els drets, començant per eliminar-los de determinades professions i dels estudis. Les lleis de Nuremberg del 1935 restringien, entre altres qüestions, amb qui es podien casar els jueus; i anaven més enllà: definien com a jueu qui tingués tres o quatre avis jueus, independentment de si aquesta persona es veia o no com a jueva o si practicava o no aquesta fe. El 9 de novembre del 1938, botigues i negocis jueus en territoris nazis van ser atacats i destruïts de nit. Aquest episodi es coneix com la Nit dels Vidres Trencats. A banda, als jueus se’ls va prohibir entrar a cinemes, teatres i instal·lacions esportives.
A mesura que l’exèrcit alemany va arrasar i va començar a ocupar altres països, els jueus d’aquelles zones també van patir aquesta violència sistemàtica, així com la pèrdua de totes les llibertats: es van veure obligats a entrar en guetos i viure en dures condicions, i van ser forçats a exercir treballs esgotadors per als nazis o per a les indústries alemanyes. A més, van ser deportats a camps de concentració o extermini.
Després de l’arribada dels alemanys als Països Baixos, el maig del 1940, Anne Frank va escriure al seu diari:
Va ser llavors quan van començar els problemes per als jueus. La nostra llibertat estava molt restringida per una sèrie de decrets antijueus: els jueus havien de portar una estrella groga, se’ls prohibia utilitzar tramvies i circular en cotxes, havien de fer les seves compres entre les 15.00h i les 17.00h, només podien anar a barberies i salons de bellesa de propietat jueva, se’ls va prohibir sortir al carrer entre les 20.00h i les 6.00h, se’ls prohibia anar a teatres, cinemes o qualsevol altra forma d’entreteniment, se’ls prohibia utilitzar piscines, pistes de tennis, camps d’hoquei o qualsevol altre camp d’atletisme, se’ls prohibia anar a remar, se’ls prohibia participar en qualsevol activitat atlètica en públic, se’ls prohibia seure als seus jardins o als dels seus amics a partir de les 20.00h, se’ls prohibia visitar els cristians a casa seva, havien d’assistir a escoles jueves… No podies fer això i no podies fer allò, però la vida continuava.
Anne i la seva família es van amagar, però van ser traïts; ella va morir al camp de concentració de Bergen-Belsen juntament amb la seva germana Margot, quan faltaven només tres mesos perquè fes 16 anys.
Una altra manera cruel de pèrdua de llibertat, en aquest cas, de reproducció, va ser el que van desenvolupar els nazis dins el programa d’eutanàsia T4. Com que els jueus no responien a l’estàndard de raça ària, el nazisme va esterilitzar (i assassinar) centenars de milers de persones perquè eren discapacitades o percebudes com a discapacitades, físicament o mentalment.
Els règims perpetradors sovint oculten deliberadament les seves accions genocides i enganyen la societat a la qual dirigeixen a fi de mantenir-los tranquils per evitar revoltes; creen, així, una sensació de falsa llibertat entre els perseguits. Això és el que van fer amb el programa d’eutanàsia.
Resulta molt interessant el projecte de memòria que el 1993 Renata Stih i Frieder Schnock van instal·lar en un dels barris més rellevants de Berlín, al barri de Baviera, al districte de Schöneberg, on van viure Albert Einstein o Hannah Arendt. El monument fa referència a la privació de llibertat diària de drets, incloent-hi la deportació i l’assassinat de jueus durant l’època nazi. Es tracta de 80 rètols de doble cara que es mostren a la part de dalt dels fanals. A un costat hi ha una imatge representativa del que es pot llegir a l’altre costat, un text escurçat d’una llei antijueva publicada entre els anys 1933 i 1945. Gairebé sense adonar-se’n, la gent que passeja pel barri va descobrint la història d’aquell període nazi amb cada una de les restriccions que van ser aplicades.
“Joies, articles fets d’or, plata i perles que pertanyen als jueus cal que siguin retornats a l’Estat.” 21 de febrer del 1939.
Però la pèrdua de llibertats no només va afectar un determinat col·lectiu, sinó també tota la societat. Malgrat això, hi ha qui va arriscar la seva pròpia llibertat per ajudar els altres, per preservar la llibertat dels altres o per plantar cara al règim.
BITÀCOLA DE L'ALUMNAT
Una col·laboració amb alumnat de secundària
El projecte educatiu d’aquest 2024 conté una primera part teòrica perquè l’alumnat vinculi la qüestió de la fragilitat de la llibertat i l’Holocaust amb dos textos teòrics:
- Les deu etapes del Genocidi segons el Dr. Gregory Stanton.
- La Declaració dels Drets Humans de les Nacions Unides del 1948, de la qual es commemoren els 75 anys i que fou una reacció mundial als crims de la barbàrie nazi.
A partir d’aquesta informació, l’alumnat ha redactat una biografia d’una persona o d’un grup de resistents que van oposar-se al règim durant l’Holocaust o que, posteriorment, van treballar per donar a conèixer el que havia passat. La segona part ha estat crear un contingut artístic a partir d’imatges, documents i altres propostes visuals.
Amb aquests dos elements, biografies i imatges, l’artista urbà Roc Blackblock, conegut per treballar el tema de la memòria popular i democràtica a través del seu projecte Murs de bitàcola ha ideat i creat el mural La fragilitat de la llibertat. Persones resistents. Al mural s’hi representen les imatges de les persones o grups que l’alumnat ha estudiat formant una gran xarxa de persones resistents que transmet una idea essencial: malgrat que l’acte de resistir és una decisió individual, la resistència només és possible des d’una dimensió col·lectiva. Cada acte de resistència, per petit que sigui, suma. La força de la suma dels actes de resistència protagonitzats per totes aquestes persones o grups són un exemple de lluita per a les generacions actuals i futures, així com una lliçó de llibertat i coratge: fins i tot en les condicions més adverses, l’ésser humà és lliure i capaç de resistir a la injustícia i la tirania.
La força de la suma dels actes de resistència protagonitzats per totes aquestes persones o grups són un exemple de lluita per les generacions actuals i futures, així com una lliçó de llibertat i coratge: fins i tot, en les condicions més adverses l’ésser humà és lliure i capaç de resistir a la injustícia i la tirania.
Johann Wilhelm Trollmann (Wilsche, 27 de desembre del 1907 – Neuengamme, 9 de febrer del 1943) va ser un boxejador alemany d’ètnia gitana (sinte), víctima del Tercer Reich en ser desposseït del seu títol de pes semipesant del 1933 al 2003 —any en què li va ser restituït. El van assassinar al camp de concentració de Neuengamme, tot i que a la seva fitxa hi van fer constar una mort accidental.
Rukeli (paraula que en romaní vol dir ‘arbre nou’ i que va donar lloc al seu sobrenom) va començar a obtenir triomfs des d’una edat molt precoç en aquest àmbit. Alguns dels seus èxits van ser:
- El Campionat del Sud Alemany
- El Campionat Regional, que va guanyar quatre vegades
- El Campionat del Nord Alemany
- El Campionat Alemany Amateur de Boxa
- El seu ingrés com a membre fundador de l’associació BC-Heros-Eintracht, de Hannover.
Malgrat tot, el 1928 l’Associació de Boxa va eliminar el seu nom de la llista de participants en els Jocs Olímpics d’Amsterdam, per la qual cosa el 1929 es va inscriure a l’associació esportiva dels treballadors a Hannover, la BC Spartak Linden.
La seva tàctica es caracteritzava per ser àgil i lleuger, i per un ball de cames que el portava a la victòria malgrat l’oposició nazi. No obstant això, el que més cridava l’atenció era el seu caràcter provocatiu davant les injustícies, una manera de ser que el va portar a l’enfrontament quan l’organització professional de boxa alemanya l’obligà a fer un combat, contra Gustav Eder, sense moure’s del centre del ring amb risc de perdre la llicència professional. Davant d’aquesta proposta tan indecent, es va presentar tenyit de ros i ple de talc per simular una raça ària que es deixa guanyar, per escarnir els nazis.
Des d’aquell moment va ser relegat a treballs circenses fins al 1935, quan es va casar amb Olga Frieda Bilda, amb qui va tenir una filla a Berlín, en un moment en què augmentava la persecució dels sintes i els roma, després de les lleis de Nuremberg. Aquesta relació acabà dissortadament en divorci el 1938. El 1939 va lluitar a la Wehrmacht, al front de l’Est.
En tornar, el 1941, de la guerra fou conduït per la Gestapo a la “Central Gitana” del carrer Hardenberg de Hannover, on va ser torturat. Se’l tancà uns mesos al camp de treball d’Ahlem (Hannover) i va rebre el número 9841 al camp de concentració de Neuengamme, on era obligat a boxejar amb els seus guardians fins que va morir i va ser enterrat amb altres companys del camp el 1943.
Per rememorar la seva figura hem d’esperar fins al 2003, amb la restitució del títol de boxa, però d’aleshores ençà s’han succeït nombrosos esdeveniments que li donen visibilitat, fins que el 2009 es col·locà una Stolpersteine davant de l’antic teatre Flora d’Hamburg, on havia boxejat diverses vegades. El 2016 Dario Fo escriu Razza di zingaro, i a Espanya trobem dues obres de teatre premiades (Rukeli, de Carlos Contreras, i Puños de harina, de Jesús Torres) que reivindiquen la seva persona.
Pintora i escriptora austríaca nascuda a Kraubath an der Mur el dia 23 de maig del 1933. Era la cinquena de sis fills de pares gitanos catòlics.
Fou perseguida pels nazis a causa de la seva condició de gitana. Sobrevisqué a tres camps de concentració: Auschwitz-Birkenau, Ravensbrück i Bergen-Belsen. Ella, juntament amb la seva mare i els seus tres germans, van ser els únics supervivents d’un clan familiar de més de 200 persones.
Començà a pintar amb la tècnica de la dactilopintura, tècnica en la qual la pintura s’aplica amb els dits. Escriví textos literaris de marcat caràcter autobiogràfic.
Les seves obres pictòriques i literàries reflecteixen els horrors del nazisme, i han servit per donar a conèixer la persecució i assassinat de milers gitanos per part dels nazis. Es calcula que entre 250.000 i 500.000 persones gitanes van ser assassinades pels nazis en el genocidi conegut com a Porraimos.
És un d’aquells casos d’artistes en què vida i obra van de bracet. Els colors cridaners i els dibuixos elementals, practicats amb la ingenuïtat d’un inexpert, ens diuen que no, que això que veiem no és real, perquè la realitat té una foscor i una complexitat que no es pot representar.
Morí a Viena (Àustria) el dia 28 de gener del 2013.
Qui? Què? On?
La Rosa Blanca va ser un grup organitzat a Alemanya, concretament a la ciutat de Múnic (1941-1943). Estava liderat per cinc estudiants i un professor de la Universitat de Múnic: Willi Graf, Kurt Huber, Christoph Probst, Alexander Schmorell, Hans Scholl i Sophie Scholl. L’objectiu de La Rosa Blanca era intentar que la societat sentís altres veus i aconseguir que altres persones prenguessin consciència del que estava passant. El context històric va ser durant la Segona Guerra Mundial, i quan s’estava produint l’Holocaust. La Segona Guerra Mundial va ser el conflicte més gran i destructiu de tota la història. Alhora, dins d’aquest conflicte, es va dur a terme l’Holocaust, també conegut pel seu terme hebreu, Xoà, que va ser el genocidi perpetrat pel règim de l’Alemanya nazi contra els jueus d’Europa durant el transcurs de la Segona Guerra Mundial. Els assassinats van tenir lloc en tots els territoris ocupats per Alemanya a Europa.
Per què? Què i com?
Durant l’any 1941, Sophie Scholl va llegir una còpia del sermó que havia fet el bisbe Von Galen. Sophie va demanar permís per distribuir-lo per la universitat i el va obtenir. Els nois de La Rosa Blanca eren veterans de guerra, que per exemple havien lluitat al front francès. Havien estat testimonis de les atrocitats de l’exèrcit nazi contra els seus rivals. Rebutjaven el militarisme de l’Alemanya del Tercer Reich i creien en una Europa federada, adherida als principis cristians de la tolerància i la justícia.
La Rosa Blanca advocava per la resistència no violenta contra el règim. El grup va dur a terme una campanya de pamflets anònims i grafits que convidava a una oposició activa al règim nazi. Les seves activitats van iniciar a Múnic el juny del 1942 i van acabar el 18 de febrer del 1943 amb l’arrest dels membres principals del grup per part de la Gestapo. Els membres de La Rosa Blanca van redactar, van imprimir i van distribuir sis fulles en les quals s’animava la resistència contra el nacionalsocialisme. Igual que altres membres i simpatitzants del grup que van continuar distribuint els pamflets, van ser jutjats pel tribunal del poble, el Volksgerichtshof nazi, i molts d’ells van ser arrestats i executats. Per exemple, Hans i Sophie Scholl, així com Christoph Probst, van morir a la guillotina quatre dies després del seu arrest, el 22 de febrer del 1943. Durant el judici, Sophie va interrompre al jutge moltes vegades, però mai es va donar cap oportunitat als jutjats de parlar.
El grup va escriure, va imprimir i inicialment va distribuir els pamflets a la gran regió de Múnic. Més tard, transportistes secrets van portar-ne còpies a altres ciutats, principalment al sud d’Alemanya. En total, La Rosa Blanca va ser autora de sis pamflets, que es van multiplicar i es van difondre. Hi denunciaven els crims i l’opressió del règim nazi i cridaven a la resistència, així com la persecució i l’assassinat en massa de jueus.
Reflexió final
Pensant en els drets humans, és clar que havien de pensar en la justícia (article 6), que parla del fet que tot ésser humà té dret, a tot arreu, al reconeixement de la seva personalitat jurídica, i a la igualtat (article 1), que parla del fet que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, i dotats com estan de raó i consciència, han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres. Per això, els van defensar fins al final i fins que van poder. També l’article 19 dels drets humans, que parla del fet que tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les mateixes opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees per qualsevol mitjà i sense límit de fronteres.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquests joves?
En relació amb els deu passos del genocidi de Stanton, van manifestar-se en contra de la classificació, ja que no van acceptar que els nazis rebutgessin els jueus, i també del novè pas, el de l’exterminació [l’assassinat en massa legalment anomenat genocidi]: es van oposar a les polítiques d’eliminació de grups del nazisme.
Actualment, el grup es commemora de diverses maneres, en la memòria i consciència de molts. A més, la plaça davant de la Universitat de Múnic s’anomena Geschwister-Scholl-Platz (plaça dels Germans School), i una altra que hi comunica s’anomena Professor-Huber-Platz (plaça del professor Huber).
Qui?
Francesc Boix i Campo fou conegut com “el fotògraf de Mauthausen”.
On?
Va néixer el 31 d’agost del 1920 al Poble-sec, a Barcelona, i va morir a París, França, el 7 de juliol de l’any 1951 a 31 anys.
Quan?
Quan va esclatar la Guerra Civil Espanyola, ell es va allistar a l’exèrcit republicà amb 16 anys. Com que era aficionat a la fotografia, va fotografiar la guerra fins al 1939, quan va haver de fugir de Catalunya i se’n va anar a França. L’any 1941 durant la II Guerra Mundial el van empresonar, per estar contra Hitler, i finalment va acabar al camp de concentració de Mauthausen.
Què i com?
Allà un soldat alemany que era aficionat a la fotografia el va agafar d’ajudant per fer fotos de les coses que passaven al camp. En feia 5 còpies, i Francesc, jugant-se la vida, va decidir fer-ne una més.
Per què?
Francesc, creia que així podria denunciar l’horror que s’havia viscut als camps i ho podria demostrar amb les fotografies.
Reflexió final
Jo crec que s’ha de ser molt valent per jugar-se la vida d’aquesta manera per després donar a llum totes les horribles fotografies.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquest jove?
PAS 10. NEGACIÓ
Els autors ho neguen. No han comès cap delicte…
Quins drets humans defensen?
ARTICLE 30. Res en aquesta declaració no podrà interpretar-se en el sentit que doni article 30 cap dret a un Estat, a un grup o a una persona a emprendre activitats o a dur a terme actes que tendeixin a la supressió de qualsevol dels drets i llibertats que s’hi enuncien.
Qui?
Charlotte Delbo va ser una secretària, escriptora, periodista d’opinió i dramaturga afiliada al partit comunista i a la Resistència francesa, i supervivent dels camps d’extermini. Va ser secretària de Louis Jouvet, actor, productor i director, i dona de George Dudach i, més tard, del poeta Louis Aragon, amb qui formava part del grup de Georges Politzer.
On? (Poble, país/països)
Charlotte Delbo va néixer a Vigneux-sur-Seine el 10 d’agost del 1913 i va morir l’1 de març del 1985 al 4t Districte de París, França. Va estudiar mecanografia i va anar a la Universitat de la Sorbona. Va ser deportada als camps d’extermini d’Auschwitz-Birkenau i Ravensbrück. Després, va viure un temps a Ginebra, acabada la guerra, per recuperar la salut fins a tornar a París.
Quan? (En quin moment va emprendre accions, època i context social-polític)
Durant la gira sud-americana amb la companyia de Louis Jouvet va decidir tornar a França, on es va afiliar amb la Resistència durant la Segona Guerra Mundial amb el seu primer marit, George Dudach; ell va ser afusellat, i ella, enviada als camps d’extermini en el primer comboi de dones, el 31000 del Fort de Romainville. Durant la seva estada al camp va organitzar representacions de teatre i moltes activitats per ajudar les internes a resistir.
Acabada la Segona Guerra Mundial, Delbo va escriure les seves memòries als camps d’extermini en un sanatori de Suïssa. En saber que a l’URSS hi havia camps de concentració, es va donar de baixa de la militància amb el partit comunista.
A la dècada del seixanta va treballar a l’ONU. Era antibel·licista i va fer un manifest contra la guerra d’Algèria (Les Belles Lettres). Més tard, als anys setanta, es compromet amb la memòria i publica les entrevistes de les supervivents del 31000, el primer vagó de dones deportades a camps d’extermini, del qual ella va formar part. Es vincula amb el servei CNRS, i es retroba amb el seu professor universitari en formar part de l’equip d’Henry Lefebvre, sociòleg, que estava a la Universitat de París X i a la de Nantes. Això explica que a la Universitat de Nantes actualment hi hagi el campus Delbo, on destaca un gran mural d’art urbà.
Per què? (Què va fer que escrivís)
Quan va acabar la Segona Guerra Mundial, Delbo va començar a escriure per donar veu a la gent que havia patit als camps d’extermini, perquè no quedessin en l’oblit.
Què i com? (Quines coses va escriure i de quina manera va donar a conèixer els seus escrits)
Va fer les memòries de la seva experiència en camps d’extermini. També va entrevistar les 48 supervivents del camp d’Auschwitz.
La seva obra és peculiar, i trenca formats: barreja narrativa i poesia. Els seus llibres més cèlebres són El coneixement inútil, Auschwitz i després i La mesura dels nostres dies.
Valora la recerca i fes una reflexió sobre quins valors hi ha a destacar de l’obra de Delbo, en quin moment de l’Holocaust es converteix en una resistent i quins drets defensa.
- A través de l’obra de Delbo coneixem la fragilitat de la llibertat, el dret a la vida i la seva defensa, la resistència i la persistència en l’actuació i la divulgació.
- Denuncia la inhumanitat dels botxins i els sistemes totalitaris, però també la solitud i la incomprensió dels supervivents en una llibertat condicionada per un trauma viscut que no es poden compartir: els altres no els poden entendre del tot.
- Delbo també demostra i defensa l’amor i la solidaritat per sobre de l’odi.
- La seva obra és un clam a l’empatia, la dignitat i la memòria de les víctimes, especialment femenines. Donar veu és un acte terapèutic d’un trauma i silenci col·lectiu.
Resumint, doncs, l’obra il·lumina sobretot la fase de negació (X) dins les etapes assenyalades per Stanton, si bé totes les altres també hi són presents.
Pel que fa als drets humans, l’article 30 sembla òptim, així com els articles 1 i 12, especialment per les víctimes oblidades a la postguerra i el trauma col·lectiu silenciat.
Qui? (Nom del grup o persona)
Rudolf Brazda (Brossen, Alemanya 26/06/1913 – Bantzenheinm, França 3/08/2011) va ser l’últim supervivent conegut dels que van portar el triangle rosa, distintiu dels presos homosexuals als camps de concentració nazis, si escau, al de Buchenwald.
On? (Poble, ciutat, país/països)
La seva infantesa, adolescència i inicis de la vida adulta van transcórrer entre els lands de Saxònia i Turíngia, situats a l’est d’Alemanya, prop de la frontera amb Txecoslovàquia, d’on havien emigrat els seus pares. Arran d’un procés judicial celebrat el 1934 relacionat amb la seva homosexualitat, va ser expulsat d’Alemanya i va anar a viure als Sudets, regió de Txèquia que, malauradament per a ell, aviat passaria a estar sota el control del Tercer Reich. L’any 1942 va ser detingut de nou i empresonat al camp de concentració de Buchenwald. Després de l’alliberament del camp l’abril del 1945, es va traslladar a viure a França, on va morir a 97 anys.
Quan? (En quin moment van emprendre les accions, època i context social-polític)
Rudolf havia pogut viure lliurement i obertament la seva homosexualitat gràcies al context de la República de Weimar (1918-1933), la primera experiència democràtica a Alemanya. Malgrat que l’homosexualitat estava castigada penalment, en grans ciutats com Berlín, Hamburg, Leipzig, etc. es feia una interpretació liberal d’aquestes lleis i eren nombrosos els cabarets que afavorien els contactes entre homosexuals. Aquesta realitat, però, va canviar de manera sobtada l’any 1933 amb l’ascens dels nazis al poder.
És en aquest context quan, el 1934, la policia es va començar a fixar en el comportament de Brazda, que finalment va ser denunciat per incomplir l’article 175 del Codi Penal, que perseguia els homes que mantenien relacions amb persones del mateix sexe. El procés judicial celebrat al jutjat de 1a instància d’Altenburg va generar cert enrenou, atès que Rudolf va reconèixer que convivia amb un home i que no se n’avergonyia, motiu pel qual va ser condemnat a sis mesos de presó.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-lo a mobilitzar-se i emprendre accions)
Després de la seva sortida del camp de concentració de Buchenwald el 1945, va viure de manera anònima a França, atès que a l’Alemanya de la postguerra se seguia perseguint els homosexuals. L’any 2008, però, el seu testimoni es va fer públic. Arran de la inauguració a Berlín d’una escultura que recorda les víctimes homosexuals del nazisme, la seva neboda va contactar amb els organitzadors per fer-los saber que el seu oncle era un triangle rosa supervivent de Buchenwald i que encara era viu i disposat a donar el seu testimoni. La Federació Alemanya de Lesbianes i Gais (LSVD) va contactar aleshores amb Brazda i el van convidar a participar en un acte commemoratiu durant la festa de l’Orgull Gai celebrada a Berlín el 2008. A partir d’aleshores, es va començar a difondre el seu testimoni, i va participar en diversos actes commemoratius relacionats amb les víctimes homosexuals de l’Holocaust nazi. Així mateix, l’any 2011 el Govern francès li va concedir la màxima condecoració del país, la Legió d’Honor.
Què i com? (Quines van ser les accions que va emprendre per mostrar la seva oposició)
Entre els anys 2008 i 2011, Rudolf Bradza va participar en diversos actes d’homenatge, va concedir entrevistes a mitjans de comunicació i va contribuir a la conscienciació sobre la repressió contra els homosexuals a l’Alemanya nazi. Amb la col·laboració de Jean-Luc Schwab, va escriure i publicar la seva única biografia autoritzada, Lebensweg eines Rosa Winkel (2010), publicat a Espanya per Alianza Editorial amb el títol Rudolf Brazda: Itinerario de un triangulo rosa. El último superviviente deportado por homosexual.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Rudolf Brazda forma part d’un col·lectiu LGTBIQ+ que no fou reconegut com a víctima de l’Holocaust nazi fins a l’any 1985, i que va haver d’esperar fins al 2002, quan gairebé ja no quedaven supervivents, perquè el Govern alemany anul·lés les sentències nazis que pesaven sobre ells. Durant quaranta anys més, doncs, els homosexuals víctimes del nazisme van continuar discriminats. El testimoni de Brazda va contribuir a reivindicar i donar visibilitat a totes aquelles víctimes que van morir als camps de concentració i extermini nazi i als que van sobreviure, com ell, però se’ls va negar la consideració de víctimes i se’ls va continuar titllant de criminals durant dècades.
Quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquest jove?
Rudolf Brazda va viure les diferents etapes que van conduir al genocidi nazi. Va ser classificat com a homosexual i discriminat per la seva orientació sexual en aplicació de l’article 175 del Codi Penal, que va estar en vigor a Alemanya des del 1872 fins al 1994. El tracte vexatori i humiliant rebut a la presó i posteriorment al camp de concentració, els discursos d’odi, la simbolització del col·lectiu homosexual amb el triangle rosa, la seva persecució organitzada i la deshumanització viscuda a Buchenwald, així com el fet que el col·lectiu homosexual fos el darrer grup oficialment reconegut com a víctima de l’Holocaust nazi (i, per tant, negat durant dècades), va activar la resistència de Brazda.
Quins drets humans defensa?
Amb el seu testimoni, Rudolf Brazda va defensar que tots els éssers humans naixem lliures i amb els mateixos drets i amb la mateixa dignitat (article 1); que tots tenim dret a viure lliurement (article 3); que ningú té dret a torturar-nos ni a tractar-nos de manera cruel, inhumana o degradant (article 5); que ningú no pot ficar-se arbitràriament en la nostra vida privada (article 12), i que la nostra llibertat i els nostres drets només estan limitats pel reconeixement i el respecte necessari a la llibertat i els drets dels altres (article 29).
Qui?
Els Edelweiss Pirates (o Edelweisspiraten) eren una de les moltes bandes juvenils que existien a Alemanya en oposició a la Joventut Hitleriana. Estava integrada per joves d’entre 14 i 18 anys fills de la classe treballadora que s’anomenaven així pels distintius amb una flor d’Edelweiss (‘flor de neu’) que els seus membres portaven, principalment, a les solapes o els barrets.
On?
No es tractava d’un moviment cohesionat, sinó que estava constituït per petits grups dispersos per les grans ciutats d’Alemanya. Es calcula que en total estava compost per més de 5.000 membres, però malauradament no n’existeixen registres. El nucli més fort i nombrós es trobava a Colònia, els anomenats Navajos, que tenia al voltant d’uns 3.000 integrants. A altres zones de la geografia alemanya també adquirien una identitat pròpia, com ara els Farhtebstebze (Ciutadans Viatgers), que eren originaris d’Essen, o els Kittelbach Pirates, que procedien d’Oberhausen i Düsseldorf, però tots es consideraven Pirates d’Edelweiss. També han estat documentats a Hamburg, Leipzig o Frankfurt.
Quan?
Van sorgir a la dècada del 1930 en contraposició a les Joventuts Hitlerianes i com a resposta a la seva voluntat de control social. Aquest moviment de resistència va anar creixent paral·lelament a la deriva totalitària del règim nazi, i va assolir el punt àlgid amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, quan adquirí un tarannà més actiu i violent.
Per què?
Era un moviment juvenil que va sorgir com una resposta a les restriccions imposades pel Tercer Reich i que rebutjava les idees i les pràctiques del nazisme. Volien ser lliures i regir-se pels seus propis codis de conducta moral i es negaven a sotmetre’s al règim intimidatori i d’obediència absoluta que la Joventut Hitleriana imposava.
Què i com?
El rebuig al control i la repressió nazi va portar un seguit de noies i nois a abandonar l’escola o a negar-se a participar en les activitats de la Hitlerjugend. Aquests joves, que en molts casos no tenien més de 14 anys, es passaven tot el dia treballant en fàbriques i molins com a obrers no qualificats i, com que vivien als mateixos barris, tenien un fort sentit d’identitat social, compartien creences i eren solidaris entre ells. Se’ls distingia per lluir una flor d’Edelweiss, pels cabells llargs i pel tipus de vestimenta, gairebé sempre molt acolorida, amb camises i pantalons curts de quadres o foscos (Lederhosen), mitjons blancs i mocadors de coll. Tocaven i cantaven cançons escrites per compositors jueus o amb missatges antinazis que estaven totalment prohibits i que contrastaven amb la música volkish alemanya aprovada pels nazis.
Van començar a reunir-se, en grups mixtos de deu a quinze membres, en cafès, parcs o a les cantonades, de nit. Els agradava anar de càmping i fer caminades per la naturalesa, anar en bicicleta i viatjar a les ciutats veïnes a visitar als seus companys Piraten. Aquests passatemps, que descontextualitzats semblen molt inofensius, eren considerats criminals d’acord amb les restriccions nazis. Així doncs, sempre havien d’estar en guàrdia davant les patrulles de la Joventut Hitleriana.
Amb el progrés de la guerra, bona part d’aquests joves van esdevenir víctimes de la persecució i de la repressió nazi, i molts van passar a formar part del moviment de resistència clandestí. A mesura que el caos social s’intensificava, es van enfrontar més directament amb les autoritats del règim, i van oferir refugi a desertors de l’exèrcit alemany i a presoners escapats dels camps de concentració, a més a més de protagonitzar atacs a dipòsits militars i sabotatges a la indústria de guerra.
Arribats aquest punt, van ser considerats com una amenaça seriosa, i les forces de l’ordre van emprendre accions severes contra ells: eren empresonats, enviats a escoles de reforma, hospitals psiquiàtrics, camps de treball i de concentració o executats. Un dels casos més sonats fou l’execució pública de 14 joves pirates a Colònia, el 25 d’octubre del 1944. La història dels Edelweisspiraten és, per tant, un relat de coratge i de resistència davant la brutalitat nazi.
A continuació hi ha la traducció d’una de les seves cançons més conegudes, An Rhein und Ruhr marschieren wir:
Marxem pel Rin i el Ruhr
Marxem pel Rin i el Ruhr, lluitem per la nostra llibertat, el servei de patrulla, trenca’l per la meitat, L’Edelweiss marxa, mantingueu el camí lliure El mestre ens dona els papers, Mestre, dona’ns els nostres diners, perquè preferim les dones, que el malson d’aquest món. El nostre campament de pirates Edelweiss es troba en una muntanya d’Àustria, només un de nosaltres hauria d’atrevir-se, per venir a nosaltres a la muntanya. Els tombarem, sigui la Gestapo o el servei de patrulla, perquè els nostres pirates Edelweiss no conec cap truc covard. | Els avets alts et mostren les estrelles, saltant de l’Isar a la riuada es troba el campament dels pirates d’Edelweiss, i os polar, el cuides bé. Escolta l’Eisbär, el que et diem ara, la nostra pàtria ja no és lliure, el club es balanceja com als vells temps, supera HJ, SA, el crani en dos. El ramat d’Edelweiss es troba a la frontera, els lluitadors per la llibertat contra l’amenaça nazi L’Edelweiss, atenció, bufa dia i nit, Deixa que soni el crit de lluita, Edelweiss obre el camí cap al poder. |
Reflexió final
Quins valors destacaríeu?
Els valors principals que es desprenen dels seus actes i de les seves cançons són els de força, valentia, defensa de la llibertat, independència, amistat, companyonia i, en un primer moment, pacifisme i esperança.
Quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquests joves? Quins drets humans defensen?
CLASSIFICACIÓ
Dret a la igualtat davant la llei: segons l’article 7, tots som iguals davant la llei i tenim dret, sense cap distinció, a igual protecció contra qualsevol discriminació.
SIMBOLITZACIÓ
Dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió: l’article 18 inclou la llibertat de canviar de religió o de creença, i la llibertat de manifestar la seva religió o creença per mitjà de l’ensenyament, la pràctica, el culte i l’observança.
Dret de llibertat d’expressió: l’article 19 defensa que tota persona té dret a la llibertat d’opinió i d’expressió; aquest dret inclou el de no ser molestat a causa de les pròpies opinions i el de cercar, rebre i difondre les informacions i les idees.
DISCRIMINACIÓ
Dret a la no-discriminació: l’articulat 2 proclama que tothom té tots els drets i llibertats sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
Dret a la vida: segons l’article 3, tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.
DESHUMANITZACIÓ
Dret a la integritat personal: l’article 5 sosté que ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
Qui?
Eva Heyman
On?
L’Eva va néixer el 13 de febrer del 1931 a Oradea, Transsilvània, i va morir assassinada el 17 d’octubre del 1944 al camp d’extermini d’Auschwitz, Polònia, quan només tenia 13 anys.
Quan?
Eva era una nena quan es va iniciar la Segona Guerra Mundial, que va tenir lloc entre els anys 1939 i 1945. Per desgràcia, va ser víctima de les polítiques racials del nacionalsocialisme, va ser deportada i posteriorment assassinada.
Per què?
L’Eva va començar a escriure un diari personal el dia en què complia 13 anys, el 13 de febrer del 1944. Innocentment, sense cap pretensió, relata com avança la guerra i com afecta diversos països. Explica el patiment de familiars i amistats en aquest escenari bèl·lic, així com els arrestos, les deportacions i els assassinats de persones del seu entorn pel fet de ser jueves.
Què i com?
Sense ser-ne conscient, Eva descriu l’odi i les injúries que pateixen els jueus, les vulneracions i retallades de drets constants, la deshumanització, l’expropiació de béns materials i immaterials, les deportacions, el tancament de persones al gueto i, finalment, la vida al gueto. Ella té por de morir assassinada, i en més d’una ocasió confessa que no vol morir tan petita, que vol viure, casar-se i ser fotògrafa de premsa. Desitja poder amagar-se per conservar la vida.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu?
Treballar amb el diari d’Eva Heyman apropa la vida, els diversos successos, les sensacions i les emocions que va viure aquesta nena en un escenari bèl·lic amb només 13 anys. Per la proximitat d’edat amb l’alumnat, és fàcil empatitzar i entendre el patiment i les injustícies que va viure Eva, que només volia viure i tenir una vida rica i plena amb el seu entorn. Els valors principals a destacar de l’obra són la llibertat, el respecte i l’empatia, entre d’altres.
Quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquesta jove?
Eva és capaç de relatar, amb només 13 anys, l’horror de ser conscient de l’avanç d’un genocidi en el qual no només pots acabar sent víctima tu, sinó també els teus familiars i el teu entorn més proper. La discriminació, la deshumanització, la persecució i l’extermini són algunes de les etapes que Eva viu i que plasma al seu diari, que esdevé una font primària de gran valor històric i un recurs molt útil per treballar la Xoà, l’Holocaust, la Segona Guerra Mundial i els conflictes bèl·lics.
Quins drets humans defensen?
A través del seu diari, Eva explica la vulneració de drets que pateixen els jueus. La situació és tan injusta que ho relata amb incredulitat, ja que no pot entendre el tracte que els seus amics i familiars reben.
Posteriorment a la Segona Guerra Mundial, el 10 de desembre de l’any 1948 es proclama la Declaració Universal dels Drets Humans per part de l’Assemblea General de les Nacions Unides.
A continuació es detallen alguns drets que es vulneren a les diverses etapes del genocidi que Eva viu i que explica al seu diari:
Discriminació
- Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
- Article 2: Tothom té tots els drets i llibertats proclamats en la Declaració Universal dels Drets Humans, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
- Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la pròpia seguretat.
Deshumanització
- Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
- Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
- Article 7: Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.
- Article 12: Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs a l’honor i la reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
- Article 17: Tota persona té dret a la propietat, individual i col·lectiva. Ningú no serà privat arbitràriament de la seva propietat.
Persecució
- Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
- Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la pròpia seguretat.
- Article 9: Ningú no serà detingut, pres o desterrat arbitràriament.
- Article 13: Tota persona té dret a circular lliurement i a triar la seva residència dins de les fronteres de cada Estat.
- Article 14: En cas de persecució, tota persona té dret a cercar asil en altres països i a beneficiar-se’n.
- Article 15: Ningú no serà privat arbitràriament de la seva nacionalitat, ni del dret de canviar de nacionalitat.
Extermini
- Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
- Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la pròpia seguretat.
- Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
Qui?
Simone Weil va néixer el 3 de febrer del 1909 a París i va morir el 24 d’agost del 1943 en Anglaterra. Era filòsofa, escriptora i activista política.
Quan?
Weil va emprendre les seves accions en un període particularment turbulent de la història europea. Durant la seva joventut, a la dècada del 1930, va passar unes setmanes a Alemanya, un país socioeconòmicament molt enfonsat amb una esquerra molt dividida i un partit nazi que era cada vegada més famós. Això la va animar a emprendre les primeres accions. També es va involucrar activament en moviments polítics i socials a França. Les seves idees i activitats van estar influïdes pel context de la Gran Depressió, l’agitació política a Europa, l’ascens del feixisme i l’esclat de la Segona Guerra Mundial.
Per què?
Simone Weil va aportar idees per establir un nou ordre social basat en la justícia. Va ser una dona que va tenir una consciència social des de molt jove, i manifestava la seva disconformitat contra l’opressió i contra la tirania. Volia una igualtat de classes per ajudar els més desafavorits. També buscava una societat que tingués més ètica i moral, posant en pràctica els seus ideals d’educació i justícia per una humanitat més sàvia i lliure.
Què i com?
A començaments dels anys 1930 va viatjar a Alemanya i va decidir combatre contra el feixisme. Entre el 1934 i el 1935, va abandonar l’ensenyament i va ser obrera de les fàbriques Renault per solidaritzar-se amb els obrers. En aquell moment, es va adonar de les desigualtats i les males condicions en les quals es treballava.
L’any 1936 va unir-se a la lluita en la Guerra Civil dins de la columna Durruti (grup de milícies anarquistes que van lluitar per l’alliberament de Saragossa). El 1940 va ser obligada a fugir de París i es va refugiar a Marsella. La causa va ser per la presa de París per part dels nazis; en ser jueva, es veia forçada a fugir a la recerca d’una vida digna. El 1942 va viatjar a Anglaterra per incorporar-se a la resistència francesa, encara que es va veure limitada a treballar com a redactora als serveis de França Lliure.
Quins valors destacaríeu?
Defensava la justícia social, la igualtat i la solidaritat. També criticava el totalitarisme i l’opressió. Weil era pacifista radical i sindicalista revolucionària. Les seves idees eren afins al marxisme i l’anarquisme, i va participar en moviments sindicals i estudiantils.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquesta jove?
La discriminació i la deshumanització d’un cert grup de la població van ser les etapes que van fer que Weil actués contra el feixisme a través de la resistència.
Quins drets humans defensa?
Simone Weil defensava la justícia i la igualtat per a tothom, el dret al treball i a la llibertat sindical, la prohibició de l’esclavitud i la servitud, la llibertat d’expressió i el dret a la vida i a la seguretat.
Causes:
El 1933 ella viatja per motius acadèmics a Alemanya, on es troba un país socioeconòmicament enfonsat. A causa de les rivalitats entre el partit comunista i feixista, ella preveu unes conseqüències imminents, i per això redacta articles al món on explica la situació alemanya buscant ajudar el poble. El 1936, la causa de la seva mobilització va ser la lluita contra el feixisme, així com la defensa dels drets humans i de les dones. Arriba a Espanya explícitament per unir-se als anarquistes i lluitar en la Guerra Civil en contra de Franco.
Qui?
Josephine Baker és una figura notable en l’activisme i la lluita pels drets civils als Estats Units, especialment en la defensa dels drets dels afroamericans. La seva vida va estar marcada per una dedicació incansable a la igualtat i la justícia. L’hem escollida pel seu afany de superació personal i el seu compromís amb l’alteritat. Josephine Baker va passar de ser una ballarina, cantant i actriu afroamericana a espia per Espanya i França durant la Segona Guerra Mundial. Va adoptar diversos fills arreu del món i va lluitar a favor de les llibertats i els drets civils de les persones negres.
On?
Nascuda el 3 de juny del 1906 a Saint Louis, Missouri, Estats Units. Va viure a França, des d’on va col·laborar amb el moviment de la resistència i va dur a terme missions d’espionatge per Espanya i pel Marroc.
Quan? (En quin moment va emprendre les accions, època i context social-polític)
Després de servir amb la seva mare a casa d’una família acomodada, va ballar en diverses companyies i teatres fins que el seu talent va ser reconegut a Nova York per un comercial de l’ambaixada dels EUA a París, que va fer d’ella una estrella. Els seus balls exòtics i sensuals com el Banana dance van atreure el públic en poc temps. Baker va viure els primers anys de vida als Estats Units, on va alternar la feina amb els estudis. Després va viatjar a Europa i va esdevenir una vedet a França.
El 1939 la Segona Guerra Mundial estava a punt d’afectar França, i això li va donar l’oportunitat o de tornar als Estats Units o de quedar-se i lluitar per França, un país que ja havia començat a apreciar com a seu. Baker es va quedar i es va unir a la Resistència francesa; la van enviar a Casablanca, al nord de l’Àfrica, per actuar com a missatgera, i també va fer una gira per Espanya recopilant informació militar i entregant missatges ocults a dins de les seves taules musicals.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-la a mobilitzar-se i emprendre accions)
Acabada la Segona Guerra Mundial, Baker va tornar als Estats Units, on va graduar-se a l’escola secundària. Va estudiar Sociologia a la Universitat Colúmbia. Va ser precisament a la universitat on l’interès per l’activisme i la lluita pels drets civils se li van despertar. Va començar a involucrar-se en diverses organitzacions i moviments que promovien la igualtat racial i la justícia social, i va entrar a formar part del moviment dels drets civils. També assistia a manifestacions i condemnava els clubs i llocs públics segregats.
Què i com? (Quines van ser les accions que va emprendre per mostrar la seva oposició)
El 1951 va tenir una disputa amb un periodista: ella el va fer avergonyir del fet que ell no hagués denunciat que a ella no l’atenguessin en un restaurant de gran renom. Ell la va titllar de “comunista” i van tenir un debat molt aferrissat.
Als anys seixanta, va formar part d’un grup d’activistes que es dedicaven a l’espionatge per exposar les pràctiques discriminatòries i les violacions dels drets civils que patien els afroamericans. Va recopilar informació i evidències per documentar els abusos i presentar-los a les autoritats competents i als mitjans de comunicació.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu?
La seva dedicació i lideratge van ser reconeguts, i Josephine va ser una de les activistes destacades que van participar en la marxa sobre Washington per l’ocupació i la llibertat el 1963. Va ser en aquesta marxa històrica on Martin Luther King Jr. va pronunciar el famós discurs “I have a dream”. Va ser una de les oradores que va parlar conjuntament amb King, una de les manifestacions més importants a favor dels drets humans de les persones negres.
Josephine Baker va continuar la seva lluita fins que va morir, el 1995. El seu llegat com a activista pels drets civils i defensora de la igualtat racial continua sent una font d’inspiració per a moltes persones que lluiten per la justícia i la igualtat a la societat actual. La seva dedicació i sacrifici en la lluita per aconseguir un món més just i igualitari són exemples de coratge i compromís.
Va morir a 68 anys d’un coma causat per una hemorràgia cerebral. El seu funeral va rebre honors militars de l’armada francesa. Inicialment, la van enterrar a Milà. Les seves activitats durant la guerra van fer-la mereixedora de diverses distincions per part de França després de la guerra, i va rebre la Medalla de la Resistència i la Legió d’Honor francesa.
El 2021 es va reconèixer el seu treball a la Resistència francesa i la seva contribució a favor dels drets i les llibertats civils; va ser la primera dona afroamericana enterrada al Panteó de París.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquesta jove?
- Classificació: Des de ben petita, Baker va patir la segregació racial als EUA. Va malviure als carrers sense seguretat, sense rebre una atenció primària digna que un estat democràtic hauria de garantir a una menor d’edat.
- Simbolització: El seu èxit per “exotisme” estava relacionat amb la ridiculització que patia (exemple: banana dance). Pel fet de ser negra, se l’equiparava a un ésser de major “animalitat” i menor “humanitat”.
- Discriminació: Exclusió en l’educació i la igualtat davant els drets i les lleis. Ella, però, es va entestar a estudiar, i va superar les dificultats. Es va unir al moviment de defensa dels drets socials, i va esdevenir una líder. Un periodista va atacar la seva reputació tractant-la de “comunista” pel fet d’oposar-se a la discriminació en un restaurant.
- Polarització: Va viure en el govern de JFK, en els moments de canvi, en la lluita per erradicar la segregació racial que patien els afroamericans. Ser una estrella de Hollywood i un personatge guardonat pel govern francès li va permetre crear una família “arc iris” de fills adoptats d’arreu del món, així com lluitar contra una societat polaritzada en pro de la igualtat i la fraternitat universal.
Quins drets humans defensa?
CLASSIFICACIÓ:
- Dret a la vida: Reconegut a l’article 3, aquest dret proclama que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.
SIMBOLITZACIÓ
- Dret a la integritat personal: Article 5, aquest dret protegeix contra la tortura, els tractes o les penes cruels, inhumans o degradants.
DISCRIMINACIÓ:
- Dret a la no-discriminació: Article 2, la deshumanització sovint està associada amb discriminació i tractament diferenciat basat en raça, religió, origen ètnic o altres característiques.
- Dret a la llibertat i seguretat: Article 3, on explica que la detenció arbitrària, la reclusió en condicions inhumanes i la privació de la llibertat sense un procés just són violacions d’aquest dret, les quals poden estar vinculades amb la deshumanització.
- Dret a la igualtat davant la llei: Article 7, en què es destaquen la importància de la igualtat davant la llei i la protecció contra la discriminació.
- Igualtat davant la llei: Article 17, que defensa aquest principi com a crucial per abordar la discriminació que pot sorgir de classificacions injustes o esbiaixades.
POLARITZACIÓ:
- Dret a un recurs efectiu: L’article 8 pot ser rellevant en situacions en les quals les classificacions injustes afecten els individus.
- Dret a la llibertat i la seguretat: Aquest dret està recollit a l’article 9, que subratlla la importància de la llibertat personal i la protecció contra la detenció o l’empresonament arbitrari.
- Dret a un judici just: Article 10, on es destaca que les persones tenen dret a ser jutjades amb imparcialitat i amb totes les garanties necessàries per a la seva defensa.
- Dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió: Recollit a l’article 18, aquest dret protegeix la llibertat de creença i religió, i prevé la persecució per motius religiosos o de consciència.
Manolis Glezos, un dels supervivents de l’Holocaust, va néixer el 9 de setembre de 1922 a Apiranthos, Grècia. L’any 1935 ell i la seva família es van haver de mudar a Atenes. Allà Manolis va acabar l’escola secundària. Durant els anys de secundària també treballava com a empleat en una farmàcia, i així guanyava diners per a la seva família i ajudava en les despeses de la casa.
Des de jove, tenia la idea d’ajudar, sempre que pogués, els altres. Abans d’acabar la secundària, ja ajudava el seu país fent voluntariats o creant grups per contribuir a combatre les injustícies de les guerres. L’any 1939, quan encara era un estudiant de secundària, va participar en la creació d’un grup antifeixista de joves contra l’ocupació italiana del Dodecanès i contra la dictadura de Ioannis Metaxàs. Així va crear una gran satisfacció per a Manolis, ja que pensava que estava fent alguna cosa per la societat en la qual vivien.
En aquest mateix any, en esclatar la Segona Guerra Mundial, Manolis Glezos va provar d’unir-se a l’exèrcit de Grècia, però no va ser possible, perquè encara era menor d’edat. En canvi, va treballar com a voluntari al Ministeri d’Economia de Grècia, on va poder ajudar moltes persones, ja que no podia anar a la guerra, encara.
L’any 1940 el van acceptar a l’Escola Superior d’Estudis Econòmics i Comercials, on va poder continuar els seus estudis d’una manera més professional. Durant l’ocupació alemanya cap a Grècia, va treballar a la Creu Roja de la República Hel·lènica, d’Atenes, i alhora participava activament en la resistència.
El 30 de maig del 1941, juntament amb un amic anomenat Apostolos Santas, va decidir que traurien la bandera que els nazis havien posat a la punta de l’Acròpolis el dia 27 d’abril del 1941 justament quan van ocupar Grècia per primera vegada. La idea de donar aquest cop d’efecte va sorgir una tarda de primavera mentre els dos amics observaven des d’un parc la petita muntanya que dominava la capital grega coronada per l’esvàstica. Va ser una decisió plenament conscient, tenint en compte l’efecte que podria causar en una població descontenta i desanimada. Portar tot això a la pràctica no va ser fàcil; els únics estris dels quals disposaven eren una navalla i una llanterna. L’Acròpolis estava totalment envoltada i vigilada per soldats alemanys que protegien la bandera. Després de molt de temps investigant, van descobrir un túnel que començava a la base de l’Acròpolis i que desembocava a la part de dalt de tot. Aquest passadís havia estat usat pels perses al segle v aC, en el seu intent de conquistar la ciutadella. Gràcies a aquest conducte, els dos amics van poder accedir a la bandera, van distreure els guàrdies llençant pedres molt petites perquè s’allunyessin en la direcció que ells volien i, després de tres llargues i exhaustives hores d’intents, van aconseguir fer caure la bandera i en van tallar dos trossos petits perquè, al cap d’un temps, poguessin declarar que havien estat ells els que ho havien fet. No els van enxampar mai, ja que van tenir molta cura de no deixar rastre de l’acció.
Gino Bartali va néixer el 18 de juliol del 1914 i va morir el 5 de maig de l’any 2000. Va ser un ciclista molt destacat durant la dècada del 1930 i el 1940: va guanyar tres vegades el Giro d’Itàlia i dues el Tour de França.
El seu llegat, però, va més enllà del ciclisme, perquè durant la Segona Guerra Mundial es va unir a la resistència italiana, i va posar en risc la vida en transportar documents falsos en la seva bicicleta per salvar jueus perseguits pels nazis. Per aquestes accions va ser reconegut com a Just entre les Nacions.
Quan Bartali es va retirar del ciclisme, es va dedicar a obres benèfiques, i va deixar un gran impacte no només en l’esport, sinó també en la humanitat.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Va néixer a Ponte a Ema, Itàlia (1914), i va morir, a Florència, Itàlia (2000).
Quan? (En quin moment va emprendre les accions, època i context social-polític)
Va passar entre la tardor del 1943 i la primavera del 1944. A la Segona Guerra Mundial hi havia molts jueus amenaçats i en risc de ser deportats; el clima polític era insostenible.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-lo a mobilitzar-se i emprendre accions)
Molts jueus van ser condemnats pel simple fet de professar una religió o tenir unes creences (suposadament, ja que algunes persones no eren practicants), i ell era una persona que professava una profunda fe catòlica.
Què i com? (Quines van ser les accions que van emprendre per mostrar la seva oposició)
La vella estació de Terontola i el ràpid intercanvi de passatgers als trens van ser el punt clau d’aquells viatges secrets. Ningú va saber fins a la seva mort que aquell trajecte havia servit a Bartali per transportar, amagada als tubs de la bici, la documentació falsa que va salvar la vida a centenars de jueus a punt de ser deportats.
El purpurat havia organitzat una xarxa clandestina, formada per laics, monges de clausura, frares franciscans i monjos oblats, que ajudava a escapar centenars de jueus amenaçats per les lleis racials i les deportacions que havien començat el setembre del 1943.
El pla tenia el suport del Vaticà i del mateix papa Pius XII. Però faltava un correu que transportés documents, fotografies i diners d’un punt a l’altre sense aixecar sospites.
La missió de Bartali consistia a pedalar fins a Assís, on Luigi Brizi, un discret socialista, imprimia en una vella impremta els papers. Mentre l’artefacte rugia a ple rendiment, les monges clarisses del convent de Sant Quiric que ocultaven als seus soterranis desenes de jueus, obrien les finestres i s’esgargamellaven cantant per tapar el brunzit de la impressió.
Però després d’aquells anys corcat per la tensió, Bartali va haver d’afrontar un altre desafiament. El 14 de juliol del 1948, en ple Tour de França, va rebre una trucada. Un estudiant de Dret havia disparat al cap del partit comunista, Palmiro Togliatti, just quan Itàlia encara vivia en un clima de pobresa i agitació de postguerra que aviaven el risc d’una contesa civil entre italians. Bartali va sentir a l’altra banda del telèfon ni més ni menys que la veu del primer ministre, Alcide De Gasperi, que li va dir que necessitava que guanyes el Tour. Va travessar primer la meta, va recuperar la diferència, va guanyar les dues següents etapes als Alps i va entrar als Camps vencedor deu anys després de la seva primera victòria, amb uns 26 minuts i 16 segons sobre el segon classificat, Briek Schotte. El periodista Claude Tillet escriu a L’Équipe: “El que és admirable del campió de Legnano és que aquesta vegada va guanyar com a totterreny, mentre que abans de la guerra havia guanyat com a escalador. Per descomptat, la muntanya era el seu principal actiu, però les victòries a l’esprint, després de les seves escapades, a vegades molt dures, el van ajudar considerablement a aconseguir aquest resultat final davant el qual tothom s’inclina”.
Va néixer el 12 de juny del 1913 a Wila, Zúric, Suïssa i va morir el 23 de maig del 2011 a Zúric.
És coneguda per haver dirigit la Maternitat d’Elna. Va participar en una iniciativa d’ajuda humanitària durant la Guerra Civil Espanyola i la Segona Guerra Mundial, i era mestra i activista. El grup humanitari al qual formava part, l’Ajuda Suïssa Internacional, va salvar aproximadament 400 infants espanyols i 200 jueus procedents d’Europa.
“La meva mare em va donar la vida i Elisabeth Eidenbenz, l’esperança en el gènere humà.” Sergi Barba, un dels nens nascut a la Maternitat gràcies a l’organització suïssa i tots els col·laboradors.
Quan?
El 1937 va venir a Espanya amb l’ONG Ajuda als Nens d’Espanya, enmig de la Guerra Civil Espanyola. El 1939 i durant la Segona Guerra Mundial va estar a França dirigint les maternitats de Brullà, primer, i d’Elna, després. Acabada la Segona Guerra Mundial va continuar la seva labor humanitària a Viena.
On?
Després d’acabar els estudis de Magisteri, va viatjar a Espanya, a València i Madrid, on el Servei Civil Internacional havia instal·lat l’ONG Ajuda Suïssa als Nens d’Espanya.
Amb la caiguda de la Segona República, ja a França, va ser voluntària per ajudar mares i nens dels camps de refugiats espanyols. Els projectes en els quals va contribuir oferien suport a les dones embarassades, ja que, amb aquella situació, el més probable era que l’infant morís, igual que la seva mare. Per aquest motiu, Elizabeth va ser l’escollida per dirigir una llar de maternitat a Brullà, primer, i després a Elna, que seria anomenada la Maternitat d’Elna, a la comarca del Rosselló. Al principi, aquesta maternitat es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa. Però més tard s’inicia la Segona Guerra Mundial i els diners disminueixen, i les contribucions econòmiques, també. Passada la guerra va continuar ajudant des de Viena.
Per què?
Es va implicar en aquesta causa per ajudar els infants, mares, dones i ancians. D’aquesta manera, amb el seu suport, va poder salvar i donar una oportunitat de dignitat a les mares que van haver de viure l’exili junt amb els seus fills i filles passant per una situació tan desagradable i perillosa per als nounats.
Elisabeth, salvant tots els infants i dones, s’estava rebel·lant d’alguna manera contra les autoritats i la situació.
Què i com?
Les accions dutes a terme per Elisabeth Eidenbenz i l’Ajuda Suïssa van ajudar a salvar moltes vides; amb això, ella va demostrar el coratge d’oposar-se a la injustícia i la crueltat. La seva història destaca l’impacte positiu que una xarxa de persones pot promoure en situacions complexes. Alguns exemples d’actes que van protagonitzar són: ajudar els refugiats i protegir infants i, alhora, amb la Maternitat d’Elna van desafiar l’autoritat nazi creant espais segurs per a totes les persones perseguides.
Reflexió final
Va ser una dona admirable, ja que va salvar moltes vides mentre posava la seva en perill. Va dur a terme accions que realment van resultar una bona causa per a la societat, i això va portar a la millora de la percepció del que passava en aquella època. Així doncs, mitjançant la seva contribució, ha permès que molts infants poguessin tenir un futur.
Les etapes que condueixen a l’Holocaust i activen la resistència d’Elisabeth Eidenbenz serien:
Classificació: Article 7, amb la igualtat davant la llei.
Discriminació: Article 2, a causa de les distincions basades en l’estatut polític, jurídic o internacional del país o territori.
Persecució: Article 9, a causa de la persecució, les detencions arbitràries o la privació de la llibertat.
Extermini: Article 3, ja que tothom té dret a la vida, a la llibertat i a la pròpia seguretat.
Qui? (Nom del grup o persona)
Maria Cinta Rodríguez és la primera dona documentada de les Terres de l’Ebre que va patir la barbàrie nazi. Lluitadora i resistent antifeixista.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Maria Cinta Rodríguez va nàixer a la Galera, a la comarca del Montsià, el 1895. Va emigrar amb la seua família, excepte la germana gran, a França el 1914. Els Rodríguez es van establir a Porté, als Pirineus orientals. Allí va conèixer Llorenç Roques, miner i pagès de Linyola, amb qui va tenir tres fills. Es van instal·lar a Pàmies.
Quan? (En quin moment van emprendre les accions. Època i context sociopolític)
El 1943 es va unir a la Resistència francesa com a part de la xarxa Françoise,
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-los a mobilitzar-se i emprendre accions)
Maria Cinta Rodríguez es va mobilitzar per oposició al feixisme i per donar suport a la Resistència.
Què i com? (Quines van ser les accions que van emprendre per mostrar la seva oposició)
Maria Cinta va fer activitats per cobrir l’evasió de paracaigudistes aliats caiguts en sòl francès i, sobretot, per oferir tasques d’enllaç i allotjament a la Resistència.
L’agost del 1943, a l’edat de 48 anys, va ser arrestada per la Gestapo per acollir membres de la Resistència a casa seua i al restaurant que regentava a Pàmies.
Després de la seva detenció, Maria Cinta va ser enviada a la presó de Tolosa i, després, a un camp de concentració al departament de l’Oise, al nord de París. El gener del 1944 va ser traslladada en un comboi de 959 presoneres cap als camps de concentració nazis, i el seu destí va ser Ravensbrück. En aquest camp, que va ser el més gran per a dones en territori alemany, va ser assignada al treball de fabricació de maquinària de guerra.
L’agost del 1944 va ser traslladada al camp de concentració de Neuengamme, on va fer treballs forçats en antigues mines de sal subterrànies per produir munició per a les forces aèries. Durant la seua estada a Neuengamme, el seu marit va morir. La primavera del 1945, davant l’avanç de les tropes aliades, les presoneres van ser distribuïdes en subcamps del nord d’Alemanya.
L’alliberament de Maria Cinta va tenir lloc el 1945 gràcies a una operació de rescat duta a terme per la Creu Roja sueca i el Govern danès coneguda com a White Buses (Autobusos Blancs). Després de ser repatriada a França, es va reunir amb els seus fills a Pàmies. Posteriorment, va treballar a l’hospital local i va rebre reconeixements, com la Medalla de la Legió d’Honor, per la seva valenta resistència.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Tot i que la data exacta de la seva mort és desconeguda, la història de Maria Cinta ressalta per la seua contribució vital i valenta a la Resistència francesa. La seua vida ha estat documentada minuciosament per l’historiador Joan Baptista Beltran, que destaca la importància de reconèixer el paper de les dones a la Resistència.
Quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència de Maria Cinta? Quins drets humans defensen?
L’etapa fonamental que condueix a la seua activació va ser la corresponent a la discriminació, vinculada a defensar els drets fonamentals. Segons l’article 3, qualsevol persona té dret a la vida, a la llibertat, a la igualtat i a la dignitat.
Qui?
Van ser un grup de partisans que lluitaven contra l’ocupació nazi de França i contra el feixisme en general, concretament vuit polonesos, cinc italians, tres francesos, dos romanesos, dos armenis, dos hongaresos i un espanyol. Era dirigit per l’armeni Missak Manouchian.
Membres:
Szlama Grzywacz, Thomas Elek, Wolf Wasjbrot, Robert Witchitz, Maurice Fingercwajg, Joseph Boczov, Spartaco Fontano, Celestino Alfonso, Marcel Rajman, Leo Kneler, Olga Bancic, Missak Manouchian, Mélinée Manouchian, Georges Cloarec, Rino Della Negra, Bekés Glasz, Imre Bekés Glasz, León Goldberg, Stanislas Kubacki, Arpen Lavitian, Cesare Luccarini, Roger Rouxel, Antonio Salvadori, Schloma Wolf Willy Szapiro, Amadeo Usseglio.
On?
El cartell va aparèixer a París l’abril del 1944, amb 10 dels 23 rostres dels partisans que havien estat afusellats pels nazis el 21 de febrer del mateix any. Els nazis pretenien desprestigiar els que hi apareixien, però van aconseguir tot el contrari: donar a conèixer l’obra i el valor dels que s’oposaven al feixisme.
Quan?
Entre el 1940 i el 1944, va ser el moment més actiu del grup Manouchian. El cartell va aparèixer l’abril del 1944.
Per què?
Els Partisans del Cartell Roig s’enfrontaven al partit nazi, els membres del qual pensaven que només hi havia una sola raça. L’opressió contra els jueus que duien a terme els nazis i altres actes menyspreables eren rebutjats per un grup format per persones de nacionalitats i religions diverses units per un sol objectiu: tots s’enfronten al nazisme en defensa de la llibertat i la igualtat entre les persones.
Què i com?
En dos anys i mig d’actuació a les zones de Lió i París, el grup va participar en més de 156 accions contra l’exèrcit nazi.
Reflexió final
“La recerca sobre els Partisans del Cartell Roig ens ensenya la importància de la valentia i la solidaritat en moments difícils.”“El Cartell Roig i la resistència contra l’Alemanya nazi ens recorda la importància d’aprendre de la història i de treballar per construir un món on la intolerància i l’opressió no tinguin espai.”
“Ho van perdre tot per voler llibertat i igualtat, i per defensar els drets humans… El fet de voler fer el bé i ajudar els va fer perdre la vida.”
Qui? (Nom del grup o persona)
Primo Levi, escriptor i químic italià.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Nascut a Torí, Itàlia, el 1919.
Quan? (En quin moment van emprendre les accions, època i context social-polític)
Va viure durant la primera meitat del segle xx, i l’any 1944 va ser enviat als camps de concentració, durant la Segona Guerra Mundial.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-lo a mobilitzar-se i emprendre accions)
Primo Levi no es va mobilitzar activament; va ser víctima de les persecucions nazis a causa de la seva condició de jueu i va ser arrestat per la seva resistència antifeixista durant la Segona Guerra Mundial.
Què i com? (Quines van ser les accions que van emprendre per mostrar la seva oposició)
Primo Levi va iniciar la seva oposició contra el règim feixista amagant-se de tots aquells nazis i policies italians als quals la seva necessitat de persecució contínua a tota persona d’origen jueu es trobava molt present. Més tard, quan el van capturar i enviar a un camp de concentració, va decidir mantenir-se com a home: quan arribaves a un camp de concentració acabaves deshumanitzant-te, però ell es va oposar a tot això i va decidir que cada dia s’afaitaria i mantindria la samarreta neta perquè això és el que ens fa humans. Per acabar, cal destacar que va escriure diversos llibres per mantenir la memòria de tot el que havia passat, com Els supervivents i els vençuts, La trilogia d’Auschwitz, etc., que tractaven sobre les experiències, els maltractaments i les explotacions que patien dins dels camps de concentració. El seu llibre més important, però, va ser Si això és un home, en què va escriure sobre la pèrdua total de la moral i el comportament dels homes dins els camps. És per això que ell utilitza la seva escriptura i els mitjans de comunicació com a mitjà de testimoniatge i denúncia de l’Holocaust.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Primo Levi va ser un exemple determinant dels horrors de l’Holocaust. Va utilitzar la seva escriptura per transmetre aquesta experiència al món, i conscienciar la població de la veritable tortura. Aquest fet que Levi es refugiés en l’escriptura va ser molt valuós per poder recordar i comprendre el nazisme.
Pel que fa a les etapes que van desencadenar l’Holocaust, Primo Levi va ser víctima principal del racisme i de la persecució dels nazis contra els jueus.
Podem destacar el seu llibre Si això és un home, el qual parla de drets humans, on l’autor posa èmfasi al respecte a la vida, la llibertat de les persones i sobretot la dignitat humana i com tot això desobeeix els principis fonamentals.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquest jove?
Primo Levi, malauradament, va viure moltes experiències traumàtiques que desencadenen al genocidi durant gran part de la seva vida. Tot va començar amb l’inici del règim feixista, on la divisió i la classificació de religions va ser extrema, igual que la persecució dels jueus. Primo Levi, pertanyent a aquest grup religiós, va patir moltes persecucions fins al 1944, quan va ser enviat al camp d’Auschwitz. Allà va patir una deshumanització enorme: el van explotar, el van privar dels seus drets, el van maltractar… Bàsicament, eliminaven tot el que els feia homes.
Quins drets humans defensen?
CLASSIFICACIÓ:
- Dret a la privacitat: L’article 12 defensa el dret a la privacitat, que pot estar relacionat amb com es classifiquen i es gestionen les dades personals.
- Dret a la participació en el govern: L’article 21 en contextos de la classificació pot afectar decisions governamentals; aquest article podria ser rellevant.
- Igualtat davant la llei: L’article 17 diu que aquest principi és crucial per abordar la discriminació que pot sorgir de classificacions injustes o esbiaixades.
- Dret a un recurs efectiu: L’article 8 pot ser rellevant en situacions en les quals les classificacions injustes afecten els individus.
PERSECUCIÓ:
- Dret a la vida: Reconegut a l’Article 3, aquest dret proclama que tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la persona.
- Dret a la llibertat i la seguretat: Aquest dret està recollit a l’article 9, on se subratlla la importància de la llibertat personal i la protecció contra la detenció o l’empresonament arbitrari.
- Dret a no ser sotmès a tortures ni a tractes cruels, inhumans o degradants: L’article 5 prohibeix la tortura i altres formes de tracte cruel, inhumà o degradant.
- Dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió: Recollit a l’article 18, aquest dret protegeix la llibertat de creença i religió, i prevé la persecució per motius religiosos o de consciència.
- Dret a la igualtat davant la llei: L’article 7 destaca la importància de la igualtat davant la llei i la protecció contra la discriminació.
DESHUMANITZACIÓ:
- Dret a la vida: Article 3, pel qual totes les persones tenen dret a la vida, la llibertat i la seguretat de la seva persona.
- Dret a la integritat personal: Article 5, aquest dret protegeix contra la tortura, els tractes o penes cruels, inhumans o degradants.
- Dret a la llibertat i seguretat: Article 3, que explica que la detenció arbitrària, la reclusió en condicions inhumanes i la privació de la llibertat sense un procés just són violacions d’aquest dret, les quals poden estar vinculades amb la deshumanització.
- Dret a la no-discriminació: Article 2 la deshumanització sovint està associada amb discriminació i tractament diferenciat basat en raça, religió, origen ètnic o altres característiques.
- Dret a un judici just: Article 10, on destaca que les persones tenen dret a ser jutjades amb imparcialitat i amb totes les garanties necessàries per a la seva defensa.
Qui?
Josef Kohout era un funcionari públic i, a més a més, va ser una víctima de la persecució dels nazis per ser homosexual. Va ser descobert perquè per Nadal anava a enviar una carta al seu amant, Fred, en la qual va escriure: “Al meu amic Fred, en amor etern i profund afecte”. Es va destapar, així, que era homosexual. Com que això per als nazis era una malaltia, el març del 1939, quan tenia 22 anys, el van detenir i va ser condemnat a sis mesos de presó (en aplicació de la llei 175).
Després de la seva condemna, el van traslladar al camp de concentració de Sachsenhausen, als afores de Berlín, juntament amb 180 homosexuals més. Allí els van obligar a portar el triangle rosa com a símbol identificatiu de la seva condició, de manera que la resta de companys s’allunyessin, per evitar així “ser seduïts”.
Van ser obligats a fer els treballs més durs i mediocres, com ara treure la neu amb les seves pròpies mans i traslladar-la a un altre lloc. Kohout, però, va poder alliberar-se d’una gran part de les pallisses i tortures, perquè era amant d’un militar nazi.
El 1972 va escriure un llibre juntament amb Heinz Heger, titulat Els homes del triangle rosa, que explica les experiències dels homes gais que hi havia als camps de concentració nazis durant la Segona Guerra Mundial.
El 1940 va ser traslladat a Flossenbürg, a Baviera, i el 24 d’abril del 1945 el van traslladar al camp de concentració de Dachau, on dies després va ser alliberat.
On?
Va néixer a Viena el 24 de gener del 1915. Després de ser alliberat del camp de concentració de Dachau, va tornar a Viena el 15 de març del 1994.
Quan?
Les accions reivindicatives per la llibertat sexual de tots els col·lectius van començar a la dècada del 1930. Durant l’ascens del nazisme a Alemanya, el règim nazi va promulgar lleis que perseguien i criminalitzaven l’homosexualitat. L’article 175, la famosa llei que perseguia els gais, va ser la llei que van aplicar amb força els nazis en contra dels homosexuals.
Per què?
Després del descobriment d’una carta que Josef enviava a Fred (el seu amant, fill d’un oficial nazi), en la que es feien passar per amics i en la que l’escriptor austríac s’acomiadava amb la frase que hem reproduït en un punt anterior, en Kohout és detingut. Això el va salvar de les primeres persecucions.
Després de sobreviure a tots els abusos, va emprendre accions contra aquests actes i va lluitar intensament pels drets dels homosexuals.
Què i com?
Després de viure diversos anys en els camps nazis, Josef Kohout va ser alliberat per les tropes estatunidenques l’abril del 1945. Tot i això, no va fer pública la seva història fins a l’any 1970 perquè els homosexuals van haver de lluitar per a ser reconeguts com a víctimes de l’Holocaust.
Reflexió final
La dictadura nazi va ser injusta tant per als homosexuals com per a altres col·lectius (jueus, gitanos, etc.) Els van llevar el dret de la llibertat, de viure, ja que passaven per una sèrie de tortures que els denigraven amb l’excusa que el que sentien era una malaltia. En la seva detenció i posterior tractament, es van violar els articles: 1, 2, 3, 5, 7 i 12 de la Declaració Universal dels Drets Humans.
- Article 1: Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència, i han de comportar-se fraternalment els uns amb els altres.
- Article 2: Tothom té tots els drets i les llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, llengua, religió, opinió política o de qualsevol altra mena, origen nacional o social, fortuna, naixement o altra condició.
- Article 3: Tota persona té dret a la vida, a la llibertat i a la seva seguretat.
- Article 5: Ningú no serà sotmès a tortures ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants.
- Article 7: Tots són iguals davant la llei i tenen dret, sense cap distinció, a igual protecció per la llei. Tots tenen dret a igual protecció contra qualsevol discriminació que violi aquesta Declaració i contra qualsevol incitació a una tal discriminació.
- Article 12: Ningú no serà objecte d’intromissions arbitràries en la seva vida privada, la seva família, el seu domicili o la seva correspondència, ni d’atacs al seu honor i reputació. Tothom té dret a la protecció de la llei contra tals intromissions o atacs.
No mantenir “un comportament sexual ortodox” va portar els homosexuals a ser classificats, discriminats i, fins i tot, exterminats. La irracionalitat mostrada per l’ésser humà al llarg de la història sembla no tenir límits.
Qui? (Nom del grup)
Els Swing Kids eren joves a qui els agradava ballar la música swing provinent dels Estats Units. La seva manera de vestir era el contrari d’allò que volien que vestissin la joventut hitleriana: portaven pantalons llargs, camisa, abric, paraigua i sempre anaven amb barret i amb els cabells llargs. Els nazis els van començar a anomenar Swingjugend despectivament, però ells van acabar fent seu aquest nom.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Va haver-hi grups d’aquests nois i noies per diverses ciutats d’Alemanya; les principals van ser Hamburg, Berlín i Frankfurt. Com que Hamburg era considerada el centre dels Swingjugend, la Gestapo, la policia i altres organitzacions van atacar allà amb molta crueltat aquest moviment.
Quan? (En quin moment van emprendre les accions, època i context social-polític)
L’any 1918, quan va acabar la Primera Guerra Mundial, Alemanya va signar el Tractat de Versalles, un acord de pau que va posar fi oficialment a l’estat de guerra entre Alemanya i els aliats. Alemanya va ser el país vençut i havia de pagar unes multes molt elevades als països vencedors, i també eliminar part del seu exèrcit. El país va tenir una greu crisi econòmica, en aquell moment. Quan va acabar la guerra molts dels treballadors es van quedar sense feina, no tenien atur, ni diners guardats per poder sortir de la misèria. L’any 1919 es va fundar el partit dels treballadors d’Alemanya. Entre 1920-1921 el partit canvià el nom a Partit Nacionalsocialista dels Treballadors d’Alemanya, van incorporar un programa antisemita i Adolf Hitler es va convertir en líder. L’any 1923 va intentar un cop d’estat, però el Govern alemany va detenir Hitler, que només va passar sis mesos a la presó. Allà, va escriure el Mein Kampf. El 1924 els Estats Units van deixar diners a Alemanya i es va arreglar una mica tot aquell moment de crisi, però amb el Crac del 29 els Estats Units van retirar els diners d’Alemanya, va tornar la crisi i van començar a pujar els vots per al partit nazi, que finalment va aconseguir el poder.
Els nazis van imposar una dictadura. Tothom havia de pensar igual que ells, i ningú podia dir el que pensava ni sentia. Només existia el partit nazi, i només es podia dir, pensar i vestir com un nazi, perquè si no els perseguien i els tancaven a la presó o en camps de concentració.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-los a mobilitzar-se i emprendre accions)
El jazz va ser la música més popular d’aquella època. Per als joves era un símbol de rebel·lia. Hitler no va trigar a prohibir el jazz amb vuit estils de música més, que considerava degenerats com el foxtrot o el tango. El swing no era benvingut, perquè molts temes estaven compostos o interpretats per músics jueus i afroamericans que eren considerats pels nazis races inferiors. Com assegura el crític i directiu radiofònic alemany Joachim-Ernst Berendt, “no pot ser accidental que tots els règims totalitaris hagin estat en contra del jazz. És un tret bàsic del seu caràcter. Quan hom improvisa, s’acostumen a prendre decisions per compte propi. L’espontaneïtat equival a la llibertat. Per contra, la música totalitària és marcial, de ritme quadriculat; cal marxar al compàs”.
Escoltar jazz als anys trenta i quaranta era un risc, i podia ocasionar fins i tot la deportació a un camp de concentració i la mort.
Què i com? (Quines van ser les accions que van emprendre per mostrar la seva oposició)
Els Swing Kids no van renunciar a una música que es va convertir en una metàfora de llibertat. El problema era que, durant la guerra, el ball estava prohibit a quasi tot arreu, es considerava una traïció. Així doncs, aquestes festes que feien, per a la dictadura eren unes “reunions il·legals d’adolescents hostils a l’Estat i al partit”. A partir del 1940, les reunions de balladors de swing eren dissoltes per la Gestapo i les persones que hi havia eren arrestades. Molts d’aquests nois i noies van haver de suportar interrogatoris i tortures, i alguns fins i tot van perdre la vida. Heinrich Himmler, l’any 1942, va prohibir que entressin a Alemanya discos de música swing i va demanar que les persones d’aquest col·lectiu fossin tancades en camps de concentració. Quan van arribar als camps, aquests nois i noies no van renunciar als seus gustos i la seva manera de ballar, van resistir i van plantar cara als nazis. Continuaven fent els balls i escoltant la música swing.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu? Quins drets humans defensen?
Els Swing Kids tenien diferents formes de resistir contra els nazis; pensem que els valors que podem destacar van ser la defensa de la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament i de moviments.
Van practicar la resistència cultural.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquests joves? (Projecte Stanton)
Els Swing Kids van començar a resistir entre el pas dos i tres de l’escala Stanton quan el règim nazi va iniciar la simbolització i la discriminació dels que tenien una manera de fer o de pensar diferent.
Qui? Nom del grup o persona
Neus Català i Pallejà va ser una lluitadora antifeixista, republicana i feminista, membre de les Joventuts del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra Civil Espanyola. Es va convertir en supervivent del camp de concentració nazi de Ravensbrück. Es va diplomar en Infermeria l’any 1937, i al començament de la Guerra Civil es va traslladar a Barcelona. L’any 1939 va travessar la frontera francesa amb 182 nens orfes de la colònia Las Acacias de Premià de Dalt, on es trobaven els anomenats “nens de Negrín”, que estaven a càrrec seu.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Va néixer l’any 1915 als Guiamets, una localitat de la comarca catalana del Priorat, a la província de Tarragona. Va morir el 13 d’abril del 2019 també als Guiamets.
Quan? (En quin moment va emprendre les accions, època i context social-polític)
Després de travessar la frontera amb França amb nens orfes per salvar-los del franquisme que s’imposava a Espanya un cop acabada la Guerra Civil, es va trobar amb l’inici de la Segona Guerra Mundial, l’1 de setembre del 1939 arran de la invasió alemanya de Polònia. Aquest esdeveniment va causar una sèrie de fets que van afectar la vida de Neus Català. El juny del 1940 els alemanys van envair França, i això va provocar la ràpida caiguda de moltes regions. A partir del 1940, Neus es va involucrar en activitats de la Resistència francesa, i es va oposar a l’ocupació nazi i va treballar amb altres membres de la Resistència en diverses operacions per frenar-los. El 1943 va ser capturada pels nazis i enviada al camp de concentració de Ravensbrück, on va experimentar les seves atrocitats. Amb la fi de la Segona Guerra Mundial el 1945, Neus va ser alliberada del camp de concentració.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-los a mobilitzar-se i emprendre accions)
Les causes que van portar Neus Català a mobilitzar-se i emprendre accions durant la Segona Guerra Mundial es relacionen principalment amb la seva oposició al feixisme i la seva implicació en la resistència antinazi. Des de jove, Neus Català s’havia involucrat en la política i havia contribuït a organitzar les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). L’avanç de les forces franquistes en la Guerra Civil Espanyola i la seva experiència a l’exili van crear un gran rebuig cap al règim feixista.
Què i com? (Quines van ser les accions que va emprendre per mostrar la seva oposició)
Durant la Guerra Civil Espanyola, Neus va ser membre del JSUC i, un cop acabada la guerra, es va incorporar a la Resistència contra el nazisme a França. La seva participació activa va començar per la guerrilla, després de l’ocupació de les tropes alemanyes a França. Per això, Neus executava diverses tasques perilloses (transmetre comunicats, obtenir i passar armes/documents, imprimir propaganda antifeixista i mantenir la xarxa de comunicació de la Resistència). A més, va amagar guerrillers, va negociar la compra d’armament i va fabricar explosius. Va ser capturada a França i deportada al camp de concentració alemany de Ravensbrück, on va passar tres anys. Després de la derrota del nazisme i el feixisme, va tornar a França fins a la mort de Franco, on va començar la recuperació de la memòria de les víctimes del nazisme. Quan va tornar a Catalunya es va afiliar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i va intervenir en la clandestinitat. El PSUC era un partit polític esquerrà fundat el 1936, per la unió del PSUC i la UGT (Unió General de Treballadors). A posteriori, Neus va col·laborar en la fundació del Partit dels Comunistes de Catalunya (PCC), que es va separar del PSUC el 1982. El PCC és un partit polític comunista que defensa el socialisme i l’autodeterminació de Catalunya. Neus Català va ser una militant activa del PCC durant tota la seva vida. També va ser membre d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), una coalició de partits d’esquerra que va ser fundada el 1993.
La seva motivació era antifeixista i estava basada en la defensa de la llibertat i la resistència contra l’ocupació alemanya. Malgrat les dificultats i les tortures que va patir, va mantenir la seva determinació i no va revelar informació sobre els seus companys.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu?
Valentia i Resistència: Va ser una de les moltes persones que van demostrar valentia i resistència durant l’Holocaust. Va sobreviure als camps de concentració nazis, com Ravensbrück, on va ser deportada. Compromís amb la justícia: Després de la seva experiència als camps de concentració, va dedicar la vida a la defensa dels drets humans i a la lluita contra la injustícia. Va ser una activista compromesa i va treballar incansablement per garantir que les atrocitats de l’Holocaust no fossin oblidades.
Empatia i solidaritat: Va mostrar una gran empatia cap als altres supervivents de l’Holocaust i va treballar en xarxa amb molts altres defensors dels drets humans. La seva solidaritat amb les persones que van patir les seves mateixes circumstàncies va ser un dels seus valors més destacats.
Optimisme i esperança: Malgrat les terribles experiències viscudes, va mantenir una actitud optimista i va defensar la importància de l’esperança. Va ser una font d’inspiració per a molts i va recordar als altres la resiliència humana en temps difícils.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquesta jove?
L’etapa que activa la resistència d’aquesta dona va ser la 4a, la deshumanització. La deshumanització significa que a algunes persones no les tractaven com a iguals, sinó com si fossin animals o objectes; en poques paraules no tenien valor propi i les podien atacar, perseguir, detenir i executar en qualsevol moment. Una de les accions que la gent fa si deshumanitzen i discriminen a algú és deixar-lo de banda, no volen “contaminar-se”, i sembla com si aquesta persona fos una malaltia que provoca que els altres se n’allunyin. Aquesta persona es queda sola i pateix de solitud com si fos una bestiola estranya. En poques paraules, l’etiqueten com si no tingués nom ni ànima, i volen controlar cada pas de la seva vida sense deixar-la respirar.
És en aquesta etapa fosca sumada a la discriminació en la vida quotidiana que el context es fa més present i la resistència ha de ser compromesa i activa. No obstant això, hi ha una gran diferència entre la deshumanització i la discriminació, i, encara que totes dues siguin negatives, la deshumanització sobrepassa la línia de la dignitat i la llibertat de les persones; allà és quan han d’actuar i transmetre les seves opinions.
Quins drets humans defensen?
- Defensar els drets fonamentals com la llibertat, la igualtat i la dignitat de les persones (article 3).
- Cap persona no serà sotmesa a tortura ni a penes o tractes cruels, inhumans o degradants (article 5).
- Tothom és igual davant la llei i té dret d’obtenir la mateixa protecció contra qualsevol discriminació que violi la present declaració contra tota provocació a una tal discriminació (article 7).
Qui?
Dietrich Bonhoeffer va ser un pastor protestant i un teòleg luterà alemany. És considerat un dels teòlegs més importants del luteranisme del segle xx. Tot i el seu llegat religiós i intel·lectual, el personatge és conegut sobretot pel seu paper en la resistència contra el nazisme, que va conduir-lo tràgicament a la mort. Principalment, va dur a terme accions a Alemanya (Berlín, Finkenwalde, presó de Tegel, camp de concentració de Flossenbürg), tot i que també fora del seu país (Londres, Nova York). Fins i tot, va estar a Barcelona l’any 1928 com a vicari de la parròquia protestant alemanya de Catalunya.
On?
Va néixer a Breslau (antic Imperi alemany) el 4 de febrer del 1906 i va morir al camp de concentració de Flossenbürg el 9 d’abril del 1945.
Quan? (En quin moment va emprendre les accions, època i context social-polític)
Encara que va decidir començar l’oposició al nazisme a partir del 1926, no va ser fins a l’establiment del règim nazi de Hitler que van tenir lloc les seves accions de resistència principals, especialment durant els anys previs a la Segona Guerra Mundial i durant la guerra en si.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-lo a mobilitzar-se i emprendre accions)
Les causes que van portar Bonhoeffer a la mobilització eren ètiques i religioses. Com a teòleg, va percebre clarament la incompatibilitat entre els principis cristians i les accions del règim nazi, especialment en relació amb les polítiques antisemites i les violacions dels drets humans. Així, la seva consciència moral i religiosa va ser la motivació principal per oposar-se al règim.
Què i com? (Quines van ser les accions que va emprendre per mostrar la seva oposició)
Bonhoeffer va ser líder del moviment de “confessants”, un grup de cristians oposats al control que el nazisme exercia en l’Església protestant alemanya. Va participar en la fundació del seminari clandestí a Finkenwalde, on va educar pastors luterans seguint una perspectiva crítica del nazisme, desafiant les directrius del govern nazi sobre la formació religiosa.
Es va enfrontar als “cristians alemanys” de Hitler, que volien suprimir l’Antic Testament i eliminar qualsevol rastre jueu de Jesús. L’experiència que més profundament el va marcar va ser la persecució de què foren víctimes els jueus, que va criticar ja públicament el 1933. Va salvar jueus de ser deportats i es va implicar en el moviment de resistència contra el nazisme.
El 1939 va prendre la decisió d’abandonar el refugi segur dels Estats Units per tornar a la perillosa Alemanya de Hitler amb l’objectiu de lluitar més decididament contra el règim. Camuflat com a agent especial de l’Abwehr, organització d’intel·ligència militar alemanya controlada per l’almirall Canaris des del 1935, va informar a l’estranger de les activitats de la resistència alemanya i va sondejar les possibilitats polítiques d’un cop d’estat contra el règim nazi.
El 1943 va ser arrestat per haver ajudat jueus a escapar cap a Suïssa, motiu pel qual va ser empresonat a Tegel (Berlín), presó on es va estar un any i mig. Va ser acusat de complicitat en el complot infructuós del 20 de juliol del 1944, en què es planejava assassinar Hitler, a causa de les seves múltiples connexions amb els conspiradors. Confinat al camp de concentració de Flossenbürg, va ser executat el 9 d’abril del 1945, poc abans de l’alliberament.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu?
Els valors que destaquen en la vida de Dietrich Bonhoeffer són valentia, integritat, compromís amb la justícia, empatia, defensa de la llibertat, resistència ètica i determinació.
La seva oposició al nazisme reflecteix un coratge excepcional i una ferma adhesió als principis ètics, i també la defensa dels drets fonamentals de la humanitat.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquest jove? (Projecte Stanton)
La resistència de Bonhoeffer es va activar davant l’escalada de la discriminació, persecució i violència del règim nazi, especialment amb esdeveniments com la Nit dels Vidres Trencats i la implementació del programa d’eutanàsia. Cada fase que conduïa al genocidi, segons el Projecte Stanton, reforçava la seva determinació d’oposar-se activament a les atrocitats i violació dels drets humans perpetrats pels nazis.
Quins drets humans defensa?
Va defensar, principalment, els drets humans següents:
- Els drets de llibertat i d’igualtat (articles 1 i 2).
- El dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió (article 18).
- El dret a la llibertat d’opinió i d’expressió (article 19).
- El dret a la vida (article 3), en oposició al genocidi i als crims de guerra, que fins i tot a ell mateix se li va negar en ser executat a 39 anys. Es tracta d’un final tràgic en el context d’una vida allunyada per voluntat pròpia del confort i la seguretat, i abonada als riscos de l’acció a favor del proïsme, coherent amb els valors morals que abans ja havia defensat amb la seva teologia.
Qui?
Robert Capa era el pseudònim de Gerda Taro i Endre Friedmann; junts, com a fotoperiodistes, publicaven fotos de guerra.
On?
Gerda Taro va néixer amb el nom de Gerta Pohorylle a Stuttgart, Alemanya, l’1 d’agost del 1910. Gerta Pohorylle era filla de jueus polonesos originaris de la regió de la Galítsia. A pesar dels seus orígens burgesos, des de molt jove va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això, amb l’arribada dels nazis al poder, i després d’haver sofert una detenció, va decidir fugir amb una amiga a París.
Endre Friedmann va néixer el 22 d’octubre del 1913 a Budapest, Hongria. Els seus pares eren d’origen jueu, i tenien bona capacitat econòmica. Ella era modista i ell, un pensador intel·lectual. Friedmann va trobar el seu amor per la fotografia quan voltava pels carrers de la ciutat, on va conèixer Eva Besnyo, que el va iniciar en aquest art. A 18 anys va ser acusat de suposades relacions amb comunistes i es va veure obligat a fugir d’Hongria. Es va traslladar a Berlín i, posteriorment, a París, per no ser capturat a causa dels seus orígens jueus (el Partit Nazi a Alemanya estava creixent molt).
Gerda Taro i Endre Friedmann es van conèixer a la capital francesa l’any 1934. Aleshores Endre s’intentava guanyar la vida com a fotògraf i estava buscant models per a una campanya publicitària. Ruth Cerf, una model amiga de Gerda, va decidir portar-la perquè es trobés amb Endre, i allà va sorgir la connexió entre ells. Endre ensenyava coneixements fotogràfics a Gerda i així van començar a treballar junts com a fotoperiodistes i va sorgir l’amor rere el pseudònim. Amb el pas dels mesos, com que les coses no anaven bé i no rebien encàrrecs, se’ls va acudir una idea curiosa: es van inventar un personatge de nom Robert Capa que, suposadament, era un fotògraf reputat arribat dels Estats Units per treballar a Europa. El fet de col·laborar sota el mateix pseudònim va causar que l’autoria d’algunes d’aquestes imatges continuï generant debat.
Quan? Què? Com?
Robert Capa comença a fer fotografies de guerra per primer cop l’any 1936 durant la Guerra Civil Espanyola. En aquella època, Europa es va veure marcada per les tensions creixents que acabarien conduint a la Segona Guerra Mundial. Les conseqüències de la Primera Guerra Mundial havien deixat diversos problemes sense resoldre, incloent-hi els durs acords del Tractat de Versalles. El 1936 va començar la Guerra Civil Espanyola, que va implicar la confrontació de diverses ideologies com el feixisme i el comunisme.
Robert i Gerda van arribar a Barcelona el 5 d’agost de 1936 per documentar la Guerra Civil. De seguida van començar a fer fotografies, per conservar per a la història el coratge i el sofriment dels obrers i camperols espanyols, homes i dones, milicians mal armats i sense formació militar. L’obra més destacada en aquest transcurs va ser Mort d’un milicià, els drets de la qual van ser atribuïts a Endre, però encara avui està en dubte si va ser ell qui la va capturar o si, realment, va ser Taro.
El pseudònim Robert Capa acabaria quedant-se’l Endre, ja que a la batalla de Brunete (juliol del 1937), uns avions del bàndol nacional que volaven a baixa altura van xocar i van fer que el pànic estigués més present entre els combatents de terra. En aquesta situació caòtica, Gerda va caure a terra, i en aquell precís instant, un tanc republicà fent marxa enrere la va atropellar. Va agonitzar durant hores en un hospital de campanya d’El Escorial. Abans de morir va demanar una cigarreta i les seves càmeres fotogràfiques. El seu cos de 27 anys va ser traslladat a Madrid per Rafael Alberti i María León.
Més tard, al Desembarcament de Normandia (a la Segona Guerra Mundial), Robert Capa va aconseguir mostrar la valentia i el caos de la invasió aliada a les platges del Dia D amb fotografies realment impactants que van commoure el món sencer.
També a la guerra d’Indoxina (la guerra d’independència del Vietnam contra el colonialisme francès) les fotografies de Robert Capa van destapar les terrorífiques conseqüències de la guerra entre la població civil i els soldats involucrats.
Robert Capa va continuar la carrera com a fotoperiodista, i va cobrir molts dels conflictes principals del segle xx, com la Segona Guerra Mundial. Va morir el 25 de maig del 1954, juntament amb el pseudònim, a Indoxina, quan va trepitjar una mina mentre cobria la primera guerra del Vietnam.
Les seves morts, o més ben dit, la seva mort va ser una pèrdua significativa per a la comunitat fotogràfica.
Per què?
Gerda Taro era una jueva refugiada d’Alemanya que va fugir a França per defugir la persecució del règim nazi. Això la va portar a comprometre’s amb la documentació de la Guerra Civil Espanyola, ja que representava una lluita contra les forces del feixisme.
Endre Friedmann, per la seva banda, havia viscut l’impacte dels conflictes polítics a la seva terra natal. El motiu de la seva militància amb el comunisme va ser el fet que el va portar a abandonar Hongria per anar a viure a Berlín. Més tard, amb l’ascensió del nazisme, va haver de fugir a París.
Reflexió personal
Gerda Taro i Endre Friedmann van ser dos fotògrafs de guerra que van obrir la porta al món del fotoperiodisme des del compromís ideològic i social. Les fotografies fetes en els diversos conflictes bèl·lics esmentats van revelar fins on és capaç d’arribar la crueltat humana. Els valors antibèl·lics que destaquen de la seva obra i la seva activitat professional constitueixen un testimoni del seu compromís amb la veritat, la valentia, la determinació i la voluntat de denunciar la injustícia.
Les seves imatges, autèntiques i impactants, van posar llum a l’ambigüitat mediàtica dels països implicats en els diversos escenaris de guerra.
El binomi Robert Capa ha passat a la història com a màrtir pioner del fotoperiodisme. Arriscant les seves vides per capturar imatges inèdites, van despertar consciències sobre la necessitat de resistir davant les ideologies totalitàries emergents que, més tard, van portar a l’Holocaust.
Amb la seva feina, Robert Capa va defensar implícitament diversos drets humans, molt especialment el dret a la vida i a la llibertat d’expressió, i va mostrar les conseqüències devastadores de la guerra sobre la vida de la gent comuna.
Qui?
Simone Annie Liline Jacob, coneguda com a Simone Veil, va néixer el 13 de juliol del 1927 a la ciutat de Niça, França, en una família jueva de classe mitjana. Va ser supervivent d’Auschwitz-Birkenau. Es va casar el 1946 amb Antoine Veil i va tenir tres fills.
Advocada i política, va ser ministra d’Estat, Afers Socials i Sanitat i membre del Consell Constitucional de França. Arriba a ser magistrada, i l’any 1970 es converteix en la primera secretària general del Conseil Supérieur de la Magistrature. L’any 1979 esdevé la primera dona presidenta del Parlament Europeu, triada per sufragi universal, càrrec que va ostentar fins a l’any 1982.
Va aconseguir la despenalització de l’avortament a França, i va defensar en tot moment els drets de les dones. També va treballar per millorar la situació dels reclusos a les presons. És considerada una de les figures més rellevants a França, exemple de lluita i valentia per honrar la memòria de les víctimes de l’Holocaust i pel seu compromís pels valors fundacionals europeus i la unitat d’Europa.
Mor el 30 de juny del 2017 a París, a 89 anys. Les seves despulles descansen al mausoleu del Panteó de París, on només hi ha sis dones.
On? (Poble, ciutat, països)
El març del 1944, Simone, la seva mare i la seva germana Madeleine van ser detingudes a Niça per la Gestapo i les van enviar al camp d’internament per a jueus de Drancy, també a França. El 15 d’abril van ser deportades a Auschwitz-Birkenau (Polònia), mentre que al seu pare i al seu germà els van portar a Lituània; no els va tornar a veure mai més. Denise, l’altra germana de Simone, va ser detinguda quan estava a la resistència i internada al camp de Ravensbrück (Alemanya).
En arribar a Auschwitz, Simone, que tenia 16 anys, va mentir i va dir que en tenia 18 per evitar així la cambra de gas. La van assignar a un camp de treball. El gener del 1945 van enviar-la a ella i a les altres dones de la família en una marxa de la mort cap al camp de concentració de Bergen-Belsen (Baixa Saxònia, Alemanya). Allí, la mare mor de tifus; Madeleine i Simone també emmalalteixen, però sobreviuen quan el camp és alliberat el 15 d’abril del 1945.
Quan? (En quin moment va emprendre les accions, època i context social-polític)
L’any 1990 presideix la Subcomissió de Drets Humans al Parlament Europeu, a més de treballar en la Comissió Especial sobre la Reunificació Alemanya.
L’any 2001 la nomenen presidenta de la Fondation pour la Mémoire de la Shoah, fins a l’any 2007.
El 2005, en el 60è aniversari de l’alliberament del camp d’extermini, Simone Veil torna per primer cop a Auschwitz-Birkenau, on fa un discurs d’homenatge a les víctimes i denuncia els horrors de la guerra.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-la a mobilitzar-se i emprendre accions)
La seva experiència personal durant l’Holocaust i la seva determinació per lluitar contra les injustícies van influir significativament en les seves accions i van motivar el seu compromís polític i social, juntament amb el seu desig de canviar la societat cap a millor. Les vivències pròpies van influenciar la seva trajectòria política i van propiciar que es dediqués a qüestions com la igualtat de gènere, l’autonomia reproductiva de les dones i el treball per a la memòria i visibilització de les víctimes del nazisme.
Com a supervivent d’Auschwitz, Simone Veil va experimentar directament les devastadores conseqüències de la Segona Guerra Mundial, i això la va portar a defensar la importància de prevenir futurs conflictes a Europa.
Veil creia que la cooperació i la unió entre les nacions eren essencials per superar els conflictes històrics i construir un futur comú. El seu activisme es va centrar en la construcció de societats justes i tolerants, i va contribuir a la prevenció de conflictes basats en la intolerància.
Què i com? (Quines van ser les accions que va emprendre per mostrar la seva oposició)
No es va voler traure mai el número (78651) que li van tatuar al braç al camp d’Auschwitz.
Va tenir la necessitat d’escriure la seva biografia, Une vie (‘Una vida’), on explica totes les adversitats que va viure, com a resistència i testimoniatge, per visibilitzar el patiment sofert. També és autora de Seul l’espoir apaise la douleur (‘Només l’esperança apaivaga el dolor’).
Simone Veil no podia comprendre com havia estat possible la guerra, per això es va comprometre cada vegada més amb la idea d’una Europa on mai més passessin atrocitats semblants. La seva resistència va ser més passiva en el sentit que va viure com a supervivent i va contribuir a la societat mitjançant la seva defensa dels drets humans mitjançant l’acció política compromesa després de la seva alliberació.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Simone Veil va ser un referent en molts àmbits com a feminista, com a supervivent dels camps d’extermini nazis, defensora de la memòria dels jueus morts a l’Holocaust durant la Segona Guerra Mundial i compromesa per la unitat d’Europa, els drets humans i les llibertats.
Va ser una dona resistent i lluitadora tot i les situacions adverses que va haver d’afrontar al llarg de la vida. Veil representa un exemple de valentia, ja que tot i les crítiques i amenaces que va rebre al llarg de l’aprovació de la llei de l’avortament a França, va aconseguir aprovar-la i no es va tirar enrere.
A part, de jove va ser deportada al camp d’extermini d’Auswitch i, quan va ser alliberada va haver de callar tot el que li havia passat, perquè era un tema que no agrada a ningú; ja de més gran, però, va decidir parlar i fer pública la seva història. Cal dir que ningú no ha identificat amb tanta precisió com Simone Veil els trets que singularitzen l’Holocaust; ella deia que havia estat un crim, i hi identificava cinc punts: sense empremtes, sense tombes, sense runes, sense escapatòria i sense cap rastre de racionalitat.
Quins valors destacaríeu?
- Tolerància i respecte: Simone Veil va defensar la tolerància i el respecte entre les persones, independentment del seu origen i les seves creences.
- Resistència i coratge: La seva resistència a l’Holocaust i la seva posterior lluita en defensa dels drets humans mostren un coratge excepcional. Va superar molts obstacles i va convertir-se en una defensora incansable dels principis en els quals creia.
- Igualtat i valentia: Va lluitar pel dret de les dones a treballar i per la legalització de l’avortament. Ens ensenya que totes les persones ens mereixem els mateixos drets i llibertats.
- Perseverança i determinació: Ha deixat un llegat durador que continua inspirant generacions futures en la lluita per la igualtat i la justícia.
Quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquesta jove?
Simone Veil va patir les deu fases de l’Holocaust, i hi va sobreviure. Ja des de la primera fase, de classificació, la van classificar a ella i a la seva família de jueus, encara que a casa seva no eren practicants. Igual que a tots els jueus, la van discriminar i deshumanitzar, i va ser perseguida. Va ser deportada al camp d’extermini d’Auswitch-Birkenau. Va sobreviure a l’horror del camp, però els records la perseguien i patia estrès posttraumàtic per totes les barbaritats que va veure i viure.
També va patir la negació: l’Holocaust era un tema tabú, i el seu entorn, fins i tot el seu marit, li recomanava de no parlar-ne. Van haver de passar molts anys després dels successos fins que, finalment, va trencar el silenci. Malgrat que tothom li deia que no podia parlar-ne, ella sentia que si no expressava tot el que havia vist no es curaria; és així com va esdevenir testimoni de l’Holocaust i es va dedicar a honrar la memòria de totes les víctimes del nazisme.
Quins drets humans defensa?
- Articles 1, 2 i 3: Com a supervivent del genocidi jueu durant la Segona Guerra Mundial, on els seus pares i el seu germà van morir, el seu compromís amb la defensa del dret a la vida va ser màxim, una conseqüència directa de la seva experiència personal.
- Articles 4 i 5: Compromesa a millorar les condicions dels presoners en general i dels algerians en particular, en aplicar l’Estatut de Presos Polítics a molts membres del Front d’Alliberament Nacional d’Algèria.
- Article 7: Pionera en la lluita per la igualtat de gènere. Va creure fermament que totes les persones, independentment del seu sexe, haurien de gaudir dels mateixos drets i oportunitats.
- Article 19: Defensora de la llibertat d’expressió. Estimava que la llibertat d’expressió és essencial per a una societat democràtica. Veil va utilitzar la seva pròpia veu per denunciar l’antisemitisme i la discriminació. També va defensar el dret de les persones a expressar les seves opinions, fins i tot si eren controvertides.
- Article 21: Defensora de la democràcia. Considerava que totes les persones tenien dret a participar en el govern del seu país. Veil va treballar per promoure la democràcia a França i a Europa.
- Article 22: Considerava que totes les persones tenien dret a una vida digna. Va treballar per promoure la seguretat social i els drets econòmics, socials i culturals.
Qui? (Nom del grup o persona)
El Leipzig Meuten va ser un grup de joves adolescents d’entre 14 i 17 anys, procedents de famílies de classe obrera i descendents de grups socialdemòcrates i comunistes que estaven en contra dels nazis. Aquest grup era paregut a l’Edelweiss Pirates i estava format per aproximadament 1.500 membres entre els anys 1937 i 1939, segons la Gestapo, la policia oficial de l’Alemanya nazi. El Leipzig Meuten era un conjunt de grups, cada un dels quals estava situat a una part diferent de la ciutat; Leipzig era una de les ciutats més grans d’Alemanya. Els dos grups més coneguts eren el Hundestart, de Leipzig-Kleinzschocher i la Lille, de Leipzig-Reudnitz, amb prop de 40 membres cadascun. També hi havia el grup Reeperbahn, de Leipzig-Lindenau, que tenia fins a 100 membres.
On? (Poble, ciutat, país/països)
Aquest grup va començar la seva activitat a Leipzig, tot i que també hi ha registres sobre els Meuten en altres ciutats, com ara Dresden i altres poblacions pertanyents a Saxònia. Aquests registres, però, són escassos.
Quan? (En quin moment van emprendre les accions. Època i context sociopolític)
Durant l’època nacionalsocialista d’Alemanya, més concretament des de l’any 1933 fins a l’any 1939, any en què es va dissoldre per la Gestapo.
Per què? (Quines van ser les causes que van portar-los a mobilitzar-se i emprendre accions)
Volien destruir el control nazi, ja que els nazis els havien imposat lleis i normes en què vulneraven molts drets humans. També ho van fer per donar resposta a l’estricta reglamentació de les Joventuts Hitlerianes. Cal destacar que molts d’ells van unir-se a aquest grup després de totes les morts que hi va haver a diversos pobles i ciutats.
Què i com? (Quines van ser les accions que van emprendre per mostrar la seva oposició)
The Leipzig Meuten, bandes antinazis amb seu a Leipzig durant el període nazi, feien reunions nocturnes, i els caps de setmana anaven de càmping i feien sortides pels afores amb la bicicleta. Durant aquestes reunions, els adolescents es dedicaven a parlar sobre política, reclutar persones joves d’origen obrer i participar en la resistència.
Escoltaven emissores de ràdio estrangeres prohibides (Ràdio Moscou), donaven notícies o intentaven informar la gent del curs de la guerra i dels crims i la violència dels nacionalsocialistes a través de fullets. Fins i tot, idealitzaven les condicions de la Unió Soviètica, i utilitzaven una salutació russa, “Bud cadof”, en lloc del “Heil Hitler”.
Com també els Edelweiss Pirates, els Leipzig Meuten es van involucrar en conflictes cada vegada més violents contra els membres del règim nazi. Van distribuir cartells per tota la ciutat en els quals es podia llegir “Down with Hitler” o “HJ Perish”. A més a més, també van atacar membres de la Joventut Hitleriana destruint-los els llocs de reunió, canviant els cartells pels seus i trencant finestres. Fins i tot feien grafitis, i també van produir una sèrie de sabotejos a indústries.
Així, com a conseqüència, els membres de la Joventut Hitleriana d’algunes zones de Leipzig ja no s’atrevien a sortir al carrer.
Reflexió final: Valoració de la recerca
Quins valors destacaríeu?
Davant de totes les discriminacions que van anar afegint gradualment (passant de la simple classificació i simbolització al genocidi) destacarien els valors del coratge i la perseverança d’aquesta gent contra la multitud feixista, els fonaments solidaris per a la societat, més propensos a ideals d’esquerres, i, sobretot, la gran confiança en la llibertat d’expressió per crear una societat més justa.
Quina o quines etapes que condueixen a l’Holocaust activen la resistència d’aquests joves? (Projecte Stanton)
Les etapes que fan despertar aquests grups de joves i resistir al mandat nazi són de l’etapa 3 a la 5. Les anteriors poden elevar les tensions, però potser no són tan motivadores per crear aquests grups. La discriminació és el que nosaltres creiem que va alertar aquests col·lectius. Amb l’autoritat, s’eliminen els drets de la gent i apareix el tracte vexatori. Amb les lleis de Nuremberg del 1935 es van despullar els jueus de la seva ciutadania alemanya i es va prohibir el seu accés al govern, a les professions i a les universitats. Després, creiem que amb la deshumanització aquest grup arriba al seu màxim, en el punt que les persones ja no són tractades com a tals, i això és molt greu. Pensem que tot aquest conjunt de raons ja porten a un grup totalment consolidat i en contra del moviment nazi.
Quins drets humans defensen?
Nosaltres pensem que defensen aquests drets, basant-nos en la informació que tenim:
- Article 2: Aquest article destaca que tothom té dret a tots els drets i llibertats sense cap mena de discriminació, com ara la raça, el color, el sexe, la llengua, la religió o l’opinió política. Això s’oposa directament a les polítiques discriminatòries dels nazis basades en la raça i les creences polítiques.
- Article 3: Aquest article estableix que tothom té dret a la vida, la llibertat i la seguretat de la persona, oposant-se a qualsevol privació arbitrària de la vida o la llibertat com la que portaven a terme els nazis.
- Article 4: La prohibició de l’esclavitud o servitud, com s’indica en aquest article, es contraposa directament a les polítiques de treball forçat i degradació dels nazis.
- Article 5: La prohibició de la tortura i de tractes cruels, inhumans o degradants s’oposa als mètodes durs i brutals emprats pels nazis.
- Article 9: El dret a la llibertat de l’arrest arbitrari, detenció o exili s’oposa directament a les detencions massives i als camps de concentració establerts pels nazis.
- Article 18: El dret a la llibertat de pensament, de consciència i de religió seria contrari als intents dels nazis de controlar i dictar la ideologia.
- Article 19: El dret a la llibertat d’opinió i d’expressió es contraposa a la censura i la repressió de les veus dissidents practicades pels nazis.
- Article 20: El dret a la reunió pacífica i a l’associació s’oposa als esforços del règim nazi de controlar i eliminar qualsevol forma d’oposició.
- Article 21: El dret a participar en el govern i tenir accés al servei públic seria contrari a la naturalesa autoritària i dictatorial del règim nazi.
- Article 30: Aquest article estableix que cap disposició de la declaració no pot ser interpretada com a dret per a un estat o individu per participar en activitats encaminades a la destrucció dels drets i llibertats establerts a la declaració. Això és crucial per oposar-se a qualsevol acció alineada amb la ideologia nazi.
EL PROCÉS DE TREBALL
Ens semblava interessant, primer, que cada institut pogués investigar i conèixer la història d’algun jove resistent al nazisme, un relat real i proper. D’altra banda, creiem que el recopilatori elaborat a través de la tasca de tots els centres pot esdevenir un recurs molt interessant i que pot permetre seguir treballant aquesta temàtica amb els diversos instituts, que poden conèixer i estudiar els personatges sobre els quals han investigat als altres centres educatius.
A l’hora de desenvolupar el mural ha estat complex treballar amb tantes imatges —finalment 23 imatges diferents— això ha estat un gran repte compositivament. En aquest sentit, ens ha ajudat el fet de comptar amb una paret tan llarga, que normalment és un problema a resoldre, però que en aquest cas ha sigut un punt a favor que ens ha facilitat aquesta feina. Ens hem hagut de centrar també a trobar de quina manera integrar-los entre ells i donar un sentit unitari al mural. Per fer-ho, hem utilitzat una retícula inspirada vagament en la reixa del camp de concentració de Dachau; però malgrat que ha estat un fil conductor de l’estructura del disseny, no volíem tampoc que fos un element que destaques ni tingues protagonisme. Al fons dels retrats hem decidit fer aquesta xarxa de connexions, perquè ens semblava que conceptualment reflectia el que estàvem expressant amb aquesta obra: a la intervenció hem inclòs aquest llistat de 23 persones, però en podrien haver estat 50, 70 o 100. Són tot d’experiències que, malgrat desenvolupar-se de maneres inconnexes entre elles, són en realitat un entramat d’accions i persones interconnectades entre elles.
Tots els joves a què hem homenatjat en aquest mural formen part d’una xarxa de resistència i de dignitat davant la barbàrie que és el nazisme. Així, ens ha semblat una forma metafòrica d’expressar que la llibertat se sustenta amb les persones que teixeixen xarxes, persones disposades a implicar-se en els seus temps i que fan de les seves vides un acte d’oposició a les vulneracions dels drets humans, que és la idea que volíem transmetre amb el conjunt de l’obra per no fer una mera reproducció d’imatges.
