El 1939, a Xile governa el president Pedro Aguirre Cerda, al capdavant d’una coalició de partits de centre i esquerres, anomenada Frente Popular. La desfeta de la República espanyola és un fet. S’imposa una emergència, l’auxili als previsiblement represaliats pel nou règim franquista.
Pablo Neruda, amb 37 anys, és nomenat pel president Aguirre cònsol especial per a la Immigració Espanyola; adscrit a l’ambaixada xilena a París i que depenia jeràrquicament del Ministeri d’Exteriors. El Govern republicà havia adquirit, a França, un vaixell: el Winnipeg. El Winnipeg havia estat armat per la Compagnie Générale Transatlantique, a les drassanes de Dunkerque el 1918. Fou batejat amb el nom de “Paquebot Jacques Cartier“. Casc d’acer, tres ponts. 150,80 metres d’eslora, un volum de 14.264 metres cúbics i 9.802,43 quilos de pes. El 1930, la companyia li canvià el nom per Winnipeg. Set anys després es va vendre a la Société France-Navigation, una societat lligada al Partit Comunista Francès. Durant la Guerra, del 1936 al 1939, prestà serveis a la República espanyola, transgredint l’acord internacional de no-intervenció. Amb el final de la guerra va ser utilitzat en l’evacuació de refugiats d’Alacant, Cartagena i València.
Neruda decideix omplir aquest vaixell de refugiats espanyols amb destinació Xile, malgrat les nombroses reticències del seu mateix Govern i de sectors socials i polítics xilens. Després de grans polèmiques, desmentiments, cancel·lacions, ordres i contraordres, el cònsol poeta aconsegueix omplir el vaixell amb més de 2.000 refugiats. El SERE (Servicio de Evacuación de los Refugiados Españoles) proposava la llista de viatgers seleccionats. Altres organitzacions participaren també a la llista de noms, especialment, la FOARE (Federación de Organizaciones de Ayuda a la República Española). El mateix Neruda es reservà cent places que va triar directament ell. El vaixell salpà el 4 d’agost de 1939 del port de Pauillac.
(…) Los refugiados españoles son técnicos y harán un bien a mi patria. Las industrias los absorberán provechosamente. He tenido que apartarme de sentimentalismos y abordar el problema desde un punto de vista científico. Se ha prescindido absolutamente de intelectuales. Entrevista apòcrifa de Picasso a Neruda, publicada a la revista Ercilla de Santiago, el juliol de 1939.
Al tercer dia de navegació, el vaixell passà per les Açores, darrer punt europeu del viatge. Des de la sortida els viatgers van fer un gran esforç d’autoorganització. Les dificultats eren moltes; organitzar torns de menjar en un vaixell que estava preparat només per a 300 passatgers, els llocs de dormir (cabines, bodegues, la mateixa coberta….), els serveis sanitaris, etc. Però també un seguit d’accions que fessin més humana l’estada a bord. Algunes noies joves s’encarregaven d’activitats amb els nens, totes les persones que tenien coneixements sanitaris es van ocupar de la salut al vaixell i, fins i tot, es feien concerts, a càrrec de la jove Diana Pey, que era pianista. Inevitablement, la procedència geogràfica era un element que aglutinava els grups de relació, produint fenòmens curiosos com la creació d’un orfeó basc, per exemple.
La primera parada a Americà fou a l’illa de Guadalupe, al Carib, després a la Martinica, i, finalment, va arribar al canal de Panamà, on les autoritats dels 
Estats Units van fumigar tot el vaixell. La visió de les rescloses del canal va ser tota una experiència, però a la vegada començava la incertesa de com serien rebuts al seu lloc de destinació, Xile. A final d’agost la primera aturada a terres xilenes, a la ciutat d’Arica. Durant la travessa, anaven arribant notícies d’Europa. Especial impacte va tenir la notícia del pacte de no-agressió entre Hitler i Stalin. Aquesta notícia va provocar que es revifessin les diferènciespolítiques també a bord. La polèmica fou molt gran, dividint els refugiats en dues parts i es va arribar a enfrontaments fins i tot físics.
El dissabte 2 de setembre, el Winnipeg era a Valparaíso, eren les nou de la nit, els llums de la ciutat saludaven solidàriament els exiliats. Dos nous viatgers hi eren presents: Agnes América Winnipeg, filla d’Eloi Alonso i Pietat Bollada, va néixer davant del cap de Finisterre. Andreu Martí, fill d’Eugeni Castells i Isabel Torelló, va néixer davant de les costes de l’Equador.
Els viatgers del Winnipeg no van trigar a participar en la vida del seu nou país d’acollida. Incidint en tots els sectors possibles: social, econòmic, cultural… Van significar una aportació de coneixements i energia, de la qual Xile es va beneficiar en les dècades següents. Sense voluntat de ser exhaustius, recollim alguns d’aquests exemples de refugiats que van deixar la seva empremta.
Modest Parera Casas, (Martorell, 1910-Valparaíso, 2003): llibreter a Santiago (llibreria Parera) i a Valparaíso (llibreria Sudamericana). Al segon dia de la seva arribada ja era empleat de la Municipalidad de Valparaíso. Fou un reconegut crític literari, des de les pàgines d’El Mercurio. Escriptor prolífic, fou guardonat amb el Premi de Literatura de Valparaíso, l’any 1992. Va ser president de l’Associació Xilena d’Escriptors.
Roser Bru (Barcelona, 1923): pocs viatgers del Winnipeg representen els “fruits” d’aquella èpica com Roser Bru. Tenia setze anys quan emprèn el viatge, en companyia dels seus pares. La família Bru ja havia conegut l’exili, a París, durant la dictadura del general Primo de Rivera. Roser va estudiar Belles Arts i gravat a Xile, i es va significar com una de les artistes més importants del segle XX a Llatinoamèrica. Les seves obres, les trobem al MOMA, al Metropolitan i al Brooklyn Museum a Nova York, o als més significats museus d’art contemporani del món, entre ells el MACBA. És posseïdora de les més altes condecoracions de Xile i l’Estat espanyol (Medalla de les Belles Arts, 2019). Durant tota la seva vida sempre ha mantingut viu el lligam amb els seus orígens a Catalunya. A les seves darreres obres aprofundeix en els pitjors conflictes socials: la injustícia, la tortura, el dolor de la guerra.
José Balmes (Montesquiu, 1927-Santiago de Xile, 2016): fill del darrer alcalde republicà de Montesquiu, Damià Balmes. És l’altre gran artista del viatge, juntament amb Bru. La seva obra es desenvolupa al llarg del temps, influenciada per la seva militància social i política al Partit Comunista xilè. Col·laborador gràfic de Pablo Neruda, va posar en imatges el “Canto General” del poeta. Molt actiu en el Govern de Salvador Allende. El cop d’estat de 1973 l’obligà a un altre exili, aquest cop a França. Li han estat atorgades les més altes distincions artístiques i ciutadanes xilenes. Morí a l’edat de 89 anys. La presidenta Bachellet decretà dol nacional per la seva mort.
Lluís Bru (Tivissa, 1894-Santiago de Xile, 1945): també el Winnipeg acollí en el seu viatge polítics en actiu. Lluís Bru, pare de la Roser, era diputat al Parlament de Catalunya per ERC.
Diana Pey, la pianista del Winnipeg (Madrid, 1922-Miami, 1988) Germana de Víctor i Raúl Pey, enginyers que projectaren, entre altres obres importants, el Port d’Arica. Diana desenvolupa la seva carrera com a concertista per tot Europa i Amèrica amb un èxit notable. Els germans Pey són la font d’inspiració de la darrera novel·la d’Isabel Allende, Largo pétalo de mar.
Montserrat Julió (Mataró, 1929-Madrid, 2017) Es va llicenciar en Art Dramàtic a la Universitat de Santiago. Les seves relacions amb intel·lectuals de l’exili la van convertir en una actriu de referència, i arribà a assolir un gran prestigi al teatre i cinema xilè. Amb el seu retorn a Catalunya, a final dels anys cinquanta, va participar en una gran quantitat de pel·lícules i estrenes teatrals. Ja en època democràtica, dirigí la recuperació d’obres en català, especialment del seu autor mític, Joan Oliver (Pere Quart), a qui havia conegut a l’exili xilè.
Altres artistes presents al viatge foren: Joan Arnot, tenor; Albor Maruenda, guitarrista; i la dona que es convertiria en gran actriu i directora, Montserrat Julió.
També, fruit del viatge, descendents dels exiliats van destacar de manera especial. Com Ebe Bellange, pintora, que va viatjar en el ventre de la seva mare, embarassada al Winnipeg. O Claudia Pasqual Grau, ministra del segon Govern de Michelle Bachellet, neta del Winnipeg. O la gran poetessa Montserrat Abelló que es casà a Xile amb Joan Bofill, viatger del vaixell.
Molts sectors econòmics es van beneficiar de l’empenta dels viatgers. La indústria pesquera va rebre l’impuls de diverses famílies originàries de Tarragona que s’instal·laren a Valparaíso, San Antonio i Iquique. Un altre exemple és la manufactura de mobles. Encara avui perdura Muebles del Sur, fundada per Cristian Aguadé (fill de l’alcalde Aguadé de Barcelona, ministre del Govern de Negrín), Claudio Tarragó (gran escultor) i Germán Rodríguez Arias (arquitecte impulsor de la Bauhaus a Xile, membre del col·lectiu d’arquitectes GATCPAC). El món editorial tingué a Mauricio Amster, Joaquín Almendros, Jose Ricardo Morales… Es van fundar editorials com La Cruz del Sur, un referent durant dècades de la creació i difusió literària americana.
El Centre Català de Santiago ja existia quan van arribar “els del Winnipeg“, però l’aportació dels exiliats significà una autèntica revifalla en les seves activitats. De la mà de personatges com Pere Mir, bodeguer; els germans Sabaté, industrials del calçat; Joan Gratacós, comerciant a Santiago; els propietaris de la camiseria Barcelona; Antoni Pí, fabricant de pelleteria… El Centre Català es va convertir, gràcies al seu dinamisme, en un focus d’activitats musicals, teatrals, literàries, i en un punt de trobada de l’exili. L’ànima del Centre fou Domènec Guansé, el seu secretari. Un altre exemple de la iniciativa dels exiliats és el Café Miraflores, ubicat al 461 del carrer Miraflores de Santiago, i que fou el punt emblemàtic de trobada. Creat per l’escriptor Pablo de la Fuente i dissenyat per l’arquitecte Rodríguez Arias. Va tenir el seu auge amb l’aportació, en la seva gastronomia, de Salvador Morera (Sant Sadurní d’Anoia, 1920). Roser Bru ens descriu el Café Miraflores com “un espai de taules quadrades, arrenglerades davant d’una bancada a la paret i amb cadires que recordaven Eivissa. De façana quasi anònima i arquitectura de paret contínua, en dues peces i una planta“. L’escenògraf de la Xirgu, Santiago Ontañón i l’artista Antonio Romera realitzaren unes caricatures dels clients del cafè que guarnien les parets. Aquestes caricatures són un relat gràfic de l’exili. Punt central de tertúlies, enyors i conspiracions, era fàcil trobar a les seves taules Rafael Alberti, parlant amb Neruda i León Felipe, o Ferrater Mora en animada conversa amb Xavier Benguerel i Joan Oliver.
Sense l’èpica que acumula el Winnipeg, però amb periples igual de difícils, els viatgers del Winnipeg tingueren companys d’exili xilè en altres grans figures destacades. Per exemple, l’anomenat Grup de Sabadell que integrava figures de la cultura catalana com Joan Oliver (Pere Quart), Francesc Trabal, Domènec Guansé, Cèsar August Jordana, Xavier Benguerel o Ferrater Mora. Alguns d’ells arribaren en altres travesses, com la del Formosa, que arribà a Buenos Aires, el desembre de 1939, o el Florida, també a Argentina. El Sinaia o l’Ipanema, a Mèxic, o l’Stanbrook, l’últim vaixell que va sortir amb refugiats del port d’Alacant.
Tots ells, noms sinònims de salvació, però també d’exili.
EL PROCÉS DE TREBALL
L’any 2017 la plaça del barri de Sagrada Família de Barcelona, fins aleshores anomenada plaça de la Hispanitat, canvia oficialment el seu nom a plaça Pablo Neruda. És en aquell moment quan el comitè Allende, col·lectiu format per persones de la comunitat xilena i catalana per homenatjar i commemorar el 50è aniversari de la mort de Salvador Allende, comencen a preparar diverses accions i activitats per resignificar la plaça i difondre la figura i obra de Pablo Neruda. A partir d’aquest procés, entre el 2018 i el 2019 l’artista Roc Blackblock rep la proposta d’elaborar un mural al voltant de Neruda i del Winnipeg. El projecte comença a madurar en aquell moment, quan la plaça tot just ha estat reformada i enjardinada. Es tracta d’una proposta incipient que triga un temps a prendre forma —degut també a la irrupció de la pandèmia l’any 2020— i que acaba concretant-se amb força l’any 2021. Així doncs, aquest projecte comença molt abans de la creació de Murs de Bitàcola, però que és rebut amb entusiasme per l’artista i que ens alegra poder afirmar que s’ha integrat perfectament en la filosofia i objectius de Murs de Bitàcola.
El procés és llarg i la ubicació del mural és d’alta complexitat per les característiques de la plaça que, d’una banda, és de difícil accés amb grua i, per altra banda, se situa en un barri amb un paisatge urbà molt protegit, el que exigeix treballar l’obra amb el tacte i la sensibilitat necessàries per integrar-la en el seu context. En mig del procés de concepció del mural, l’any 2022, la iniciativa arriba a les orelles del consolat xilè, que s’interessa pel projecte i proposa que l’obra sigui executada per un artista xilè: Mono González. El grup motor i tots els actors implicats en el projecte són coneixedors de tota la feina que s’ha fet, encara invisible, per part de Murs de Bitàcola; i és per això que s’acaba proposant que l’obra es faci a dues mans, per un artista xilè i un artista català. Això no només és una forma d’evitar el conflicte sobre qui ha de dur a terme el mural, sinó que tots els col·lectius implicats estan d’acord que és una manera d’enriquir el projecte, i d’alguna manera aquest esdevé en si mateix un exemple de la solidaritat entre el poble xilè i el poble català. Per part nostra, com a admiradors de l’obra i la trajectòria de González, tan bon punt es menciona el seu nom, acollim amb entusiasme la proposta i perseguim aquesta idea de fer el mural en coautoria, un camí que no ha estat tampoc exempt d’entrebancs.
En mig de tot aquest procés, tenen lloc diversos canvis. Un dels més crucials és que hi ha un canvi d’ajuntament i, durant un bon temps, l’Ajuntament de Barcelona queda en funcions fins que es configura el nou govern. Dins aquest àmbit, i en el període entre el primer contacte per dur a terme la intervenció i quan finalment s’executa, pren forma i es formalitza el pla d’actuacions i el protocol sobre pintures murals de mitgeres a la ciutat de Barcelona. Així doncs, gràcies a la determinació del comitè Allende i de tota la gent implicada en el projecte, acabem superant tots aquests entrebancs.
Un altre repte que hem d’afrontar, aquest molt més estimulant, és aconseguir una simbiosi entre dos estils artístics tan diferents com són els del Mono González i el del Roc Blackblock, i fer-ho aconseguint que quedi una obra cohesionada on els estils es potenciïn i no es trepitgin entre si. Amb això en ment, ambdós artistes esbossen les seves propostes i és el Roc qui, com a coneixedor de les característiques i necessitats de l’entorn, s’encarrega d’unificar-les. En aquest sentit, hi ha un exercici de generositat per part de González, que accepta el suggeriment de rebaixar la seva paleta cromàtica, que habitualment és plena de colors saturats, per adaptar-la al mural i aconseguir així una paleta més harmònica amb el barri de l’Eixample.
Així és com arribem a la proposta que ha acabat sent definitiva: inserir l’obra del Mono González dins una maleta que fa de marc i de contenidor elaborada pel Roc Blackblock. Aquesta idea reincideix en la metàfora d’entendre la maleta com un símbol memorístic i, alhora, una forma de representar el país d’acollida i l’esperança cap a un futur nou. Després de moltes proves finalment tanquem una proposta definitiva en què els dos artistes se senten còmodes i satisfets. El Mono ve a Barcelona acompanyat del Sebas, el seu fill, i de Tono Cruz, un gran artista canari també vinculat a la ciutat de Barcelona que col·labora també en el projecte. Així, tenim la gran sort que ens trobem, a peu de carrer per començar a dur a terme la intervenció, quatre artistes amb moltes ganes de col·laborar, de conèixer-nos i de dur a terme aquesta obra.
L’obra s’ha dut a terme gràcies a un sistema de plataformes penjants, donat que era l’única manera viable d’accedir al mur, i al llarg de la intervenció ens veiem obligats a adaptar la composició del mural als arbres que hi ha a la zona, donat que, des que el projecte estava en una fase embrionària fins al moment de pintar, els arbres han anat creixent i fent disminuir la visibilitat de la paret. L’augment de la vegetació, si bé ens sembla fantàstic i absolutament imprescindible en una ciutat com Barcelona, ens obliga a buscar de quina manera podem encaixar la imatge per tal que es pugui veure des d’angles amb poca visibilitat. Donades les característiques i les inclemències del temps —ens ha tocat pintar durant deu dies plujosos— el desenvolupament del projecte ha estat fantàstic. Encara que no quedi reflectit en el mur, trobar-nos i compartir moments i converses amb el Mono González ha estat un privilegi que tenim la sort d’endur-nos a la memòria aquells que hem format part del projecte. Ha estat realment fascinant conèixer una persona amb més de 60 anys de trajectòria com a muralista, i especialment amb un compromís polític i una forma de treballar com les seves. Ha estat, en definitiva, un aprenentatge artístic, professional i personal fabulós que ha fet que tots aquests anys treballant en el projecte hagin valgut la pena, i ens enorgulleix pensar que el resultat de l’obra així ho demostra també.
