CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració de Rosa Serra Rotés
El 2 de maig de 1972 sortia l’últim tren de l’estació de Guardiola de Berguedà en direcció a Manresa i Barcelona i es clausurava el tram de Guardiola a Cal Rosal. Al cap d’un any, el 30 de juny de 1973 la locomotora Alsthom dièsel, de 825 cavalls, arrossegava l’últim tren de passatgers de Cal Rosal fins a Barcelona. Poques persones van intentar salvar la línia i no se’n van sortir. No vam saber entendre el molt que es perdia.
Des que el 1825 es va inaugurar el primer ferrocarril públic del món, el Stockton and Darlington Railway al nord-est d’Anglaterra, que el ferrocarril es va convertir, no només en el símbol de la revolució industrial i del progrés tecnològic, sinó també, i encara avui, en el sistema de transport més fiable, segur i eficaç.
El projectes del “Ferrocarril Tramvia Económico Manresa-Berga” va ser l’únic projecte de ferrocarril secundari fet realitat, a la Catalunya central. Fou aprovat pel govern el 1880 i pagat pels fabricants cotoners de les colònies tèxtils. El 1884 arribava a Sallent, el 1885 a Puig-reig i el 1887 a l’estació de Cal Rosal, a Olvan. El 1904 arriba a Guardiola de Berguedà i el 1914 es connecta amb el carrilet de Guardiola a la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro.
Aleshores, tota la vall del Llobregat, des del naixement del riu fins al delta, quedava connectada; aquesta val, un estret corredor industrial i de comunicacions que esdevenia allò que els historiadors han anomenat el nervi de Catalunya.
La construcció de la línia ferroviària, sumada a la de la carretera, provocà una transformació extraordinària d’aquesta part del país. L’estesa de la línia fèrria, que va requerir la construcció de ponts i túnels, i la construcció d’estacions i baixadors, va donar una nova fesomia a l’Alt Llobregat i als seus pobles, que van créixer al peu d’aquesta infraestructura.
Gironella n’és un magnífic exemple: el tren creuava i definia el nou carrer amb categoria d’Avinguda, i l’estació esdevenia el cor que bategava a ritme d’horari ferroviari, el nou centre de la Perla del Llobregat, qualificatiu amb què es va començar a conèixer quan el tren va fer de comunicador, d’informador, de referent publicitari.
El tren desplegà una intensa activitat econòmica per què es va convertir en el mitjà de transport de matèries primeres – cotó, carbó, fusta, bolets -, i productes manufacturats -filats i teixits de cotó, caixes de taronges i ciment-. També transportava productes alimentaris de tota mena que van ampliar notablement la dieta de la gent de la comarca, i que marquen les diferents etapes històriques: bacallà, mongetes perones, iogurts, begudes ensucrades… El tren també pujava carregat de mobles, roba, eines i màquines, a més dels primers electrodomèstics i, és clar, el correu i la premsa diària.
Fou un tren per a tothom, i encara que els vagons de primera i segona classe podien marcar una certa categoria, s’hi barrejaven miners, excursionistes, estiuejants, boletaires i emigrants. Com a tot arreu on es desplegà la xarxa ferroviària, es feia servir per anar a treballar, al mercat i a la fira, a festa major, al cinema, a la font o a banyar-se al riu; al metge i al notari, i sobretot per baixar a Barcelona.
Omplia de fum els carrers dels pobles per on passava; aturava el trànsit de la carretera pels molts passos a nivell que hi havia; de tant en tant es bolcava algun vagó carregat de carbó o ciment; li recriminàvem la lentitud, les constants aturades a estacions i baixadors, el trinqui-trec, que es feia vell…
Però transportava molt més que productes i persones; els seus vagons anaven plens d’experiències, diàlegs, oportunitats de compartir, mirades diferents, xafarderies, notícies, contradiccions, oportunitats, somnis, projectes, maldecaps, pors, il·lusions… comunicava, relacionava, interrogava.
Tot això, que no és poc, és el que vam perdre el 30 de juny de 1973.
Rosa Serra Rotés (Puig-reig, 1958) és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i amb un Diploma d’Estudis Avançats (DEA) per la mateixa universitat. Pel que fa a la seva activitat professional, ha estat professora de secundària (1982-1998); directora del Museu de les Mines de Cercs (1999-2005); directora d’una empresa de consultoria (2006-2010) i responsable de diferents tasques de gestió i coordinació a la Diputació de Barcelona (2011-2019). Ha publicat llibres i articles sobre història de la comarca del Berguedà i sobre patrimoni industrial, especialment sobre colònies industrials i sobre mineria del carbó. És membre de l’Àmbit de Recerques del Berguedà des de la seva fundació i directora de la revista L’Erol des del 2005.
EL PROCÉS DE TREBALL
El setembre de 2021, l’ajuntament de Gironella ens convida a visitar la zona d’entrada del poble, on tenen previst fer una millora del traçat urbà; en la que valoraven, com a forma de dignificació de l’espai, incloure una intervenció a la façana de la zona d’actuació. L’espai que trobem és una vorera molt estreta i una casa amb una façana crua i sense color. Ens expliquen que hi haurà una considerable ampliació del voral, el que permetrà que sigui una zona molt més transitable i que el mural a la façana completaria aquesta intervenció. Acotem amb l’ajuntament i la regidora de cultura la temàtica que pot ser interessant plasmar, en el marc del projecte de memòria de Gironella, i ràpidament surt el tema del tren, que des de Murs de Bitàcola també ens sembla un episodi molt interessant, tant per la seva dimensió social, industrial i econòmica, com també perquè complementa el relat de les diverses actuacions que hem fet per tota la zona del Berguedà i la conca del Llobregat (la indústria tèxtil i la minera a Berga, les colònies tèxtils de l’Ametlla de Merola, Balsareny, Navàs…).
A partir d’aquí, decidim realitzar la intervenció un cop s’hagin començat les obres de millora de la vorera, la qual cosa ens permet treballar en unes millors condicions i poder accedir a les dues parets en les quals farem l’obra plàstica. Això es materialitza, finalment, a finals de febrer i principis de març del 2022. Com que l’obra del voral seguia en procés, hem treballat braç a braç amb els operaris que la duien a terme. És per això que les condicions de treball han estat una mica complexes, tant en l’àmbit de seguretat com d’accessibilitat a les parets, per la qual cosa ens veiem obligats a utilitzar una grua amb unes característiques molt determinades.
Finalment, amb molta complicitat amb els treballadors de l’obra, i també amb totes les facilitats que ens dona l’ajuntament per dur a terme la intervenció, treballem en les dues façanes durant una setmana i executem el mural. La zona, donat que està en obres, no és accessible pels veïns. A mesura que va avançant l’obra, el veïnat s’acosta a veure el procés, i s’acosten a nosaltres moltes persones, sobretot gent gran, que ens explica com era el carrilet, quin és el carrer de la fotografia que estem pintant, que va ocorre… Concloem l’obra esquivant, afortunadament, les amenaces de pluja; i les celebracions de carnaval del poble de Gironella acompanyen els últims dies de treball amb rues pels carrers.
Considerem que l’obra ha aportat molt a aquesta dignificació de l’espai i alhora col·labora en la recuperació d’aquesta memòria històrica sobre el Berguedà i la conca del Llobregat i aquest episodi tan important de la nostra història com ho és el procés d’industrialització del principat.
