CONTEXT HISTÒRIC
L’any 1847 es constituïa a Madrid La España Industrial, una empresa tèxtil dedicada al cotó que va estar activa durant 134 anys, i que va arribar a ser la més important de l’estat del seu ram. La societat, que va ser impulsada per la família igualadina, Muntadas i Campeny, era participada per algunes de les figures més importants de la política estatal. L’empresa va establir la seva principal fàbrica al barri d’Hostafrancs, a tocar de la riera de Magòria, un territori que feia pocs anys que s’havia segregat de Sants per passar a ser Barcelona. La construcció d’aquest vapor marcaria per sempre la història i l’urbanisme d’Hostafrancs i Sants, així com les vides de les persones que hi van treballar.
Un cop es van inaugurar totes les seves seccions, a la fàbrica, que era equipada amb les màquines més modernes del moment, es realitzaven tots els processos de producció del tèxtil: la filatura, el tissatge, el blanqueig, la tinció, el secat i els acabats. Un fet que permetia als propietaris tenir un gran control sobre el preu i la qualitat dels productes.
Ben aviat l’Espanya es va començar a destacar per la implantació de mesures clientelars i paternalistes que serien una de les principals característiques de la seva política al llarg de tota la seva història. En paraules dels amos: Una fábrica bien organizada equivale a un buen libro, por la influencia que ejerce, no solo en el bienestar material, sino en la moral del operario siempre y cuando, exista la disciplina que debe regir en todo gran centro de reunión. Polítiques paternalistes però, que, donades les durissimes condicions de treball, no van evitar els freqüents conflictes entre els treballadors i les treballadores i la direcció.
Tal com denunciaven els treballadors i les treballadores: Este es el panorama de nuestras condiciones laborales: deficiencias de higiene y seguridad de las empresas, salarios insuficientes e inestabilidad en la ocupación. Las jornadas de trabajo son largas y duras; entramos a trabajar durante la infancia. Con diez años o incluso antes; los chicos y las chicas ya trabajamos en el taller o en la fábrica, donde hacemos las labores más ingratas o las tareas que no requieren ningún tipo de especialización.
I és que el sector tenia la jornada de treball més llarga a la indústria, arribant a les 12 hores, de manera que amb torns es cobria el dia sencer. La mecanització també va ser un motiu de conflicte, ja que, per una banda, va permetre que les fàbriques funcionessin amb menys personal, condemnant a moltes famílies a la fam, i per altra va permetre incorporar operaris menys formats. D’aquesta manera feines que abans eren artesanes es van veure precaritzades. Els amos van anar incorporant dones i infants a la fàbrica fins al punt que el treball femení es va fer majoritari tant a la filatura com al tissatge. Treballadores que cobraven menys i sovint treballaven a preu fet. Explicat amb paraules del propietaris: Hay que aprovechar la mano de obra más barata de mujeres, niñas y niños, ya que se ha de considerar que su salario es una aportación complementaria a la del padre o marido.
A les dures condicions de vida obreres s’hi sumaven les freqüents epidèmies que al llarg del segle XIX va patir la ciutat de Barcelona, com les de còlera del 1854, 1865 i 1885 o la de febre groga de 1870. Si bé a l’epidèmia de còlera de 1854 l’empresa va instal·lar un hospital a la fàbrica per facilitar tractaments mèdics als obrers, aquesta mesura no es va repetir durant la de l’any 1885, deixant als obrers desemparats en un moment de greu crisi en el tèxtil. Des dels seus orígens les treballadores i els treballadors de la fàbrica van ser capdavanters en moltes reivindicacions laborals i socials. L’Espanya Industrial va ser escenari de lluites obreres com: el conflicte de les selfactines, l’any 1854; la vaga general del 1855, per aconseguir l’associació obrera; la revolta en contra de les quintes del 1870, on les dones van tenir un gran protagonisme; la vaga per la pèrdua del sou dels festius entre setmana, que va ser promoguda pel sindicat Tres classes de Vapors, l’any 1887; la vaga del 1890; la vaga de la Constància del 1913, liderada per les filadores i les teixidores, o la vaga general del 1916.
Una forta organització obrera que va tindre com a resposta mà dura i l’aplicació de mesures intransigents per part dels patrons. L’Espanya Industrial s’integrà a l’Asociación de Industriales Téxtiles de Sants-Hospitalet, una entitat que fomentà la contractació d’esquirols i la incorporació a les fàbriques de grups de matons. L’espiral de violència va acabar desembocant en els anys del Pistolerisme, durant els quals, a la fàbrica, foren assassinats Joan Perramon, subcap de filatures, i Salvador Miralles, escrivent. La sospita que la família Muntadas va estar darrere de l’atemptat que posà fi a la vida de Salvador Seguí, el Noi del Sucre, i del jove santsenc Francesc Comas va estar present des del moment i ha estat sustentada per historiadors especialitzats en l’àmbit del sindicalisme. En paral·lel, seguint la línia de la política paternalista, i amb l’objectiu de rebaixar la tensió, l’any 1929 s’inaugurava l’Obra Social de l’Espanya Industrial, una iniciativa que va tindre fruits com la casa-bressol, l’economat o el dispensari.
El juliol de 1936, després de la derrota del cop d’estat feixista a Barcelona, el director de la fàbrica, Jose Maria D’Albert i Despujol s’exilià a Itàlia primer i posteriorment a Sevilla on va col·laborar amb els revoltats. L’Espanya Industrial va ser col·lectivitzada, passant a control obrer. En aquells anys, tot i l’escassetat de materials i les dificultats de la guerra la fàbrica va seguir funcionant, produint per a les necessitats de les milícies i de l’exèrcit popular. Amb l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona els antics propietaris van recuperar el control de la fàbrica, que a partir d’aquell moment es va dedicar a la producció de banderes franquistes.
A partir d’aquell moment Jose Maria D’Albert i Despujol veuria recompensat el seu suport als colpistes amb encàrrecs, cupos de cotó i amb importants càrrecs. Així l’any 1941 va ser elegit president del Foment del Treball Nacional, càrrec que ostentarà fins al 1952; i l’any 1945 fou nomenat alcalde de Barcelona, fins a la seva destitució arran de la vaga de tramvies del 1951. Al llarg de les dècades dels 40 i dels 50 l’empresa va seguir amb les iniciatives de l’Obra Social. L’any 1946 s’inaugurava el camp de futbol i el Casinet, un edifici que feia la funció de menjador i també era l’espai que acollia les activitats més socials i lúdiques dels treballadors.
A finals de la dècada dels seixanta es preparaven canvis profunds en l’economia i la societat del país que afectarien l’empresa. Per una banda, el règim franquista va anar orientant els seus esforços cap a la construcció i la indústria automobilística; i d’altra a poc a poc es van anar incorporant teixits sintètics que van arraconar el cotó. Les fàbriques tèxtils com l’Espanya Industrial van entrar crisi i les instal·lacions fabrils, sense les inversions necessàries van quedar obsoletes. En paral·lel el sòl urbà va acabar esdevenint més rendible que la producció de les fàbriques.
L’any 1962 l’Espanya Industrial es va reestructurar, sent l’inici d’una decadència que, en poc temps, portaria a 6 reestructuracions més, al trasllat de la fàbrica a Mollet l’any 1969 i al tancament definitiu l’any 1981. Amb el tancament de la fàbrica d’Hostafrancs la família Muntadas, a través d’una promotora immobiliària, va impulsar una operació urbanística per requalificar els terrenys i edificar blocs d’habitatges per a gairebé 10.000 persones a l’antic recinte de la fàbrica. El projecte va començar, afectant els terrenys de l’antic camp de futbol de la fàbrica, on s’edificaren enormes blocs al carrer del Rector Triadó, però va rebre una forta oposició per part del veïnat, que va iniciar un llarg procés judicial. Els veïns i les veïnes denunciaven que amb aquella operació immobiliària uns barris, que ja eren molt densament poblats i que no disposaven sense zones verdes ni equipaments, encara ho serien més.
L’any 1974, el Pla Comarcal va tornar a assenyalar els terrenys de La España Industrial com edificables, però la mobilització de les entitats i associacions de veïns de Sants, Hostafrancs i la Bordeta va aconseguir que el pla es congelés l’any 1978 i que, finalment, el terreny fos dedicat a zona verda i equipaments. El Casinet d’Hostafrancs va obrir de nou les portes l’any 1982, com a Centre Cívic i la resta dels terrenys de l’antiga fàbrica es van començar a transformar l’any 1984, quan s’iniciaren les obres del Parc de l’Espanya Industrial, obra pels arquitectes Luis Peña Ganchegui, Antón Pagola i Monserrat Ruiz. Un any més tard s’inaugurava el parc i l’antic vapor esdevenia en un pulmó del barri.
La proposta de pintar el Casinet d’Hostafrancs ens va resultar des d’un inici una idea molt atractiva pel vincle que tenim amb sants i pels diversos murals que hem fet a la zona, coneixedors del passat del barri i del seu intens i fort teixit associatiu i la lluita per la defensa de la memòria històrica. Quan ens ho van plantejar, vam haver de definir i acotar, juntament amb el Casinet, que decidíem retratar de l’extensa història de les organitzacions del barri -més de cent anys de vida del Casinet, quaranta anys del casal de barri…- i escollir què explicar d’entre tants i tants episodis. Finalment, vam considerar que era important, per una banda, la presència de les dones en la imatge, perquè tot i que van ser principalment elles qui van omplir les files de la fàbrica, era difícil trobar fotografies en les quals apareguessin i ens va semblar important visibilitzar la feina d’aquestes treballadores. Tanmateix, finalment vam localitzar imatges que fessin honor a aquesta realitat del passat de la fàbrica. També vam estar valorant la possibilitat de representar alguna imatge que parlés dels episodis que van succeir després del tancament de la fàbrica, especialment les reivindicacions populars i veïnals perquè la fàbrica es convertís en un equipament comunitari i social. Va ser una línia de treball interessant, però finalment vam decidir focalitzar-nos en el període fabril. Donada la disposició i les característiques de la intervenció, ja que es tractava d’una paret molt horitzontal, vam optar per intentar convertir aquest inconvenient en una avantatja, pel fet que ens permetia incloure diverses seqüències i elements, tant fotografies antigues com elements gràfics. En aquest cas, per la part central del mural, feta a color, vam utilitzar una fotografia d’unes bovines de fil per fer referència a l’activitat que es duia a terme a l’Espanya industrial, però també per fer un petit joc visual i semàntic fent referència i representant el teixit del barri i tota la seva trajectòria en aquest entorn, al Casinet com a centre cívic i a tot el barri per la seva capacitat mobilitzadora i reivindicativa dels drets de les veïnes. És per això també que el títol del mural està fet emulant el punt de creu i fent referència doblement al material que es fabricava al Casinet i a l’associacionisme del barri i la seva realitat social.
Ha estat un privilegi poder dur a terme aquest mural; fruit d’un projecte que s’ha cuinat a foc molt lent i amb molta cura i que ens ha acabat donant un resultat del qual n’estem molt satisfetes. Durant l’acte de cloenda, celebrant el quarantè aniversari del Casinet, vam poder conèixer algunes de les treballadores de l’antiga fàbrica, i un cop més, tenir el relat en primera persona que juntament amb l’article històric ens ha permès conèixer el valor memorístic de l’espai i de la intervenció.
