CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració d’Ignasi Perramon Carrió, col·laborador de memoria.cat
El barri del Xup de Manresa va néixer el 1965 i té una història de lluita dels veïns per la millora dels habitatges, l’urbanisme i els serveis del barri, i per ser una comunitat activa i forta. El Xup, que va prendre el nom d’una antiga masia, va ser un barri construït lluny de la ciutat, en un lloc equivocat. Era un suburbi que per anar a peu a la ciutat havies de fer-ho per la cuneta d’una carretera. L’Ajuntament va decidir el lloc aprofitant la donació dels terrenys per part de la família Farrés, i del projecte se’n va encarregar l’“Obra Sindical del Hogar”, una empresa estatal depenent del sindicat únic oficial. Al barri li van posar de nom de “Grupo de Viviendas Padre Ignacio Puig”, però el nom pel qual tothom el coneix, ara i abans, sempre ha estat el barri del Xup.
L’any 1965 estàvem en plena dictadura, i no hi havia llibertat d’expressió, de reunió, d’associació i de premsa, i estaven prohibits els partits polítics i els sindicats. Tampoc era permesa cap forma de protesta, fos manifestant-se fos repartint propaganda que critiqués el govern. En aquell moment, hi havia una forta migració de famílies des del sud d’Espanya cap a Catalunya, perquè no veien futur a la terra on vivien. Això havia provocat una gravíssima falta d’habitatges. Hi havia feina per a tothom, però les famílies havien de viure atapeïdes compartint pisos o en baixos sense condicions. Anar a viure al Xup va ser una millora per a tots. La majoria eren obrers de la indústria o de la construcció. Llavors el govern va crear polígons d’habitatge de forma directa, com el cas del Xup, o obligant a les caixes d’estalvis i a les empreses grans. A Manresa és el cas dels habitatges de La Sagrada Família, de l’Avecrem i de la Pirelli, entre altres.
Quan l’any 1965 els 2200 veïns dels 480 pisos van arribar al barri, hi van trobar moltes deficiències: teulades amb goteres, claveguera a cel obert a tocar dels pisos, carrers i places sense urbanitzar o mal urbanitzats, soterranis insalubres, blocs sense portal, edificis sense un mínim aïllament… El barri no tenia cap escola, i era absolutament necessària, ja que hi havia moltes famílies amb nens. El barri tampoc tenia cap zona esportiva, ni parcs infantils, ni locals socials, ni dispensari… Els veïns es van unir per reivindicar millores imprescindibles per tenir el barri en condicions. Durant uns anys van utilitzar la Junta Parroquial com a instrument per aquesta lluita, ja que el “Gobierno Civil de Barcelona” no legalitzava cap associació de veïns. L’Associació no va ser legalitzada fins al 1973, vuit anys més tard d’haver-se construït el barri. La primera junta la van formar persones que des de feia anys ja lluitaven per la millora del Xup. Eren el Joaquin Vizcaino com a president, Manolo Ramos, Teresa Vilageliu, Juan González, José Haro, Julián Sánchez … Tots ells tenien clar que el barri patia una discriminació respecte als altres barris de la ciutat, que no volien ser ciutadans de segona, i que si no protestaven, no els farien cas.
No podien fer manifestacions perquè eren rigorosament prohibides, però varen fer accions de força, com l’ocupació del local del “Sindicato” per forçar a dialogar els directius de l’“Obra Sindical del Hogar”, o l’impagament indefinit dels lloguers mentre no arreglessin les teulades. No anaven a demanar favors, sinó a exigir i reivindicar el que era just i imprescindible. Gradualment, varen aconseguir tenir el Xup en condicions. I al mateix temps es va anar reforçant el sentiment de pertinença al barri. Davant de la insistència de la justa reclamació dels veïns, l’Ajuntament de Manresa es va comprometre a què una de les tres noves escoles que s’havien de construir a la ciutat, fos la del Xup. I així el barri va tenir una escola nova on van poder portar els seus fills les famílies que hi vivien. També va millorar la situació de la claveguera a cel obert, tot i ser una solució provisional perquè la van canalitzar parcialment, però seguia abocant les aigües brutes a la riera.
Molts veïns del barri, i en especial moltes de les persones que formaven la junta directiva de l’Associació de Veïns, lluitaven alhora per la democràcia i les llibertats i pels drets dels treballadors. Era una lluita àmplia que incloïa la veïnal, la sindical i la política. Formaven part sobretot del sindicat CCOO i partits d’esquerres com el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). I també van recolzar l’Assemblea de Catalunya. Aquesta militància política i sindical va comportar algunes detencions i repressió. I un control molt estricte de la policia política cap a aquestes persones. En aquest context, lluitaven també per uns ajuntaments democràtics on poguessin votar els seus representants. Les eleccions no van arribar fins a l’any 1979.
El nou consistori, votat democràticament, i del que en formava part una veïna del Xup, va dedicar una atenció especial al barri. Una de les accions va ser construir una vorera del Xup fins al centre de Manresa i també millorar el transport públic. Cosa que a més de la utilitat pràctica, tenia el valor simbòlic de lligar el barri amb la ciutat, i de dir: formeu part de Manresa. A mitjans dels anys vuitanta el barri havia millorat. Tenia camp de futbol, pista poliesportiva, dispensari, biblioteca, un Casal d’Avis que després es va convertir en l’actual Casal Cívic… I també es va resoldre un problema greu que va tardar vint anys a resoldre’s: el de les teulades. Els edificis van ser construïts amb una teulada plana i mal impermeabilitzada, que provocava moltes goteres. L’“Obra Sindical del Hogar” (OSH) no va atendre la reivindicació dels veïns, que estaven tips de reclamar una solució. Finalment, van fer unes obres amb un projecte equivocat, que no va resoldre el problema. Els veïns, assessorats per joves arquitectes manresans, els havien avisat, però no en van fer cas i la reparació va ser un fracàs total. Seguien havent-hi goteres. Els veïns van decidir deixar de pagar els rebuts fins que aquest problema estigués resolt. Les noves teulades que van resoldre definitivament els problemes de les goteres i humitats no van ser fetes fins que la Generalitat de Catalunya, a través de l’empresa pública Adigsa, es va fer càrrec dels habitatges del Xup.
Un cop fetes les reparacions als edificis, i la urbanització de carrers i places i zones verdes, va venir el moment en què la Generalitat va oferir als llogaters que compressin els pisos, cosa que la majoria de veïns van fer, i va cedir a l’Ajuntament, els carrers, places i equipaments. No tot eren problemes urbanístics. El barri havia lluitat també per reivindicacions dels pares i mares de l’escola, ja sigui perquè no hi havia els mestres necessaris, o per suprimir el pagament de les permanències, que feien que l’escola no fos del tot gratuïta. El barri també havia estat preocupat des del principi per la imatge que se’n tenia des de Manresa, ja que era vist com un gueto, un lloc deixat i on pràcticament totes les famílies eren pobres i venien de fora. Això s’havia anat superant. Els pioners de l’AV havien fet molta feina, i als anys noranta va ser un període difícil per l’AV, que va remuntar a partir de l’any 2000 amb Paco Álvarez al davant.
La vida associativa i l’activitat social s’havia anat reforçant amb la creació de l’AMPA de l’escola, l’equip de futbol, el grup de joves, el grup de dones, els geganters, el grup de petanca, l’associació d’enterraments... I el sentit de comunitat del barri era molt viu. Es veia a la vida quotidiana i a les festes, que eren molt participades. Hi ha moltes persones que senten orgull de ser del Xup. L’any 2009 es va fer la projecció d’un documental, que podeu visionar sota aquestes línies, sobre el barri al teatre Conservatori de Manresa, i el barri el va omplir, i van reviure la seva història amb emoció.
Abans tots els veïns del barri es coneixien. Ara és un moment diferent i difícil, hi ha moltes famílies noves que hi viuen poc temps i hi són de pas. Algunes venen de lluny i tenen altres cultures, cosa que fa més lent el procés de sentir-se part del barri i de crear lligams. Ara també és un moment difícil perquè les crisis que ens han colpejat des del 2007, han empobrit moltes famílies. Des de fa uns anys, el Pla de Desenvolupament Comunitari del barri del Xup fa una feina molt important per la cohesió i ofereix activitats formatives i participatives a infants, joves, persones grans. Activitats que afavoreixen la convivència. Ara el barri també té institut, però les reivindicacions segueixen, i ara lluiten per una residència pública per la gent gran que serveixi per al barri i pels altres barris de la ciutat. El Xup ha estat i és un barri lluitador. Els seus dirigents han estat al davant de les reivindicacions per millorar el Xup, i per viure-hi dignament. El barri ha millorat per la feina de moltes persones fent tasca de voluntariat. Persones valentes defensant els seus drets i els de tots els veïns i veïnes. El títol del mural, “La història és nostra i la fem els veïns”, al Xup és ben veritat.
Més informació d'interès sobre el Barri del Xup de Manresa
EL PROCÉS DE TREBALL
El desembre de 2021, l’ajuntament de Manresa va contactar amb nosaltres per convidar-nos a participar d’un programa de revitalització dels barris: Barris i Comunitat: motors de transformació social, de la Diputació de Barcelona. Es tracta d’un pla comunitari que s’estava duent a terme al barri del Xup, situat a l’extraradi del municipi. Vam anar a visitar la zona per tal de conèixer la realitat del lloc així com localitzar els murs que poguessin ser emplaçaments adequats per a la intervenció. Durant aquesta visita vam conèixer també la història del barri i de la seva gent, el que ens va ajudar a copsar quina era la realitat que volíem representar en el mural. Vam adonar-nos que la història del Xup té moltes connexions amb molts altres barris del país, com és el cas de Nou Barris o la Teixonera -on també hi hem realitzat intervencions-: tots ells són barris obrers, nascuts i crescuts durant el franquisme, i amb tota la precarietat i mancances pròpies de l’època. Més enllà d’aquests punts en comú, també vam detectar les particularitats i característiques del barri i les lluites que havien hagut de dur a terme per defensar els drets bàsics de la comunitat: el transport, l’educació, l’habitatge…
Durant el procés de treball hem estat en contacte amb gent del barri del Xup, tant persones grans com també joves que formen part del teixit associatiu i comunitari. En col·laboració amb la cooperativa l’Arada, que participa en el pla comunitari, ens van fer arribar diverses imatges històriques locals, entre les quals es trobava un cartell del barri on apareixia la frase de Salvador Allende “la història es nuestra y la hacen los pueblos“. Vam considerar que aquesta frase tenia un contingut potent i lligat a la història del barri, i és per això que vam decidir incloure-la en el mural. Després de fer arribar la nostra proposta a tota la comunitat de veïns, es va encetar un debat sobre la llengua en què havia d’estar la frase, tenint en compte la diversitat sociolingüística del barri, així com si era millor canviar la paraula barri per veïns, veïnes, veïns i veïnes… Des de Murs de Bitàcola vam apostar perquè la frase fos en català i en femení genèric, però entenent que el nostre rol és ser un altaveu de les idees de la comunitat, vam acabar fent el mural amb la frase que el veïnat havia consensuat: la història és nostra i la fem els veïns.
També, a l’hora d’escollir les imatges de les reivindicacions que volíem visibilitzar, ens vam trobar que hi havia poques fotografies de l’època, i en les poques imatges existents, les dones estaven totalment invisibilitzades. Finalment, entenent que no podíem ficcionar un material i fer-lo passar per real, vam escollir diverses imatges que reflecteixen la realitat del moment. Considerem que també serveixen per visibilitzar la realitat de les dones que participaven en moviments socials i associatius, on el seu rol tenien un clar component de gènere: elles s’encarregaven de la xocolatada mentre els espais de debat i de decisió eren copats per ells. Veiem així el camí que hem fet des d’aquell moment i el que encara ens queda per recórrer. A les trobades amb els veïns eren moltes les dones grans que venien i ens relataven les seves experiències i el seu paper actiu en el moviment.
El procés de treball ha estat molt bonic i satisfactori. Diversos grups d’alumnes de l’institut del barri es van acostar a veure com s’estava duent a terme l’obra i han pogut parlar amb l’artista i que ell els resolgués els seus dubtes a peu de mural; i arran d’aquesta intervenció artística, cultural i social, han pogut tractar temes com l’art urbà o la història del barri. L’acollida per part de tot el barri, que sempre ha estat oblidat per la resta de la ciutat, ha estat magnífica i ens hem sentit molt contents de poder col·laborar en la revitalització de la zona.
