CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració amb Helena López (Projecte Veus), a partir d’una entrevista a Carles Comella
Cantonigròs era al bell mig de l’antic Camí Ral que anava de Vic a Olot i era un poble de pas on traginers i viatjants s’allotjaven en alguna de les set fondes que va arribar a tenir. A partir de 1888, amb la publicació de la Guia del Collsacabra per Artur Osona i Formentí, la gent de la ciutat coneix el Cabrerès – Collsacabra i començaren a venir a passar l’estiu a Cantonigròs. I ja al primer quart del segle XX es construïren les primeres cases d’estiueig perquè va arribar el llum i, més tard, la carretera; la primera casa que es va fer va ser la Torre Alzina, després Can Rifà, l’any següent Ca l’Ylla i en acabat la urbanització dels Xalets.
A mitjan segle XX les fondes del poble eren plenes, primer de persones que venien a fer estades per temes de salut pulmonar: tísics, tuberculosos, gent amb pneumònia… també de gent que venia uns dies de vacances. Alguns dels pacients que van venir a fer la convalescència varen ser, entre d’altres, Francisco Candel que es va allotjar a la Fonda de Can Canal i més tard va escriure el llibre Temperamentales i en Joan Triadú que va estar-se a Ca la Filomena i poc després va organitzar amb en Jordi Parcerisas el Concurs Parroquial de Poesia que es va celebrar entre 1944 i 1968.
El Cantoni dels anys cinquanta era, doncs, un poble amb una efervescència de fondes, comerços i gent vinguda de fora. A més hi havia molts nens i nenes i dues escoles: la Parroquial, que era on anaven els nens i la Nacional, que era on anaven les nenes i on hi havia una classe amb una cinquantena d’alumnes. I com que l’escola que tenia menys recursos era la Nacional, va ser en aquesta on un estiuejant que venia de Barcelona, el Senyor Parera, va fer-hi una mica de benefactor, com també ho va fer en general al poble amb la construcció del safareig, entre altres aportacions. Quan el Sr. Parera anava a l’escola alguna d’aquelles nenes recorda que era com una festa: a vegades pagava una tona de llenya que significava poder escalfar-se a l’escola tot l’hivern, d’altres portava lots de llibres o unes xocolatines que han estat sabor d’infància inesborrable d’algunes d’elles que encara el recorden amb un somriure.
L’any 1955, el Sr. Parera, va encarregar i pagar a un fotògraf vigatà que tenia botiga a la capital d’Osona, en Josep Cabrera Roqué, perquè fes un reportatge a l’escola. L’habitual era fer una fotografia de grup i prou, però com que això era un reportatge i li pagaven, el fotògraf va anar més enllà i va fer una sèrie d’instantànies entre les quals hi havia fotos de nenes cosint, jugant al pati, a la biblioteca o a classe, com es veu al mural. Hi havia nenes que era el primer cop a la vida que les fotografiaven.
L’ensenyament en aquesta escola era molt elemental i arribava al que seria l’antic vuitè d’E.G.B. i, a les tardes, feien el que anomenaven “sus labores”, és a dir, bàsicament aprenien a cosir. I quan acabaven l’ensenyança mínima, a algunes d’aquestes noies les reclamava algun estiuejant que demanava als seus pares si la filla podia anar a servir a Barcelona, com va ser el cas de moltes d’elles. Si no es quedaven al poble i fins que no es va muntar el taller de La Vitri anys després, no hi va haver cap més sortida laboral que donés una feina remunerada per les dones si no eren les fondes o algun comerç on algunes van treballar perquè pertanyia i ho regentava la família.
Les fotografies d’aquesta sessió del reportatge que va encarregar el Sr. Parera es devien posar a la venda en alguna botiga de Cantoni, però no tothom podia comprar-les. La que s’ha fet servir per pintar el mural és la que li ha arribat al Carles Comella per part de la família Guillamet.
Projecte Veus
Projecte social, participatiu i cultural que transforma les dinàmiques grupals de reminiscència en uns itineraris sonors per la memòria i el territori que es retornen a la comunitat en format pòdcast. Un fons d’arxius sonors de la memòria col·lectiva del segle XX a Catalunya que preserva les veus dels nostres grans i facilita la divulgació del seu coneixement.
EL PROCÉS DE TREBALL
La possibilitat de pintar a Cantonigròs va ser molt ben rebuda des d’un primer moment pels vincles que l’artista Roc Blackblock té amb aquest poble, principalment la seva família paterna. Per això, malgrat no ser un encàrrec normal de Murs de Bitàcola, no vam voler deixar l’oportunitat de fer d’aquest mural un episodi més a explicar de la memòria del territori. Per fer això vam tenir la sort de poder comptar amb l’acompanyament de Carles Comella, família de l’artista.
A l’hora de valorar quina era la paret a intervenir, després de contemplar diferents opcions, vam veure que la paret que finalment hem intervingut tenia unes mides molt dignes, però no volíem simplement escollir-la per les seves dimensions. Així, vam condicionar la seva elecció a trobar alguna fotografia que donés sentit a fer una intervenció en aquella paret. Gràcies a l’assessorament d’en Carles Comella i el seu coneixement del poble, vam veure que estava just davant del que havia sigut una de les escoles del poble i ell mateix ens va facilitar diverses fotografies de l’any 1955 de l’edifici que hi havia davant. A aquestes fotografies, a més, els veiem molts elements interessants. En primer lloc, encaixaven perfectament amb la nostra idea d’explicar els episodis de la història local. En segon lloc, reproduir l’escola de nenes ens permetia aplicar la perspectiva de gènere i visibilitzar el paper de la dona a les nostres comunitats i d’aquesta manera complir amb el deure que tenim envers elles. En tercer lloc, les imatges que ens facilitava el Carles reflectien no només a una única persona, sinó a tota la comunitat femenina estudiant de l’època, fet que reforçava la nostra sensació d’idoneïtat de la paret amb la imatge.
A l’hora de treballar la composició de la imatge, vam estar buscant la manera d’encaixar la imatge en aquesta paret, intentant que les tres finestres que hi ha no tapessin o no ho fessin d’una forma contundent totes i cadascuna de les nenes que apareixen a la imatge ―només hi ha una que queda una mica trepitjada―. Pel que fa al cromatisme, vam decidir buscar una gamma cromàtica que estigués en consonància amb l’episodi i l’edifici de les escoles, que avui en dia és un equipament pel poble. Primerament, vam preparar els colors al nostre estudi a Barcelona treballant sota les llums dels fluorescents, però, quan ens vam traslladar a Cantonigròs i vam començar a pintar, vam veure que el tema del color és molt complex i està molt condicionat per la llum i l’entorn. Així, aquells colors que ens semblaven harmònics amb el color de referència de l’edifici del davant, un cop vam començar a pintar, ens vam adonar que eren colors més saturats i més propers al color xiclet que no al color salmó que buscàvem, fet que ens va obligar a baixar a Manlleu a buscar més pintura per mirar de filar una mica més prim ―creiem que finalment ens en vam sortir―. A l’hora d’executar el mural vam seguir la tècnica que ens és habitual: fer una quadrícula i anar reproduint a poc a poc tots els fragments de la imatge de referència.
Ha sigut un projecte que ha patit diversos entrebancs. El primer ha sigut la climatologia. Hem hagut d’aturar la feina diverses vegades i diverses sessions s’han vist reduïdes perquè es posava a ploure, cosa que ens semblava positiu per la situació de sequera que viu el nostre país, però que ens impedia seguir la intervenció i ens obligava a estar pendents de la predicció del temps contínuament. També vam tenir un petit accident amb un pot de pintura, que va caure i ens va obligar a dedicar mitja jornada a netejar una porta interior que no es veu a les fotografies per estar a l’altura de l’acollida i generositat dels propietaris de la finca. De mica en mica, hem anat superant aquests i altres entrebancs fins a acabar la intervenció.
Com ja hem comentat, ha estat un projecte molt intens i molt emotiu per l’artista, perquè li va permetre accedir a tot el llegat fotogràfic documental de les mans d’en Carles Comella, també família. Per tant, hi ha un vessant d’introspecció en les arrels familiars també perquè Cantonigròs és el poble on havia passat molts dels seus estius i d’aquesta manera ha pogut reconnectar amb la seva infantesa. A més, ha sigut un privilegi poder conèixer la realitat del poble fora del que és l’estiueig, el dia a dia, conèixer la comunitat i també projectes tan bonics com és Veus de Cantoni i tota la feina de preservació de la memòria que està fent del Cabrerès en Carles Comella.
El projecte de Cantonigròs ens sembla un molt bon exemple i exponent de com, a vegades, petits projectes fets amb molta cura poden esdevenir grans projectes. Per nosaltres seguir i fer la tercera intervenció darrere de l’Elisa Capdevila, de l’Alba i de Reskate era un privilegi, perquè som bons amics, companys i són grans artistes de referència. Així doncs, afegir-nos a aquesta llista d’artistes era un plaer i un honor per a nosaltres. Paral·lelament, la iniciativa de la Laura Francisco, impulsora d’aquest projecte, ens sembla que és una bona mostra de com els actors d’una comunitat poden invertir el seu temps i la seva energia en coses que reverteixen per tots i, per tant, felicitem aquesta iniciativa. Creiem que és una iniciativa que s’està fent com el poble, és a dir, a poquet a poquet i que és menuda, però d’una manera molt cuidada. Una iniciativa feta amb intervencions que tenen un sentit i un vincle amb el poble i que ens tornen a reforçar la nostra filosofia que nosaltres no pintarem el nostre mural, sinó que intentem dotar-lo de sentit pel poble i que aquest se’l senti seu. Tenim constància que algunes de les protagonistes que hem reproduït, una o dues, resideixen al poble, d’altres ja no hi són o viuen en altres pobles. Tot i ser conscients que mai no acontentarem a tothom, sí que tenim la sensació que molta gent ha celebrat aquesta intervenció i, si és així, ens sentim molt satisfetes d’haver participat en aquesta iniciativa.
