CONTEXT HISTÒRIC // CONTEXTO HISTÓRICO
Un article de Rui Maneira Cunha
D’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª à Moagem – Cidade do Engenho e das Artes
per Rui Maneira Cunha
Introducció
Les farineres, a vegades relacionades amb l’inici de l’enllumenat públic elèctric als nuclis de població on es trobaven, són, sovint, l’única expressió de més gran escala del procés d’industrialització que l’interior de Portugal va tenir l’oportunitat de viure.
La instal·lació de la farinera de Fundão, als primers anys de la dècada de 1920, la seva evolució fins al seu tancament, a finals de la dècada de 1980, i la seva reconversió amb finalitats culturals, l’any 2006, reflecteixen els factors econòmics, polítics, socials i culturals que van tenir lloc en aquesta indústria, al segle XX, a Portugal.
Marc tecnològic
Les tècniques de producció de farina, de lent desenvolupament des de la Prehistòria fins a la Revolució Industrial, van tenir una important evolució tecnològica, als segles XIX i XX, amb l’ús de molins de corrons i altres màquines complementàries que, treballant de manera seqüencial les diferents accions de transformació del cereal, van optimitzar el seu rendiment i van permetre una gran millora en aquest procés industrial. Aquest progrés es va produir, principalment, en els dos centres que van modernitzar aquesta activitat – el desenvolupament a Budapest del sistema austrohongarès, i els avenços obtinguts per la molta americana, a Minneapolis. La trajectòria històrica de la molta a Portugal, al segle XX, va acompanyar l’evolució tecnològica de la molta del segle XIX, adoptant el sistema mixt en la majoria d’instal·lacions, com a Espanya i França, fins a principis del segle XX. A partir d’aleshores, i sobretot després de la Gran Guerra, es va imposar el sistema austrohongarès i les seves modernitzacions, que es van produir després del final de la Segona Guerra Mundial.
La indústria de la molta a Portugal, al segle XX
A l’última dècada del segle XIX, a més de la modernització tecnològica dels molins fariners portuguesos, el seu nombre gairebé es va duplicar, passant de trenta-cinc, el 1892, a seixanta nou, el 1897. Entre finals del segle XIX i l’inici de la Primera Guerra Mundial, van aparèixer diverses desenes de noves fàbriques de molta de cereals, equipades amb molins de corrons, arribant al nombre més elevat el 1910, amb cent quaranta unitats actives. El 1918, aquesta xifra es va reduir a cinquanta. Acabat el conflicte mundial, el nombre d’instal·lacions va augmentar notablement, fet que va fer que, el 1926, la Dictadura Militar prohibís la instal·lació de noves farineres i l’augment de la capacitat dels ja existents. L’any 1934, hi havia dues-centes quaranta farineres de blat (amb cerndre o garbellat).
Arran dels desequilibris introduïts per l’autosuficiència dels cereals nacionals, fruit de la Campanha do Trigo (Campanya del Blat), el conflicte entre l’agricultura i la molta esdevingué insostenible, fet que va portar el Govern a intervenir. Es van reiterar les normes que la Dictadura Militar havia dictat per al sector i es van prendre mesures que esdevingueren estructurals: es va decretar l’obligatorietat d’organització en càrtel, la prohibició de les importacions sense autorització prèvia, i l’extinció del lliure mercat, que va començar a funcionar com a monopoli de la Federação Nacional dos Produtores de Trigo (Federació Nacional de Productors de Blat, FNPT) i de la Federação Nacional dos Industriais de Moagem (Federació Nacional d’Industrials Fariners, FNIM) – òrgans corporatius, institucionalitzats per l’Estado Novo, el 1933 i 1934, respectivament.
L’FNIM es va encarregar de promoure la concentració industrial mitjançant un pla d’eliminació de fàbriques i, el 1938, es van anul·lar cent vint-i-cinc unitats. La concentració industrial, definida pel Govern per a la molta, va continuar i va anar donant resultats, ja que, de les cent quinze unitats existents, després de l’expropiació de 1938, la xifra es va reduir a setanta-sis, el 1957, i la disminució va continuar, fins a la Revolució del 25 d’abril de 1974.
Com que aquesta zona industrial va viure una situació fortament condicionada durant l’Estado Novo, amb el canvi al Règim Democràtic i després d’un període de transició, entre un mercat regulat i l’obligatòriament liberalitzat, a causa de l’adhesió de Portugal a la Comunitat Econòmica Europea, l’impacte de la competència, conseqüència d’aquesta obertura, va provocar que un gran nombre de fàbriques de molta tanquessin, entre finals de la dècada de 1980 i inicis de la dècada següent – com va ser el cas de la farinera de Fundão.
A finals del segle XX, predominaven les grans farineres nacionals, amb el 70% del mercat concentrat en el nucli d’empreses agrupades a la Cerealis, que, des d’Amorim Lage, reunia les unitats més importants, destacant-se, entre elles, la Milanesa i l’Harmonia, a Porto, i la Nacional, al barri de Beato, a Lisboa, la principal fàbrica portuguesa, des de la primera dècada del segle XX.
L’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª
La història de l’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª (EMF) reflecteix el curs d’aquesta indústria a Portugal. La ciutat de Fundão està situada al centre geogràfic de la Cova da Beira, a la Beira Baixa, on, principalment, a les seves zones de característiques meridionals, es conrea blat des de finals del segle XIX. En les primeres dècades del segle següent, aquest conreu va substituir, progressivament, la producció tradicional de sègol. En aquella època, a part de la farinera de Fundão, procuraven aprofitar la producció local de cereals, les fàbriques de Castelo Branco i Alcains.
La deficient situació de la producció de blat nacional va comportar que, a més del cereal comprat a escala regional, s’utilitzessin cereals exòtics, d’importació, motiu pel qual l’EMF estava inscrita a la quota de prorrateig, des de principis de la dècada de 1920.
Si la disponibilitat de matèria primera va ser un dels factors que va influir en l’elecció d’aquest emplaçament, un altre igualment important va ser la proximitat de la via fèrria i l’estació de tren, activa des del 6 de setembre de 1891, des d’on es rebia el gra i s’enviava la farina.
La fàbrica
La instal·lació d’aquesta fàbrica es va produir després de la fi de la Gran Guerra i forma part del cicle de major creixement d’aquest tipus d’equipaments registrat a Portugal, al segle XX.
Les primeres instal·lacions de l’Empreza de Moagem, Ld.ª, prèvies a l’EMF, compartien l’edifici amb la “Fàbrica d’Electricitat” que, des de l’abril de 1908, subministrava l’energia a l’enllumenat públic de la ciutat. La fàbrica d’electricitat va ser una iniciativa de l’industrial Joaquim Matias Lopes. Aquest, es va associar al comerciant José António dos Santos, per muntar la farinera, que va funcionar, juntament amb la fàbrica d’electricitat, des de l’any 1921 fins al trasllat a les noves instal·lacions, situades al costat de l’estació de tren, mentrestant, construïdes i inaugurades l’any 1924. D’aquest primer edifici industrial no en queda res. Estava situat al final del carrer que actualment correspon a la Rua Vasco da Gama, al costat oposat de l’església de Santo António. Els plànols d’aquesta primera fàbrica van ser realitzats per l’empresa Bühler, el 1919.
Les modernes instal·lacions que va fer construir l’Empreza de Moagem, Ld.ª, a Fundão, es van allunyar del nucli urbà consolidat i van trobar l’espai obert que necessitaven per implantar-se sense restriccions i amb lloc disponible per poder ampliar-se, aprofitar millor la proximitat a la via fèrria, que delimitava amb la propietat, pel costat est. També es va garantir la connexió amb altres mitjans viaris, ja que l’actual Rua da Cidade da Covilhã, corresponia llavors a l’Estrada Nacional 55.
El projecte de les noves instal·lacions de la fàbrica data de 1922, no identifica qui el va fer, però se sap que es va dur a terme a Madrid. Probablement seria de l’empresa Daverio, amb qui existeixen contractes de subministrament de maquinària.
La unitat fabril tenia elements tecnològics característics del segle XX, amb parelles de moles de pedra al molí petit (sense cerndre o garbellat), per a blat de moro, instal·lades l’any 1932, i màquines de moldre del sistema austrohongarès, de les primeres dècades del segle, que es van traslladar a la farinera del sègol, amb la gran modernització de la fàbrica, realitzada l’any 1972, que va renovar la farinera del blat amb un sistema d’acció pneumàtica, nous molins i maquinària importada des de, l’aleshores, Txecoslovàquia.
El canvi d’ús cap a un equipament cultural va suposar la retirada de tots els aparells industrials, més moderns, que ocupaven l’edifici principal. Per tant, les màquines que es poden veure al nucli expositiu, que van romandre a la farinera del sègol, són les de les primeres dècades del segle, concretament els molins de les marques Bühler, Daverio i Seck, enregistrades en fotografies antigues, complementats amb alguns equipaments de fabricants portuguesos.
Els gerents
Tenint com a socis l’industrial Joaquim Matias Lopes i el comerciant José António dos Santos, es va crear a Fundão, per escriptura redactada el 13 de novembre de 1920, una societat per quotes, de responsabilitat limitada, amb la denominació – Empreza de Moagem, , Ld.ª.
El 26 d’octubre de 1926, aquesta empresa va ser rebatejada amb el nom d’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª, nom que conservà des de llavors.
Quan va morir Matias Lopes, el 1933, la tasca de gestionar l’EMF va recaure en António Soares. En l’escriptura de l’any 1940, a més d’ell, van ser nomenats gerents, per un període indefinit, Francisco Farinha Tavares i Augusto Cardoso Sequeira. Francisco Farinha Tavares, titular del percentatge més gros de l’empresa EMF, va liderar la gestió fins a la seva mort, que es va produir el 22 de maig de 1961. A Maria Emília Gonçalves Farinha Tavares Calheiros, sòcia principal i majoritària, després de la mort del seu pare, de qui va heretar les quotes i el càrrec de gerent, s’hi va unir el seu marit, Cândido Mendes Calheiros (1929-2003), nomenat en aquest càrrec de gerent el març de 1972. Va ser ell qui va liderar la gestió fins al tancament de la fàbrica.
Els treballadors i funcionaris
Entre la documentació administrativa, hi havia setanta-sis fitxes de treballadors de l’EMF. A partir d’elles, a més de conèixer les cares de la majoria, és possible conèixer informació sobre les persones que hi treballaven, així com sobre les diferents professions que s’hi exerceixen. La gran majoria dels treballadors eren homes. Les fitxes registren només set dones.
A Fundão hi ha el Bairro da Moagem. L’any 1963, deu treballadors de l’EMF van comprar un terreny localitzat al sítio do Vale, aleshores perifèric a l’espai urbà, contant aquesta adquisició amb una ajuda econòmica per part de la sòcia majoritària. El nom que rebé el barri es deu al fet que estava destinat als treballadors de l’EMF que, amb aquesta finalitat, els va facilitar el préstec per a l’adquisició dels terrenys i la construcció de les cases.
El tancament de l’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª
L’any 1987, la situació econòmica i financera de l’empresa es va deteriorar bruscament, registrant una gran pèrdua. A més de les divergències internes i de les irregularitats enregistrades, hi van confluir diversos factors, assumint especial importància la forta competència que hi havia en el sector de les farineres, que va portar a baixar els preus de venda dels productes elaborats, que es van tornar impracticables per algunes empreses, ja que, en paral·lel, van augmentar els costos estructurals.
Conscient de la importància col·lectiva de l’Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª, l’Ajuntament va prendre possessió d’aquest immoble, l’any 2003, per tal que les instal·lacions es poguessin adaptar a noves funcions, adquirint un nou significat per a la ciutat i proposant, per el conjunt edificat, a més de la reforma urbanística de la zona on es troba, un centre destinat activitats culturals i artístiques. Entre el 30 de setembre i el 8 d’octubre de 2006, les instal·lacions de la fàbrica reconvertida, van acollir el Festival Internacional de Cinema Jove – Imago. Tot i aquesta prematura obertura, la inauguració oficial es va fer el 16 de desembre d’aquell any, pel president de la República Portuguesa, Prof. Aníbal Cavaco Silva.
Conclusió
La reconversió per a finalitats culturals, realitzada per l’Ajuntament, pretenia promoure la memòria de la fàbrica que hi va haver aquí, combinant-la amb la valorització del patrimoni industrial existent i la creació de l’equipament cultural A Moagem – Cidade do Engenho e das Artes. Coneixent el panorama del patrimoni històric industrial de la molta, on la majoria de les farineres semblants a la de Fundão o han estat completament destruïdes, o estan abandonades i sense perspectives de futur, no podem deixar d’aplaudir la reutilització que s’hi ha portat a terme.
El Patrimoni Industrial té la dificultat de ser reconegut i respectat, ja que és un bé cultural la vivència del qual ens és molt propera. Tanmateix, la seva valorització és fonamental, ja que els testimonis de la societat industrial són rellevants, no només per entendre els procediments tecnològics d’una determinada producció, sinó també i, principalment, les relacions històriques i socials que se’n van derivar. Aquests vestigis, que representen i sintetitzen, materialment, aquest procés històric, mereixen ser preservats, perquè són l’expressió de la industrialització – una de les etapes que més va alterar els aspectes econòmics, socials i ideològics viscuts per l’home.
Da Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª à Moagem – Cidade do Engenho e das Artes.
por Rui Maneira Cunha
Introdução
As fábricas de moagem, por vezes associadas ao início da iluminação pública elétrica das
povoações onde se implantavam, são, frequentemente, a primeira expressão de maior escala
do processo da industrialização que o interior de Portugal teve oportunidade de vivenciar.
A implementação da fábrica de farinha no Fundão, nos primeiros anos da década de 1920, a
sua evolução até ao encerramento, no final da década de 1980, e a sua reconversão para fins
culturais, em 2006, refletem os fatores económicos, políticos, sociais e culturais que ocorreram
nesta indústria, no século XX, em Portugal.
Enquadramento tecnológico
As técnicas da farinação, de lento desenvolvimento desde a Pré-História à Revolução
Industrial, tiveram uma significativa evolução tecnológicas, nos séculos XIX e XX, com a
utilização do moinho de rolos e de outras máquinas complementares que, trabalhando
sequencialmente as várias ações de transformação do cereal, otimizaram o seu rendimento e
permitiram uma grande melhoria neste processo industrial. Este progresso ocorreu,
principalmente, nos dois centros que modernizaram esta atividade – o desenvolvimento em
Budapeste do sistema austro-húngaro, e os avanços obtidos pela moagem americana, em
Mineápolis.
O percurso histórico da moagem em Portugal, no século XX, acompanhou a evolução
tecnológica da moagem do século XIX, adotando na generalidade das instalações, tal como em
Espanha e em França, o sistema misto, até ao princípio do século XX. A partir de então e,
principalmente, após a Grande Guerra, vingou o sistema austro-húngaro e as suas
modernizações, ocorridas depois do final da II Guerra Mundial.
A indústria de moagem em Portugal, no século XX
Na última década do século XIX, além da modernização tecnológica das fábricas de farinha portuguesas, o seu número quase duplicou – de trinta e cinco, em 1892, para sessenta e nove, em 1897. Entre o final do século XIX e o início da I Guerra Mundial, surgiram várias dezenas de novas fábricas de moagem de cereal, equipadas com moinhos de rolos, atingindo o maior número, em 1910, com cento e quarenta unidades ativas. Em 1918, este valor reduziu para cinquenta. Findo o conflito mundial, o número de instalações incrementou, significativamente, levando a que, em 1926, a Ditadura Militar proibisse a instalação de novas moagens e o aumento da capacidade das existentes. Em 1934, existiam duzentas e quarenta fábricas de farinha espoada (com peneiração) de trigo.
Na sequência dos desequilíbrios introduzidos pela autossuficiência de cereal nacional, resultante da Campanha do Trigo, o conflito entre a lavoura e a moagem tornou-se insustentável, o que levou o Governo a intervir. Este reiterou as regras que a Ditadura Militar havia ditado para o sector e tomou medidas que se tornaram estruturais: decretou a cartelização obrigatória, a proibição das importações, sem autorização prévia, e a extinção do mercado livre, que passou a funcionar como monopólio da Federação Nacional dos Produtores de Trigo (FNPT) e da Federação Nacional dos Industriais de Moagem (FNIM) – órgãos corporativos, institucionalizados pelo Estado Novo, em 1933 e 1934, respetivamente.
A FNIM foi incumbida de promover aconcentração industrial, através de um plano de eliminação de fábricas e, em 1938, foram anuladas cento e vinte cinco unidades. A concentração industrial, definida pelo Governo para a moagem, prosseguiu e foi dando resultados, pois, das cento e quinze unidades existentes, após a expropriação de 1938, o número reduziu-se para setenta e seis, em 1957, e a diminuição prosseguiu, até à Revolução de 25 de Abril de 1974.
Vivendo esta área industrial numa situação fortemente condicionada durante o Estado Novo, com a mudança para o Regime Democrático e após um período de transição, entre um mercado regulamentado e o obrigatoriamente liberalizado, pela adesão de Portugal à Comunidade Económica Europeia, o impacto da concorrência, decorrente dessa abertura, fez com que grande número de fábricas de moagem se tivesse extinguido, entre os finais da década de 1980 e o princípio da década seguinte – como foi o caso da moagem do Fundão.
No final do século XX, registou-se o predomínio das maiores moagens nacionais, com 70 % do mercado concentrado no núcleo de empresas, agrupadas na Cerealis, que, a partir da Amorim Lage, reuniu as mais importantes unidades, destacando-se, entre elas, a Milanesa e a Harmonia, no Porto, e a Nacional, no Beato, em Lisboa, a principal fábrica portuguesa, desde a primeira década do século XX.
A Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª
A história da Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª (EMF) reflete o percurso desta indústria em Portugal.
A cidade do Fundão fica no centro geográfico da Cova da Beira, na Beira Baixa, onde, principalmente, nas suas áreas de características meridionais, se cultivava o trigo, desde o final do século XIX. Nas primeiras décadas da centúria seguinte, aquela cultura foi substituindo, paulatinamente, a tradicional produção de centeio. Por esta altura, procuravam usufruir da produção de cereal local, além da moagem do Fundão, a fábricas de Castelo Branco e a de Alcains.
A situação deficitária da produção de trigo nacional levava a que, além do cereal comprado regionalmente, se trabalhasse com grão exótico, importado, estando para isso a EMF inscrita para efeitos da quota de rateio, desde o início da década de 1920.
Se a disponibilidade de matéria prima foi um dos fatores que influenciou a eleição deste local, outro igualmente importante foi a proximidade do caminho-de-ferro e a Estação Ferroviária, ativa desde 6 de setembro de 1891, por onde se fazia a receção do grão e a expedição da farinha.
A fábrica
A implementação desta fábrica aconteceu depois de finalizada a Grande Guerra e enquadra-se no ciclo de maior crescimento deste tipo de instalações registado em Portugal, no século XX.
As primeiras instalações da Empreza de Moagem, Ld.ª, que antecedeu a EMF, partilhavam o edifício da “Fábrica de Electricidade” que fornecia, desde abril de 1908, a energia para a iluminação pública da cidade. A fábrica de eletricidade foi da iniciativa do industrial Joaquim Matias Lopes. Este associou-se ao comerciante José António dos Santos, para a implementação da fábrica de farinhas, que funcionou, junto com a fábrica de eletricidade, de 1921 até à passagem para as novas instalações, situadas junto à Estação Ferroviária, entretanto, construídas e inauguradas em 1924. Desse primeiro edifício industrial já nada resta. Implantava-se no final do arruamento que corresponde atualmente à Rua Vasco da Gama, no lado contrário à igreja de Santo António. Os planos dessa primeira fábrica foram realizados pela firma Bühler, em 1919.
As modernas instalações mandadas construir pela Empreza de Moagem, Ld.ª, no Fundão, afastaram-se do núcleo urbano consolidado e encontraram o desafogo necessário para se implantarem sem constrangimentos e com espaço disponível para poderem vir a expandir-se e melhor usufruir da proximidade à linha férrea, que confinava com a propriedade, do lado nascente. A ligação a outros meios viários também estava garantida, pois a atual Rua da Cidade da Covilhã, correspondia, então, à Estrada Nacional 55.
Sem identificação do fornecedor que o elaborou, o plano das novas instalações fabris data de 1922 e foi realizado em Madrid. Deverá ter origem na firma Daverio, com quem há contratos de fornecimento de equipamentos.
A unidade fabril mantinha exemplares tecnológicos característicos do século XX, com pares de mós de pedra no pequeno moinho em rama (sem peneiração), do milho, instalado em 1932, e máquinas de moagem do sistema austro-húngaro, das primeiras décadas do século, que transitaram para a moagem do centeio, com a grande modernização fabril, feita em 1972, que renovou moagem do trigo com um sistema de movimentação pneumático, novos moinhos e outros maquinismos importados da, então, Checoslováquia.
A mudança de uso para o equipamento cultural implicou a remoção de todos os dispositivos fabris, mais modernos, que ocupavam o edifício principal. Por isso, as máquinas que podem ser apreciadas no núcleo expositivo, que permaneceram na moagem do centeio, são as das primeiras décadas do século, nomeadamente os moinhos da Bühler, Daverio e Seck, registados em fotos antigas, complementados por alguns equipamentos de fabricantes portugueses.
Os gerentes
Tendo como sócios o industrial Joaquim Matias Lopes e o comerciante José António dos Santos, foi criada no Fundão, por Escritura feita no dia 13 de novembro de 1920, a sociedade por quotas, de responsabilidade limitada, com a denominação – Empreza de Moagem, Ld.ª.
A 26 de outubro de 1926, essa sociedade passou à denominação de Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª, designação que manteve a partir daí.
Quando Matias Lopes morreu, em 1933, a tarefa da gerência da EMF ficou a cargo de António Soares. Na escritura de 1940, além deste, ficaram nomeados como gerentes, por período indeterminado, Francisco Farinha Tavares e Augusto Cardoso Sequeira. Francisco Farinha Tavares, detentor da maior percentagem da sociedade da EMF, foi liderando a gerência até ao seu falecimento, que ocorreu no dia 22 de maio de 1961. A Maria Emília Gonçalves Farinha Tavares Calheiros, principal e maioritária sócia, após a morte do pai, de quem herdou as quotas e a posição de gerente, juntou-se o marido, Cândido Mendes Calheiros (1929-2003), nomeado para esse cargo em março de 1972. Foi este quem liderou a gestão até ao encerramento da fábrica.
Os trabalhadores e funcionários
Entre a documentação administrativa, encontravam-se setenta e seis fichas relativas aos colaboradores da EMF. A partir delas, além de se conhecer o rosto da maioria, consegue-se apurar alguma informação sobre as pessoas que aqui trabalharam, assim como das várias profissões exercidas na EMF. A grande parte dos trabalhadores eram homens. As fichas registam apenas sete mulheres.
No Fundão existe o Bairro da Moagem. Em 1963, dez operários da EMF adquiriram uma parcela de terreno no sítio do Vale, então periférico ao espaço urbano, tendo essa compra contado com o apoio económico da sócia maioritária. A denominação que tomou bairro devese ao facto de se ter destinado aos trabalhadores da EMF que, para esse efeito, lhes facilitou o empréstimo para a aquisição do terreno e a realização das habitações.
O Encerramento da Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª
Em 1987, a situação económica e financeira da empresa assinalou uma acentuada degradação, registando um grande prejuízo. Além das divergências internas e das irregularidades registadas, vários fatores convergiram para isso, assumindo particular relevo a forte concorrência que se instalou no sector moageiro, que levou à prática de baixa de preços na venda dos produtos produzidos, que se tornaram incomportáveis para algumas empresas, pois, em simultâneo, as estruturas dos custos aumentaram.
Consciente da importância coletiva da Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª, a Câmara Municipal, tomou a posse dessa propriedade, em 2003, para que aquelas instalações viessem a ser adaptadas a novas funções ganhando um novo significado para a cidade, prevendo, para aí, além da reformulação urbanística da área onde se insere, um centro destinado a atividades culturais e artísticas. Entre 30 de setembro e 8 de outubro de 2006, as instalações da fábrica, reconvertida, receberam o Festival Internacional de Cinema Jovem – Imago. Apesar dessa abertura prematura, a inauguração oficial foi efetuada no dia 16 de dezembro, desse ano, pelo Presidente da República, Prof. Aníbal Cavaco Silva.
Conclusão
A reconversão para usos culturais realizada pela edilidade, pretendeu promover a memória da fábrica que aí existiu, aliando a valorização do património industrial presente, com a implementação do equipamento cultural A Moagem – Cidade do Engenho e das Artes. Conhecendo o panorama do património histórico industrial moageiro, onde a maioria das fábricas congéneres à do Fundão ou foram totalmente destruídas, ou se encontram em grande abandono e sem perspetivas de futuro, não podemos deixar de saudar a reutilização aqui feita.
O Património Industrial tem a dificuldade de ser reconhecido e respeitado, por ser um bem cultural cuja vivência está muito próxima. Mas, a sua valorização é fundamental, pois os testemunhos da sociedade industrial são relevantes, não só para entender os procedimentos tecnológicos de determinada produção, mas também e principalmente, as relações históricas e sociais que daí resultaram. Esses vestígios, que representam e sintetizam, materialmente, esse processo histórico, merecem ser legados, porque são a expressão da industrialização – uma das etapas que mais alterou os aspetos económicos, sociais e ideológicos experimentados pelo¡ Homem.
Rui Maneira Cunha
CAT/ Llicenciat en Arquitectura (1987) i Màster en Rehabilitació d’Arquitectura
i Centres Urbans (1997), per la Faculdade de Arquitetura, de la Universidade Técnica de Lisboa,
és doctor en Història, en l’especialitat d’Arqueologia, per la Faculdade de Ciências Sociais e
Humanas, da Universidade Nova de Lisboa, amb la tesi “Arqueologia Industrial: Panorama da
Indústria Moageira Portuguesa, no século XX, e a Empreza de Moagem do Fundão, Ld.ª”
(2013).
PT/ Licenciado em arquitetura (1987) e mestre em Reabilitação da
Arquitetura e Núcleos Urbanos (1997), pela Faculdade de Arquitetura, da Universidade Técnica
de Lisboa, é doutorado em História, na Especialidade de Arqueologia, pela Faculdade de
Ciências Sociais e Humanas, da Universidade Nova de Lisboa, com a tese “Arqueologia
Industrial: Panorama da Indústria Moageira Portuguesa, no século XX, e a Empreza de Moagem
do Fundão, Ld.ª” (2013).
EL PROCÉS DE TREBALL // PROCESSO DE TRABALHO
Fent aquest projecte ens hem topat amb diversos reptes: el primer, és clar, ha estat la distància, ja que la investigació de buscar les fotografies i contactar amb qui ens podia proporcionar els arxius històrics l’han dut a terme la Elisabet i el Pedro, de Formas Efémeras. La seva ajuda i complicitat ha estat essencial per poder salvar l’escull de la distància. El segon gran repte ha estat aconseguir fotografies de la farinera: hem trobat poques imatges i principalment eren de maquinària i del mateix edifici. La nostra voluntat de reflectir el factor humà i preservar la memòria col·lectiva de la ciutat de Fundão sobre aquest episodi ha fet que finalment optem per fer una cosa que habitualment mai fem, que és treballar amb fotografies preses en altres localitats. Per preservar el rigor històric, hem modificat les imatges que hem pres com a base, i les hem contrastat amb la gent que coneix la història de la farinera per estar segurs que les fotografies reflectien la realitat de l’episodi. A la imatge que més ens agradava hi apareixien dones, però donat que a la fàbrica només hi van treballar set dones (i fent tasques molt específiques) i la resta de la plantilla era masculina, hem modificat la fotografia perquè fos més representativa, alhora que també hem adaptat la vestimenta perquè fossin les robes originals dels treballadors de Fundão. Entenem que això és una llicència que ens permetem perquè considerem que la peça artística és un vehicle per explicar la memòria de la ciutat, però no pretén tenir un rigor històric absolut. Un cop hem tingut el vistiplau de l’organització sobre el nostre disseny, hem vist que clarament calia harmonitzar l’escala cromàtica perquè s’integrés amb els colors de l’edifici on es realitzava la intervenció. També, donada la singularitat de la paret, hem buscat que la peça s’adaptés a ella per donar valor a la construcció.
Ha estat un plaer per nosaltres visitar Fundão i tornar a Portugal, on ja havíem estat per participar del WOOL I Covilhã Urban Art festival a Covilhã. Aquesta nova experiència ha estat també magnífica i esperem poder retrobar-nos i seguir estretint els llaços peninsulars.
Para fazer este projeto enfrentamos diversos desafios: o primeiro, evidentemente, foi a distância, a pesquisa de imagens e os contatos com quem nos poderia dar acesso a arquivos históricos foram feitos pela Elisabet e o Pedro, da Formas Efémeras. A sua ajuda e cumplicidade foi essencial para ultrapassar a dificuldade da distância. O segundo grande desafio foi encontrar fotografias da moagem: conseguimos encontrar poucas imagens, muitas das quais das máquinas e do edifício em si. A nossa vontade de refletir a componente humana e preservar a memória coletiva da cidade do Fundão sobre este período levou nos a uma escolha que habitualmente não fazemos, que é a de trabalhar com fotografias de outras localidades. Para preservar o rigor histórico, alteramos as imagens que nos serviram de base, conforme as informações que nos davam as pessoas que conhecem a história da moagem, para termos a certeza que a nova imagem refletia a realidade local. Na imagem que mais gostávamos, apareciam mulheres, mas tendo em consideração que na fábrica apenas trabalharam três mulheres (e a realizar tarefas muito específicas) e a restante equipa era masculina, modificamos a fotografia para que fosse mais representativa, ao mesmo tempo que adaptamos as roupas para que fossem como as dos trabalhadores do Fundão. Pensamos que se trata de uma licença que podemos utilizar porque consideramos que a obra artística é um veículo para explicar a memória da cidade, mas não pretende ter um rigor histórico absoluto.
Uma vez aprovada a nossa proposta de desenho pela organização, percebemos facilmente que era necessário harmonizar a gama cromática para se integrar nas cores do edifício onde estávamos a realizar a intervenção. Também, tendo em consideração a singularidade da parede, tentamos que a peça se integrasse nela, valorizando o edifício. Foi um prazer para nós visitar o Fundão e voltar a Portugal, onde já tínhamos participado no WOOL I Covilhã Arte Urbana, na Covilhã. Esta nova experiência foi novamente magnífica e esperamos poder voltar-nos a encontrar e continuar a estreitar os laços peninsulares.
