CONXA PÉREZ, L’ANARQUISTA DE LES «DONES DEL 36»
Un article d‘Elisenda Belenguer
“Conxa Pérez, l’anarquista de les Dones del 36”. A: L’IO. Lectures de l’Institut Obrer. Revista de pensament i acció social, n. 12 (2024), p. 43-50. Editada per l’Associació Cultural l’Institut Obrer amb l’ajut de la Generalitat Valenciana.
La Concepció Pérez Collado, per a nosaltres la “Conxa”, va néixer al barri de Les Corts de Barcelona, el 17 d’octubre de 1915. Acabarà sent la tercera de sis germans, però de diferents mares perquè poc temps després de néixer, amb dos anyets, la seva mare biològica, la Lucila Collado Ballester, moria de tuberculosi. A la seva tieta, germana de la mare, la Librada, li tocarà el paper, habitual en l’època, de tornar-se a casar amb son pare i així mirar de tirar la família endavant. I així va ser, la Conxa va viure una infància ben feliç però marcada per aquests fets i per formar part d’una família humil i proletària de barri obrer com tantes altres. En aquest context, les dificultats eren quotidianes tant pel que fa a les boques per a alimentar com per poder anar a l’escola. Així i tot, com sempre deia la Conxa, “el que jo sé, ho he après sola llegint” perquè a pesar dels sacrificis que feien els seus pares, quan podien, per pagar-li els estudis, ella preferia fer campana i aprendre de manera més lliure i autodidacta. A través d’aquestes lectures, va ser com s’aniria forjant la seva ideologia anarquista acompanyat de la influència de l’activisme polític del pare i del seu estimat germà, Pepe, amb els que hi va tindre una gran complicitat. El pare de la Conxa va ser un dels fundadors de la CNT i tots dos, pare i fill, treballarien en el sector de la metal·lúrgia, i lògicament van participar en tota la conflictivitat sindical i política de l’època.
La seva intensa militància dins del moviment llibertari, en aquells difícils temps per a la classe treballadora, i la dura repressió que exercien els diferents governs d’aquells anys, feren que la Conxa hagués de patir la impotència de veure com tancaven, sovint, al seu pare i a altres companys a la presó i la injustícia que tot això suposava, sobretot per a la mare, a qui li tocava mantenir a tota la família sencera, ella soleta, treballant fora i dins de casa, i a més a més, havent-li de portar menjar i roba a la presó.
Davant de tot això, ben aviat, la Conxa s’anirà implicant cada cop més, dins del que era el moviment llibertari, quan, més o menys, ja tenia 16 anys i coincidint amb l’arribada de la II República Espanyola. Per una banda, aquell grupet de cant del cor de caramelles que havien organitzat amb els amics i companys de la colònia Castells i del barri de les Corts, els portaria a formar un primer grup d’afinitat anarquista i a fundar l’Agrupació Faros, a l’Avinguda Mistral de Barcelona, seguint la línia dels ateneus racionalistes de Ferrer i Guàrdia. Allà és on aquesta joventut aprendria a llegir i escriure, rebria cultura i aprendria a debatre aquells temes que més els preocupaven, com eren la igualtat de les dones, la sexualitat, l’avortament, l’amor lliure, el naturisme o l’excursionisme, entre d’altres.
Per l’altra banda, en l’àmbit laboral, la Conxa començaria, també ben joveneta, a treballar, primer a un taller tèxtil i després a un taller d’arts gràfiques, des d’on es convertiria en delegada sindical de la CNT i, més o menys, al mateix temps s’afiliaria a les Joventuts Llibertàries i a la FAI. Al mateix any 1933, en una de les grans vagues i mobilitzacions del ram de la fusta, també pateix la detenció i és tancada a la presó durant uns 5 mesos. A partir de l’any 1935, cansada de les discriminacions de gènere que també es produïen dins de la seva mateixa família, decideix emancipar-se i marxar a viure sola, amb una amiga, al barri de la Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat. És en aquesta època quan és que entra en contacte amb la família dels germans i mestres Carrasquer, amb els qui, la Conxa, obrirà i portarà l’escola racionalista “Eliseu Reclús” al carrer Vallespir del barri de Sants i amb els qui miraran d’engegar altres projectes que quedarien estroncats per la guerra.
De fet, el seu grup d’afinitat anarquista, primer anomenat “Sacco i Vanzetti” i més tard “Siempre Avanti” feia temps que es reunia clandestinament a bars com “Els federals” o “La tranquilidad”, ja que es començaven a dedicar a programar accions i a rebre, fins i tot, una mena d’ensinistrament militar en la línia del pensament de Joan García Oliver amb vista a l’imminent aixecament feixista. Per això, durant el moment del cop d’estat feixista dels dies 18 i 19 de juliol del 36, la Conxa i el seu grup anarquista passaran a l’acció directa, formaran el comitè revolucionari de les Corts, construint les barricades del seu barri i d’allà participaran en l’assalt al quarter de Pedralbes i en d’altres, com el del convent de monges del carrer Loreto per tal de sufocar la rebel·lió.
Una vegada aconseguit aquest objectiu i amb tota la revolució en marxa, pot ser un dels moments més gloriosos per a la Conxa, fet realitat, va ser quan formaran amb aquesta colla del barri, una centúria de milicians que es diran “Los aguiluchos de les Corts”, d’entre els quals hi havia només 7 dones, i una d’elles, era la Conxa, i aniran en direcció a Casp per a lluitar al front d’Aragó. Després de viure algunes experiències de la dura vida quotidiana al front, però sense massa enfrontaments bèl·lics, la Conxa va acabar marxant del front i tornant cap a Barcelona, en un primer moment, perquè va tenir sarna i després perquè el govern va signar el decret de militarització de les milícies, en què les excloïa. A la rereguarda, i establerta a Barcelona, en el seu primer permís, treballarà de voluntària a la casa de la Maternitat i en la segona ocasió, ja més tard, entrarà a treballar en una fàbrica col·lectivitzada de producció d’armament fins al final. Ara bé, entremig del conflicte i en plena guerra, la Conxa patirà els enfrontaments dels fets de maig del 37 a la ciutat de Barcelona, on va caure una mica ferida amb incrustacions de metralla pels trets que venien de tot arreu i que farien que es desil·lusionés, per primer cop, del somni d’aquella revolució que se n’anava en orris per les disputes entre el bàndol republicà.
Aleshores i després de patir els bombardejos i d’altres vicissituds del final de la guerra, decideix marxar a l’exili així com la resta de la gent significada políticament per haver defensat la causa republicana o per simpatitzar-hi o comprometre’s, com ella, amb la revolució. Un cop travessada la frontera, els van conduir, en el seu cas, en un tren en direcció al nord de França fins a arribar a Liévin, un poblet de miners prop de Bèlgica, on van ser molt ben rebuts, acollits i tractats com a refugiats espanyols fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, en què acabarien sent traslladats a un dels maleïts camps de concentració francesos, com el de les platges d’Argelers. La resta de la família de la Conxa també patiren, d’una manera o l’altra, les conseqüències de la victòria franquista; el seu germà acabarà morint al front, el seu pare haurà de continuar la seva vida a l’exili a França, abandonant per sempre i forçosament la seva dona i la resta de les seves filles, les petites, passant un temps en una colònia de nens refugiats i la mare i la gran, havent de deixar la casa pròpia per la por de les possibles i temibles represàlies.
Llavors, la Conxa, després de patir vexacions, nou mesos al camp d’Argelers, i un tracte bastant cruel i degradant, va tenir la sort de ser reclamada per la seva amiga francesa, la Fifí, que vivia a Marsella i que li va donar feina confeccionant pantalons per a la guerra. Però estava a la França lliure, que era del tot col·laboracionista amb el règim del tercer Reich i el cert és que la policia organitzava escorcolls buscant refugiats espanyols sense papers. Per aquesta raó, la Conxa i una de les seves amigues, la Rosario, companyes de viatge i exili, van decidir traslladar-se a un refugi amb ajuda del consolat mexicà als afores de Marsella, al castell de Montgrand. Allà és on la seva vida canviaria de rumb quan va aconseguir, trencar la seva primera relació amorosa que arrossegava, des dels inicis de la guerra, amb el company Robles i es presentaria com a voluntària i ajudant d’infermera del camp de refugiats dels homes, on treballaven metges i un practicant madrileny, l’Isidor Alonso, de qui s’enamorarà i s’acabarà, com deia ella, ajuntant.
Fruit d’aquesta relació va néixer el seu únic fill, en Ramon, que l’acompanyaria tota la vida en el llarg recorregut que encara li quedava per viure i que la va motivar a retornar a Espanya amb els seus, tot i el perill que podia suposar que li trobessin antecedents. A partir d’aquell moment, li tocaria passar per les penúries d’un país de postguerra, com a mare soltera, amb un fill petit i sense esperances de feina ni futur. Una vida dura, trista i clandestina, que faria un gran gir, quan de manera fortuïta, es retrobaria amb en Maurici Palau, amb qui havia simpatitzat, de manera especial, de joveneta i que es convertiria en el seu company durant 30 anys.
Amb ell és amb qui podrien refer una vida en comú, compartint ideals, amistats, i fins i tot, feina quan van obrir plegats el negoci d’una paradeta de roba i bijuteria al mercat de Sant Antoni de Barcelona. Un racó que es va anar convertint en lloc de trobada d’antics militants anarquistes i d’ajuda, suport i difusió de la lluita antifranquista d’aquells anys. Una vegada mort Franco, la Conxa va voler participar, pel seu passat reivindicatiu i pel seu caràcter conciliador i combatiu, en totes les associacions de veïns dels diferents barris on va viure, com la Barceloneta i el Raval per tal de millorar la vida, especialment de la classe treballadora, sense haver de renunciar mai als seus ideals per aconseguir una societat llibertària, sense govern, on la gent tingués pau i igualtat de condicions.
Aquest caràcter sempre tan obert, positiu, conciliador i pacífic la portarà a acceptar la proposta de formar part de l’Associació de les «Dones del 36» fundada per la gran activista Llum Ventura, juntament amb moltes altres dones lluitadores com ella que malgrat tenir aparentment irreconciliables diferències ideològiques, ja que ella era l’única anarquista, van estar a l’altura de la urgent necessitat democràtica del país i van iniciar juntes una gran tasca de recuperació de la memòria històrica, que tenim encara avui dia pendent.
Elisenda Belenguer, Llicenciada en història i membre del Patronat de la Fundació Neus Català.
Bitàcola de l'alumnat
Des de l’Àmbit de Recerca Històrica del Bloc de Recerca Creació i Servei (BRCS) de l’IES Quatre Cantons del Poblenou, amb l’alumnat de 4t d’ESO treballem en el projecte Her Story-Les dones fan història, un projecte en el qual durant cinc setmanes l’alumnat investiga el paper de les dones al llarg de la història. Amb el joc de paraules Her story (el relat d’ella), intentem superar el His story (el relat d’ell) fent aportacions a la historiografia de les dones per visibilitzar-les. Per una banda, es treballa en la creació de pòdcasts sobre biografies de dones, amb la col·laboració de la Ràdio La Isidreta del Casal de Ca l’Isidret. I, per altra banda, es du a terme la gamificació dels continguts amb la creació de cartes Timeline en què s’aprofundeix la cronologia del context històric de les dones investigades mitjançant el joc de cartes.
En aquest curs, el projecte s’ha enriquit amb l’encàrrec de Murs de Bitàcola, qui, amb l’ajuda de l’Observatori Europeu de Memòries de la Fundació Solidaritat UB, va demanar omplir de contingut històric així com organitzar l’acte d’inauguració del mural del carrer de Vidal i de Valenciano 2 del Poblenou. Aquest mural, inaugurat arran del dia internacional contra la violència masclista (el 25-N de 2024), es veuen representades les anarquistes Conxa Pérez i Emma Goldman, la comunista Neus Català i la brigadista internacional holandesa Fanny Schoonheyt.
A continuació compartim la feina feta per l’alumnat:
Article publicat a la revista “El Poblenou”, Revista de l’Associació de Veïns i Veïnes del Poblenou. n.128
El dia 25 de novembre, Dia Internacional per l’Erradicació de la Violència Masclista, l’alumnat de l’Institut Quatre Cantons del Poblenou acompanyat pel professor Ioseba Landa vam col·laborar en la inauguració del mural Herstory, al carrer Vidal i Valenciano, 2.
Aquest mural l’ha pintat el muralista Roc Blackblock, que va voler homenatjar quatre dones que van lluitar contra el feixisme a la Guerra Civil de l’any 1936. Les dones representades en aquest mural són la memorable Concha Pérez, la inigualable Emma Goldman, la intrèpida Neus Català i la irrepetible Fanny Schoonheyt.
L’acte, obert al públic, va acollir a tothom qui va voler presenciar-lo. Veïns i veïnes, alumnes i adults, persones de totes les edats, orígens i professions, es van aplegar per lluitar contra les injustícies i la violència de gènere, a més d’admirar l’art d’en Roc Blackblock, destinat a alçar la veu per avançar i canviar la tosca societat actual. Es va crear un ambient de germanor i sororitat ben difícil d’aconseguir actualment, cosa que el va fer especial.
Volem promoure la difusió d’informació sobre les meravelloses dones representades i, per aquesta raó, us deixem un resum de qui eren.
Començarem per Fanny Schoonheyt, una periodista i infermera holandesa comunista que, l’any 1936, va decidir desplaçar-se voluntàriament d’Holanda a Espanya per unir-se a la lluita contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola amb les Brigades Internacionals. Neus Català, dona de família pagesa, va ser una antifeixista comunista del PSUC, on va començar les seves activitats amb l’objectiu de defensar la causa republicana. Va participar en la Guerra Civil i, quan el bàndol franquista va guanyar, es va exiliar a França, on va formar part de la resistència francesa contra el nazisme. Després de ser portada al camp de concentració de Ravensbrück, va sobreviure i va ser alliberada l’any 1945. Allà va portar a terme accions de sabotatge de maquinària nazi amb una organització de dones del camp. Concha Pérez va ser una anarquista que va formar part de les joventuts llibertàries de la CNT i que va lluitar a Barcelona i Aragó durant la Guerra Civil.
Després d’exiliar-se, va tornar a Barcelona l’any 1942, on la van internar a la presó de dones Reina Amàlia a causa de la seva insistència en combatre les injustícies contra els discriminats. La Concha és una màrtir de la lluita contra el feixisme que ha passat a la posteritat.
Per últim, Emma Goldman va ser una escriptora i humil treballadora d’ideals anarquistes nascuda al Canadà i de família lituana. Va formar part del moviment antifeixista de forma activa amb l’objectiu d’intentar canviar la societat per fer-la més equitativa per a totes i tots els habitants. Quan tenia setanta anys, va venir a Barcelona a defensar-la davant de les forces feixistes de Franco. Va col·laborar amb la CNT i, malgrat la seva avançada edat, va avançar-se al front nombroses vegades.
Milers de dones que han sigut vitals per construir el món en què vivim han estat oblidades i mai no han sigut mencionades en els llibres d’història de la humanitat. Com a ciutadans i ciutadanes, tenim el deure de recordar-les i incloure-les en el relat humà. Alcem la veu contra les desigualtats, les injustícies i, sobretot, contra el feixisme!
Emma Itarte. BRC de Recerca Històrica, Institut 4 cantons, 4rt ESO.
Discurs de l'alumnat per la inauguració del mural
Estem aquí reunits avui, 25 de novembre, dia internacional contra la violència masclista, per inaugurar el mural d’en Roc Blackblock, que rememora a quatre dones ben especials que van lluitar contra el feixisme a aquesta ciutat mateix, a Barcelona, per causa de la Guerra de l’any 1936.
Cadascuna de nosaltres s’ha especialitzat en una dona de les quatre que veiem representades i, amb grups, hem fet recerca sobre la seva vida i com van defensar la república i la llibertat. A continuació les introduirem i narrarem com, per raons explícites, calen ser recordades a través d’aquest mural aquestes dones que fan història: Herstory.
Començarem per Fanny Schoonheyt, coneguda com “La reina de la metralladora”.
Fanny Schoonheyt va ser una periodista i infermera holandesa. Coincidia amb el Partit Comunista i l’any 1936 va decidir desplaçar-se voluntàriament d’Holanda a Espanya per a unir-se a la lluita contra el feixisme durant la Guerra Civil Espanyola amb les Brigades Internacionals. Va ser una d’aquelles 40 mil persones solidàries de més de 60 països de tot el món que van venir a defensar aquí, sense res a canvi, més que la lluita per un món més just.
La Fanny va ser perseguida després de la Guerra per les seves idees comunistes, motiu que va obligar-la a exiliar-se a Amèrica Llatina. Finalment, va traslladar-se als Països Baixos, on va morir l’any 1961, convertida en apàtrida perquè el Govern holandès mai li va tornar a reconèixer la nacionalitat holandesa que li va treure per participar en la Guerra d’Espanya. Fanny Schoonheyt ha de ser recordada, no únicament per la seva lluita per la justícia, sinó també pel seu rol com a dona líder en un conflicte dominat per homes.
A continuació, el meu company Hamza us parlarà sobre Neus Català:
Neus Català, de família pagesa nascuda als Guiamets, va ser una antifeixista comunista del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) durant la Guerra, on va començar la seva activitat de lluita defensant la causa republicana. Quan va guanyar el bàndol franquista, es va exiliar a França formant part de la resistència francesa contra el nazisme a la Segona Guerra Mundial. Detinguda per la Gestapo, va sobreviure al camp de concentració Ravensbrück, l’únic camp d’extermini destinat exclusivament per dones antifeixistes. Després de liderar un grup de dones que es van organitzar per fer diferents actes de sabotatge contra la maquinària bèl·lica nazi des del camp, va ser alliberada l’any 1945. Després de la Guerra Mundial, va treballar amb organitzacions de suport als exiliats republicans i per preservar la memòria històrica dels crims del nazisme. Per últim, va ser una veu destacada en la reivindicació de la memòria històrica, tant de les víctimes de l’Holocaust com dels republicans exiliats i represaliats pel franquisme.
Ja només queden dues dones per explicar, per tant, el meu company Nèstor us presentarà la Concha Pérez:
Concha Pérez va ser una anarquista que va col·laborar a la Confederació Nacional del Treball (CNT) i més tard a la Confederació General del Treball (CGT). Va formar part de les joventuts llibertàries de la CNT i dels grups Sacco Vanzetti de la FAI (Federació Anarquista Ibèrica). Va participar en activitats anarquistes des dels disset anys. Va lluitar a Barcelona i Aragó durant la guerra civil i en acabar la guerra va passar pel campament de refugiats francès anomenat Argelès. Va regressar a Barcelona sis anys després l’any 1942, on la van empresonar a la presó de dones de la Reina Amàlia per combatre el feixisme. Posteriorment, després de continuar lluitant contra el franquisme i el tardofranquisme, quan Concha ja tenia vuitanta-dos anys, va formar part de l’associació de Dones del 36, que és una associació creada l’any 1997 per un grup de dones supervivents de la Guerra Civil dedicada a recordar i visibilitzar a les noves generacions del fet que els drets que avui dia té és el resultat d’una lluita que va començar l’any 1931 amb l’arribada de la República.
Tot seguit, l’Emma us parlarà sobre l’última dona de la qual parlarem avui; Emma Goldman.
Emma Goldman va ser una escriptora i humil treballadora anarquista canadenca d’origen lituà. Va ser coneguda com la dona més perillosa dels Estats Units a causa de la seva perseverança a l’hora de lluitar pels drets de les ciutadanes i ciutadans, a més a més dels drets de les dones. També va formar part del moviment antifeixista de forma activa. Va participar en revoltes i vagues al llarg de tota la seva vida amb l’objectiu d’intentar canviar la societat per fer-la més justa i segura per tots i totes les habitants.
No va ser fins quan tenia setanta anys que va venir a Barcelona a defensar-la davant de les forces feixistes de Franco. Aquí mateix se situava l’escenari mundial de la lluita antifeixista i de la Revolució Social. Va col·laborar, sobretot, amb la CNT i, malgrat la seva avançada edat, va avançar-se al front nombroses vegades a combatre i a ajudar als milicians que eren allà.
Ha deixat certes frases cèlebres que encara es recorden avui dia, però n’hem triat una per representar-la. Hem decidit presentar aquesta per com reflexiona sobre la vulnerabilitat de les nenes durant aquella època, remarcant-la així un dia com avui. A més, és una frase poc coneguda que, sens dubte, s’hauria de cridar ben alt. Aquesta és la següent: “Una nena aprèn, massa bé i aviat, que la llar, encara que no sigui una presó tan gran com la fàbrica, té portes i barrots més sòlids, amb un guardià tan lleial que no se li podrà escapar res. La part més tràgica és, però, que la llar no l’allibera de l’esclavatge salarial; només augmenta les seves tasques.” Per això i molt més, s’ha convertit en una icona que, efectivament, cal ser recordada i commemorada.
Després d’aquest exercici de memòria històrica, volem anar donant tancament a aquest manifest. Per sobre de tot cal que tinguem en ment, companys i companyes, que la lluita contra el feixisme i el masclisme no es limita aquí: Cridem a acudir a la manifestació d’avui a les 18:30 a Passeig de Gràcia, perquè la vergonya i la por, han de ser per als agressors. Preneu el llegat d’aquestes dones i alçem-nos contra tot allò que ens oprimeix.
A banda del projecte i el treball que ha comportat el mural de Herstory, en agradaria fer una un pòster col·lectiu per recordar i homenatjar dones increïbles. Tothom pot participar deixant un missatge, un dibuix o alguna reflexió. La idea és que sigui un espai on es vegi com aquestes dones ens han inspirat i que tothom al barri pugui conèixer la seva història. Volem que sigui un moment per pensar, compartir i donar-les el reconeixement que mereixen.
Moltes gràcies i recordeu, el feixisme no és una opinió, és un crim. No passaran!
Per Aitana Maruny i Manuela Costa
1. Qui era?
1.1 Dades generals
Emma Goldman, coneguda com la dona més perillosa d’Amèrica segons l’FBI, va néixer el 27 de juny de 1986 a Kaunas, Lituània, i va morir el 14 de maig de 1940 amb setanta anys. Emma Goldman va ser una anarquista i escriptora d’origen jueu.
Durant el temps que es va quedar als Estats Units, on va emigrar perquè no volia casar-se amb un home que no estimava, va treballar en una fàbrica tèxtil on es va interessar per l’anarquisme. Va tenir participació activa a les vagues, protestes, entre d’altres.
1.2 Context històric
Respecte al context històric, Emma Goldman va viure durant una època convulsa amb moltes guerres i moviments revolucionaris. L’any 1914 va donar inici a la Primera Guerra Mundial, en aquell moment coneguda com la Gran Guerra. Aquesta va durar fins a l’any 1918, contemplant, també, la Revolució Russa, que va ocórrer l’any 1917, on aquest país es va convertir en l’URSS, una potència comunista.
Entre l’any 1919 i el 1936, es vivia una situació de postguerra, però es palpava, també, la tensió d’una guerra propera. L’any 1922, Mussolini va arribar al poder a Roma i, al 1933, Hitler va ser escollit per prendre el poder a Berlín. Al 1936, la Guerra Civil va començar a Espanya, donant pas a Franco per ser dictador del país espanyol.
Amb aquests tres exemples (Mussolini, Hitler i Franco), podem observar com el feixisme ideat per Mussolini creixia a nivell internacional, posant a una posició compromesa a totes les comunitats minoritàries o històricament rebutjades.
El feixisme és un moviment polític autoritari marcat per la submissió total cap al líder de l’Estat, que concentra el poder polític complet. Realça els valors polítics conservadors i l’eliminació violenta de l’oposició política, tenint també una estructura reglamentària cap a la societat i economia.
1.3- Segona república
Durant la Segona República a Espanya, va venir a Barcelona perquè estava súper interessada en allò que estava passant amb la revolució i la Guerra Civil. Emma donava suport als anarquistes, que a Barcelona eren molt forts, especialment la CNT i la FAI, que lluitaven per una societat sense caps ni explotació.
Al veure a la Emma Goldman, només es van riure, es preguntaven “que fa una senyora de 70 anys aquí?” Ella no volia quedar-se quieta, sinó que va anar al front i va lluitar per demostrar que les dones per molt grans que siguin segueixen tenint els mateixos drets que els homes a lluitar.
Va fer mitings per motivar la gent i explicar per què era important lluitar pels seus drets. Va defensar l’educació per a tothom, especialment per a les dones, i va criticar els que només volien poder i no un canvi real. També va visitar hospitals i va ajudar organitzacions que donaven suport als soldats republicans i als treballadors.
2. Què va fer?
Quan va emigrar als Estats Units, es va unir al moviment llibertari animada per l’assassinat de quatre anarquistes a conseqüència de la massacre de Haymarket, els coneguts els Màrtirs de Chicago. Haymarket, a Chicago, va ser una revolta a favor de les vuit hores laborals, per això se celebra el Primer de Maig com a dia de la classe treballadora.
Després de diversos arrestos la van fer fora dels EUA i la van anomenar “la dona més perillosa dels Estats Units”. Va defensar els drets de la classe treballadora i de la dona als Estats Units i va visitar l’URSS, la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, per conèixer la Revolució Russa de Lenin. Allà, Emma, fidel a la seva ideologia anarquista, va decidir no callar i denunciar el totalitarisme i la burocratització que s’havia produït amb Lenin al capdavant del Partit Bolxevic. Ella va mantenir la lluita contra tota injustícia, explotació, humiliació i abusos que hi havia contra la dona. En aquest sentit, va defensar que el cos de la dona hauria de ser lliure, que les noies haurien de prendre exclusivament elles les decisions sobre els seus propis cossos i va criticar el matrimoni i la maternitat, i va defensar l’avortament. Per tot això, es va convertir en una fita de la història del feminisme, i va introduir idees feministes al pensament anarquista, defensant els anticonceptius i el sexe lliure.
Va dedicar els seus últims anys defensant els sindicalistes de tot el món i en la seva lluita contra el feixisme, donant suport a la CNT i al govern republicà durant la Guerra Civil.
3. Frases o cites
- “Manifesteu-vos davant dels palaus dels rics, demaneu feina. Si no us donen feina, demaneu pa. Si us neguen totes dues coses, preneu el pa. És el vostre dret sagrat!”
- “Als audaços pertany el futur.”
- “El seu gran amor cap a mi no em podia negar res o oposar-se als meus desitjos.”
- “Durant tres llargs mesos vaig lluitar contra el meu marit perquè em deixés fer la meva vida.”
- “Vull llibertat, el dret a l’autoexpressió, el dret de tothom a coses belles i radiants.”
- “Una nena aprèn, massa bé i aviat, que la llar, encara que no sigui una presó tan gran com la fàbrica, té portes i barrots més sòlids, amb un guardià tan lleial que no se li podrà escapar res. La part més tràgica és, però, que la llar no l’allibera de l’esclavatge salarial; només augmenta les seves tasques.”
- “Hi ha pocs nens nascuts al matrimoni que gaudeixen de la cura, la protecció, la devoció que una maternitat lliure els pot oferir.”
4. Webgrafia
- Citacions i informació general
- Cites cèlebres
- Curiositats d’Emma Goldman
- Feixisme
- Biografia Emma Goldman
- Emma Goldman activista anarquista
BIOGRAFIA
Fernanda Wilhelmina Maria Albertina Schoonheyt, coneguda com a Fanny Schoonheyt va néixer el 15 de juny de 1912 a Rotterdam, als Països Baixos. Des de jove, va estar molt interessada en la política i el periodisme, especialment en les idees revolucionàries que tenien com a objectiu terminar amb les desigualtats socials.
L’any 1934, amb 22, va arribar a Barcelona com a periodista corresponsal del diari neerlandès Nieuwe Rotterdamsche Courant, i es va involucrar de manera activa en els moviments anarquistes i socialistes.
L’any 1936 comença la Guerra Civil Espanyola i la Fanny s’uneix al bàndol republicà, convertint-se en una de les poques dones estrangeres en combatre al front, on a més es dedica a escriure articles sobre la guerra explicant les crueltats que es vivien.
Amb la derrota del bàndol republicà l’any 1939 s’exilia a la República Dominicana, on el dictador dominicà Trujillo s’havia decidit a admetre diversos milers de refugiats espanyols i jueus per, entre raons, “millorar la raça”. Sense possibilitat de retorn a Holanda, Fanny va començar llavors una carrera d’èxit com a fotògrafa, evitant el contacte amb els republicans espanyols.
Quan la dictadura dominicana es va fer insuportable, Fanny va tornar a demanar el retorn a Holanda, encara que només se li va permetre instal·lar-se al colònia holandesa de Curaçao, treballant sota el pseudònim de “Fanny López“. Fanny com la majoria dels voluntaris antifeixistes holandesos s’havien convertit en apàtrides des del Reial decret de 1937 que els va privar de la nacionalitat holandesa (Gairebé un terç dels 700-800 voluntaris holandesos van morir a Espanya i molts van acabar a camps de concentració alemanys, o van passar a la Resistència). Finalment, el 1957, Fanny va poder tornar a Holanda i en 1961 va morir d’un atac de cor.
CONTEXT HISTÒRIC
Fanny neix dos anys abans de la Primera Guerra Mundial, que esclata l’any 1914 i dura fins al 1918. L’any 1917, a conseqüència de la Revolució Russa, Rússia es converteix en el primer estat socialista del món, on Iósef Stalin s’imposa al poder i es converteix en dictador de tota l’URSS fins el 1953. Simultàniament, Adolf Hitler imposa la seva dictadura a Alemanya, Benito Mussolini es converteix en dictador a Itàlia i, en 1936, tots dos ajudaran Francisco Franco per convertir-se en dictador a Espanya. Tots aquests dictadors compartien la mateixa ideologia, aquesta ideologia era el feixisme, que llavors ocupava un pes molt important a Europa.
Fanny Schoonheyt tenia una ideologia revolucionària d’esquerres, propera al socialisme, i havia viatjat a l’URSS en 1934. Durant la Guerra Civil va lluitar amb les Brigades Internacionals. Al Front d’Aragó cau ferida i es va integrar al servei de seguretat del PSUC des de l’Hotel Colon. La seva lluita es va centrar a combatre el feixisme i defensar la justícia social.
FEIXISME
El feixisme és una ideologia autoritària i ultranacionalista, és a dir, un sistema polític que imposa un control total del poder en un líder o un estat fort, que busca la submissió completa de la societat. Promou la repressió de les llibertats individuals, el rebuig de la democràcia i l’exaltació extrema de la nació. Es caracteritza per la violència i la persecució de dissidents o grups considerats enemics. Va arribar al seu punt més fort al segle XX amb dictadures com la de Mussolini a Itàlia i el règim nazi sota el lideratge de Hitler a Alemanya.
BRIGADES INTERNACIONALS (B.B.I.I.)
Les Brigades Internacionals (B.B.I.I.) van ser un conjunt de voluntaris estrangers que van lluitar al costat de la República Espanyola durant la Guerra Civil (1936-1939) enfrontant-se als rebels franquistes. Estaven formades per militants comunistes, anarquistes i altres ideologies d’esquerra, i es van organitzar per defensar la democràcia i lluitar contra el feixisme. Els voluntaris que formaven aquestes brigades provenien principalment de països europeus, així com d’altres continents.
Les Brigades Internacionals van jugar un paper important en diverses batalles clau, tot i que la seva implicació no va ser suficient per evitar la victòria de les forces franquistes.
QUÈ VA FER
Fanny Schoonheyt va ser una activista i miliciana que va lluitar a la Guerra Civil Espanyola, sent una de les poques dones que es van integrar en els fronts de combat en aquells moments. Quan la guerra va esclatar el 19 de juliol de 1936, Fanny estava a Barcelona, on treballava en l’organització de l’Olimpíada Popular, una competició alternativa als Jocs Olímpics de Berlín. Aquesta olimpíada volia protestar contra el règim nazi i la seva utilització dels Jocs per a la propaganda feixista. Així doncs, Fanny va ser part d’aquest moviment.
Després de l’esclat de la guerra, Fanny va ser testimoni del conflicte i va decidir involucrar-se personalment en la lluita. Va sortir al carrer a buscar una arma i, amb la seva habilitat amb les armes, es va unir al Batalló Thälmann, una unitat format per 1.500 voluntaris internacionals comunistes predominantment alemanys, austríacs, suïssos i escandinaus, primer integrat a la XII Brigada i posteriorment a la XI Brigada Internacional (el batalló adopta el nom del líder del Partit Comunista d’Alemanya Ernst Thälmann). En aquest grup Fanny va ser assignada a una metralladora, on va guanyar el sobrenom de “the queen of the machine gun” (la reina de la metralladora), una referència a la seva destresa i eficàcia en el combat.
Fanny posa a la façana de l’Hotel Colon de Plaça Catalunya, seu del PSUC
Va combatre al Front d’Aragó fins a l’octubre de 1936, quan va ser ferida. Després va patir un accident de trànsit a Tarragona i, retirada del front, es va integrar al servei de seguretat del PSUC, fins que en 1938 s’instal·la a París. Tot i això, Fanny Schoonheyt és recordada com una dona valenta que va lluitar contra el feixisme, trencant molts límits de gènere en una guerra on la majoria eren homes.
WEBGRAFIA
Neus Català (Daniela Motta), Mary Law (Pauline Gavila), entrevistadores Sofia Duran i Maria Cucurull
Tècnica de so: Berta Alberola
EL PROCÉS DE TREBALL
L’any 2023, el COMEBE va contactar amb Murs de Bitàcola i vam estar estudiant plegats la possibilitat de dur a terme una intervenció al voltant d’integrar en els actes de commemoració del 85 aniversari de l’inici de la batalla de l’Ebre. Degut a la incompatibilitat d’agenda —perquè en aquell moment estàvem duent a terme el projecte de Fundao— finalment no va ser possible; però ens vam instar a planificar una acció conjunta per l’any següent, és a dir, aquest 2024.
Les primeres accions van ser enfocades a l’entorn educatiu; donat que un dels interessos tant del COMEBE com del projecte Murs de Bitàcola és aquest esforç per incidir en els joves en aquest exercici de divulgació i de transmissió de la memòria. Per tant, la primera tasca que vam fer va ser una xerrada a l’institut de secundària de Batea i una altra a l’institut de Gandesa per presentar i explicar el projecte. La nostra voluntat era compartir amb l’alumnat no només la filosofia i la tasca que fem des de Murs de Bitàcola, sinó el projecte que anàvem a dur a terme a Corbera d’Ebre; així com convidar-los que participessin en l’elaboració de materials i continguts, com ja ho hem fet en anteriors projectes. La participació de l’alumnat s’ha acabat materialitzant en la Bitàcola de l’alumnat que teniu en aquesta mateixa entrada.
Fet aquest contacte amb l’alumnat, ja vam passar a fer la feina més interna de preparar el disseny. En aquest sentit, hem tingut diversos reptes i condicionants a tenir en compte. Un d’ells és les característiques de la paret en la forma, donat que no és una superfície rectangular; la qual cosa ens deixava un espai singular que condicionava molt el que volguéssim fer. Després vam haver de decidir també el mateix contingut del disseny: des de Murs de Bitàcola busquem explicar els episodis allà on han passat, objectiu que, en aquest cas, és compartit amb l’entitat i l’espai de la intervenció. És per això que ens va semblar important incloure com a ingredient a integrar en el disseny la tasca de divulgació i d’interpretació que fa el COMEBE.
Vam escollir aquesta foto després d’una cerca feta conjuntament amb el COMEBE en la que vam considerar importants els paràmetres que reconegués l’entorn, que fos una fotografia que clarament fos a la zona de la batalla de l’Ebre, que fos descriptiva i que en la mesura del possible, no fos específicament o excessivament bel·ligerant, encara que hi hagués algun soldat o milicià. Vam trobar una fotografia que ens semblava molt interessant tant a escala estètica i visual com perquè introduïa la presència de la dona en la imatge. Era una fotografia dels veïns i veïnes de Corbera, però coneixedors que aquesta fotografia era impostada i gairebé els havien forçat a fer-se-la vam considerar que aquest context darrere de la imatge la feia poc vàlida i això va motivar que la descartéssim. Finalment, doncs, vam optar per aquesta imatge que també ha estat molt utilitzada pel COMEBE. Això ens semblava que ens ajudava a complir un dels nostres objectius, ja que es pot identificar la imatge amb la feina del COMEBE, i alhora complia amb els altres requisits, perquè era un escenari clarament identificable com la zona de la batalla de l’Ebre i si bé tenia un membre de l’exèrcit, no estava en una actitud bèl·lica.
Donada la forma singular de la paret, el disseny havia d’omplir els dos racons laterals i d’alguna manera l’entorn mig enjardinat també interferia o condicionava molt el mur. Vam intentar fer un exercici d’integració i de mimetització i ens vam plantejar que el disseny el que pretenia era veure l’edifici amb unes lents a través de les quals es pogués veure l’escenari que hi ha al darrere o al voltant, però amb recreacions i eines per recordar i treballar la memòria. En aquest sentit, per tant, vam utilitzar una paleta cromàtica per harmonitzar amb el paisatge i l’entorn, unit amb la reproducció monocromàtica de la imatge antiga. Finalment, vam introduir aquest element del pixelat, una forma metafòrica d’explicar que ja no tenim tants relats en primera persona de la batalla de l’Ebre i la Guerra Civil i alhora per retratar la feina que està fent el COMEBE: custodiar, recuperar i treballar per salvaguardar aquests testimonis. D’alguna manera, a mesura que es continuen recollint i treballant aquests llegats i aquests transmissors de la memòria, anem component un mapa, un puzle, una imatge en què hi ha espais que hem d’omplir virtualment, aquests píxels del mural. El disseny també vol transmetre que és a partir de la feina continuada i acumulativa com a poc a poc anem donant més definició a la imatge i reconstruint tota la complexitat i riquesa del fet memorístic. Per tant, d’alguna manera la proposta del mural es llegeix tant com un exercici d’integració en l’espai en l’àmbit paisatgístic, però també conceptual i memorístic, i també un ingredient de valorar la feina dels centres d’interpretació que hi ha arreu de la zona de la batalla de l’Ebre.
Un cop acabat el mural –i havent passat uns dies durs de treball amb una onada de calor que va arribar a pics de 38 graus de temperatura– el dia abans de l’acte de commemoració de l’inici de la batalla de l’Ebre, vam poder fer un petit acte inaugural amb joves del camp de treball que es fa a Corbera d’Ebre i amb membres de diversos col·lectius i entitats memorialistes. Va ser un plaer poder fer coincidir aquest final de la intervenció amb un acte tan significat, justament el primer any que no hi podia assistir cap dels protagonistes de la batalla de l’Ebre, i sobretot poder treballar en aquest projecte i establir aquest vincle i aquest i aquesta connexió amb la feina dels més joves i d’alguna manera aportar en aquesta feina tan important que fa el COMEBE en la transmissió de la memòria.
