Jover: Pareller, treballador agrícola que llaura amb un parell de muls; cast. yuntero.
CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració amb Manuel Cañada, autor de La otra Extremadura i membre de l’Asociación 25 de Marzo
Existeixen memòries fortes i memòries dèbils, històries evocades i històries oblidades. La història de les classes populars a Extremadura forma part, sens dubte, del segon grup, el de les memòries silenciades, el de l’ocultació dels afanys i lluites del poble.
A finals de març de 1936 va començar a Extremadura una revolució, ignorada fins al dia d’avui als llibres de text, però de la que n’han donat compte historiadors tan rellevants com Malefakis, Tuñón de Lara, Ronald Fraser, Paul Preston, Víctor Chamorro o Francisco Espinosa. A les cinc del matí del dia 25 de març d’aquell any, convocats per la Federació dels Treballadors de la Terra, més de 60000 camperols van iniciar una gesta sense precedents, l’ocupació simultània de 3000 finques a 280 pobles. Ni més ni menys que 250000 hectàrees passaven a mans dels seus amos legítims, de qui regaven la terra amb la seva suor dia a dia des de temps immemorials: els camperols. La Reforma Agrària, el gran somni de generacions senceres, s’obria camí. La veterana utopia, que es condensava en dues paraules, Terra i Llibertat, i en un lema urgent, La terra per qui la treballa, prenia cos a les deveses i vegues d’Extremadura.
El 25 de març apuntava a la resolució d’un problema d’abast històric, el de l’estructura de la propietat. El latifundisme ha estat i és la gran ferida oberta d’Extremadura, una singularitat que es troba a l’origen del subdesenvolupament i la dependència de la nostra comunitat, una trama que ha produït i produeix explotació, caciquisme, atur massiu i emigració.
Com assenyala Víctor Chamorro, “l’esquelet d’Extremadura és de calcificació medieval”. El latifundisme és el resultat d’un llarg procés d’expropiació i explotació de la pagesia i les classes treballadores, que enfonsa les seves arrels en la “Reconquesta” durant el segle XIII amb l’adjudicació de grans extensions de terra a ordes militars. En paraules de l’historiador Carlos Sagüillo: “El procés de repoblació dut a terme pels regnes cristians va adoptar importants varietats en les diverses regions de la Península. Les incursions en regions com Extremadura o Andalusia estaven dirigides principalment a complir els desitjos de la noblesa d’adquirir nous latifundis que els permetessin incrementar els excedents acumulats”. Serveixen com a exemple d’aquesta formidable acaparació els casos del Duc d’Alba -que va arribar a ser amo i sentor de 46 pobles-, el Senyoriu de la Feria -que tenia en la seva possessió unes 100000 hectàrees-, o l’Orde de Santiago, propietària de 10000 quilòmetres quadrats de superfície localitzats a les terres més riques de la regió: la comarca de Barros y las Vegas Bajas del Guadiana. I, juntament amb el latifundisme, la dedicació preferent del camp extremeny a la ramaderia i els consegüents privilegis atorgats a la Mesta van provocar una infrautilització agrària i terribles seqüeles socials. El filòsof humanista Pedro de Valencia escriu l’any 1607: “Aquesta desigualtat de la possessió de terra, amb la que uns pocs són amos i tenen deveses llarguíssimes i altres, o gairebé tots, no arriben ni a un pam ni a un terròs, és la cosa més perniciosa de la comunitat i la que més repúbliques ha destruït o destruirà”.
Però serà l’anomenada Reforma Agrària Liberal del segle XIX la que consolidi i ampliï les conseqüències socials dramàtiques del latifundi. Les desamortitzacions significaran “un procés de privatització massiva del sol”, un “profund i violent reajustament del sistema de propietat” (F. Sánchez Marroyo), que constitueix una de les principals peces en l’acumulació originària del capitalisme a l’estat espanyol. La desamortització de Mendizábal (1836) suposarà una transacció de terres de l’església a la noblesa i a la burgesia, mentre que la immensa riquesa col·lectiva que atresoraven la majoria de pobles extremenys en forma de béns comunals seran la diana de la desamortització de Madoz (1855). Mitjançant aquesta expropiació de terres de propietat municipal es privatitzen més d’un milió d’hectàrees a Extremadura. Amb la desamortització de Madoz, com subratlla Víctor Chamorro, “va sortir a subhasta pública l’última taula de salvació de la pobresa: el bosc comunal de l’El Ejido, que era la font de subsistència dels que no tenien res. Als espais comunals podien caçar, pescar, recol·lectar glans, agafar bolets o cardets; podien fer picó, tallar llenya”.
Misèria o emigració, aquesta és la disjuntiva a què es llança a centenars de milers de camperols sense terra. Des d’aleshores, a Extremadura i a Andalusia, tindrà lloc una llarga història de resistència, un intens conflicte que travessa dos segles, i que els seus ecos encara arriben fins als nostres dies. La Ma Negra, el bandolerisme social, la creació de la Guàrdia Civil, el caciquisme, Jarrapellos, Casas Viejas, Castilblanco, són alguns dels noms que evoquen aquesta duríssima lluita de classes. Els motins reclamants pa barat, les peticions de nul·litat de la venda dels béns comunals, les ocupacions de finques, la destrucció de tanques, els incendis, les tales d’arbrat, l’escarni a jutges i alcaldes, el rebusc col·lectiu, són només algunes de les formes que adopta l’ampli repertori de lluites que posaran en peu els jornalers entre el Sexenni Revolucionari (1868-1874) i les primeres dècades del segle XX. El rebusc de la gla o de la llenya serà també una altra expressió habitual de la conflictivitat latent, tal com recorda Martín Baumeister: “A les finques té lloc una petita guerra callada pels fruits del camp, que manté en escac als propietaris, a les autoritats i a les forces de l’ordre”. La pugna és poble a poble, mas a mas. En cada localitat es funda una societat de suport mutu i resistència, com a mínim. En els seus noms batega l’auguri d’un altre temps, encara inèdit: La Nueva Aurora (Olivenza), El Despertar del Siglo XX (Almendral), El Alba del Nuevo Día (Alconchel), La Redentora (Valverde de Leganés), La Esperanza (Mérida). I vibra també l’orgull proletari dels qui són cridats a canviar el món de base: els Hijos del Trabajo (Ribera del Fresno), La Hormiga (San Vicente de Alcántara), Fraternidad Obrera (Bienvenida)…
Però serà ja al segle XX quan el moviment obrer i camperol adquireix la fortalesa organitzativa i la influencia social necessària per qüestionar el règim del latifundi. La Germinal de Badajoz, el primer Congrés Obrer de la Torre de Miguel Sesmero, l’expansió de la CNT i de la UGT, les vagues camperoles i la consecució dels primers convenis col·lectius de treball, el Trienni Bolxevic (1918-1921) que fa tremolar els camps andalusos i extremenys, l’aliança amb els sectors de la burgesia il·lustrada i amb organitzacions tan significatives com la Institució Lliure d’Ensenyament (ILE), la creació de les primeres cooperatives, són algunes de les fites que ens parlen de la pacient sembra i organització de l’esperança, que es condensarà i irromprà amb força l’any 1931, quan es proclama la II República.
La Reforma Agrària és una de les grans promeses amb què neix la II República. Des del primer moment constitueix un dels àmbits on es dirimeix la densitat real del canvi polític i un espai on la confrontació de classe és més intensa. Entre abril i juny de 1931 s’aproven un seguit de normatives amb la intenció de pal·liar la situació de la població jornalera, els decrets de termes municipals, el conreu forçós, la creació de jurats mixtes i jornada de vuit hores. La Llei de Reforma Agrària, d’altra banda, és promulgada el 9 de setembre de 1932. Però, malgrat la tebiesa de les mesures, els grans propietaris boicotegen sistemàticament la Reforma Agrària. Passen els mesos i el compromís es va esvaint, entre el legalisme del govern i les travetes de la patronal i la dreta. Com relata Francisco Espinosa, a principis de gener de 1933 “les promeses seguien sense complir-se: el programa agrari esperava el seu desenvolupament (ni la Llei General d’Arrendaments, ni la creació del Banc Agrari, ni la restitució de terres comunals)”. La frustració s’encén entre amplis sectors de les classes populars, i la dreta acaba guanyant a les eleccions de novembre de 1933. La consigna amb què els terratinents injurien els bracers és ara més aclaridora de la seva voluntat per doblegar el moviment camperol: “Mengeu República”.
Però la pugna per la Reforma Agrària no es detura. Els successos de Castilblanco, els màrtirs del primer de maig a Salvaleón i Fuente del Maestre, Pío Sopena i la declaració de comunisme llibertari a Villanueva de la Serna, la insurrecció llibertaria el desembre de 1933 a Navalmoral de la Mata o l’assassinat de Pedro Rubio són alguns dels noms i esdeveniments que marquen aquest combat vertiginós. Víctor Chamorro resumeix el pols i l’epopeya camperola durant la República en “tres dates consanguínies”: la vaga general de juny de 1934, el 25 de març de 1936 i la matança de Badajoz l’agost d’aquell mateix any. La vaga general camperola de 34 adquireix unes grans proporcions, però suposarà una enorme derrota. 13000 jornalers són detinguts i 60 d’ells traslladats a presons fora de la regió, als centres penitenciaris d’Ocaña i Burgos. Però “el pa no ha mort”, i el vell talp camperol continua la seva rumia emancipadora.
L’àmplia victòria del Front Popular el febrer de 1936 obre les portes a què definitivament es compleixin les expectatives d’una autèntica Reforma Agrària. La fam no espera i els camperols d’Extremadura no estan disposats a una nova decepció. “Els problemes de la terra no admeten demores, no consenten paperassa”, es pot llegir a l’Obrer de la Terra, el diari de la FTT, en la seva edició del 7 de març. Els camperols han après per la seva pròpia experiència els límits del parlamentarisme, l’obstruccionisme tenaç dels propietaris i l’altura de l’envit. Primer el fet i després el dret, aquesta és la consigna que resumeix la intel·ligència i el coratge dels jornalers.
“A Extremadura és on els jovers s’havien convertit en el grup camperol més polititzat d’Espanya”, escriu Malefakis. O, dit amb altres paraules, més conscient, més organitzat, més capaç de representar l’interès general de la societat. Els jovers, jornalers que només tenen per propietat una jovada d’animals, “els llauradors de secà que treballen la terra arable de les grans finques” i que, “de vegades, a falta d’aquesta parcel·la, es contracten a jornal i, a més del seu treball personal, posen la seva jovada al servei del senyor” -segons els definia el mateix Institut de Reforma Agrària- construiran un subjecte central a l’organització de la gran rebel·lió camperola.
El 25 de març es va produir la gran ocupació de finques. “Es van ramificar per canyades i fileres d’homes i bèsties amb la disciplina de formigues en un rostoll. Aquell exèrcit d’arades, arreus, animals i banderes es disposava a ocupar la terra expropiada des de la Reconquesta amb la senzillesa de qui està exercint un dret natural”, escriu Víctor Chamorro. Una commoció travessà Extremadura de punta a punta, tal com ho fan el Tajo i el Guadiana. El 25 de març ha triomfat. No hi ha guàrdia civil suficient per aturar tant anhel de justícia, tanta ànsia de redempció.
Uns mesos després d’aquella revolució massiva i pacífica arribarà la venjança dels senyorets, el cop militar, la sang corrent a borbolls per la plaça de bous de Badajoz, el pla d’extermini de tots els que havien gosat participar en les ocupacions i assentaments. L’ocupació camperola va ser la gota que va fer vessar les pors i l’afany de represàlia de les classes dominants. Per si quedava alguna mena de dubte, Franco es va instal·lar al palau cacereny dels Golfines el 26 d’agost de 1936 i és allà aclamat com cap d’Estat.
“El franquisme sempre va ser conscient del que havia representat Extremadura en aquell període històric, igual que sempre va ser conscient dels mètodes emprats a Badajoz per acabar amb d’arrel amb el problema i la resistència popular amb què es va topar. Encara ens manquen dades, però, pel que sabem avui dia, es tracta sense cap mena de dubte d’una de les zones on la repressió franquista va ser més dura, potser la que més. Possiblement per això el règim franquista va mostrar sempre un profund menyspreu per la regió, menyspreu que va portar fins i tot a eliminar el seu nom dels mapes i a convertir-la en una mena de colònia interior proveïdora de la matèria primera i de mà d’obra. Tot això la va convertir en una de les regions més castigades per la dictadura, amb conseqüències que s’arrosseguen fins als nostres dies” (Francisco Espinosa).
Aquest mural de Garrovillas de Alconétar és un pas més en la recuperació d’aquesta data essencial per al poble extremeny. M’agradaria donar les gràcies, de tot cor, a l’artista Roc Blackblock per aquesta obra, pel seu compromís fraternal amb la nostra terra. Però, a més, m’agradaria recordar allò que deia Eduardo Galeano, que no va néixer la memòria per ser àncora, sinó catapulta. Encenguem en la memòria de la rebel·lió dels jovers l’espurna revolucionària que necessitem; disparem els rellotges a la rutina de la història. 25 de març: reforma agrària integral, poder del poble, dignitat.
Text elaborat pel Consell Provincial del Secretariat de la FTT de Badajoz i enviada a totes les seccions locals:
INSTRUCCIONS
1r A les cinc de la matinada del dia 25 de l’actual, els camperols de cada localitat es concentraran sigil·losament i ràpidament en diversos punts dels afores del poble; procurant tots anar proveïts d’una aixada i altres instruments propis per efectuar una delimitació.
2n Efectuada així la concentració, amb el mateix sigil i la mateixa activitat, emprendran el camí cap a les finques que han de ser decomissades.
3r Ja en elles es traçaran els límits convenients, no de la parcel·la que podria correspondre a cadascú, sinó de l’extensió total que cal que tingui la part decomissada.
4t Amb aquest i un visca la República, donat aquest per qui vagi al capdavant del grup, es donarà per realitzada el decomís.
5è Seguidament, tornaran al poble i, un cop reunits tots els grups, es dirigiran de forma endreçada cap a l’Ajuntament, en el que entrarà la Junta Directiva. Requerits l’alcalde i els regidors que sigui possible, així com algun funcionari, es donarà per iniciada l’acta d’aquesta compareixença, model de la qual us adjuntem, i que haurà de ser firmada pels representants de l’Ajuntament i pels de la Societat obrera, així com pel funcionari que actuï de secretari en aquell moment.
6è D’allà i amb tot l’ordre possible, els companys es traslladaran a la Casa del Poble, on se celebrarà l’Assemblea General per fer constar que la Societat Obrera acaba de prendre possessió de tals finques en nom de tots els veïns del poble, i seguidament es començarà, bé per l’Assemblea en ple o bé per una comissió designada per ella mateixa, a l’estudi de la manera que s’ha de dur a terme el treball: si individual o si col·lectivament. Aquest Consell del Secretariat aconsella la forma col·lectiva; però si una respectable part de l’Assemblea opina el contrari, serà de desitjar que es fes d’ambdues formes.
7è Sigui quina sigui la forma acordada i fins i tot si no s’hagués acordat cap, l’endemà i en els successius dies aniran a les finques decomissades tots els camperols o part d’ells, a continuar l’operació de delimitació i a començar la del cultiu adequat.
8è Si en qualsevol ocasió, algú s’oposés a la realització de l’anteriorment indicat, cal que s’adopti una d’aquestes dues conductes: a) si el que s’hi oposa és autoritat o agent d’ella, se l’escoltarà amb respecte, se li respondrà amb igual respecte i amb la brevetat més gran, i se l’obeirà només si el que s’ordena no és contrari als interessos de la República i dels treballadors, que en el moment present són els mateixos b) si el que s’oposa no és autoritat ni és agent d’ella, no se l’atendrà en la mesura del possible i no se l’obeirà en res.
9è Es realitzaran els més grans esforços per evitar qualsevol mal evitable a les finques decomissades i a les altres: a les primeres perquè ja seran dels camperols, a la resta perquè hauran de ser-ho algun dia.
Badajoz, a 20 de març de 1936.
Algunes referències bibliogràfiques útils per ampliar la informació sobre la rebel·lió dels jovers i el 25 de març:
- El día que se levantó Extremadura. Asociación 25 de Marzo, Editorial Atrapasueños, 2020
- Víctor Chamorro: 25 de marzo de 1936. Asociación 25 de Marzo, 2018
- - Francisco Espinosa: La primavera del Frente Popular- Editorial Crítica, 2007
- Sergio Riesco: La Reforma Agraria y los orígenes de la guerra civil: cuestión yuntera y radicalización en la provincia de Cáceres (1931-1940). Biblioteca Nueva, 2006
- - Fernando Sánchez Marroyo: Movimientos populares y Reforma Agraria- Diputación de Badajoz, 1992
- - Edward Malefakis: Reforma agraria y revolución campesina en la España del siglo XX- Editorial Ariel, 1972
- - Martín Baumeister: Campesinos sin tierra. Ministerio de Agricultura, Pesca y Alimentación, 1996
EL PROCÉS DE TREBALL
El festival Muro Crítico, intervencions artístiques en el medi rural, organitzat per la Diputació de Cáceres, va contactar amb Murs de Bitàcola per oferir-nos participar en l’edició d’enguany. Coneixedors de la nostra tasca memorística, ens van proposar pintar sobre la rebel·lió dels jovers. Després d’indagar una mica sobre aquest esdeveniment, que desconeixíem totalment, vam decidir que era un episodi històric fascinant i molt invisibilitzat i desconegut i sobre el que valia molt la pena fer-ne un mural, ja que anava molt en consonància amb el nostre projecte.
Durant l’execució dels murals, sovint amenitzem les moltes hores de treball a peu de carrer escoltant podcasts, entre ells La linterna de Diógenes. Justament un dels capítols d’aquests anava dedicat a elaborar una visió alternativa del poble d’Extremadura. Per això, després de rebre aquesta proposta de Muro Crítico, vam tornar a escoltar el podcast i va ser així com vam conèixer a un historiador que exposava un ampli coneixement en la rebel·lió dels jovers. Vam contactar-hi per tal d’exposar-li la situació i proposar-li col·laborar i finalment hem tingut la sort de comptar amb un article de Manuel Cañada, autor de La otra Extremadura i membre del Asociación 25 de Marzo. Ell, juntament amb altres companys del col·lectiu, ens van assessorar i ens van compartir la informació necessària. Ha estat molt bonic veure com, des de l’altra punta de l’estat, podíem començar a establir una xarxa i generar sinergies entre diverses comunitats.
Quan vam posar al centre la temàtica de la rebel·lió dels jovers ens vam trobar, en primer lloc, que hi havia molt poques imatges d’aquest esdeveniment, i les poques fotografies eren de molt baixa qualitat. Alguns elements que vam tenir en consideració a l’hora d’escollir el disseny van ser la tipologia de l’edifici on pintaríem i la mena d’activitats que s’hi realitzaven, i també l’estètica del color original de la façana i de les parets del voltant. Tot això ens va dur a respectar les línies de separació del mur, la qual cosa ens permetia reproduir diverses imatges sense que el gran format comprometés la qualitat del mural (donada la poca resolució de les imatges amb què treballàvem). El nostre objectiu no era només retratar aquest episodi, sinó la realitat social de la zona i el vincle amb la terra del poble i la voluntat i orgull de viure dels fruits del seu propi treball. És per això que, gràcies al museu etnogràfic, hem inclòs també imatges que intenten plasmar la realitat de la terra i el poble extremenys. Ho hem articulat tot en una gamma de colors terra i vermells que van en consonància amb el color granat original.
L’altre element important d’aquest projecte ha estat el mateix festival Muro Crítico. No ha estat un encàrrec professional en què la nostra tasca ha estat limitada a pintar la nostra obra, sinó que hem tingut l’oportunitat de conviure amb altres dos artistes, Isabel Flores i Jonathan Carranza. Poder conèixer i formar part durant uns dies de l’escena muralística d’Extremadura, alhora que compartir aspectes relatius a la professió ha fet que haguem passat uns dies magnífics. Un altre aspecte rellevant ha estat que la ubicació del mur proposat per la diputació de Cáceres és el museu etnogràfic. Quan vam saber on pintaríem ja ens va semblar una decisió molt encertada, però el cert és que quan vam conèixer i visitar el museu, i després de parlar amb la gent de l’associació memorística que en gestiona tot el contingut, vam quedar totalment fascinats i encantats amb la fantàstica col·lecció d’utensilis que han format part de la vida quotidiana dels pobles d’Extremadura durant segles. Pintar un mural per recuperar la memòria històrica local en un espai que dedica la seva tasca justament a això ens va semblar una aliança excel·lent, en la que tots ens podíem reforçar.
L’altra gran oportunitat que ens ha brindat aquest projecte ha estat poder conèixer Extremadura. Garrovillas de Alconetar, el poble que ens ha acollit, ens ha sorprès molt gratament per la seva bellesa i pel seu ampli patrimoni; igual que els altres pobles de la ruta des de Barcelona, que també comptaven amb intervencions de Muro Crítico, ens han permès dimensionar el projecte i també poder tenir una impressió millor i més clara d’aquesta terra, que té un patrimoni natural, cultural i humà fantàstic i amb un munt d’episodis que van més enllà dels estereotips d’Extremadura. És un poble que no només ha patit i pateix encara el fenomen dels latifundis, sinó que també ha donat mostres de la seva capacitat social d’organitzar-se, aixecar-se i lluitar pels seus drets.
