Una col·laboració de Josep Maria Contel
La vila de Gràcia, com a segon eixample de la ciutat de Barcelona, va anar prenent forma a partir de l’inici del segle XIX. Amb un carrer Gran continuació del passeig de Gràcia definit i oblidant-se de l’antic traçat que discorria per la riera de Sant Miquel. Una nova via que es va anar formant que en poques dècades, per la urbanització de diferents peces de terra de propietaris com: Rosa Galvany el 1802, Marià Alegre el 1827, Marc Olives el 1827, Àgueda Trilla el 1830, Antoni Rabassa el 1836, així com d’altres intervencions més petites.
Amb aquest nou eixample Barcelona pretenia configurar un barri més modern, amb carrers més amples i edificis més baixos per tal de millorar la ventilació dels habitatges i amb diferents places pel gaudi dels seus veïns. Canviar de rural a urbà aquest territori va ser una cosa fàcil. A poc a poc es va convertir en una terra d’oportunitats, a la que arribaven gent procedent de tot el rere país, que fugint de les males condicions de camp provaven fortuna a Gràcia.
Un territori preindustrial encara que anava creixent sense parar. Si el 1821 a la vila vivien unes 2.608 persones el 1850 quan assolí la seva independència municipal compactava amb 13.548 animes. Després de quaranta-set anys d’ajuntament propi el 1897 quan es veié obligada la vila a retornar a Barcelona, Gràcia amb els seus 61.935 habitants s’havia convertit en la segona ciutat de Catalunya i novena d’Espanya quant a població.
Nouvinguts, gent de tota mena que a partir de la industrialització impregnaren al territori un esperit obrerista, republicà, un sentit pel qual les dones es van aixecar el 1870, durant gairebé una setmana, contra les quintes. Cal esmentar també l’esperit religiós que oferia un altre gran part de la població, amb entitats, escoles, esglésies i convents catòlics que es van escampar per la vila.
Entrats al segle XX i després sobretot de la pèrdua de l’illa de Cuba, on havien participat una gran quantitat de joves graciencs, va esclatar, el 1909, un altre conflicte colonial que deriva en la Setmana Tràgica. Una revolta quant a la vila diferent en gran part a la viscuda a la resta de la ciutat. Mentre a Barcelona sobretot és focalitzar contra l’Església catòlica a Gràcia, malgrat cremar algun edifici religiós, els revoltats més d’inspiració republicana plantaran cara a la guàrdia civil i a l’exèrcit.
Malgrat tot el punt més àlgid es produí arran dels fets del 19 de juliol, amb l’aixecament dels militars acompanyats de falangistes i derrotats per la policia, guàrdia civil i centenars d’obrers, no impediren l’esclat de la Guerra Civil Espanyola.
Una guerra complicada, una guerra dins d’una altra guerra, amb bombardejos indiscriminats, amb gana, molta gana. Tot plegat generant una gran incertesa, que el 26 de gener de 1939, molta gent pensà que estava superada. Lluny d’això la mà negra dels vencedors, altrament dits feixistes, iniciaren una persecució sobre totes aquelles persones de tendència republicana, amb presó, mort, i generant un estat d’endarreriment de més de vint anys. Una família de Gràcia abans de la guerra que es dedicava al transport i que disposava de tres camions, durant el conflicte va perdre els vehicles, en finalitzar aquesta en va poder recuperar un que no el va poder tornar a fer servir. Tot plegat per continuar amb el negoci van haver de tornar a utilitzar carros i cavalls fins ben entrats els anys cinquanta per sobreviure.
Finida la guerra des del primer moment els franquistes incentivaren la recuperació de les festes populars, en el cas de Gràcia, si bé la guerra havia acabat l’1 d’abril, des de la falange i de l’ajuntament franquista apreuaren perquè aquell mateix 15 d’agost es pogués celebrar la festa major amb carrers guarnits.
Tot això ens porta a la societat gracienca de les dècades de 1940 i 1950. En poques oportunitats d’oci, les emissions de ràdio i els programes dobles dels cinemes. Malgrat tot plegat la societat civil gracienca es va anar ressituant. Les entitats de caràcter religiós amb els seus consiliaris al capdavant van anar refent-se. En aquest sentit, i com a nota d’interès fou l’autorització in extremis del govern al Cercle Catòlic per representar l’any 1939 “L’estel de Natzaret” en català.
Dins d’aquesta situació de control a totes les entitats de la vila es van col·locar homes afins al règim. Uns només van voler ser pantalla i altres figurar. De les grans entitats com les cooperatives de consum com Teixidors a Mà, la Lleialtat o l’Associació de Gremis ubicada a La Violeta, canviaren la seva manera de funcionar i altres entitats com L’Artesà de Gràcia les van fer desaparèixer.
Però l’associacionisme popular va continuar amb els cors de Clavé, els carrers de la festa major i les colles de sant Medir desaminades pel territori i formades inicialment per homes continuaren alimentant el teixit associatiu. Quant a les colles de sant Medir, a poc a poc, anaren afegint dones entre els seus socis.
Una cultura popular que va ser aprofitada des del primer moment per estar controlada en gran part per la delegació de la falange de Gràcia, ubicada a la plaça de Lesseps i que es va distingir per anar a cercar gent que no era afí i donar-li a veure oli de ricí com a càstig.
Malgrat tot molta gent de Gràcia va saber lidiar amb els franquistes. El 1948 diferents entitats de la vila organitzaren la pujada a peu a Montserrat del Lliri de Gràcia, el 1949 la parròquia de santa Maria i Jesús de Gràcia organitzava l’arribada d’una imatge de la Mare de Déu de Fàtima, unes celebracions que es van allargar més d’una setmana. El 1950 amb l’excusa de celebrar el centenari de la independència de Gràcia es va crear una comissió per fer diferents actes molt seguits pels graciencs.
Un altre apartat important dins d’aquesta socialització que el règim va voler utilitzar fou la processó de Corpus que cada any sortia d’una parròquia diferent, Josepets, sant Maria i santa Teresa, unes manifestacions religioses ja molt importants abans de la guerra. També d’abans del conflicte se celebrava la diada dels vells, una celebració que va prendre molta més notorietat i que va fer fins entrats als anys seixanta.
Ara bé, tot això era de portes en fora, però com es vivia d’en portes en dins? Prenen la fotografia del mural de la plaça del Poble Gitano, on hi ha una castanyera envoltada de quitxalla, hauríem d’anar a la cançó d’en Serrat quan en una estrofa esmenta “panellets i penellons” un reflex d’una societat en postguerra, amb molta gana, pocs diners amb manca d’aliments. Una vida grisa, fosca a la llum de bombetes de 10 i 15 watts per estalviar, amb cuines econòmiques de carbó, alguna de gas i poques de petroli. On les dones rentaven la roba en aigua freda al safareig de casa o un safareig públic. On en molts terrats els veïns criaven gallines, pollastres i conills per equilibrar la seva dieta, i també en patis i jardins convertits en horts improvisats. Habitatges convertits on els avis explicaven contes i històries als més petits i on els plats a l’hora de menjar s’estiraven com una goma elàstica. Tot plegat fent equilibris per no caure al pou de la indiferència, si la major part era gen pobre, però amb dignitat, que procurava estrenar alguna peça de roba per la Palma i Nadal. Que es vestia de diumenge per la Festa Major o en dates assenyalades.
Van ser anys d’incertesa d’homes que amb disset anys havien anat a la guerra a la lleva del Biberó, que havien acabat presos en batallons disciplinaris i que finalment havien fet tres anys de servei militar obligatori i que amb vint-i-set anys no tenien provindré per no ser antics combatents, camises velles, falangistes o addictes al règim. I de les seves famílies que esdevingueren uns sobrevivents repartits pels carrers de Gràcia.
A finals dels anys cinquanta amb l’arribada de la televisió, la rentadora, el cotxe i un seguit d’electrodomèstics nous la vida dels graciencs va començar a canviar.
EL PROCÉS DE TREBALL
El projecte de la Barcelona Desapareguda s’inicia el novembre del 2022 quan la residència de gent gran contacta amb l’artista Roc Blackblock per proposar-li que faci una intervenció mural amb l’objectiu de millorar i dignificar l’estat molt deteriorat de la façana, fent-ho coincidir amb la reforma que s’estava fent a la plaça; i a partir d’aquest moment es va començar a desenvolupar la intervenció emmarcada en el projecte de Murs de Bitàcola.
En una primera instància es fa una pluja d’idees i es concreta i consensua tant amb la residència com amb el districte aprofitar que la intervenció que es dona a la plaça del poble gitano per dur a terme una intervenció que faci valdre tant l’activitat de la residència i que alhora vagi en coherència amb la comunitat gitana que dona el nom a la plaça. Durant una primera fase del projecte es treballa en aquesta direcció amb la idea de treballar amb les fotografies de Jacques Leonard, fotògraf d’origen gitano. Però finalment, davant de la impossibilitat de consensuar i trobar una línia de treball compartida amb la comunitat gitana, vam decidir no parlar de la comunitat gitana de forma explícita i obrir el focus de la temàtica al barri de Gràcia. Per tant, l’objectiu i el plantejament final va ser treballar amb fotografies de la Barcelona que van viure els residents de la residència de Gràcia. Són fotografies de Barcelona i del barri, i en totes elles hi apareix canalla, els avis que eren infants entre els anys 40 i 60.
Un cop finalitzat o acotat el contingut de l’obra, també s’ha hagut de fer un procés molt llarg en l’àmbit tècnic per trobar la manera de dur a terme la intervenció, donat que el fet que hi hagués un pàrquing sota la plaça impossibilitava treballar amb les grues amb què la intervenció hagués sigut viable, donat que el forjat del terra no suportaria el pes d’aquestes grues. Això ha demanat treballar amb una grua de dimensions menors a les preferibles, un model desconegut per l’equip de treball per ser poc habitual i amb moltes particularitats. Aquesta casuística ha imposat una dinàmica de treball molt lenta per garantir la seguretat i per les característiques d’aquesta màquina.
Pel que fa a la part estètica, s’ha buscat, en primer lloc, dotar a la façana d’un color general proper al color originari de la paret per minvar l’aspecte embrutit de l’edifici. Això ha suposat tapar tots els grafitis que ocupaven la façana, i que entenem que deterioraven l’edifici, especialment per tractar-se d’una residència. Si bé en aquest cas hem optat per tapar-los, des de Murs de Bitàcola apostem per un model de ciutat que tingui espais per realitzar tota mena d’intervencions artístiques a l’espai públic. La intervenció mural ha consistit en la reproducció d’aquestes dues imatges, fent-ho, per tant, amb una paleta de colors que fos harmònica i coherent tant amb el to i el color de la paret original com amb l’escala cromàtica de tot l’entorn. D’aquesta manera, s’ha optat per una obra monocromàtica per evitar imatges carregades o barroques i transmetre una imatge de netedad però que alhora permetés fer un mural amb contingut i que aportes valor significatiu per la seva transmissió de la memòria històrica del barri i la ciutat.
Durant els dies que hem estat realitzant el projecte, hem pogut apreciar la varietat de gent, de perfils i d’usuaris que té la plaça i l’entorn, i estem satisfets perquè acabem amb la percepció que la intervenció ha estat ben rebuda per tota la comunitat i especialment per les àvies i els avis de la residència.
