CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració de Núria Jané Orpí
El 8 de gener de 1767, un gran nombre de dones cubellenques van sortir a defensar el seu territori davant d’una decisió de la Reial Audiència que consideraven injusta. Aquell dia els homes van marxar del poble, les autoritats es van amagar i les dones foren les úniques que plantaren cara a l’autoritat judicial. Fou una revolta molt transversal, amb la participació de dones de totes les classes socials.
Hi ha constància de l’existència de l’antic terme del castell de Cubelles l’any 977, i sabem de la seva extensió territorial a través d’un document de l’any 999: abastava des de Calafell fins a la Geltrú, i des del mar fins a Castellet, uns 60 quilòmetres quadrats. Tot indica que la “Vila Nova de Cubelles” va començar a formar-se el 1232 i que va anar creixent progressivament fins que el 1274 va obtenir la Carta de població. Respecte de la Geltrú, era un domini feudal, i no va quedar englobat dins la jurisdicció del batlle de Cubelles fins finals del s. XIV.
A mitjans del s. XIV, la població de Vilanova ja superava la de Cubelles, de tal manera que el batlle reial de tot el terme es va instal·lar a Vilanova. Així mateix, el nombre de jurats i consellers que corresponien a Cubelles era cada cop menor, i això provocà un gran malestar entre els cubellencs. A mitjan s. XVI els cubellencs van decidir escollir un alcalde propi, però els vilanovins van presentar plet i la iniciativa no va reeixir. Després de diversos intents similars i conflictes diversos, el 5 de maig de 1603 Cubelles va presentar un plet de separació contra Vilanova, que va aprovar-se definitivament el 26 de juny de 1610. La resolució determinava que, a partir d’aleshores, Cubelles tenia dret a recaptar els seus tributs i es podia governar mercès al Reial Privilegi de 1393. La segregació dels termes es va fer oficial el 2 de juliol de 1611.
A partir d’aquest moment es va iniciar una intensa negociació per a determinar i liquidar els rèdits, emoluments, censals i altres drets econòmics abonats al castell de la Geltrú, així com els drets sobre els camps de pastura. Finalment, l’acord va arribar el mes de desembre de 1734, després de 131 anys de litigi.
A partir d’aquest punt és quan s’inicia el conflicte territorial, on es disputaven els límits dels dos termes, i que va acabar amb una sentència molt desfavorable per a Cubelles. Les fites estarien situades en línia recta des del mar a la muntanya a l’alçada de la capella de Sant Antoni, quasi tocant a les portes de la vila de Cubelles i a més d’una hora de camí a peu des de Vilanova. Això significava, entre d’altres, la pèrdua del prat del Viver o de l’Escarrer, que era aprofitat de manera comunal per a la sega del jonc i per la pastura. El 5 de setembre de 1766, la Reial Audiència va encomanar l’execució de la fitació a l’alcalde major de Vilafranca, Domènec Capdevila de Montaner i Llonguet.
Tot i que els fets de la revolta van ocórrer el 8 de gener de 1767, sembla que, dies abans, algunes dones es feien ressò de la imminent fitació i que deien que “…al pronto que vendrían para fitarlo avian de salir y echar en tierra los mojones, y assí como harían haciendo ellas hirian desaciendo”.
El 7 de gener, una comitiva judicial es va presentar a Cubelles amb la intenció de notificar a les autoritats de l’inici de la fitació l’endemà. Eren el porter i nunci de Vilanova, l’escrivà de la Reial Audiència, el seu secretari, el procurador de Vilanova i dos mossos d’esquadra. Així, van anar a les residències del regidor de la vara de batlle, dels altres regidors i del síndic procurador de l’Ajuntament. Per “casualitat” no troben a casa cap de les autoritats, i les dones que els reben els donen llargues. Així, com que l’escrivà de l’Audiència està “receloso de ocultación” fa quedar el porter de Vilanova a can Nadal, actual ca n’Aleix, per tal que, quan sigui de nit, intenti practicar aquestes notificacions. Finalment ho aconsegueix, tot i que es veu immers en un tens episodi a l’hostal del castell, en el qual un grup d’homes l’amenacen.
Així doncs, el 8 de gener serà el dia que es farà finalment la fitació. Entre les 7 i les 8 del matí, les pedres i la calç per a construir les fites estan prop de l’ermita de Sant Antoni, perquè la fitació estava programada per les dotze del migdia. Ja des de bon matí, les dones es reuneixen per parlar obertament del que han de fer. Hi havia dones de totes les classes socials, joves i velles, de cases enemistades: totes a una per un objectiu comú. Una d’elles, la Rosa Gassó, vídua Mallofré, qui era de les més riques del poble, els va dir que “estava bien, y animándolas dixo que ella iria delante”. Segons sembla, a les 8 del matí s’estava confeccionant una bandera negra, però no va arribar a sortir.
Ja a aquelles hores les dones havien començat a desfer-se dels materials necessaris per a la fitació, escampant la calç pels camps propers, i emportant-se les pedres. Però va ser a partir de les 10 del matí quan es va fer sonar el corn marí, instrument descrit posteriorment pel mateix Comissionat com a molt “sediciós”. El corn acompanyava la comitiva de dones que va procedir a desfer-se d’almenys dues de les pedres de terme, la llosa que indicava l’any que s’havia fet i els termes que dividia, que s’instal·lava a les fites. Les pedres van ser arrossegades d’una punta a l’altra del poble per diverses dones fins a ser llençades a la riera de Cubelles.
Ben aviat les notícies van arribar a Vilanova i a les oïdes del Comissionat, qui va manar formar una comitiva de “paisanos armados” per tal de desplaçar-se fins a Cubelles amb la comitiva judicial i amb les autoritats vilanovines. La comitiva estaria formada per 12 o 14 homes armats, 3 mossos d’esquadra, diversos regidors de Vilanova, el Comissionat i alguns membres de la Reial Audiència. S’encaminen cap a Cubelles al voltant de les 12 del migdia i hi arriben prop de la una.
Mentrestant, a Cubelles els ànims s’havien anat escalfant. S’escoltaven insults contra els vilanovins i fins i tot es va apedregar un nen. Les dones estaven reunides davant del castell de Cubelles, al lloc anomenat baluard, i en aquell punt es va decidir que portarien una bandera i que marxarien en comitiva fins a l’ermita de Sant Antoni per esperar les autoritats vilanovines. La bandera era “blanca, pienso [que] de algodón, con una cruz de tafetán colorado, y en el simborio de la asta, una imagen de la virgen. Y la llevaban tendida y alta”. I així “desfiló aquella multitud saliéndose de dicha plazuela o baluarte, salieron de la villa formadas […] unas tras otras, como una procesión, e iba delante la bandera […] y comprendo que pasaban de ducientas mujeres.” En arribar davant de l’ermita, les dones van quedar plantades sobre el camí reial. Capitanejava la revolta Úrsula Marquès, muller de Pau Lleó, qui duia la bandera; i Rosa Gassó, vídua Mallofré, qui esdevindrà la mitjancera entre les dones revoltades i les autoritats judicials.
Quan les autoritats arriben a Cubelles, el Comissionat envia dos mossos i el nunci de Vilanova a buscar els regidors de Cubelles. En passar entre la multitud, intenten requisar la bandera, però no poden i les dones l’amaguen a l’ermita de Sant Antoni. En tornar, informen que no han localitzat cap regidor ni cap altre home en tot el poble més que dos o tres vells. Aleshores, el Comissionat mana que li presentin davant seu la vídua Mallofré per parlamentar i desfer el motí. En Carles Cassaní, escrivà de l’Ajuntament de Vilanova, qui era notari i conegut de la vídua Mallofré, s’ofereix voluntari. Ho intenta en una primera ocasió i ella s’hi nega. Les dones diuen que “ya eran perdidas […] y que tanto estimaban morir como vivir”. Després d’un segon intent en el qual el notari Cassaní li suplica quasi plorant, la vídua Mallofré baixa a parlamentar. El Comissionat l’amenaça que desfaci el motí o començarà a fer detencions. Ella ho transmet, però la resta de dones s’hi neguen. Torna a baixar en una segona ocasió, moment en el qual el Comissionat l’amenaça amb responsabilitats personals si el motí no es desfà. La vídua Mallofré ho transmet i marxa cap a dins la vila de Cubelles. El tumult queda mig desfet, però encara hi ha almenys la meitat de les dones davant de l’ermita. El Comissionat mana fer baixar algunes de les dones armades per detenir-les, els confisquen les destrals i els pals i les posen lligades en un carro.
Ja desfet el motí, quan les autoritats avancen cap a Cubelles, es presenta Josep Pedro, marit de la Francesca Escala, una de les detingudes, i els amenaça amb un ganivet despuntat a qui hagi maltractat la seva muller, tot exigint-ne l’alliberament. També és detingut. Finalment, aconsegueixen entrar a Cubelles i es personen a les cases de les autoritats i a la casa de la vídua Mallofré, però no els localitzen. Des del baluard del castell veuen un home sospitós a la zona del Molí de baix. Quan els mossos s’apropen, troben el síndic procurador “bajado, como ocultado dentro de un canyar, a la orilla de la assequia”. I diu el mosso que “le mandé levantar, estando como estaba sentado quasi sobre la agua, ocultandose la cabeza”.
Al final del dia s’emporten detingudes set dones i un home: Úrsula Marquès (Lleó), que era qui portava la bandera; les vídues Granell Maria Rovirosa i Marianna Borrell; Rosalia Ferrer (Escardó); Marina Llagostera (Cona), Maria Soler (Nin); i el matrimoni Pedro – Escala. Les sis primeres dones van estar a la presó durant dos mesos. El matrimoni Pedro – Escala va ser alliberat al cap de quatre dies de l’empresonament perquè la Francesca Escala estava embarassada i amb risc d’avortament. Malauradament, aquell fill no va arribar a néixer. Els dies subsegüents els regidors i altres persones que havien intervingut en el motí van quedar arrestades dins el municipi.
En el procés judicial es van interrogar un total de 27 testimonis de càrrec i, a continuació, les sis dones empresonades. Finalment, el 12 de març de 1767 es conclouen les diligències i es determinen les penes i les multes. No hi ha judici. Pel regidor de la vara de batlle (regidor degà), 8 anys d’inhabilitació i 100 lliures; pels altres dos regidors i el síndic procurador, 25 lliures; per les dues capitanes i per la Maria Soler els imposen 100 lliures; per la resta de les empresonades 10 lliures; pel matrimoni Pedro – Escala, 10 lliures; i per la Magdalena Batlle, sogra de Rosalia Ferrer, també 10 lliures.
L’11 de gener de 1767 es van acabar de plantar les fites de terme tal com s’havia estipulat en la sentència. Amb el desenvolupament dels fets i les reaccions dels dies posteriors, els vilanovins es van sentir tan ofesos que, el 1768, Vilanova va decidir canviar el nom i passar de dir-se Vilanova de Cubelles a Vilanova i la Geltrú. Amb el pas dels anys, la relació es va anar normalitzant. Finalment, el 8 de juny de 1850 l’Ajuntament de Vilanova va acceptar les demandes cubellenques i es va establir que el nou límit territorial se situaria al torrent de Santa Maria, límits encara vigents actualment.
Núria Jané Orpí (El Vendrell, 1982), és llicenciada en Història per la URV i graduada en Arxivística i gestió de documents per la UAB. Ha fet recerca i investigació dins el projecte “Tots els noms” de recuperació de la memòria democràtica al Penedès (1931-1978), i ha comissariat l’exposició “La Primavera Republicana al Penedès”. Ha realitzat nombrosos articles de recerca històrica sobre Cubelles i sobre el Penedès. Pel que fa a l’activitat professional, actualment és arxivera a l’Ajuntament de Cubelles.
EL PROCÉS DE TREBALL
Aquest ha sigut un projecte que ha contingut molts reptes diversos: tècnics, pràctics i creatius. Alguns els hem intuït des de bon començament, quan rebíem la proposta, i la resta ens els hem anat trobant i els hem hagut d’anar salvant. El primer repte ha sigut treballar sobre una temàtica de la qual no hi ha registre fotogràfic per la seva antiguitat. És un tema que ja ens vam trobar amb les revoltes remences i, gràcies a aquesta experiència prèvia, hem pogut seguir els mateixos recursos per resoldre-ho. A l’hora de generar imatges i impostar, per una banda, ens hem basat en tota mena de pel·lícules i recreacions de l’edat mitjana, i també en fotografies de recreacions d’aquesta època. Hem hagut d’obrir molt el focus i en alguns casos hem utilitzat des de figuretes de ceràmica fins a fotografies més recents que crèiem que, modificant-les una mica, podíem adequar-les i fer-les coherents amb l’època amb què estem treballant. També ens ha ajudat molt en aquest sentit els articles amb il·lustracions que hem trobat dels diversos personatges que van intervenir en aquest episodi.
Un altre repte, que és més tècnic, ens l’ha causat les característiques de la paret. Aquesta agafa cantonada, per tant, divideix el mur en dos. A més, conté un finestral i un tros de paret en el qual no hi havíem d’intervenir. En últim lloc, el formigó té un relleu que ens ha resultat de molta complexitat. Tot això ens ha portat a fer una composició de diverses imatges per aprofitar cadascun dels panells naturals que generava aquesta distribució arquitectònica i, d’aquesta manera, intentar narrar diversos elements que configuren la història de les revoltes. Per una altra banda, com que no pintàvem tot l’edifici, hem volgut conservar el color natural. Per això hem fet la intervenció amb una gamma d’ocres, triada per aportar-li aquesta aparença d’antiguitat, però deixant alhora que el color de la paret es mantingués i formés part així de la il·lustració per tal d’integrar aquesta pintura mural en el conjunt de l’edifici.
I, finalment, aquest relleu que té la paret amb una mena de fulles de bambú ha sigut un repte que ens ha donat molta feina i ha suposat dedicar-li molt més temps i material del que havíem calculat així com un desgast físic i mental a l’hora de dur-lo a terme. També ens ha dificultat la capacitat de fer detalls a les obres, ja que aquests relleus ens impedien dibuixar línies rectes o fer precisions molt acurades. Per aquest motiu, també veiem que els personatges que estan treballats a una escala més gran, com són les dues dones de la paret de la dreta han tingut molta més possibilitat de detall. Això és perquè, a mesura que anàvem fent més petit el disseny, l’impacte que suposava per nosaltres el relleu de la paret era més gran i ens comportava més dificultats.
Per acabar, i no menys important, ha sigut un d’aquells projectes la producció del qual ha sigut complicada perquè les característiques del terreny, és a dir, que tinguéssim un enjardinament al peu del mur i que un dels carrers estigués en una doble inclinació (del carrer de dalt a baix i de la paret cap a la calçada), ha fet que haguéssim d’utilitzar fins a tres grues diferents per accedir a tots els elements i a totes les parts que havíem d’intervenir. Afegit a això, a l’hora d’intervenir la part més alta de la paret ha coincidit amb uns dies amb un temporal de vent amb ràfegues molt fortes justament quan havíem de tenir la màquina desplegada en tota la seva alçada. Aquest fet ens ha obligat a aturar la feina i a fer una pausa perquè consideràvem que no es donaven les condicions necessàries per treballar tranquil·lament i sense riscos. Hem aprofitat per fer aquesta aturada durant la Setmana Santa i en tornar, amb una màquina diferent més ajustada a les característiques i una climatologia més favorable, finalment hem pogut acabar la intervenció. Així doncs, ha sigut un projecte que s’ha dilatat més del que esperàvem, però que ja està enllestit i ha estat un plaer dur-lo a terme.
