CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració amb Salomó Marques Sureda
Anys abans de la República (1931) al nostre país ja hi havia algunes escoles (públiques i privades) que practicaven un ensenyament renovador amb el convenciment de la importància que tenia l’educació pel canvi social. Serà, però, amb la República que es produirà un canvi profund a favor d’una escola renovadora per transformar el país. Aconseguir que els escolars passessin de ser súbdits a ciutadans.
Les paraules del primer ministre d’Instrucció Pública, Marcel·lí Domingo, l’abril del 1931 són significatives: Esborrar la desigualtat més irritant, més injusta i més pertorbador que existeix: la desigualtat davant la cultura. Necessitem una escola primària per a tots, una ensenyança secundària i universitat no per als rics sinó pels capaços, siguin rics o pobres. Durant els anys republicans en pau es va produir un esforç sensacional per modificar la societat a través de l’educació i la cultura. Amb l’aixecament militar contra la República s’inicià un profund endarreriment: tancar escoles, matar mestres, cremar llibre, etc.
Amb la victòria dels sollevats i la consolidació de la dictadura franquista es va produir una reculada profunda a tota la societat, també a l’escola. Només cal recordar les paraules del tinent coronel Ricardo Alonso Vega en entrar a Olot amb l’exèrcit vencedor el febrer del 1939: “… a los otros, a los del “hecho diferencial”, nuestra notificación de que han sido vencidos por la fuerza de las armas, y que si no quieren ser hermanos de los otros españoles les impondremos la ley del vencedor, porque nosotros, los combatientes, al terminar la guerra en Cataluña damos también por terminados y para siempre los hechos diferenciales”
Més d’un 15% dels mestres varen marxar a l’exili. Per altra part, l’actuació de les comissions depuradores establertes a totes les capitals provincials per jutjar els mestres. A aquestes comissions podia anar-hi lliurement qualsevol persona per denunciar els mestres sense haver-ho de demostrar. Els càstigs imposats als mestres de la província de Barcelona varen ser els següents: Separación/Inhabilitación absoluta 15,46%; Suspensión o inhabilitación temporal 1,99%; Traslado de localidad 11,00%; Inhabilitación para cargos directives 2,12%; Otras 1,82%.
El càstig més greus va ser l’expulsió del magisteri. Els no expulsats varen ser castigats per un període d’1 a 5 anys, destinats sempre a una població més petita de la que treballaven. En el cas més greu se’ls destinava fora de Catalunya i no podien anar a una província veïna a Catalunya; en un nivell menys fort eren destinats dins de Catalunya, però fora de la província on treballaven i en el cas eren destinats dins de la província, però sempre a una població més petita de la que treballaven.
Mentrestant el govern franquista va convocar un concurs per omplir el buit de mestres deixat per la guerra i l’exili (25 de març de 1939). Aquests varen ser els criteris de selecció: Ser mutilado como consecuencia de la actual guerra, siempre que la mutilación no imposibilite el ejercicio de la enseñanza. Ser herido en la actual campaña, siendo preferido, dentro de este orden, el que mayor número de heridas demuestra haber sufrido. Haber prestado servicios militares, como combatiente, en la actual guerra. Haber sufrido vejámenes en la persona del solicitante, por parte de los rojos. Ser familiar de un muerto o mutilado en esta campaña hasta el segundo grado de parentesco por consanguinidad o afinidad. Dentro de este orden se prefiere el que haya perdido mayor número de familiares. Dentro de los mismos grados de parentesco, haber perdido mayor número de familiares por asesinato de los rojos o a consecuencia de su barbarie. Tener actualmente prisionero o mutilado por los rojos, algún familiar, dentro del parentesco señalado.
Per altra part, tots els mestres varen haver de participar en un curs de formació a les capitals provincials. Es tractava de fer un rentar de cervell i incorporar-los a la nueva“España Una, Grande y Libre”.
A Girona el curs va constar de quatre grans temes, dividits en sis lliçons: 1) La religión (Que es la Religión?. Superioridad de la religión cristiana sobre las religiones de tipo oriental o panteísta o sobre las de tipo griego o antropomórfico); 2) La Patria (La unidad romana y la unidad visigótica; la unidad forjada durante la reconquista; la unidad imperial. Los Austrias. La unidad estremecida en la guerra de la Independencia. Unidad y sentido del arte español. Unidad y sentido del pensamiento español); 3) El Hombre (Nociones sobre el cuerpo humano y, en especial, sobre su sistema nervioso i 4) El Maestro (Jesucristo divino pedagogo) En aquest apartat s’hi afirmava: Cristo es el único maestro. Sigamos sus enseñanzas y así aprenderemos a conocer que fue un gran patriota e, imitándole, seremos otros patriotas, acatando por amor, como debemos, a nuestra patria, que llevó su civilización a veinte naciones, a las que dio también un hermoso idioma, en el que tantos hombres cantaron a Dios y a la Patria.
A més es publicaren catecismes patriòtics espanyols per adoctrinar els infants. Un dels més notables va ser el de Menédez-Reigada del 1939. Llegint el text d’aquest catecisme queda clar la reculada pedagògica a l’escola, No podia ser d’altra manera si tenim present que quan en el catecisme es preguntava ¿Cuales son los enemigos de España? la resposta era: El liberalismo, la democracia, el judaismo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo. I, és clar, després d’aquesta contundent resposta es preguntava ¿Y que es el separatismo? Doncs El separatismo es como un parásito que nace y crece cuando la nación se debilita.
Les futures mestres rebien formació amb textos de Pilar Primo de Rivera, la germana del fundador de la Falange, el partit únic de la dictadura. Heus ací un text ben significatiu: Las mujeres nunca descubren nada; les falta, desde luego, el talento creador, reservado por Dios para inteligencias varoniles. Nosotras no podemos hacer nada más que interpretar, mejor o peor, lo que los hombres nos dan hecho; la vida de toda mujer, a pesar de cuanto ella quisiera simular, o disimular, no es más que un eterno deseo de encontrar a quien someterse.
Jaume Anglada Rodellas
Una breu biografia feta per les seves familiars
Només cal llegir aquesta primera entrada, la del setze de setembre del 1933, del Diari de l’Escola de Casserres, Curs 1933-34, per copsar l’entusiasme, la convicció i la confiança en la pedagogia activa que professava Jaume Anglada Rodellas, el mestre de l’escola unitària de Casserres entre 1931 i 1938 i que seria dos anys més tard falsament acusat, jutjat, empresonat i finalment depurat pel règim franquista. Per quin motiu? Doncs pel seu decidit compromís ideològic amb la República i per haver estat l’alcalde de Casserres en temps de la guerra civil, això és, des de l’octubre de 1936 a l’octubre de 1937.
“He comptat fins a quinze nanos. He sabut que a molts d’altres els hi anava gran el començar en dissabte i no vindran fins el dilluns. Potser he tingut massa puntualitat pero he complert en el deure. Hem fet neteja general. La cosa ja està a punt de solfa. He trobat a la minyonada tan voluntariosa com sempre. M’he passat el temps ensenyant-los a netejar coses netejant-les. Ensenyar a fer és una de les parts cabdals de l’ensenyament i d’aquesta escola. Vull que sigui l’escola més polida del món. Per què ho veig tot de color de rosa? No hi ha per on passar: l’escola ha d’ensenyar a fer, ensenyar a pensar i ensenyar a ésser bons. Amb aquest triplet formidable per fita vull triomfar. Com? Amb optimisme!”
Amb tot, més enllà de veure’s implicat en un procés judicial del qual seria exonerat més tard i de ser castigat per ser mestre republicà, al llarg dels anys cinquanta i part dels seixanta es dedicà, tanmateix, sovint de forma clandestina, a l’únic ofici que coneixia i vivia a fons: mestre d’escola. Durant 12 anys va haver de diversificar el seu mestratge amb classes a l’escola religiosa la Salle de Manlleu, classes particulars a masies de la comarca, on arribava amb bicicleta, classes de nit a la casa pròpia de Sant Hipòlit de Voltregà i també classes d’estiu que aplegaven nombrosos nois i noies de totes les edats que intentaven completar l’escola oficial de llavors. Els ensenyaments impartits aleshores pel “Sr. Jaume” encara avui, el 2023, són recordats per molts voltreganesos i manlleuencs com a ensenyaments innovadors i diferents. L’any 1963, i després de demanar-ho reiteradament, va ser rehabilitat per a l’exercici del ‘magisterio nacional’ a les escoles públiques del país. En aquesta nova etapa va ensenyar a una escola fora de la província de Barcelona, l’escola Malagrida d’Olot, primer, i a l’escola unitària de la Gleva -població d’on ell era natural- després, fins que es va jubilar a l’edat de 70 anys.
Recordem el mestre republicà de Casserres que l’any 1933 va formular per escrit i practicar el principi que “l’escola ha d’ensenyar a fer, ensenyar a pensar i ensenyar a ésser bons”, llegint-ne fragments extrets del seu lluminós i excepcional Diari.
“M’apar un bon dilluns. Venen 35 nois. Tothom va net i pentinat. Avui estrenem un gerro per flors. Aquest era un detall que el trobava força a mancar. Controlo les sortides. Evidentment és una cosa d’importància. No és possible deixar els nanos ni un moment si volem impregnar-los quelcom més que la materialitat de l’ensenyament. Formació moral. Coses exemplars. Formació de la consciència.”
“Es comença a treballar amb goig malgrat ésser una escola unitària. Tothom fa el seu camí. És molt precís acostumar-los a treballar sols i a fer-los-hi sentir l’afalac dolç però comprometedor de la responsabilitat. L’escola també ha de fer això: fer sentir la responsabilitat en tots els caires de la vida. Posem en el llibre una redacció de la festa de la raça. I alguns contes més. Cada u segons les seves aficions. Els recomano que els grafiïn. Ho fan amb gust. Els hi llegeixo el capítol de “Estampas de España” que és una delícia. Fem exercicis de compassos i cantem.”
“Hi trobo 47 nins. De molt aviat ja juguen al redós de l’escola. És que la volen! Millor! Els conto una petita historieta amb un fons moral. Tots els dies el mateix i cada dia nou. La feina de la goteta d’aigua que desfà totes les muntanyes.”
“Hem sortit a l’esbarjo tots. Després fem un exercici d’ortografia fàcil pels més xics i pels mitjans. Hem posat treball de casa, aritmètica. Hem cantat un xic i he fet observacions per a venir, que miraré el coll i les orelles de cada u. Que vagin amb cura que algun el farem rentar davant de tots!”
“Plou i pocs xicots: 40. Mirem la netedat i ens entreguem a l’aritmètica. A què es deu que aci l’aritmètica sura per damunt de tot? És el que m’aprenen més i encara no sé perquè. Fem trencats i demés exercicis. No sortim a l’esbarjo i ens escalfem bé. Després llegim tots. I mentre alguns –els grandets- posen en net una lletra de canvi. Altres copien i altres fan una carteta invitant a una fira. Tothom treballa al mateix compàs. També xerren. Per alguna cosa avui la cosa està ennuvolada.”
“Preparem unes felicitacions. Ens ho conjuminem nosaltres mateixos. Res de comprar postals ni res enlloc. La mateixa escola te prous forces per inventar quelcom. Un paper blanc doblat, un envelop, uns dibuixos i una felicitació. Res més que coses acurades. L’escola no ha de fer més ni menys del que pot fer. Ara que això serà ben exclusiu dels nins. Veurem què en sortirà.”
“Seguim alt per alt l’horari. Repassen en aritmètica coses conegudes que tots realitzen bé. Problemes pràctics. Ens posem amb els ben pentinats. N’hi ha algun que no hi posa prou cura. Sortim a l’esbarjo. Després els parlo de Macià el patriota virtuós amic dels infants i dels humils. Explico la seva història etc. Dono dades del seu enterrament jamai superat. Tots resten interessats. Llegim. Fem lectura mecànica tots. M’expliquen el que han llegit a casa.”
“Venen avui dos nois nous. Es duen Mir i són germans. Assisteixen 45 xicots, malgrat encara en tinguem algun de malalt. A l’arribada fem una colla de reflexions versades amb l’higiene. Gent neta, gent viva.”
“Desprès fem llegir els xics mentre els grans preparen uns capítols que després comentarem. Més tard llegeixen amb veu alta. Estic bé avui per llegir. Vull encomanar-los l’afició a la lectura de totes passades. Posem treball de casa. El copien bé. Versa de gramàtica. Després cantem i ja em sembla més afinat. Res més.”
“Hem dedicat aquesta tarda de dijous a anar d’excursió a la font “Vella”. Hi han assistit 41 xicots. Han cantat, han cridat, han estat contents. Dóna gust anar amb aquesta colla de nois. Rutllen d’una manera meravellosa. Hem fet classe en el camp i hem jugat fins a suar a futbol. Hem berenat amb gana. Quina bona minestra porta tothom! Ningú s’ha cansat. Ni aquells xics de quatre i cinc anys. Es pot anar amb aquesta quitxalla fins a la fi del món. Hem passat una tarda feliç! Feia un dia esplèndid.”
“Descobreixo una carta d’un moment interessant d’un noi a una nena. És senzillament admirable i també és admirable el nano, en Joan Reig. Comento la carta sense importància i ric feliç, auguro d’altres cartes quan serà grandet. Un que s’assemblarà a mi! Per alguna cosa és el meu secretari.”
“Hi veig 41 xicots. A primera hora borsa de cromos. Arriben al comble però això no perd interès i s’ha de cultivar. Les aficions, les sanes aficions dels nanos s’han de dignament aplaudir. Trobo en mi doncs el més eficaç col·laborador. Fem feina. Llegim tots. És ben precís llegir malgrat llegeixin molt. Sortim a l’esbarjo. Hi ha joc de rescat i endegament de flors. Alguns –s’ha d’esmentar- hi tenen bona afició. Després fem un dictat que no ens surt del tot malament. Ens sobra temps i l’empleem per a fer treballs endarrerits. En aquesta hora escric aquests apunts. Cantem i sortim.”
“Aquesta tarda que fa vent 50 nois justos. Le taules ocupades. Sempre hauria de tenir aquesta assistència, ni més ni menys. Alguns acaben treballs endarrerits. Amb els altres i en particular amb el primer grup fem lectura per seccions. Després la comentem i expliquem mots no compresos. Anem a l’esbarjo. Després fem una lliçó d’ Hª titulada “Els Romans”. Demano si la volen en català o castellà. A l’uníson em diuen que en català. Poso treball de casa. Demano estris per a les demostracions de demà. Cantem i repartim llibretes.”
“Els dono un prospecte o programa amb les bases per a intervenir en un concurs sobre Hª de Catalunya. Sembla que els ha interessat. Fan un problema de companyia etc. i el posen en net. Posem treball per a casa. Després cantem quasi desafinat i sortim. Ans però faig quedar a dos xicots que volen donar llenya a un company. Controlo la sortida.”
“Només 31 xicots. L’assistència minva. Ha començat a fer molt bo i la gent s’emporta la quitxalla en els camps. És força sensible però és així. El poble eminentment agrícola aprofita tots els braços per a la feina dels camps en aquest temps.”
“Hi han assistit 41 xicots. Han seguit treballant en la comesa començada ahir relacionada amb la lliçó de Geografia. Hem fet una lliçoneta ocasional de presentació del diccionari general de Pompeu Fabra que des d’avui ja posseim. Maneig del diccionari i utilitat del diccionari, el llibre de tots els llibres més necessari.”
“Estem encara sota la influència del gran foc d’ahir i la nostra classe d’avui versarà sobre el mateix. Hem llegit un article parlant d’un incendi. Hem parlat del nostre d’ahir. Conseqüències. Dins de la dissort, la sort, causes. Solidaritat humana. Els bombers, etc. En resum hem parlat d’aquest accident des de tots els punts de vista. M’han escoltat ben a gratcient, ara començaran la seva redacció parlant i escrivint del mateix. Veurem què en resultarà. Soc partidari d’una manera decidida d’aprofitar a l’escola d’aquestes grans coses de la vida. L’escola ens ha de preparar per a la vida, ha de traspuar i reflectir el que passa fora d’ella. Crec doncs força en aquestes lliçons ocasionals.”
“A les dotze d’aquest migdia arriba l’Inspector. No en sabíem absolutament res. M’ha alegrat que hagi vingut així. Hem visitat el local-escola abans de dinar. Li ha agradat molt. Ho ha vist tot al natural després de dos anys de funcionament. Abans de dinar tenia l’inspector a la butxaca. Semblava que fóssim amics de tota la vida. Fins i tot en política ens hem entès. A la tarda ha anat a l’escola amb mi. Vull felicitar els nens. No ha fallat cap ressort perquè la nostra escola no és cap mentida. Hem triomfat la primera vegada de rebre en la nostra vida professional que ens ha visitat la superioritat. Bona nota i quelcom més. Avui m’han dit que jo era mestre. Res més.”
“Els dies que manquen per acabar el curs escolar els dedicarem a la final confecció del llibre escolar: posar les tapes, fer el pròleg i epíleg etc. La lliçó d’avui porta de geografia del món. Més que res la confecció d’un mapa d’una de les parts del món. Hi treballen tots. Els hi deixo uns mapes de l’atles d’En Vila que estan molt ben fets. A les 11 sortim sense novetats.”
“37 xicots malgrat la forta calor que es deixa sentir. Segueixen construint les tapes dels llibres. Els més grandets ajuden als seus companys més petits a la confecció de les portades. Tothom hi posa el seu esforç i el seu granet de sorra. Això tan petit ha fet que vinguessin amb aquesta fe fins aquesta data que en altres cursos no en veiem cap. Estem contents. Aquest ha estat el resultat més bonic del curs que anem a acabar. Posem treball de casa i sortim.”
“34 nins. Encara segueixen venint. Sembla talment mentida. I és que la nostra escola és més que una cosa seriosa. Avui fan neteja de taules, calaixos i tinters. És precís deixar totes les coses ben deixades. Sortim a l’esbarjo. Juguen a l’ombra. Fem lectura amb tots, principalment amb els més grandets. Després no deixem de banda l’aritmètica fent uns exercicis que corregim a la pissarra. Tornem a parlar del comportament durant les vacances. Que es recordin que es deuen i són fills d’aquesta escola.”
Diari anecdòtic
Anglada Rodellas, Jaume. Diari anectòdic [sic]. Curs 1933-34. Escola de Casserres. Fons per a la Història de l’Educació (Universitat de Girona)
La historia de l'escola de Casserres
L’escola pública de Casserres comença l’any 1928 quan es proposa la construcció d’unes escoles, malgrat que la iniciativa no va trobar en aquells moments cap mena de suport ni per part de l’Ajuntament ni del poble. En les eleccions del 12 d’abril de 1931 va sortir elegit alcalde de Casserres Antoni Casals Postils (1891-1989), conegut com a Ton del Cal Serra, amb idees republicanes i d’esquerres. Només d’entrar a l’Ajuntament recupera la idea de construir unes escoles públiques. L’ajut li arriba de Marc Viladomiu, propietari de la fàbrica de la colònia Guixaró, que li va oferir pagar l’edifici a canvi que l’Ajuntament hi posés els terrenys. Les escoles s’inauguraven el 28 d’agost de 1932, coincidint amb la Festa Major, amb el nom de Marc Viladomiu, que és proclamat fill adoptiu i predilecte de Casserres. Les escoles i les cases dels mestres s’havien construït en només sis mesos!
Fins a l’any 1957 l’escola va comptar amb dues aules, una per als nens i l’altra per a les nenes, separades per una aula al mig destinada a biblioteca. El 1965, davant el creixent nombre d’alumnes, l’Ajuntament sol·licita l’ampliació amb més aules, així com d’un menjador amb la seva cuina i una altra casa per als mestres. No és fins al 1989 que s’aconsegueix una nova ampliació i es construeix un segon pis sobre les dues ales laterals. Les obres s’inauguren el 13 de maig de 1990. Durant el franquisme, l’escola havia perdut el nom de Marc Viladomiu per passar a dir-se Escuela Comarcal Graduada Mixta, però amb la recuperació del règim democràtic, queda sense nom oficial i passa a denominar-se CP Casserres.
No és fins al 1991 que el Departament d’Educació de la Generalitat suggereix al centre posar un nom propi a l’escola. Es proposen diversos noms que se sotmeten a votació en el consell escolar i s’aprova, per majoria, el nom de CP Princesa Làscaris.
Així, el nom de Princesa Làscaris fa referència a Lucrècia de Ventimiglia Làscaris, que es va casar amb el comte Arnau Roger I del Pallars. Lucrècia era filla d’Eudòxia Làscaris, pertanyent a la família reial de Nicea, de l’imperi bizantí. Casada el 1261 amb el comte Guillem Pere de Ventimiglia, marxà d’Itàlia amb els seus cinc fills per ser acollida a la cort de Jaume I. Per les cròniques de l’època, es coneix que la princesa Làscaris va fer estada a Casserres de camí cap al Pallars per casar-se amb el comte d’aquest territori.
EL PROCÉS DE TREBALL
Després de diversos contactes des de Casserres amb Murs de Bitàcola per veure si podíem fer un projecte plegats, va ser finalment a través d’una iniciativa de l’AFA que vam poder coincidir. Quan vam rebre l’encàrrec, de seguida vam desplaçar-nos per fer una trobada per tal que ens facilitessin les fotografies històriques i sobretot per consensuar quin era el focus del projecte, quina era la història que volien explicar.
Quan vam fer aquesta trobada vam veure un plegat de fotografies del poble i de l’escola i vam poder veure també el dietari del professor Jaume Anglada. Després que ens n’expliquessin la història, aquest episodi va despertar el nostre interès i ens va semblar que era una temàtica molt interessant a la qual valia la pena aprofundir i que casava molt bé amb la línia de Murs de Bitàcola, el tipus de continguts i de temàtiques que ens agrada tocar. Per aquest motiu ens vam desplaçar a la Universitat de Girona a veure els dietaris presencialment i vam començar a treballar en aquest aspecte.
A l’hora de preparar els dissenys, vam comptar amb la generositat i les facilitats de la família Anglada, que ens van cedir les fotografies històriques. Vam plantejar diverses propostes, algunes treballades a partir de les fotografies que ens havia facilitat l’AFA i altres propostes fetes amb les imatges de la família Anglada. Si bé per nosaltres aquesta darrera temàtica era molt interessant per focalitzar-nos en ella, teníem clar que la decisió havia de ser presa per la comunitat educativa i l’AFA de Casserres, dinamitzadors del projecte i, sobretot, qui l’ha de gaudir cada dia. Més enllà de quina fos la imatge escollida, en totes les propostes vam intentar treballar amb els colors que ens són habituals, però donant-los un punt vibrant i viu que ens semblava idoni i necessari per a la ubicació del mural, un espai lúdic com és el pati d’una escola.
L’execució va ser complexa, ja que vam programar l’execució a l’hivern, amb molt poques hores de llum i molt fred. Per a acabar-ho d’adobar, alguns entrebancs de salut ens van obligar a aturar la intervenció per fer cures i reprendre-la unes setmanes més endavant. Malgrat tots els contratemps, tant les dimensions del mur com, sobretot, l’hospitalitat i generositat de l’escola, l’AFA, les facilitats de l’Ajuntament, el finançament de la Diputació de Barcelona i tothom amb qui hem treballat durant el procés de desenvolupament i execució han fet que aquest hagi estat un projecte molt bonic i del que hem gaudit molt. Compartir l’espai amb els infants durant tota la setmana i que aquests s’acostessin a fer-nos preguntes i acostar-se a l’art urbà, així com la seva expectació —especialment per saber quan es pintarien les ovelles!— veient l’evolució del mural ha estat un valor afegit durant els dies de feina i ens ha reforçat els objectius del nostre projecte.
