Els rentadors de Vinyols i els Arcs

Tarragona, 2022
TEMPS ERA TEMPS

Un article de Marta Aubao

Temps era temps, quan corria l’any 1992, en un ple de l’ajuntament es decidí, per unanimitat, l’enderroc de l’escorxador i els rentadors de Vinyols i els Arcs, atès que després d’estudiar l’informe de l’arquitecte tècnic local sobre l’estat de l’edifici, s’hi constatava un avançat estat de ruïna i un important risc d’enfonsament, i que, ja que era un lloc obert al públic, podria provocar danys als vianants; i perquè les instal·lacions ja no s’usaven.

Per als qui vàrem tenir l’ocasió de conviure-hi, ben segur que ho farem recordant bons moments passats a l’interior de l’edifici, ja que els rentadors en aquell temps ja no eren usats per a la seva finalitat de rentar-hi roba, però, en canvi, el jovent vinyolenc hi passàvem bones estones jugant. El repte era passar per un muret que dividia el parell de basses que el conformaven, sense caure a l’interior.

Bons temps… Bons records!!!

CONTEXT HISTÒRIC

Un article de Rosa Vendrell Miret

Amb el seu davantal (peça molt polivalent, per cert), el cubell i el sabó fet a casa. Postura forçada i sempre en contacte amb l’aigua. Estiu i hivern. Normalment, acompanyades de les criatures. 

La memòria de les dones també és memòria històrica, contràriament al que ens han pogut ensenyar a l’escola. La història d’una és la història de totes les altres, com diu l’escriptora Marcela Serrano. Ens cal un canvi de paradigma, “ens cal una revolta a la vida” com proclama la pedagoga Teresa Sanz. Sí. Amb el seu esforç les bugaderes aportaven a la família higiene, salut, confort, carinyo, plaer, bona olor i dignitat (sobretot si qui es posava la roba neta estava a la presó). Intangibles, sí, però vitals. Quan no comptaven el temps ni les hores. Fem una llista de tota la brutícia que havien de rentar? Us atreviu? Suor, lleganyes, mocs, orina, merda, sang.

El safareig ha estat un lloc de treball per les feines de rentar la roba i tot el que comportava tenir cura de les peces de vestir i de la llar. Estovar, blanquejar (aigua i sol a l’estiu; cendra i aigua calenta a l’hivern), refregar, picar, aclarir, escórrer, estendre, etc. I a casa repassar, cosir, planxar, plegar, etc. Però era un treball col·lectiu i el safareig ha estat un lloc de trobada ple d’energia i també un espai de socialització, d’alegries i tristeses compartides, de teràpia grupal (amb paraules i amb els cops de fusta del picador), de festeigs, confessions, supersticions, tabús, transgressions, revoltes i mullader despreocupat. Un microcosmos al voltant de l’aigua. 

El safareig ha estat un espai eminentment de dones, on els homes, de vegades, acompanyaven les dones per carregar la roba i els estris, els encenien un petit foc per escalfar-se les mans, enretiraven el fang del rierol si havia plogut massa, etc. Aigua vol dir canalla, ens passàvem tot l’estiu a la ribera, testimoni de Jordi Taurinyà de Prada de Conflent. Aigua ben freda la que baixa del Canigó!!! Les mares i les àvies s’enduien la canalla al safareig. La més petita jugava i s’entretenia amb el que fos. La més gran ja ajudava a rentar mocadorets i peces petites. Per algunes era una diversió, per altres, un fàstic, com a l’Olga Medina a qui li pugen arcades quan escriu aquestes memòries en un correu electrònic als seus 80 anys (Olga Medina de Vilafranca del Penedès).

Al capvespre, n’hi havia que hi anaven a festejar amb la persona enamorada, que no era precisament la que la família havia triat. Més recentment, als anys 60 del segle XX, el jovent s’ha trobat al safareig per fumar el primer cigar, fer-se el primer petó i perdre “les vergonyes”. 

Rentar la roba per altra gent va ser una feina remunerada per a les dones d’una certa època, que fins i tot llogaven altres dones per fer-ho, és a dir, va haver-hi bugaderes professionals i empresàries. El cas de les bugaderes d’Horta (Barcelona) és dels més coneguts a Catalunya. Qui té roba per rentar? És el crit amb el qual entraven dintre les muralles de Barcelona i avisaven de la seva presència. També és el títol del projecte de les Dones d’Horta (2005) per recuperar aquesta part de la història del seu barri, convertit en publicació (Icària Editorial 2008). 
Un safareig és un element patrimonial material i immaterial. En alguns d’ells veureu un panel explicatiu on es parla del propietari que va cedir el terreny o del constructor, de les característiques arquitectòniques, sense fer esment a les bugaderes i la seva feinada amb la roba. Un safareig és un pou sense fons d’històries, vivències, dites i cançons transmeses oralment. Alguns d’ells encara s’utilitzen com els de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), Dorres (Puigcerdà) o Sóller (Mallorca). A la comarca de l’Anoia, el safareig de Sant Martí de Tous és un dels escenaris del Festival de Llegendes de Catalunya i als Firals de Bellvís (Lleida) recreen la feina de les bugaderes construint expressament un safareig només per un dia. A Reus, l’actriu i ballarina Irene Benavent ha creat l’espectacle Els Rentadors, amb el grup Les artistes locals, encantades de presentar-lo arreu. Al País Valencià, l’Agnès Vidal ha fet un interessant estudi sobre els llavadors, amb fotografies i testimonis molt interessants (Fem safareig Ed del Bullent 2016). A Galícia, molts rentadors s’han restaurat i se’ls hi ha donat una segona vida com espais culturals i d’esbarjo on la canalla es banya a l’estiu.

La Neus Català, antifeixista i supervivent del camp de Ravensbruck, quan era joveneta també rentava al safareig del seu poble, Els Guiamets, i explica que allà les dones van organitzar-se per reclamar igualtat de salaris per a les feines al camp (Un cel de plom. Carme Martí. Ed. Amsterdam). Rentar la roba també ha estat un acte de resistència i militància. Durant la guerra civil, la bugadera gironina Salvadora Catà netejava la roba dels soldats republicans i va ser la primera dona republicana executada l’any 1939. Una pastilla de sabó era un tresor en les presons franquistes, segons ha contat la Maria Salvo, presa política durant 16 anys.

EL PROCÉS DE TREBALL

Després de realitzar el primer mural a Vinyols i els Arcs ja vam deixar sobre la taula la possibilitat de dur a terme alguna altra intervenció. Aquesta segona intervenció, a l’antic safareig, s’ha endarrerit més de l’esperat tant per temes d’agenda com perquè havíem d’esperar que finalitzessin les obres d’habilitació de la paret que abans era el safareig del poble. Quan finalment vam començar amb la preparació del projecte, el primer va ser buscar imatges de l’època: va ser una tasca difícil donat que totes les fotografies que vam obtenir eren de la zona i de l’edifici, però no teníem cap que retratés la feina que s’hi duia a terme quan estaven en funcionament. Per tant, finalment vam acordar usar una de les fotografies reals dels antics rentadors, i fer també una composició amb imatges genèriques que fessin al·lusió a l’activitat que s’hi desenvolupava (unes mans molles, estris de neteja…), intentant que fossin el més precises possible.

Durant els dies que hem estat pintant ha estat molt bonic veure com la gent del poble conservava un molt bon record sobre la nostra primera actuació, i com un cop més ens explicaven tots els records i detalls que tenien sobre el rentador: com de petits es divertien saltant d’una pila a l’altra i jugant per la zona, com les seves mares o fins i tot elles mateixes venien a rentar la roba… Pràcticament, tots els veïns i veïnes amb qui vam parlar van compartir amb nosaltres el cúmul de sentiments que van tenir quan els rentadors es van enderrocar els rentadors, la pena, la tristor i també la ràbia de perdre un equipament carregat de records, un fragment de la història viva del poble. També hem rebut algunes aportacions o consultes sobre el perquè darrere les paletes de colors i gammes cromàtiques que acostumem a fer servir per als murals. Per aquest mural de Vinyols i els Arcs, com en la majoria d’obres, hem buscat colors que tinguin una concordança i integració amb l’entorn i els edificis; i aquesta tonalitat terra o ocre fa al·lusió també al color sèpia característic de les fotografies d’època, que ens connecta amb elements del passat.

Ha estat un plaer realitzar aquesta segona intervenció i poder coincidir l’últim dia amb una cursa popular: hem pogut veure el poble en plena efervescència i bullici i un cop més ens enduem un molt bon record d’un poble que ja sentim molt proper.

More
articles