CONTEXT HISTÒRIC
Un article d’Agus Giralt i Anales, historiador i membre de Memòria en Moviment
Quan pensem en un Sants pretèrit segurament ens ve al cap el fum dels vapors i el foc de les revoltes, però sota les grans naus de maó i les enormes xemeneies, cercant l’aigua de les rieres i els canals podem trobar les arrels de Sants, unes arrels pageses que s’endinsen a la terra i ens parlen de camps i de masies.
Sobre un turó que permetia controlar el pla de Barcelona i entre les antigues carreteres que es dirigien, una cap a Molins de Rei i l’altra cap a Sant Boi, al llarg de l’edat mitjana, es va desenvolupar Santa Maria de Sants. Una població que era formada per un petit nucli al voltant de l’antiga església romànica de Santa Maria, i multitud de masies disperses pel territori. Des d’aquest espai central, i creuat per les rieres que baixen de Collserola, Sants s’estenia en direcció cap al mar.
La proximitat a la ciutat de Barcelona, encara emmurallada, va condicionar la història de Sants, que va quedar englobat a un espai molt ampli que a l’edat mitjana va ser conegut com el “territori de Barcelona”. Un espai que comprenia, aproximadament, de Montgat a Castelldefels, i sobre el qual el Consell de Cent va intentar exercir el seu domini per assegurar-se el sustento de la ciutat. Els camps de Sants es van dedicar principalment al conreu intensiu de la vinya, del blat i de la fruita. Uns conreus que, a l’entorn més proper de les masies, es completava amb hortes. A la zona de la Marina, on hi havia abundants aiguamolls, freqüentaven d’altres conreus, com el del cànem.
Sants era rebost de Barcelona i per donar servei a aquesta funció es van anar edificant algunes infraestructures. Així, al coll dels inforcats, al voltant de l’actual plaça d’Espanya, on confluïen les dues carreteres que portaven a Barcelona, a finals del segle XVI, es van alçar dos molins de vent que servien per moldre blat. El poble també era la darrera parada dels pastors que portaven els seus ramats cap a la ciutat. Després de grans trajectes on el bestiar havia perdut pes, els animals s’engreixaven de nou pasturant a l’entorn. Posteriorment, eren escorxats a la carnisseria de Sants, que es trobava a la carretera de Sant Boi, l’actual carretera de la Constitució, a l’alçada de la riera de Tena.
Quan Barcelona va caure en mans borbòniques, l’any 1714, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, van desaparèixer les institucions catalanes, entre les quals també el Consell de Cent. D’aquesta manera les antigues parròquies del pla van acabar esdevenint municipis independents. Però els canvis administratius no van modificar el fet que l’agricultura seguís sent la principal, i pràcticament única, ocupació al poble fins que, a les darreries del segle XVIII, els productors de teixits d’indianes de Barcelona, van desembarcar a Sants per aprofitar els seus camps per blanquejar i assecar les teles.
El final del segle XVIII i els inicis del XIX van portar dues grans infraestructures que van revolucionar l’urbanisme i l’economia santsenca. La primera la nova carretera reial, l’actual carretera de Sants, una via que es va començar a bastir l’any 1764, i que venia a substituir l’antiga carretera. La segona el Canal de la Infanta, que es va iniciar l’any 1817. Al llarg de més de 17 quilòmetres el canal va portar aigua del Llobregat, des de Molins de Rei, fins a Sants regant els municipis de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà i l’Hospitalet. Gràcies a l’aigua que arribava a través del canal a tota la Vall Baixa del Llobregat es van poder substituir conreus de secà per hortalisses. D’aquesta manera tots aquests pobles es van convertir en grans productors.
Però si el canal havia sigut un eix vertebrador de l’agricultura santsenca, també ho acabaria sent de la indústria. Durant la primera meitat del segle XIX Barcelona, que seguia encotillada dins de les muralles i era una de les ciutats europees amb més densitat de població, s’havia anat omplint de vapors fins a tal punt que l’ajuntament va prohibir-ne la instal·lació. Sants, que era ben comunicat i que tenia accés a l’aigua, un element imprescindible per a la indústria, es va convertir en un espai cobejat. A partir d’aquest moment va començar a rebre grans vapors com el Vapor Vell o l’Espanya Industrial, grans fàbriques que van motivar l’arribada de milers de persones per treballar-hi, iniciant la transformació de poble agrícola a industrial.
L’arribada del tren, l’any 1854, va acabar de modificar el paisatge. Les vies s’obrien pas pel mig del poble tallant els antics camins. A poc a poc els terrenys es van anar parcel·lant i així algunes d’aquestes antigues grans masies van quedar incrustades dins de l’urbanisme d’aquest nou Sants, com la Petita Maria, que va quedar amagada al carrer de López Catalàn. La instal·lació de fàbriques també seguia, com Can Batlló, que l’any 1878 es va aixecar sobre els terrenys d’una altra masia, Can Mangala. A mesura que la fàbrica va créixer va acabar engolint una altra masia, Cal Paretó, també coneguda com a Can Bruixa.
Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial.
Els conflictes del segle XX també es van endur dues de les principals cases que ens parlaven d’aquest passat agrícola: Can Catà, a tocar de la plaça de Sants i Can Santomà a la plaça Màlaga, l’actual Bonet i Muixí, cases senyorials que eren de les famílies dels grans terratinents del barri i que van cremar durant la revolució social del juliol de 1936. Però tot i els canvis urbanístics i socials el Sants agrícola va sobreviure durant dècades enmig del Sants industrial.
Masies com Can Mantega, una de les més grans del poble i que tenia una mina d’aigua que permetia regar els camps i vendre els excedents per alimentar les fonts d’aigua del poble, a poc a poc va veure com els seus camps s’escurçaven, fins a quedar enclotada. Tot i això, va ser de les darreres en mantenir-se activa ben bé fins als anys seixanta. D’aquesta masia ens va deixar una extensa descripció l’escriptor Josep Miracle i Montserrat.
La casa de pagès de can Mantega era com el punt central d’una ratlla partionera: a la banda d’enllà -a la meva esquerra-, l’hort; a la banda d’ençà -a la meva dreta- el camp. Tot grandiós, d’unes proporcions enormes. Mitja dotzena d’homes hi feinejaven constantment, desplaçats d’una banda a l’altra segons les estacions i les necessitats agrícoles. El camp es pot dir que només reclamava els homes dos cops l’any: per la sembra i per la collita; l’hort era més cosa de cada dia, i encara que fos més lluny del meu observatori, no hi havia operació que no fos per mi atentament seguida.
Així jo podria descriure amb una certa minuciositat els cicles alternats de les hortalisses, cicles que imprimien a tot l’hort un calidoscòpic canviant de la geometria dels seus quadres, tant en disposició com en color. Jo hi he vist fer néixer i aterrar uns veritables campaments de mongetes i de tomaqueres, amb les seves piràmides a base d’uns puntals de canyes; i amb el verd canviant de la seva vegetació, jo hi he vist prosperar les cols i els bròquils, les carxofes i les faves, les carabasseres i els melonars.
De la majoria d’antigues masies de l’antic poble de Sants no ens queden gaires referències més que noms com Cal Bacardí, Cal Barrina, Cal Bernades, Cal Biel, Cal Cosme, Ca l’Esperança, Cal Francès de Cal Cuca, Cal Freixes, Cal Gallina, Cal Gravat, Ca l’Hereu, Ca l’Ivo, Cal Magre, Cal Mariano bon veí, Cal Massaguer, Cal Morena, Cal Mosques, Cal Mota, Cal Munné, Cal Muns, Cal Nicasi, Cal Nones, Cal Pastor, Cal Pau Valent, Cal Pol, Cal Polit, Cal Rius, Cal Sala, Cal Serraïma, Ca la Sileta o Cal Veleta, Cal Tena, Ca la Tereseta Xerraire, La Torre de l’Hort Nou, La Torreta de Sants, La Torre del Tiritant, Cal Valent Gran, Cal Valent Petit, Cal Valls, Cal Granota Pobre, Cal Maians, La Torre Nova del Vellit o Ca la Laia.
Però al cor de Sants, just on va començar aquesta història, a la plaça de Bonet i Muixí, encara resisteix la Casa del rellotge, una masia també coneguda com a Cal Dimoni, que troba els seus orígens al segle XIV, mostrant les arrels pageses del poble de Sants.
Agus Giralt i Anales (Sants, 1978) és llicenciat en Història per la Universitat de Barcelona. És autor del bloc Memòria de Sants i ha publicat articles i llibres diversos sobre la història dels barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. Forma part de l’associació Memòria en Moviment.
EL PROCÉS DE TREBALL
La família Burés-Fabregat va contactar amb Murs de Bitàcola l’abril del 2021 per exposar-nos la seva proposta, que era fer un mural que homenatgés la pagesia i les arrels pageses de la família i del barri, i que aquest mural fos alhora un obsequi a l’àvia de la família (una de les nenes de la fotografia), molt lligada i vinculada al barri. Volíem, per tant, que aquest vincle i aquesta referència documentada a aquesta família pagesa aparegués al mural com a regal per l’àvia.
El procés ha estat complex: vam trobar certa predisposició del districte per facilitar-nos i indicar-nos el camí a seguir, i en aquest cas hem seguit un esborrany de protocol que s’està redactant des de l’ajuntament de Barcelona per pautar aquesta mena d’intervencions. Això ens ha imposat tota una sèrie de condicions tècniques i burocràtiques, que esperem que se simplifiquin en futures versions d’aquest document per tal de millorar i simplificar la tasca muralística a la ciutat. La intervenció ha acabat sent possible perquè ha esdevingut un projecte de barri. Hem col·laborat amb el col·lectiu d’arquitectes La Col, que està a La Descomunal de Sants, i que ens han ajudat amb la seva experiència a cobrir tota la part tècnica i burocràtica; també ha sigut un plaer col·laborar amb Memòria de Sants, que ha realitzat l’article que precedeix aquestes línies. D’alguna manera hem tingut la sensació que més que estar treballant per una família en un encàrrec privat, hem dut a terme un projecte de barri, de comunitat, dinamitzat per aquesta família amb unes fortes arrels al barri. És per això que en tot moment vam tenir clar que aquest era un projecte que valia la pena i calia perseguir i superar totes les traves burocràtiques. Això també posa de manifest que igual que la nostra hi ha moltes altres propostes que enriquirien el model de ciutat que creiem que és necessari, el que pensa en els seus ciutadans més que en els turistes, i cal donar facilitats perquè es puguin dur a terme.
A l’hora de dur a terme la intervenció hem mirat de mantenir una gamma cromàtica que s’harmonitzés amb l’entorn. Donades les condicions de la intervenció ha estat molt important comptar amb el suport, l’acompanyament i l’assistència de l’Armengol, el company que ha realitzat tota la infraestructura tècnica i de seguretat; i que ha col·laborat també durant la setmana de la intervenció del mural. El mur tenia una gran extensió, i la seva tasca ens ha ajudat molt a ser més ràpids en el procés, perquè la plataforma de quinze metres de llargada ens ha permès treballar en diversos punts a l’hora i executar l’obra en un termini no massa dilatat.
Per tot plegat ha estat un gran projecte, carregat d’emotivitat, tant per la família com per nosaltres, ja que poder ser els artífexs d’aquest homenatge ha estat un honor i un plaer i ens sentim molt satisfets. D’altra banda, Sants ha sigut el barri del Roc Blackblock durant molts anys, i per això ha sigut també molt bonic poder tornar al lloc on va començar amb l’art urbà i també amb la militància al centre social de Sants i a les cases ocupades del barri i els moviments al voltant dels centres socials ocupats de l’Hamsa, Can Vies… Aquest ha passat a ser un projecte molt especial, carregat de significació personal i comunitària; i ens sentim molt afalagats i agraïts per l’acollida que ha tingut l’obra per part dels veïns i les veïnes. La culminació del projecte, la presentació del mural a la Mercè (l’àvia de la família Burés-Fabregat), va ser molt bonica i es va convertir en una petita festa amb tot de generacions de veïnat del barri, i una celebració de la memòria i del barri com a nucli de la comunitat.
