Filadores, teixidores, ordidores, nuadores, rodeteres, repassadores, canilleres, debanadores… i encara podríem filar més prim per què gairebé es podria dir que darrere de la major part de les màquines hi havia una dona en un temps o altre de la llarga història dels més de cent cinquanta anys de l’Ametlla de Merola.
CONTEXT HISTÒRIC
Màquines de nom femení: la carda, l’obridora, la metxera, la pentinadora, la selfactina, la reunidora, i la continua, que ho va revolucionar tot. La filatura va ser durant molts anys un món en mans de dones i nenes; de mica en mica van entrar en el món del teixit, comandant telers senzills, de garrot o d’espasa, amb maquineta per a teixits mostrejats, automàtics, amb revòlver, telers amples per a llençols, telers de calaixos per a roba de colors…
Màquines procedents de la Gran Bretanya, Alemanya, Suïssa, amb nom mítics com Plat Brothers &Ltd, Obermaier, Rieter, Mertz, Escher Wyss & Cia, Socieéé Hidro-Mecaniques…, de la mà d’importadors, i ben aviat fabricades i millorades a casa nostra de la mà de Societat Anònima Serra de Manlleu, Ferran Casablancas de Sabadell, la Metal·lúrgica Tèxtil i la Maquinària Industrial de Manresa, i Llançadores Ubach de Sallent, per exemple.
I d’aquest treball, juntament amb els dels homes que feien de director, majordoms, contramestres i encarregats, d’escrivents, paradors, bataners, turbinaries, fogoners, manyans, paletes, electricistes, però també de teixidors i altres especialitzacions de la filatura i del teixit.
Es van fabricar tota mena de teixits de cotó, coneguts amb magnífics noms comercials: batistes, franel·les, cretones, buates, drill, organdí, cotins, panes, gases, otomans, percals, piqués, popelins, tarlatanes, lones, mussolines, organdís, sarja, tuls, vànoves…
Tècnicament es coneixien amb altres noms: teixits ullats – fils de l’ordit i les passades separades-, teixit tapat – fils de l’ordit i les passades molt fines- , teixit llistat – amb ratlles en direcció a l’ordit- teixits mostrejats – amb petits dibuixos- teixit llavorat amb dibuixos de Jacquard, teixit de dames – amb quadres regulars- tant característic de les estovalles, teixit de baga o ris de tovallola… També, de tant en tant, teixit barrat, amb defectes de trama.
A l’Ametlla de Merola i a totes les fàbriques de l’Alt Llobregat arribava cotó des del port de Barcelona, primer amb carros i rècules de mules des de l’estació de Manresa; amb la posada en marxa del Ferrocarril Económico de Manresa a Berga el 1881 es carrega a l’estació de Sallent primer i a partir de 1885 al baixador de Navàs. A partir de la dècada de 1920 arribava directament de Barcelona amb els camions dels transportistes de Navàs i de Puig-reig. Un llarg viatge, perquè el cotó arribava dels Estats Units – de Nova Orleans, Savannah, Charleston- en bales que pesaven uns 300 quilos; les bales de cotó del Brasil eren més petites, de 180 a 200 quilos, com les d’Egipte.
I els teixits sortien de l’Ametlla de Merola per a fer un altre llarg i complex viatge. Una part, el teixit llis, anava directament a les fàbriques especialitzades en el blanqueig i en l’estampació, per retornar després d’aquest procés als magatzems que l’empresa tenia a Barcelona des d’on es distribuïa, juntament amb els teixits que no requerien els processos anteriors, gràcies a la feina dels viatjants, per a totes les botigues de roba, des de les més grans de les capitals de província o de comarca fins a les petites dels pobles, principalment de Catalunya i Espanya.
Un camí de llarg recorregut, que tornava a mans majoritàriament de dones, tant les que treballaven als grans tallers de confecció de cortinatges i roba decorativa per grans casals, hotels i edificis públics, com de les modistes i la majoria de dones que es feien la roba casa, gràcies a una altra màquina de nom femení, la màquina de cosir.
En els tallers de les modistes, grans, mitjans i petits, es confeccionaven vestits seguint els patrons i les modes que arribaven en format d’elegants figurins, de revistes, de pel·lícules de cinema, de les desfilades i col·leccions dels grans i les grans modistes, però també de la confecció que omplia de roba els grans magatzems, cada cop més estesos i més populars. Dones i nenes van ser i són, majoritàriament, les protagonistes, sempre anònimes, de les primeres i actuals empreses dedicades a la confecció de roba, aquí i molt llunys d’aquí.
Un fil que s’estira cent cinquanta anys. Un patrimoni impressionant materialitzat en la colònia de l’Ametlla de Merola, que explica una història local que és també global, que està viva per què es fonamenta en una comunitat orgullosa i respectuosa amb el seu passat i el seu present.
El mural de Roc Blackblock m’emociona. És un homenatge a les diferents generacions de dones que protagonitzen aquesta història local i global, la de les dones treballadores, i a l’Ametlla de Merola.
Rosa Serra Rotés (Puig-reig, 1958) és llicenciada en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona i amb un Diploma d’Estudis Avançats (DEA) per la mateixa universitat. Pel que fa a la seva activitat professional, ha estat professora de secundària (1982-1998); directora del Museu de les Mines de Cercs (1999-2005); directora d’una empresa de consultoria (2006-2010) i responsable de diferents tasques de gestió i coordinació a la Diputació de Barcelona (2011-2019). Ha publicat llibres i articles sobre història de la comarca del Berguedà i sobre patrimoni industrial, especialment sobre colònies industrials i sobre mineria del carbó. És membre de l’Àmbit de Recerques del Berguedà des de la seva fundació i directora de la revista L’Erol des del 2005.
EL PROCÉS DE TREBALL
El procés de treball va començar quan l’Associació Cultural l’Esplai de l’Ametlla de Merola es va posar en contacte amb Murs de Bitàcola amb l’objectiu de desenvolupar un projecte mural que visibilitzés les característiques del poble i de la comunitat, posant el focus en dos punts significatius: les característiques singulars de l’Ametlla de Merola com a colònia industrial tèxtil del Llobregat; així com l’activitat cultural, amb una trajectòria i història llarga i definitòria al poble (gegants, capgrossos, pastorets, teatre…).
En una primera visita al poble, Murs de Bitàcola va tenir accés a l’arxiu fotogràfic d’aquesta entitat, veure l’espai a intervenir i atendre les explicacions i detalls que el veïnat compartia. Passejar pels carrers de la colònia tèxtil, visitar el poble inalterat en el temps ens portà a consultar l’arxiu, tot un privilegi. El fons fotogràfic va permetre passar tot un matí navegant per imatges de l’economat, les monedes i bons de consum dels treballadors, els tallers i les màquines… Tot i el gran valor històric de les imatges, eren fotografies de caràcter molt documental on no quedava reflectida la part social i humana del poble.
Tant les converses amb la comunitat com el material fotogràfic ens van ajudar a visualitzar el passat de l’Ametlla de Merola i permeté desenvolupar el disseny del mural; Murs de Bitàcola va presentar tres propostes a l’Associació, cadascuna amb diversos punts d’interès, per tal que fos la comunitat qui escollís la proposta definitiva. En el disseny escollit pel veïnat, no només el protagonisme requeia sobre la comunitat i reflectia la memòria del poble, també visibilitzava el paper de la dona a la indústria tèxtil i, per tant, a l’Ametlla de Merola.
L’execució de l’obra va resultar molt grata, el mural va tenir molt bona acollida a tota la comunitat i esdevingué tot un esdeveniment al poble, alguns veïns van seguir amb atenció tot el procés d’elaboració durant els tres dies que va durar. Gràcies a això també vam poder saber més sobre les dones retratades a la fotografia, que encara viuen al poble. Tal com ens explicà una veïna, les protagonistes de la imatge representada són la Teresina (la primera de l’esquerra); la Carme (la segona), que era de Navàs i durant la setmana s’allotjava a “La Casa de les Noies”, que l’empresa posava en disposició per fins a 150 noies que treballaven al poble i durant el cap de setmana tornaven a casa seva, en pobles i masies properes. La tercera dona també es deia Carme; i l’última, de la qual no hem esbrinat el nom, era de Can Aguilar. La fotografia és dels anys cinquanta.
El mural “Les filadores” ha quedat integrat a l’Ametlla de Merola, un element més que permet tenir present el passat.
