El context polític impedeix la resignificació de la tristament cèlebre comissaria, record incòmode i darrer gran símbol de la repressió franquista a Barcelona
CONTEXT HISTÒRIC
Un article de Cèsar Lorenzo, publicat a El País, el 16 d’octubre de 2021
“Dintre d’un armari del despatx d’en Polo, s’hi trobaven porres de tota mena i n’escollien una cada dia diferent, per a la pallissa de torn, particularment als qui no podien trobar indicis d’identificació en les responsabilitats del Partit. Els interrogatoris es feien de matinada, dintre el silenci dels passadissos i amb total impunitat. Sovint els de la policia armada que ens custodiaven als soterranis ens havien de baixar totalment desfets”. És el testimoni de Sebastià Piera, supervivent de la Guerra Civil, de Hitler i de l’estepa russa, i d’aquell 1947 als interrogatoris de la Brigada Político-Social (BPS) a la Jefatura de Via Laietana durant la caiguda dels vuitanta. Ell va salvar la pell, però una paràlisi facial li recordaria cada dia de la seva vida que va estar a punt de perdre-la.
És impossible saber del cert quantes persones van passar per aquell tràngol. Sense la documentació policial, protegida a pany i forrellat als arxius del Ministeri de l’Interior o, pitjor encara, convertida en cendres durant la Transició per ordres del llavors ministre Rodolfo Martín Villa, qualsevol quantificació no pot anar més enllà de la simple conjectura. En tot cas, van ser milers d’homes, majoritàriament, però també moltes dones, de tot l’espectre ideològic i perfil social de l’oposició antifranquista. Comunistes, anarquistes, socialistes, catalanistes, estudiants, obrers, i fins i tot intel·lectuals i professionals liberals van tastar, amb més o menys rudesa, els mètodes emprats per la Social. Des dels màxims líders de les organitzacions clandestines fins als militants de base, les diligències policials eren comunes per a la majoria. Ingressar a la presó després del pas per la Jefatura, constituïa, paradoxalment, un alliberament.
Desembre de 1970, quasi un quart de segle més tard, i se segueix donant exactament el mateix relat: “Tancat a les cel·les et cridaven a deshores, contínuament. No et deixaven dormir. T’amenaçaven fent veure amb la pistola que t’anaven a disparar. Tota la panxa negra de pegar-te, cosa que et produeix un dolor terrible. Després, tota mena de vexacions, cops de peu, la roda, el poli bo i el dolent…”. Aquest cop és Carles Vallejo, sindicalista de CCOO, qui parla sobre la seva experiència de disset dies a Jefatura. Quedava lluny l’assessorament de la Gestapo nazi a la incipient policia secreta franquista. També els cursos impartits per l’FBI a Nova York en tècniques de contraespionatge als quals el mateix comissari Antonio Juan Creix, trist protagonista d’aquella comissaria, va assistir convidat pel govern del general Eisenhower, a finals dels anys cinquanta.
Totes aquestes innovacions es van notar poc, però, a Via Laietana. La cigonya, amb les mans emmanillades rere els genolls i les cames flexionades; el quiròfan, amb el cos sobre una taula i el tronc penjant a l’aire; o la barra, de la qual penjaven el detingut emmanillat, continuaven sent habituals contra els considerats més perillosos. Sols els més durs i preparats resistien aquelles llargues sessions de turments medievals: no tothom podia emular el polític del PSUC Miguel Núñez, tal com va dir Creix en persona al periodista comunista Manuel Vázquez Montalbán durant la detenció d’aquest el 1962. Per això el mateix Núñez, des de la presó de Burgos, es va encarregar de redactar un petit manual (No quiero hablar. El deber de los comunistas frente a la policía y los tribunales franquistas), on instruïa els militants sobre com preparar-se. Altres organitzacions l’adaptarien o en farien de propis.
Prohibit parlar-ne
“Hemos pasado del gobierno de Franco al gobierno de Kafka”, va declarar la cineasta Pilar Miró quan, per ordre d’un tribunal militar, es van segrestar totes les còpies de la seva pel·lícula El crimen de Cuenca. Era el febrer de 1980 i la cinta tractava sobre uns fets ocorreguts a començaments de segle, quan —sota tortures de la Guàrdia Civil— dos homes van acabar confessant un assassinat que no havien comès.
La cruesa de les imatges, en un moment en què els mètodes de la Benemèrita estaven en dubte, va despertar la ira d’un estament militar que encara no havia assumit el recent canvi de règim. La pel·lícula no es va estrenar a Espanya fins un any i mig després i, ironies de la vida, va acabar sent la més taquillera de l’any, per davant de Superman II.
De tortura n’hi havia hagut durant tot el segle XX i continuava havent-n’hi el 1981. Al febrer d’aquell any, Joseba Arregi va morir després del seu pas per la Dirección General de Seguridad, a Madrid. A Via Laietana, les germanes Eva i Blanca Serra, entre altres militants independentistes, van denunciar maltractaments. I no serien els últims. Estàvem en democràcia, però algunes coses havien canviat poc. Genuino Navales, inspector en cap de la temible Brigada Político Social, l’hi havia deixat clar, entre hòstia i hòstia, a Carlos Vallejo: “Yo soy un professional, soy policía con Franco, lo seré con la democracia y seguiré siéndolo cuando manden los tuyos”.
L’encertà de ple. Aquell agent aficionat a tallar la circulació dels canells dels detinguts amb les manilles va ser nomenat el 1982 comissari general de Seguretat, essent l’encarregat de coordinar la visita del Papa i el Mundial de futbol. Hauria estat nomenat cap de la Policia a Barcelona el 1979 si no fos perquè CCOO va protestar públicament pel seu passat i el govern no va voler generar polèmica. Tothom coneixia què havia succeït, però ningú, o quasi ningú, volia parlar-ne. Vázquez Montalbán, de nou, amb motiu de la mort del més cèlebre de tots els torturadors, es lamentava: “Tampoco sus víctimas hicimos nada por enfocarles con el reflector. La Reforma había absuelto a los dueños de los Creix, ¿hubiera sido justo perseguir a los criados?”.
El darrer baluard
Any 2007. Després de llargues i dures controvèrsies entre l’Ajuntament i el govern del PSOE, el Ministeri de Defensa cedeix definitivament el Castell de Montjuïc a la ciutat. La fortalesa que havia vigilat i castigat els barcelonins durant més de dos segles tornava a la ciutadania. Tot i la manca de definició dels seus usos i la seva llunyania del centre de la ciutat, la recuperació del castell es va viure com una gran victòria, entre d’altres, del moviment a favor de la memòria democràtica, perquè permetria dignificar el patíbul del president Lluís Companys. Era, a més, el primer gran espai simbòlic de la guerra i la dictadura que podia ser reinterpretat com tal. Els altres tres (presó Model, Camp de la Bota i Jefatura) presentaven situacions ben diferents.
La Model estava encara en ple ús (no es tancaria fins al 2017) i la seva reconversió en centre memorial s’albira, encara avui, llunyana per la complexitat de les obres i l’elevat pressupost. El Camp de la Bota, escenari de més de 1.700 afusellaments entre el 1939 i el 1952, havia canviat tant respecte aleshores que era irreconeixible i, a més, el Fòrum de les Cultures del 2004 va acabar de trepitjar la poca dignitat que el lloc conservava. La Jefatura de Via Laietana, segurament l’espai amb més càrrega simbòlica de tots quatre, també continuava operativa, però l’edifici i la ubicació eren tan poc adients per a les necessitats d’un cos policial del segle XXI que no era forassenyat pensar en un canvi d’usos si s’aconseguia una bona permuta de terrenys.
L’Associació Catalana d’Expresos Polítics del Franquisme, entre altres entitats memorials, feia anys que ho reclamava. Deu anys després, gràcies a un notable moviment ciutadà i polític, el canvi va semblar possible quan el grup d’ERC al Congrés presentà a la Comissió d’Interior una nova proposició no de llei per reconvertir Jefatura en un centre memorial i, contra tot pronòstic, es va aprovar amb els vots de PSOE i Ciudadanos. Cap conseqüència palpable a curt termini però, almenys, un bri d’esperança.
Avui, aquella possibilitat és més llunyana que mai. La reacció de l’Estat al procés independentista sembla haver trencat els ponts de diàleg en aquest assumpte. La Jefatura és, amb la Subdelegació del Govern, el màxim símbol de la sobirania estatal al cor de la capital catalana. Quin polític voldria assumir les diatribes dels adversaris si s’atrevís a arriar la bandera espanyola del balcó?
Un faristol ‘perillós’
En el context polític actual, qualsevol crítica al sinistre passat de l’edifici, qualsevol proposta de resignificació de l’espai, és retorçada fins a presentar-la com un atac a les forces i cossos de seguretat i, de retruc, a l’Estat, en general. Així va ser quan el març de 2019 l’Ajuntament va instal·lar un faristol explicatiu sobre l’edifici. El ministre d’Interior, Fernando Grande-Marlaska, adreçà una carta a l’alcaldessa on l’advertia que era “perillós identificar institucions democràtiques de l’Estat amb un règim polític del passat”. Línia argumental que el secretari d’Estat de Seguretat ha emfatitzat recentment en dir que la comissaria “ha estat i és un símbol de servei públic des del qual diverses generacions de policies han contribuït i continuen contribuint a enfortir la democràcia”.
Que no hi va haver depuració de la policia franquista no ho diuen els vells opositors que hi van ser apallissats, sinó el mateix Rodolfo Martín Villa, ministre de l’Interior entre 1976 i 1979: “Yo me daba cuenta de las lógicas insuficiencias y de los lógicos fallos de la Policía y la Guardia Civil, pero el Estado los necesitaba si quería sobrevivir, y era injusto, radicalmente injusto, política y moralmente, que en un proceso político como el que nosotros conducíamos permitiera la más mínima depuración”.
Però, si realment es vol diferenciar entre ambdós períodes, per què no assumir d’una vegada aquest llegat incòmode i permetre que l’escenari de la vulneració dels drets de tantes persones serveixi a la causa de la democràcia a través del record als que hi van lluitar per ella?
Botxins i resistents
L’edifici de Via Laietana dona per a un trist ‘dramatis personae’ entre torturats i torturadors i els que consentiren tot plegat:
Busquets, Joan. Encara un nen durant la Guerra Civil, Busquets (1928) va entrar en contacte amb el moviment llibertari a l’exili a finals dels anys quaranta. Va ser llavors quan s’integra als grups de maquis de la zona, amb els quals realitza diverses incursions a Catalunya. L’octubre de 1949 és detingut a Barcelona i torturat durant tres setmanes abans d’ingressar a la presó, on va conèixer la sentència de mort, commutada per trenta anys de reclusió, dels quals acabaria complint vint a diferents penals.
Cuevas, Tomasa. Militant comunista des de l’adolescència, amb la desfeta republicana Cuevas (1917-2007) va pagar amb cinc anys de presó i desterrament la seva activitat durant la Guerra Civil. A Barcelona, s’afilia al PSUC i cau detinguda de nou el 1945. Va estar quaranta dies a Jefatura, sotmesa a tortures atroces per part dels policies Pedro Polo i els germans Creix, abans d’ingressar en un estat lamentable a la presó de les Corts. La seva vivència, així com els nombrosos testimonis de dones torturades i empresonades que va recopilar en diverses obres, demostren que les dones van ser igualment fèrries resistents i víctimes de la repressió.
González, Carmen. Nascuda a Barcelona el 1956 en el si d’una família gitana, l’extrema pobresa i la vida nòmada van marcar els seus primers anys. El 1973 la van detenir per primer cop, acusada de ser còmplice d’un atracament que havia fet el seu home. Durant els set dies que va estar incomunicada la van cosir a bastonades. D’allà va passar a la presó de la Trinitat en aplicació de la Ley de Peligrosidad y Rehabilitación Social. Tot i que la Jefatura va ser l’escenari per antonomàsia de la repressió contra l’oposició política, els detinguts per delictes comuns també van ser víctimes de la brutalitat policial. Rescatar les vivències d’aquestes víctimes invisibilitzades és una tasca tan difícil com necessària.
Juan Creix, germans. Els dos grans mites negres de la comissaria de Via Laietana. Antonio Juan Creix (1914-1985) va ingressar al cos abans de la guerra. El 1938 va ser detingut i condemnat a mort per contraespionatge, però se li va commutar la pena i va fugir. El 1941 s’integra a la Brigada Político-Social a Barcelona, on liderarà, amb mètodes brutals, la persecució de l’oposició, particularment comunistes, tot i que se l’associa a detencions de tota mena (caiguda dels vuitanta, mort dels maquis Facerías i Quico Sabater, Fets del Palau…). El 1968 fou traslladat a Bilbao per lluitar contra ETA, i el 1970, a Sevilla. El 1974 va ser destituït, en l’únic cas de depuració dels cossos policials que es coneix. Vicente Juan va treballar braç a braç amb el seu germà, especialitzant-se en els cercles catalanistes i estudiantils. Foren els policies més famosos i temuts de la dictadura a Barcelona.
Martín Villa, Rodolfo. Com a governador civil de Barcelona (maig 1974 – desembre 1975), va ser el màxim responsable de l’ordre públic en una etapa de gran conflictivitat política i constants abusos policials. Responsabilitat que ampliaria en ser nomenat ministre de Governació amb el primer govern Suárez (1976-1979). La seva actuació va estar molt lluny del tarannà reformista que s’ha autoatorgat. No sols va conèixer de primera mà les nombroses actuacions tèrboles dels cossos policials i parapolicials, sinó que no va fer res per trencar amb el llegat repressiu de la dictadura.
Quintela, Eduardo. Forjat en la repressió obrera durant el pistolerisme, amb la República, Quintela (1891-1968) va adaptar-se als diferents canvis de govern, com prova el fet que el 1935 fos cridat com a testimoni per testificar contra el president Companys. Va passar la guerra a la rereguarda franquista, on va tenir contacte estret amb agents de la Gestapo. El març de 1939 torna a Barcelona, amb el càrrec de cap de la futura Brigada Político-Social. A Via Laietana imposava el terror contra els detinguts a base d’una violència extrema, com demostren els nombrosos detinguts “suïcidats” durant els seus interrogatoris, o torturats fins a l’extenuació.
Sense ficció- Barcelona 1962. L’ombra dels Creix- Documental de TV3 emès el 20/10/2014
Cèsar Lorenzo és doctor en Història per l’Universitat de Barcelona i membre del Grupo de Estudios sobre la Historia de la Prisión y las Instituciones Punitivas (GEHPIP) i de l’equip de treball de tots els seus projectes d’investigació. La seva investigació s’ha centrat en el sistema penitenciari a Espanya des de mitjans dels segle XX fins l’actualitat. ës autor del llibre Cárceles en llamas. El movimiento de presos sociales en la Transición (Virus, 2013), així com de diversos capítols de llibre i articles relacionats amb aquesta temàtica publicats en revistes especialitzades nacionals i internacionals.
Més informació d'interès sobre la Comissaria de Via Laietana
Comissaria de Via Laietana, Impunitat o Memòria.
“perquè la història no es repeteixi, cal recordar la impunitat, que premia el delicte, estimula al delinqüent. I quan el delinqüent és l’Estat, que viola, roba, tortura i mata sense retre comptes a ningú, s’emet des del poder una llum verda que autoritza a la societat sencera a violar, robar, torturar i matar”. Eduardo Galeano
Si les parets parlessin… si escoltéssim el que els murs de la Comissaria de Via Laietana ens poguessin explicar, tindríem una forta dissociació entre el relat dels fets que allà han succeït i el que se n’explica de forma oficial.
L’incomptable nombre de persones, algunes conegudes, moltes anònimes, que van patir tortures i tota classe de maltractes a la Comissaria de Via Laietana, queden condemnades a l’oblit, a la invisibilitat, primer per la impunitat amb què el règim emparava la seva vessant més cruent, després per la manca de reconeixement i reparació d’aquests episodis per part de les administracions en una mena d’indult i llei de silenci, tàcit, però ferm (mentre no es demostri el contrari).
Hem considerat que la millor manera d’encarar el cas de la Comissaria de la Via Laietana havia de ser contribuint a la restauració de la memòria de les víctimes, donant veu a les silenciades, exorcitzant així aquestes pràctiques i col·laborant a donar-los-hi un tancament. És una ferida que no podrà cicatrizar mentre no es facin accions i cures restauratives en tots els àmbits; i és un deure que tenim com a comunitat, com a ciutat, com a país.
En aquesta intervenció, aprofitant el format de díptic, hem volgut confrontar la impunitat i la memòria. Per una banda, la impunitat i el seu impacte sobre les víctimes directes, però també sobre tota la societat, per l’altra banda la memòria, com acte de denúncia, justícia i reparació.
Els relats de dolor i patiment, però també de lluita i resistència davant la dictadura, són molts i diversos, n’hem escollit un, una de les cares, un dels molts noms, el de la Tomasa Cuevas (hauria pogut ser qualsevol altra), per representar a una banda de l’obra a tots els que van patir hores d’horror a les dependències de Via Laietana.
Les persones detingudes que van patir tortures van ser deshumanitzades per aquestes pràctiques inadmissibles, així hem volgut representar-ho a l’altra banda de l’obra. Considerem que mentre no surtin a la llum les pràctiques de tortura, abús de poder i vulneració dels drets humans de la Comissaria de Via Laietana, amagades i descafeïnades en el relat oficial, estarem encobrint-les i validant-les. S’estarà negant el dret a la veritat a tota la societat.
En aquesta lluita no hi ha terme mitjà, cal fer justícia a la memòria, cal recordar i reivindicar els qui van posar el cos per lluitar contra el franquisme, cal exigir a les administracions que es faci real i efectiu el reconeixement, la reparació i la garantia de no repetició de la impunitat viscuda al cor de Barcelona.
