La lluita no ha acabat
Un article de David Gesalí i David Íñiguez
25 de gener de 1939, just un dia abans de la pèrdua de la ciutat de Barcelona per a la República, el caos s’apodera de la capital. L’estat major republicà ha decidit que Barcelona no resistirà i que la defensa s’establirà a les muntanyes més a l’est, produint-se una sensació general de fallida.
Més al nord, la Garriga esdevindrà part d’un eix vertical que, passant per Vic i Puigcerdà, s’haurà de fer fort. Per a la preparació de les operacions militars han estat evacuats de la Garriga els tallers d’aviació, els seus dos hospitals militars i un seguit d’oficines i entitats militars, entre les quals l’escola de transmissions de l’exèrcit. Però no és una fugida, és una preparació de la resistència final. Mentre uns es retiren, altres lluiten o es preparen per afegir-se a la lluita.
Aquell jorn sobre el cel de l’aeròdrom de Rosanes es produeix el darrer gran combat aeri de la guerra d’Espanya. Durant tres quarts d’hora el brunzit de més de cent avions simultàniament al cel serà l’epitafi de les ales republicanes a la Garriga. Finalitzat el combat —amb diversos avions abatuts per les dues bandes— els petits caces republicans marxaran cap als aeròdroms gironins. Es posarà així fi a una frenètica setmana en què el comandament de la defensa aèria de Barcelona i, per extensió, de tot el territori català republicà, ha recaigut en l’aeròdrom de la Garriga i les seves instal·lacions com a seu de l’esquadra de caça. Els camions de suport de la unitat aèria de combat, com una llarga caravana d’un circ, enfilen cap a Celrà i Sant Julià de Vilatorta. A la Garriga, l’arma d’aviació deixa pas a l’estat major del cinquè cos d’exèrcit republicà i a en Lister, el seu carismàtic líder.
La retirada dels civils cap a França i el replegament de les tropes republicanes és un tema àmpliament tractat per la literatura, però no és un tema especialment historiat, investigat. És per aquest motiu que ambdós investigadors persistim en conèixer el moviment de les forces republicanes en el bloqueig que farà que la retirada de Barcelona fins a França es perllongui durant quinze dies. L’ofensiva definitiva sobre terra catalana va consistir en 55 dies de lluita d’un poderós exèrcit al servei de Franco contra unes restes republicanes delmades, en un seguit de combats de més o menys intensitat que anomenem retirada o desbandada. L’any següent el considerat exèrcit més poderós del món, França, queia en 40 dies davant de les tropes alemanyes. A França el període és àmpliament investigat i historiat.
Les Brigades Internacionals, aquells voluntaris d’arreu del món que vingueren a Espanya a lluitar per la República, van ser retirades del front el 1938, en plena batalla de l’Ebre, en un intent desesperat de la República per tal de convertir la guerra en un afer domèstic sense la participació de potències estrangeres. Aquests voluntaris van acabar concentrats a diferents poblacions catalanes i de la zona de Llevant, a l’espera de ser repatriats. A partir de la repatriació hi van haver tres situacions diferents: els ferits; els que podrien tornar als seus països sense excessius problemes i els que els seus països els havien llevat la nacionalitat o senzillament eren països feixistes on serien detinguts, torturats i morts o, en el millor dels casos, empresonats. Es tractava dels brigadistes alemanys, austríacs, hongaresos, balcànics, italians, etc. Aquests van romandre inactius en els denominats centres d’acantonament, esperant i veient com la República agonitzava sense poder fer res. El cert és que si la derrota es consumava, ells quedarien sense terra on viure. Dins de la seva realitat, no els quedava més resposta que lluitar o morir.
El 25 de gener de 1939 —simultàniament a tot el que hem explicat fins aquí— es produeix un fet de rellevància històrica: el reagrupament de les Brigades Internacionals a la Garriga, un esdeveniment que ha estat esborrat de la història, o potser s’ha considerat irrellevant, perquè no s’ha considerat que aquestes tropes tinguessin algun combat o algun tipus de transcendència dins de la retirada republicana. Res més allunyat de la realitat. Feia dies que Luigi Gallo (Longo) treballava amb el fet de reagrupar els internacionals per la defensa de Barcelona. El dia 21 havia arribat des de València un vaixell carregat de combatents internacionals procedents de la zona central (129a brigada), molts dels quals volien ser repatriats, malgrat que d’altres s’afegirien a la pretesa defensa.
El mateix dia 25, Gallo envia una carta al general Modesto, cap de l’Exèrcit de l’Ebre, comunicant-li que disposa d’un nombre de soldats internacionals que ja han arribat al lloc de concentració, la Garriga, per tal de recompondre la mítica 35a divisió republicana i participar en les operacions militars. En aquelles frenètiques jornades els trens procedents dels centres d’acantonament del Ripollès i d’Osona descarregaven les tropes a l’estació de la població. Des del centre d’intendència de Vic arribaven els uniformes i els queviures per tal de nodrir i avituallar els combatents.
Malauradament per a les intencions del contingent d’internacionals, l’Estat Major republicà va considerar Barcelona una ciutat indefensable i va proposar una retirada ordenada que va ser impossible d’executar, produint-se una gran desbandada a la zona del Maresme. La 35a divisió, que en aquells moments era una unitat espanyola, era l’única unitat bona que podia oposar-se a l’embranzida de la divisió italiana Littorio del CTV (Corpo Truppe Volontarie). La idea d’utilitzar els soldats internacionals per frenar l’avançada enemiga pren cos i s’accelera, perquè els generals republicans veuen clarament que no tenen res per oposar a l’avançada lliure de l’enemic per les comarques barcelonines. Ràpidament reforçada amb soldats internacionals va ser enviada a la zona d’Arenys el dia 27, on va ser capaç d’alentir el front durant tres dies. A la zona de la Garriga la resta de soldats internacionals es van constituir en la 44a divisió que, per la mateixa pressió del front, va entrar en combat a la zona de les Franqueses-Caldes de Montbui, protagonitzant durs combats en els quals va perdre la vida el seu comissari Ernst Blank.
El dia 29 de gener la penetració de les tropes italianes de la divisió Fletxes Verdes en direcció a Hostalric genera una ordre de replegament. Aquesta comportarà la retirada a segona línia dels internacionals de la 44a divisió a la zona d’Arbúcies i la progressiva de la 35a per tal de crear una nova potent unitat internacional. La coneixença per part dels italians del CTV del fet que la Garriga és centre de concentració de tropes internacionals els fa sol·licitar a la seva força aèria, l’aviació legionària peninsular, que es faci un bombardeig sobre la població de la Garriga. El bombardeig per deu avions Savoia S79 no ocasionarà baixes als soldats internacionals però sí la mort de 15 civils i nombroses destruccions al poble. L’estació ensorrada serà una de les imatges icòniques d’aquella destrucció. El dia 30 la pressió al Maresme fa recular les tropes republicanes més enllà del riu Tordera i les de la Garriga comencen la seva evacuació pel sud i nord del Montseny. El dia 31, amb la pèrdua de Collsuspina, l’evacuació pren un caire desesperat.
El dia 2 de febrer, una brigada de la 44a divisió lluita amb èxit a Riudarenes on els italians feixistes del CTV, noten una forta resistència, tot creixent la seva preocupació. Certament, les unitats italianes feixistes havien tingut molt poques baixes des de l’inici de la batalla per Catalunya fins a la topada al Montalt, a Arenys i ara, de sobte trobaven un os dur de rosegar. La nit del 2 al 3 la 35a divisió combat amb força per Llagostera, que perdran a primeres hores del dia 3. Mussolini, per la duresa dels combats, ascendirà de grau el general Gambara, cap del CTV, i el general Bitossi, cap de la divisió Littorio, la que encapçala els combats vers els internacionals de la 35a.
El dia 3 serà el dia de la gran i darrera batalla per Catalunya. Els republicans concentraran totes les seves tropes internacionals a Cassà de la Selva. La 44a divisió és dissolta i en el seu lloc es crea una única 35a divisió internacional sota el nom de 35ª División fuerzas intrenacionales reserva del Ejército del Ebro, que serà reforçada amb l’escassa artilleria disponible i un petit grup de blindats. La seva tasca serà, teòricament, la defensa de Girona. La real, tornar a alentir l’embranzida enemiga per tal de fer una evacuació ordenada dels mitjans, que potser podran ser emprats en continuar la guerra a Madrid o Albacete. La dura batalla comença a trenc d’alba. En el transcurs del dia, l’artilleria italiana llançarà més de dos mil obusos, la qual cosa ens dona una idea del xoc. La maniobra per conquerir Cassà serà costosa per les tropes feixistes utilitzant intensament els seus millors soldats professionals. Les baixes per les dues parts seran nombroses i també els ferits i, a tots aquests haurem d’afegir els morts civils. La batalla finirà a les set de la tarda, amb la conquesta de Cassà i el camí lliure per assolir la ciutat de Girona que caurà l’endemà. D’entre els ferits, el general Bitossi qui haurà rebut una ràfega de metralladora, en marxar al davant per encoratjar les seves tropes que, a primera hora de la tarda, no podien avançar per la pressió internacional.
El dia 4 els internacionals seguiran entorpint l’avenç però ja de forma espontània, no coordinada. El mateix general italià Gambara, conclou que la defensa republicana ha estat una línia de defensa forta i organitzada, no pas una escaramussa, i demanarà que no es doni cap més oportunitat. La darrera batalla és la dels internacionals i, curiosament la d’una 35a divisió plenament internacional que haurà durat un dia: el del seu veritable epitafi.
Davant d’aquests fets, el que va passar a la Garriga aquell 25 de gener no es pot considerar en cap cas res anecdòtic.
David Gesalí Barrera (Barcelona, 1964) és llicenciat en Història per la UAB i màster en didàctica de les ciències socials i patrimoni per la UB. Pertany al Grup de Recerca Consolidat de la Universitat de Barcelona (SGR 945) DIDPATRI, investigador de l’ADAR i del SHYCEA, és especialista en història de l’aviació i guerra d’Espanya, tema sobre el qual té publicats més d’una dotzena de llibres i nombrosos articles.
David Íñiguez Gracia (Barcelona, 1971) és professor a la Facultat d’Educació i investigador de la Universitat de Barcelona, és Doctor en Didàctica de les Ciències Socials i Patrimoni i premi Extraordinari de la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (2010). Pertany al Grup de Recerca Consolidat de la Universitat de Barcelona (SGR 945) DIDPATRI, Didàctica del Patrimoni i és autor i coautor de més d’una quinzena de llibres sobre la Guerra d’Espanya.
Ambdós autors són col·laboradors habituals i junts han participat en nombroses conferències i espais de divulgació. En l’àmbit museogràfic i patrimonial han participat en la redacció i execució de diversos projectes i intervencions museogràfiques, com la museïtzació del refugi antiaeri de l’estació a la Garriga, el camp d’aviació de Rosanes o el de la Sénia, a més del Centre d’Interpretació de l’Aviació Republicana i la Guerra Aèria, CIARGA a Santa Margarida i els Monjos.
EL PROCÉS DE TREBALL
Aquesta intervenció sobre el pas de les Brigades Internacionals per la Garriga és molt singular i molt especial pel nostre projecte, ja que és una d’aquelles que no ha estat un encàrrec, sinó una proposta que hem llançat des de Murs de Bitàcola, com en moltes altres poblacions, amb la voluntat de començar a tirar endavant el projecte específic Brigadistes. L’acollida de l’Ajuntament ha estat fantàstica: hem estat acompanyats en tot moment per l’Enric, el tècnic de patrimoni, fet que ens ha permès conèixer un episodi tan impressionant com el que en David Gesalí i en Davíd Íñiguez han exposat en el seu article.
Pel que fa a la part tècnica i executiva del projecte i del mural, ha estat molt especial, ja que ens hem trobat amb diferents reptes que hem hagut d’encarar. El primer han estat les dimensions i característiques de la paret, que era llarga, però molt baixa, amb alguns trams de totxos d’un metre i mig. Això ens ha portat a utilitzar els pinzells (pintura plàstica) en lloc d’esprais, com ens és habitual, per una qüestió de capacitat de precisió i de detalls, i també perquè el format molt apaïsat del mural ens demanava fer moltes imatges que requerien una gran quantitat de detalls. És per això que hem recorregut als pinzells, tot i que la textura de la paret ens ha dificultat arribar a un gran nivell de detall. Malgrat tot, ens n’hem sortit i estem contents del resultat.
L’altre repte que hem enfrontat ha estat com explicar tota la importància de la Garriga dins de la Guerra Civil i, especialment, en aquest últim episodi tan especial de reunificació de les Brigades Internacionals, així com del bombardeig. A l’hora d’explicar aquests episodis, el desafiament ha estat que no disposàvem de cap fotografia que documentés aquests moments històrics, excepte la de l’estació de tren bombardejada. Per resoldre-ho, hem optat per permetre’ns la llicència d’agafar fotografies que il·lustressin d’alguna manera aquests episodis encara que no haguessin estat estrictament realitzades ni al camp d’aviació de la Garriga ni mostressin les infermeres que van estar treballant a l’Hospital de la Garriga ni tampoc la imatge del tren correspon amb la d’aquell moment en què arribaven els brigadistes a la Garriga disposats a mantenir una línia de defensa contra el feixisme.
Com que hem tingut la sort de comptar amb l’assessorament del David Gesalí, hem mirat d’agafar imatges que, malgrat no ser estrictament d’aquests episodis, no incorreguessin en cap incoherència. Així, la imatge del camp d’aviació la vam canviar perquè, en la primera, l’avió que hi apareixia no era com els que es podia trobar a l’aeroport de la base aèria de la Garriga. El mateix ha succeït amb la imatge de les infermeres: una fotografia d’un grup d’infermeres davant d’una ambulància cedida pel poble canadenc a la República Espanyola. Vam optar per treure les inscripcions que contenia inicialment perquè no estàvem segurs que una ambulància d’aquestes característiques hagués circulat mai per la Garriga. Entenem que això és una llicència artística amb la finalitat de posar al carrer tota aquesta informació.
ini
