Un article de Miguel A. Fernández
La il·lustració del miner amb el cartutx de dinamita a la mà dreta, el fusell a l’espatlla i la gorra amb les sigles UHP (Unió de Germans Proletaris) és segurament la més icònica de les relacionades amb la revolució d’octubre del 1934; i avui continua sent reinterpretada i homenatjada de manera incansable. L’autor és Tomás (Jaime Tomás García), dibuixant que provenia del món de la historieta i havia publicat els seus primers treballs a la revista valenciana KKO, encara que seria a Pocholo on destacaria amb una pionera sèrie de ciència-ficció al còmic: “L’univers en guerra”. Precisament en una altra guerra, ja més terrenal, faria aquest cartell d’homenatge a la revolució d’octubre a Astúries per a Socors Roig, organisme instaurat a Espanya el 1926, però l’expansió del qual coincidiria precisament amb la revolució d’Astúries..
Socors Roig Internacional, organisme auxiliar de la III Internacional, havia nascut amb l’objectiu de dur a terme accions solidàries d’utilitat social, cultural i humanitària, però també, en paraules de Zinoviev, de ser “una baula a la cadena del moviment proletari internacional”. L’organisme aviat serà acusat de servir exclusivament a la propaganda comunista, i després dels “fets de maig” a Barcelona el 1937, el moment de més tensió entre forces antifeixistes durant la guerra civil, farà que, en paral·lel, es creï la SIA, Solidaritat Internacional Antifeixista, amb l’objectiu d’assegurar ajuda humanitària material i financera als llibertaris i les seves famílies, i malgrat el compromís de mantenir una independència política, reforçar el posicionament i el discurs anarquista.
Però una mica abans d’aquestes disputes caïnites, en bona part alimentades pel revifament estalinista, els treballadors asturians han buscat donar forma a la unitat d’acció del proletariat sota les sigles UHP, amb la Federació Socialista Asturiana, la UGT, la Confederació Regional del Treball d’Astúries, Lleó i Palència de CNT, el Bloc Obrer i Camperol i l’Esquerra Comunista unint esforços a la revolució (el llavors minoritari PCE, reticent en un primer moment a l’Aliança, seria admès més tard en ella). El crit d’“Uníos, hermanos proletarios” donava forma així a una Aliança Obrera basada en la independència de classe i establint un poder local en què coexistiran, sense dramatisme, concepcions suposadament antagòniques del model de societat.
La vaga general revolucionària convocada l’octubre del 1934 davant l’ascens de les dretes republicanes -algunes pràcticament feixistes- fracassaria a la resta d’Espanya, però a Astúries i al nord de Lleó la convocatòria es transformaria aviat en una insurrecció armada que arribaria a controlar parts importants del territori, instaurant l’anomenada Comuna Asturiana, dirigida per un Comitè Revolucionari que integrava socialistes, comunistes i anarquistes, i que, malgrat el breu de l’experiència —dues setmanes escasses— i l’acotat de la seva extensió geogràfica, deixarà un sediment profund en la memòria col·lectiva del moviment obrer… que buscarà repetir l’experiència en futures oportunitats.
“Les parets són la impremta dels pobles” escriuria Rodolfo Walsh, el periodista i escriptor argentí desaparegut per la dictadura. I precisament Roc BlackBlock utilitza façanes i parets com a llenç personal amb què rescatar de l’oblit episodis de la memòria col·lectiva, obrera i popular. A Tomàs —mort prematurament el 1941 a l’edat de 29 anys— no se’l coneixen altres cartells. Ara la icònica imatge creada per a Socors Roig, adorna la façana de la Casa Sindical de Gijón component un fil que enllaça les lluites obreres del present amb aquelles del passat, els ressons del qual ressonen noranta anys després.
Miguel A. Fernández ha venut la seva força de treball a mitjans com MARCA o ABC, on ha exercit d’home orquestra: periodista, dissenyador, infografista… compaginant-ho amb la seva tasca militant i sindical a CNT. Del 2004 al 2007 va ser director de la CNT, diari confederal d’àmbit estatal. Des de fa 13 anys forma part de l’equip de la Fundació Anselmo Lorenzo, de qui vola ocasionalment per publicar col·laboracions en mitjans alternatius com La Marea o El Salto.
EL PROCÉS DE TREBALL
Amb el projecte sobre Ramon Vila Capdevila i els maquis dut a terme a Berga i, posteriorment, amb el mural en commemoració del 50è aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, va començar a prendre forma la idea de fer un projecte específic -emmarcat en el projecte de Murs de Bitàcola- amb el nom Sense Estats, amb l’objectiu de recuperar la memòria anarquista arreu del territori i, d’alguna manera, pintar un nou món als nostres murs. Per dur a terme aquesta idea, vam començar a cercar espais on dur-ho a terme, així com col·lectius amb qui establir aliances, i amb aquesta idea vam elaborar un petit dossier de presentació del projecte que vam difondre entre diversos col·lectius, ateneus, sindicats… Entre aquests s’hi trobava la Fundació d’Estudis Llibertaris Anselmo Lorenzo i va ser Sònia Turón, presidenta de la fundació, qui ens suggerí fer un mural per commemorar el 90è aniversari de la Revolució d’Octubre, una idea a què de seguida ens vam aferrar. Donada la idoneïtat de la data, ens vam posar a fer gestions i moure contactes per trobar algun mur on poder dur a terme l’execució d’un mural i va ser així com finalment vam establir contacte amb la CNT de La Felguera.
Després d’algunes gestions amb l’Ajuntament del poble vam veure que la proposta no podia tirar endavant, però des de La Felguera ens van aconsellar dur la proposta a la CNT de Xixón, i així és com vam acabar parlant amb ells. La idea inicial va ser realitzar el mural en una paret a peu de carrer a la Casa del Pueblo, una paret de tres metres d’alçada. Durant les converses on comencem a organitzar el projecte, sorgeix la proposta -una mica esbojarrada- de pintar no la paret inferior, sinó tota la façana de l’edifici. Malgrat que era una idea molt ambiciosa per la total manca de finançament amb què comptàvem, la possibilitat de pintar un mur gran i amb molta visibilitat ens va resultar una idea molt estimulant, i vam decidir que -posades a creuar mitja península- volíem fer un projecte potent com aquest. Així doncs, vam començar a estudiar les possibilitats per executar l’obra: d’una banda, es podia fer en grua o, d’altra banda, amb una plataforma penjant. Donat que l’edifici té uns 20 o 25 metres d’alçada, vam haver de descartar la primera opció per l’alt cost de lloguer que implicaria una grua d’aquestes característiques, així com el daltabaix d’haver de tallar el trànsit de la zona durant el temps d’execució del mural. Això ens deixava amb una única possibilitat, que molt poques vegades utilitzem, que és treballar penjat. És una opció que, en primer lloc, suposa un desplegament de recursos i de coneixements dels quals nosaltres no disposem, encara per sort sí que disposem de contactes de gent que se’n podia fer càrrec. En segon lloc, també porta implícit un desgast físic bastant important i superior a l’elaboració d’un mural en altres condicions. Però, de nou, en posar-ho a la balança vam decidir persistir en el projecte.
Vam parlar amb l’Isaac, un company especialista en treballs verticals, que es fa oferir a fer els ancoratges i tot el necessari de la instal·lació; i vam poder comptar també amb l’ajuda inestimable d’en Max, amb més de 25 anys d’experiència en treballs d’alçada, que es va implicar en el projecte supervisant tota la instal·lació, fent de control i de seguretat i gestionant qualsevol dificultat tècnica durant tots els dies d’execució de l’obra.
Com és evident, la tipologia del disseny es va veure totalment condicionada pels mitjans en què havíem de treballar, per la qual cosa ens va semblar que era una molt bona opció recrear un cartell de l’any 1937, donat que tenia una certa simplicitat a l’hora d’executar-lo i ens permetia treballar amb tirades verticals. És a dir, com que ens movíem amb cordes, el plantejament era quadricular el mural i anar fent la feina en files verticals de baix a dalt de la paret. Quan acabàvem una fila, desplaçàvem tot el sistema de cordes uns metres més enllà i fèiem una segona filera, i així successivament fins a completar tota l’amplada de la paret. Els recursos limitats també han condicionat que optéssim per mantenir el fons de la paret tal com estava en lloc de pintar-la amb un color pla. Pel que fa a la frase, per nosaltres era essencial que fos en asturià, i també ens hem decantat per una frase simple i curta per no condicionar el disseny excessivament.
Vam dedicar un primer dia a fer tota la instal·lació del sistema de seguretat i després hem estat 5 dies treballant en jornades de més de nou hores treballant penjats a la paret. Un gran condicionant ha estat el fet de no poder tirar enrere: és a dir, en el moment en què l’artista baixava uns metres ja no podia recular cap a dalt, ja que fer-ho implicava baixar completament fins al final de la paret, tornar a pujar fins a dalt de tot i descendir de nou fins al punt concret on s’haguessin de fer les correccions. És per això que s’ha minimitzat el disseny al màxim i s’ha intentat ser molt pràctic, limitant així els retocs només al retrat del personatge, i hem permès altres errors menors que hem cregut que no condicionaven el resultat final de l’obra. Diuen que amb els condicionants i l’adversitat s’aguditza l’enginy; i en aquest cas s’ha utilitzat molt d’enginy tant per marcar una estratègia de treball com per poder executar l’obra. Finalment, més que el virtuosisme pictòric, el que ha comptat ha estat la capacitat tècnica per resoldre els problemes amb una metodologia de treball molt adversa. Afortunadament, malgrat ser a Astúries, el temps sí que ens ha acompanyat i la meteorologia, que era un factor que ens preocupa enormement, no ens ha condicionat.
Donades les condicions de treball que ens han empès a escollir aquesta obra, el resultat ens satisfà prou per sentir-nos orgulloses d’haver dut a terme el projecte malgrat no tenir els recursos i fer-ho de forma totalment autònoma. Ha estat, d’alguna manera, una forma de ser coherents amb la filosofia anarquista de no dependre ni de subvencions de l’Estat ni de cap mena d’infraestructura externa que ens pogués condicionar els continguts. Paral·lelament, la casa sindical on hem pintat és un espai utilitzat per altres sindicats i ens ha alegrat poder comptar amb la complicitat de tots els col·lectius de l’edifici per dur a terme aquest projecte.
