Ramon Vila Capdevila

Berga, Barcelona, 2024
CONTEXT HISTÒRIC

Un article de Pep Cara.

Els fets del Molí de la Bassa

La nit de dijous 10 a divendres 11 de novembre de 1949 la Guàrdia Civil va anar detenint dones i homes de l’alt Llobregat (comarques del Berguedà i el Bages), en especial a Berga i els seus voltants, fins a 27. El motiu era acabar amb la guerrilla anarquista deixant-la sense base, eliminant els enllaços, els col·laboradors; en definitiva, la xarxa de suport als grups de Marcel·lí Massana i del Ramon Vila Capdevila. El règim volia acabar amb l’única resistència que hi havia: els militants anarquistes que havien protagonitzat la revolució social i la guerra del 36 i que no s’havien rendit.

Es diu que hi va haver delacions, que la tasca d’alguns col·laboradors era massa coneguda o que el detonant fou l’intent d’atracament a l’empresa que explotava les mines per part del grup del Massana. Sigui com sigui la detenció de Manuel Sabaté i els seus interrogatoris van marcar el que seria la gran caiguda del 1949 a l’alt Llobregat. El 1949 és la data clau en la desfeta de la major part dels grups anarquistes que lluitaven contra el franquisme, tant a Barcelona, com al Bages i el Berguedà. 

Joan Canudas del Molí de la Bassa protagonitzava la ignomínia en fer capturar i conduir de nou a la Caserna de la Guàrdia Civil —a la plaça de les Fonts— a Josep Bertobillo que havia fugit de la caserna per darrere. 

Divendres, dissabte i diumenge d’interrogatoris i tortures. Dilluns 14 de novembre a les set del matí portaven tres dels detinguts a Vilada. Eren Joan Vilella, «el Moreno», pagès de Santa Eugínia, Josep Puertas, «el Chato», treballador de Fígols i Josep Bertobillo miner de Fígols. Prop del pont de Vilada se’ls aplicava la «llei de fugues». 

A Sallent el matí del dia 11 la Guàrdia Civil deté els germans Guitó simplement pel fet de ser oncles de Marcel·lí Massana. Els porten a la Caserna de Berga on seran torturats. El dia 16 al matí són conduïts a Balsareny on la Guàrdia Civil els assassinarà per mitjà de la llei de fugues. Ells vivien al Mas Rocaus i havien acollit al Massana no com a base guerrillera, que no ho era, sinó en una ocasió que ell Marcel·lí va voler visitar els seus oncles.  

L’any 1951 Joan Canudas del Molí de la Bassa se salvaria de la venjança que el grup de Ramon Vila es proposava dur a terme. Després dels assassinats del 1949 la comarcal de l’Alt Llobregat de la CNT va decidir que calia actuar, respondre en aquests assassinats de la Guàrdia Civil. Ramon Vila Capdevila estava disposat. Ramon va entrar amb un grup l’octubre de 1951 amb un grup d’acció amb diversos objectius de sabotatge i una venjança cap a Joan Canudas. Tanmateix, un cop al Berguedà del grup se separarà Martí Mascort, un company de Llagostera que va ser detingut a Martorell de la Selva. Martí va declarar les accions fetes i per fer del grup de Ramon Vila, indicant que una de les accions era l’assassinat de Joan Canudas com a venjança pels fets del 1949. Quan el grup de Ramon va apropar-se al Molí de la Bassa a Berga armats i amb explosius, van ser rebuts a trets. Van haver de retirar-se. 

Aquesta salvatjada franquista va comptar amb el silenci còmplice de gran part de la societat. I després del silenci imposat, amb la restauració monàrquica de 1975 la cosa no canviarà. A partir de 1998 i malgrat les institucions, el record públic s’activarà a partir de la tasca de col·lectius anarquistes de Berga amb la Marxa Homenatge als Maquis. Avui, el 2024, el mural del Roc BlackBlock sobre el Molí de la Bassa ens recorda aquells fets i assenyala botxins i resistents. 

Biografia de Ramon Vila Capdevila

Ramon Vila va néixer al poble de Peguera, a la comarca del Berguedà, l’1 d’abril de 1908. Els seus companys li deien, entre altres sobrenoms, Passos llargs, pel ritme que tenia quan caminava, però és més conegut per Caracremada, sobrenom que li va posar la policia franquista per les cicatrius que tenia a la cara, produïdes en un incendi a casa seva quan era molt jove i on va morir la seva mare.

Vila va participar en la vaga revolucionària de l’Alt Llobregat de 1932, i en la subsegüent repressió va ser empresonat a Manresa. En el període comprès entre la seva posada en llibertat i l’inici de la Guerra Civil el 1936, Vila va canviar sovint de residència i va participar en múltiples lluites socials. Va estar a Barcelona i a València, on va participar en diversos atracaments i va anar a parar a la presó.

En esclatar la revolució social, Ramon Vila es va unir en un primer moment a la mítica Columna de Ferro. En militaritzar-se les columnes torna a Berga i allà s’incorpora a la 153 Brigada Mixta (antiga Columna Terra i Llibertat) amb els companys de Berga. Posteriorment, a la fi de la guerra va ocupar el càrrec de delegat de subministraments a les mines de Fígols.

Després de la victòria franquista el 1939, Vila va creuar la frontera francesa i va ser internat al camp de Sant Cebrià i després a Argelers. L’any següent, però, Vila es va escapar i va tornar a Espanya. Va ser llavors quan va formar un grup de resistència que travessava els Pirineus. Va ser detingut pels alemanys, empresonat i posteriorment enviat a fer treballs forçats a una mina de bauxita. També d’aquí, al cap d’un temps, es va escapar i es va incorporar a la resistència francesa de la zona de Limoges, al réseau Menessier. Poc després entra als Franc-Tireurs et Partisans i després a l’Armée Secrète. Ramon Vila en va ser el tècnic d’operacions. Va començar amb divuit homes i va acabar dirigint-ne dos-cents, la majoria llibertaris espanyols. És recordat per les seves accions amb explosius i per evitar la violència amb els enemics capturats. Va volar un tren amb soldats de la tercera divisió Panzer SS Das Reich i, com a represàlia, les SS van matar tota la població, més de sis-centes persones, d’Oradur-Sur-Glane. La resposta va ser l’extermini de la Das Reich responsable de l’acció per part dels homes d’en Ramon. Encara s’incorporà a un nou batalló, el Llibertat, també d’anarquistes espanyols, amb els quals va lluitar contra els darrers reductes nazis.

Acabada la Segona Guerra Mundial, va començar a operar amb els grups d’acció anarquistes a Catalunya, principalment com a guia i també de caixer al grup de Massana. Va actuar sobretot al Bages i al Berguedà. A partir dels anys cinquanta actuarà gairebé sol o amb un o dos companys. De caràcter incansable, era difícil seguir el seu ritme caminant entre les muntanyes. Va causar grans problemes al règim fent explotar les torres elèctriques que trobava per les rutes que ell transitava. Finalment, va ser assassinat en una emboscada de la guàrdia civil prop de la masia de la Creu del Perelló, la nit del 7 d’agost de 1963.

Vila va ser enterrat a l’exterior del cementiri de Castellnou de Bages. Un homenatge a Sallent el 1978, prohibit al darrer moment, va ser el primer dels actes en record seu. El 1998, amb el naixement de la Marxa-Homenatge als Maquis, la seva memòria es tornaria a reivindicar amb diferents accions. Durant la restauració del cementiri de Castellnou del Bages, el juliol del 2000, se’n va modificar l’estructura per permetre que la tomba de Ramon Vila estigués integrada dins del cementiri i s’hi va col·locar una placa.

Biografia de Marcel·lí Massana

Marcel·lí Massana va néixer a Berga el 1918, al carrer de Mossèn Huch. 

Fill de Marcel·lí i Concepció, era el menor de tres germans. Va quedar orfe de mare al cap de pocs dies de néixer, i quan tenia 5 anys va perdre el seu pare, que va morir en un accident laboral. En aquests primers anys de vida, ocupa el lloc de la seva mare la seva nodrissa, Filomena Solé, per a qui sempre va conservar un gran afecte. Dels 7 als 13 anys es va criar sota la tutela del seu oncle Joan Massana, sacerdot a Solsona, que el va ingressar a l’escola clerical La Salle. Més endavant s’instal·là a la Masia Rocaus, a Sallent, amb el seu oncle Miguel Guito, a qui ajudava treballant com a aprenent d’esmolador. Als 14 anys va entrar a treballar a la fàbrica de Can Rodergas, a Berga, i després a Cal Pixaví. Més tard s’afilià a la CNT.

En esclatar la Guerra Civil Espanyola va participar activament en el procés revolucionari que va iniciar-se. A l’agost s’enrolaria a la columna Terra i Llibertat, que va combatre en el front de Madrid. Va tornar a Berga i més tard s’incorporà a la columna Carot i Castan del front d’Aragó, on va ascendir a tinent de l’Exèrcit Popular de la República el 1938.

Acabada la guerra van condemnar-lo a 15 anys de presó, i va estar a Barcelona i Madrid. El 1943 obté la condicional i al cap d’uns mesos decideix desaparèixer i, naturalment, no es presenta quan el criden a files. Tornarà a la comarca, on va treballar al bosc i va fer de contrabandista.  

 

El 1945 Massana creuava la frontera. Era el primer viatge d’acció antifranquista i formava part d’un grup de vuit homes. Van «donar un cop» econòmic a l’església d’Espinalbet, amb sermó del Marcel·lí inclòs abans de «passar el platet». A partir d’aquesta acció, les entrades a territori espanyol des de França es van repetir durant anys, fins al 1950. Expropiacions, sabotatges, accions d’escarment i revenja, segrestos, entrada de materials diversos per als companys de l’interior, o treure gent amenaçada cap a França, van ser algunes de les accions realitzades pel seu grup. Massana va esdevenir un mite a les comarques del Bages i el Berguedà, zones on va actuar principalment. Va ser un grup ben organitzat i segur. Són coneguts els segrestos de Can Flaquer (Pont de Vilomara) o de Cal Jaques (Espinalbet), els atracaments a la fàbrica Sanglas de la Plana o el fallit cop a les mines de Fígols. També van ser importants la voladura del tub dels Carburos i el fet de portar Josep Peirats —secretari de la CNT de l’exili— a Berga a reunir-se amb els delegats de la CNT de l’interior, vinguts de Barcelona. Una de les accions més importants va ser la voladura de quasi un quilòmetre de via de tren i d’algunes torres elèctriques a Terrassa. En parlar de Massana també ens venen al cap les anècdotes humorístiques que va protagonitzar, com ara deixar pagat un cafè al capità de la Guàrdia Civil en un bar de Berga i dedicar-li a ràdio Andorra l’Espérame en el cielo de Machín, o la carta burlesca a la vídua berguedana d’un guàrdia civil que va matar en defensa pròpia a Cal Casasaies, al Pont de Vilomara.

 No podem parlar de Massana, ni dels maquis, sense parlar de les grans caigudes de 1949, tant a Barcelona com al Bages i al Berguedà. En aquestes darreres comarques van detenir més de trenta persones, moltes de les quals van ser empresonades durant mesos. Tres amics i col·laboradors de Massana van ser assassinats: Josep Puertas, Josep Bertobillo i Joan Vilella.

L’estiu de 1950, Massana va efectuar l’última incursió a Espanya, i poc després va abandonar la lluita armada quan els comitès de la CNT a l’exili van voler abandonar la lluita guerrillera. A més, va coincidir que va ser jutjat a França i que el govern franquista va reclamar la seva extradició. Gràcies a les gestions del seu amic i company Josep Ester i a la pressió de l’exili anarquista l’extradició es va evitar.

 

El 1979 va editar-se una biografia seva «autoritzada» escrita per Josep Maria Reguant. Va tornar a Catalunya i a Berga amb el llibre, i va fer presentacions arreu. Va afiliar-se al Sindicat del Metall de Barcelona de la CNT i va tornar a França, on va morir el 1981. Està enterrat al cementiri del poble de Les Bordes-sur-Lez (Ariège).

J. Cara Rincón és nascut a Berga el 1976, fill de treballadors del tèxtil. És historiador i antropòleg. Des de 1997 milita a projectes llibertaris. Forma part del Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, de l’Ateneu Columna Terra i Llibertat i des de 2017 prioritza la militància a la CGT del Berguedà. Assalariat a Educació.

Bibliografia:

REGUANT, JOSÉ MARIA. Marcelino Massana ¿Terrorismo o resistencia? Barcelona: Dopesa, 1979.

CLARA, JOSEP. Ramon Vila, Caracremada el darrer maqui català. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2002.

CLARA, JOSEP. Marcel·li Massana, l’home més buscat. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 2005.

FLORES, PEDRO. Apoteosis de la acción. Ramon Vila Capdevila. Caracas: Monografia de Ruta núm. 40, 1980.

BUSQUETS, JOAN. El Senzill. Guerrilla i presó d’un maquis. Berga: Centre d’Estudis Josep Ester Borràs, 2011.

SERRA FONTELLES, JAUME. L’ombra del maquis. Solsona: Solsona Comunicacions, 2001.

EL PROCÉS DE TREBALL

El febrer del 2023, després de mirar de dur a terme alguns projectes de manera infructuosa, vam fer una crida a través de les xarxes socials (especialment Twitter) per buscar noves vies i recursos per aconseguir-ho.  En la crida que vam fer proposàvem a col·lectius, entitats i organitzacions d’arreu del territori que tinguessin ganes i possibilitats de trobar parets on dur a terme intervencions al voltant de la història dels maquis unir esforços. Consideràvem que aquest era un tema que difícilment ens arribaria com encàrrec professional formal de les institucions. Proposàvem aliar-nos per dur a terme aquestes intervencions. Van ser diversos grups, col·lectius i ateneu els que van respondre, entre ells el Centre d’Estudis Josep Ester Borràs de Berga i l’Ateneu Llibertari.

El procés i la cerca de les parets ha sigut llarg, alguns dels col·lectius que han estat buscant parets de manera intensa no se n’han sortit. Finalment, des de Berga va sortir aquest mur que complia molts requisits. Com era un projecte que no tenia recursos ni finançament s’ha hagut d’anar endarrerint per encaixar-lo dins de l’agenda i també donar un temps a què les iniciatives d’autogestió (com la venda de làmines) donés els seus fruits.

Quan vam veure la paret de seguida vam trobar que era un espai molt singular i especial: en lloc d’un sol mur ens trobem diversos murs, parets corbes amb escales, amb  entrants i sortints…  en definitiva un espai molt interessant però al mateix temps molt complicat per treballar-hi. Per altra banda, la informació que ens facilità en Pep Cara ens resultà un altre punt a favor d’aquella ubicació: el mur és just davant l’escenari d’un dels episodis de Ramon Vila Capdevila,

L’amplada de la vorera, la inclinació del carrer i diversos aspectes més feien impossible treballar amb grua, donat que l’alçada no era excessivament alta i disposàvem de pocs recursos econòmics, van decidir treballar amb una petita bastida i una escala de mà. Aquesta intervenció, per tant, ha estat força condicionada pels recursos tècnics, amb més mitjans potser s’hauria fet una proposta gràfica diferent. Així doncs, el disseny fou un equilibri entre una execució tècnicament viable i que alhora permetés plantejar tots els continguts. 

Mirant d’aprofitar les particularitats de la zona, no disposar d’una paret continua sinó de tot un espai transitable, amb diferents parets i múltiples punts de vista, vam anar configurant el que finalment ha sigut una seqüència narrativa sobre la temàtica. 

Consideràvem important fer en una de les parets el retrat, donar-li protagonisme a la imatge més coneguda de Ramon Vila Capdevila. 

En un altre mur  ens semblà oportú descriure, de manera genèrica, l’activitat dels maquis a Catalunya i de Ramon Vila Capdevila en concret, és a dir les accions armades per tal de desestabilitzar el Règim, com la col·locació d’explosius a les torres d’alta tensió. La imatge pintada no reprodueix cap fotografia, és una il·lustració d’aquesta activitat guerrillera.

 

Per la paret frontal i central el contingut estava clar. El mur queda just davant del molí (o més aviat, el que en queda) on succeí l’episodi destacat de Ramon Vila Capdevila i, per tant, això és el que vam mirar d’il·lustrar. Després d’una cerca intensiva de fotografies vam optar per reproduir (amb algunes adaptacions) una imatge que bé podia ser una recreació dels fets que succeïren. 

Per l’últim mur, ens va semblar que era interessant incidir en espais de Berga o propers que haguessin estat escenaris dels maquis, reforçant així la voluntat del projecte murs de bitàcola de pintar els episodis de la memòria als llocs on han passat. Amb aquest objectiu i l’assessorament de Pep Cara, vam optar per reproduir una masia que fou  base guerrillera, un dels espais on els maquis trobaven refugi.

L’elecció de la gamma cromàtica ha sigut fruit, una vegada més, de no voler fer una intervenció molt disruptiva sinó que s’integrés visualment amb l’entorn, però també condicionada pel fet de no tenir finançament pel mural, ja que això ens portà usar el material que disposàvem d’altres intervencions.

More
articles