CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració de: Toni Cartes Reverté. Historiador i museòleg
L’any 1860 s’iniciava al Delta de l’Ebre el cultiu de l’arròs aprofitant part de la infraestructura construïda per a la creació del projecte de navegació de l’Ebre impulsat durant la dècada de 1850 per la Real Compañía de Canalización del Ebro.
Jules Carvallo, enginyer en cap de les obres del canal de navegació des de 1857 i fins a 1861, va veure clar que la navegació no seria un bon negoci per a l’empresa, però si va veure en la conversió al regadiu dels erms deltaics una oportunitat per a treure’n bons rendiments. La transformació de l’hemidelta dret es va allargar en el temps prop d’un segle, essent a la dècada de 1960 quan es dessequen i posen en producció les zones més allunyades dels nuclis urbans i aquelles que necessitaven major inversió de recursos. Així, les obres del canal i el posterior desenvolupament de tota una xarxa de canals de regadiu, a vegades impulsats per particulars a vegades per la mateixa empresa constructora del canal, van convertir-se en el principalment focus de creixement econòmic i demogràfic dels pobles situats a l’hemidelta dret, Amposta i la Ràpita principalment, i es troben en l’origen de l’aparició dels nuclis de Sant Jaume d’Enveja, els Muntells i Poblenou del Delta.
La transformació del terreny demandava una gran mà d’obra, principalment homes i animals per a obrir canals i séquies, curullar terrenys baixos inundables, dessecar i dessalar erms, obrir nous camins, entre altres. Totes aquestes transformacions es troben en la base del paisatge deltaic actual, en el que més del 80% de la superfície es dedica al monocultiu de l’arròs.
La temporada del cultiu de l’arròs s’inicia a mitjan mes d’abril: s’inunden els arrossars amb les aigües provinents del Canal de la Dreta de l’Ebre i a través de tot el teixit de canals secundaris del territori. En el mateix moment s’anivellen els camps. Aquesta acció abans es feia amb la taula d’entaular o la taula valenciana arrossegada per un animal de tir i el pagès muntat a sobre de la taula, mentre que actualment es fa amb tractors i un sistema làser que permet deixar la base de l’arrossar completament plana i a nivell.
Tradicionalment, al maig es rentava la terra, amb dos o tres centímetres d’aigua, i es passava la taula per netejar el terreny de males herbes i aplanar-lo, trencant, a més, els terrossos de terra. Tot seguit se sembrava la llavor de l’arròs, que prèviament havia estat tot un dia en remull en aigua. La sembra es feia, els primers anys, tirant les llavors directament al camp. Aquest sistema no donava els rendiments esperats, motiu pel qual es va passar a plantaors, durant el mes de març, en uns camps que reunien unes condicions especials (menys exposició al vent, millor anivellament, etc.), de tal manera que l’arròs germinava en aquests espais, des dels quals, a principis del mes de maig, es trasplantava als camps.
Aquest canvi de sistema en el moment de plantar, de directe a planter, va tenir lloc cap al 1890 i va ser vigent fins a la dècada del 1960.
Així, el mes de juny es tiraven els adobs a l’arròs, cosa que també feia aparèixer males herbes, com el mill, l’arròs salvatge i la llengua d’oca. Per aquest motiu, durant els mesos de juliol i agost calia fer llargues jornades per retirar manualment totes les males herbes dels arrossars. A inicis de setembre començava la sega, que durava tot el mes. L’arròs segat es col·locava en piles, a la base de les quals es posaven les tiges de l’arròs, mentre que les espigues es col·locaven allunyades de l’aigua perquè no es podrís el gra. En aquesta posició es deixaven durant dos o tres dies fins que estava prou sec. Tot seguit es trillava a les eres amb mules (després amb trilladores) i es ventava. Mentrestant, es treia l’aigua de l’arrossar i, un cop sec, ja el novembre, es llaurava la terra seca per tornar a començar el cicle el març vinent.
Les dones no prenien part en totes les tasques del cicle del cultiu de l’arròs, ja que algunes resultaven extremadament dures i, des d’una òptica patriarcal i d’una societat tradicional no eren concebudes com a feines de dones. Principalment, quedaven excloses d’anar a tirar el guano, de la sega i de traginar els sacs.
Era habitual veure dones durant la plantada de l’arròs, ja fora portant les garbes d’arròs als homes perquè les plantessin o plantant-les elles mateixes. Per a plantar es feien llargues files de 10 o 12 persones, unes al costat de les altres, paral·leles a un dels laterals de l’arrossar en què es treballava i, ajupits i caminant marxa enrere amb aigua a mitja cama, tots al ritme marcat pel tallador (el cap de colla), anaven clavant a terra els plançons que, normalment dones o nens, els feien arribar a un ritme constant perquè no haguessin d’aixecar-se i parar el ritme. Precisament les dones que apareixen en el mural estan participant en la plantada d’una finca, a cavall dels termes d’Amposta i la Ràpita, possiblement a la zona del Camí del Pas.
Una de les feines reservada gairebé en exclusiva a les dones era birbar, treure les males herbes del camp d’arròs, una feina que es feia durant els mesos d’estiu. Tantes eren les dones que s’hi dedicaven, sobretot a les tardes després d’haver deixat la casa enllestida, que a la brisa que bufa les tardes d’estiu se la coneix al territori com el ponent de les birbadores. Aquesta feina també es feia en colles principalment només de dones, però en les que no era estrany que hi haguera nens o homes joves.
Després de la sega, amb l’arròs ja a l’era, les dones també hi participaven amb la trilla (separació del gra de la tija), i el posterior solejat del gra perquè aquest s’assequés correctament abans de ser ensacat definitivament i emmagatzemat o portat el molí per al seu processat. En aquestes feines treballaven al costat dels homes, qui acostumaven a fer les feines de més força, essent les dones les encarregades d’omplir i portar cabassos als homes, que tiraven el gra per l’erer per a ventar-lo; o de passar el ramàs per a recollir tot el gra que quedava escampat.
La forma de vestir de les dones que feien feina a l’arròs resultava molt particular. A causa d’haver de treballar en una zona on no hi ha ombres i a fer-ho durant els mesos de més insolació, totes duien el cap tapat amb barrets de palla amb ales molt amples, o bé amb mocadors de colors clars nuats sota la barbeta.
Per protegir-se la part posterior del coll del sol portaven un mocador, també de colors clars i de cotó, o una toca vella subjectada amb una agulla de pit.
El cos el cobrien amb un gipó de cotó, de màniga llarga que s’arromangaven en moments de forta calor, però que els permetia protegir-se els braços del sol i dels insectes. De cintura cap avall duien calçons, també de cotó, llargs fins als turmells. A sobre la falda i el davantal, que durant les hores de feina l’arrossar acabava recollida i amb la part inferior de la falda subjectada a la cintura de la mateixa perquè no acabés xopa. Mentre eren dins de l’arrossar anaven descalces, ja que les espardenyes de sola d’espart es podrien si es banyaven i assecaven contínuament. Aquesta indumentària, especialment fins a la dècada de 1930, va captar molt l’atenció de folkloristes i viatgers, havent-se conservat un bon grapat de fotografies i descripcions que permeten copsar-la.
EL PROCÉS DE TREBALL
Pageses i pagesos es guanyen la ribera, de sol a sol, de la tardor a la primavera
Orígens és un acte cultural i festiu realitzat a Sant Carles de la Ràpita, que reivindica el passat més recent del poble. Després d’executar la primera obra, “les remendadores”, la perspectiva d’una segona intervenció generà molta atenció al poble. Molts veïns i veïnes van acudir a veure el primer mural, a comentar-lo i especular sobre quina seria la temàtica del segon. També foren molts grups escolars, de totes les franges d’edat, els que es van acostar a veure com es duia a terme una obra d’aquestes característiques i en alguns casos que coincidí que l’artista no estava enfilat, pogueren fer-li precs i preguntes.
La imatge representada en aquest segon mural és de dues dones duent a terme l’activitat de “birbar”, que és l’acció d’arrancar les males herbes. Així doncs les birbadores anaven passant pels arrossars del Delta amb les robes arremangades i netejaven els conreus de sol a sol. La fotografia original és de 1948, gairebé del mateix any que la de les remendadores. En aquella època, el poble de Sant Carles de la Ràpita tenia certes distàncies entre les famílies pescadores i les pageses, no hi havia gaire bones relacions i no es barrejaven.
A l’hora de projectar i escollir les imatges que inspirarien els dos murals hi ha hagut una voluntat transversal de reivindicar el paper de la dona. Tant en el món mariner com en la pagesia elles han desenvolupat tantes i tan importants tasques com els homes, però aquestes han estat invisibilitzades. Així mateix, les dones han hagut de compatibilitzar les seves responsabilitats laborals amb les tasques de la llar i les cures. Aquests murals volen ser un granet més de sorra aportat a la voluntat d’igualtat i reconeixement.
