Parc de memòria d’Olesa de Montserrat

Un dels reptes més importants va ser, per exemple, la impossibilitat de treballar amb fotografies, que és la nostra dinàmica de treball habitual. Aquesta obra no requeria que retratéssim uns episodis i esdeveniments concrets, sinó que parléssim de tota una etapa i fins i tot del concepte abstracte que és la memòria, i que a més ho féssim vinculat a un episodi tan sensible com són les morts de la guerra civil. Un altre dels reptes que ens va semblar especialment fort era el suport en què havíem d’intervenir, que era molt irregular. Això suposava un obstacle no només en l’àmbit tècnic -donat que és més senzill treballar en una paret llisa que en una plena d’imperfeccions- sinó també en l’àmbit conceptual i composicional. En aquest cas, la forma dels nínxols de la paret ja implicava una càrrega estètica, simbòlica, iconografia i conceptual molt forta i; per tant; era també un repte que requeria tot el nostre enginy i creativitat per veure com fèiem una simbiosi entre aquest element arquitectònic però també conceptual amb la resta del mural. L’últim gran repte, com ja hem avançat, era treballar amb una temàtica tan sensible com és la mort i, especialment, la mort d’aquelles persones que no ens han deixat com a fruit d’un procés natural de la vida, sinó com a víctimes d’un context i d’unes condicions tràgiques i dolorosos com els morts de la Guerra Civil. Entre aquests morts i mortes es compten tant els morts a la rereguarda republicana com els afusellats i executats pel bàndol colpista i enterrats en foses comunes.

A partir d’aquí, i amb aquests tres ingredients, vam començar a donar moltes voltes a com encarar aquest projecte, que teníem clar que requeria molta sensibilitat i molt tacte. Després de parlar amb l’Ajuntament, qui ens havia fet l’encàrrec, vam començar la nostra línia de treball explorant els elements que es relacionen amb la mort, la memòria i les absències, però mirant de defugir d’elements amb càrrega espiritual, religiosa o estrictament funeraris. Va ser un procés difícil, ja que una gran part de les iconografies associades a la mort tenen unes grans connotacions religioses i estan directament vinculades amb el cristianisme. Finalment, el fil a partir del qual vam començar a desenvolupar l’obra van ser les flors, donat que és un element recurrent en moltes cultures relacionat amb la mort. Tampoc volíem caure -encara que podia ser un recurs senzill- a representar senzillament flors de cementiri, donat que enteníem que estàvem realitzant la intervenció en un parc de memòria. Per tractar la temàtica de fons de l’obra no vam voler pintar només elements florals o flors de jardineria pensades per decorar una làpida, sinó la flor com a element de vida i de record.

Això ens va connectar amb la famosa frase “Van voler enterrar-nos, però no sabien que érem llavor” d’Ernesto Cardenal i vinculada a la lluita de l’exèrcit zapatista d’alliberament nacional. Així, finalment vam arribar a la conclusió que una forma interessant de treballar la memòria era utilitzar les flors en el seu estat natural, i representar flors ruderals -aquelles que surten als marges dels camins- per simbolitzar d’alguna manera tots els morts que encara avui dia segueixen enterrats a les cunetes del nostre territori en foses comunes no localitzades. Ens va semblar que aquesta era una forma que, sense defugir ni, per contra, edulcorar el contingut, n’era una representació poètica i que en certa manera agafava presència a l’espai públic d’una forma amable.

La nostra primera proposta va ser omplir tota la paret amb diversos tipus de flors silvestres i ruderals; però després de contrastar-ho amb la regidoria de memòria vam acabar considerant que aquesta proposta, malgrat que ens satisfeia molt en l’àmbit estètic, no tenia una càrrega de contingut que fos evident pels visitants del parc de la memòria; i per tant calia un vehicle que expliqués el perquè d’aquelles flors perquè no quedessin reduïdes a una imatge ornamental. Era important per nosaltres que la mateixa obra fos un element clar, inequívoc, explicatiu, pedagògic sobre el concepte de la memòria dels morts de la Guerra Civil.

Per tant, sense abandonar la idea de les plantes silvestres i ruderals, vam decidir aprofitar la llargada de la paret per representar una transició: començant per un escenari de guerra, totalment bombardejat, en el que de mica en mica començaven a brotar flors, fins que la segona meitat de la paret ja esdevenia un paisatge verd i florit, en el que d’alguna manera aquesta mort s’ha asserenat per un procés de recuperació de la memòria històrica. Quan vam dur a terme la intervenció, vam pintar, per tant, una meitat de la paret en colors grisos, blancs i negres, representant filats, runes, fum i destrucció

D’aquesta manera vam decidir que sense abandonar aquesta idea de les plantes silvestres i ruderals, una manera interessant era donar la llargada de la paret, començar a fer d’aquesta paret com un espai transitable en qui començant per un escenari de mort i destrucció, d’un escenari de mort, de la guerra, amb un escenari totalment bombardejat que agafava la meitat de la paret i mentre que l’altra meitat de la paret era un paisatge perd, florit, en el que d’alguna manera s’ha assentat tota aquesta mort i destrucció en un procés de política de memòria. Quan vam dur a terme la intervenció, vam fer-ho seguint aquesta proposta en què la meitat de la paret era tot un escenari gris, treballat amb blancs i negres, un escenari amb edificis derruïts, amb filats i concertines, amb fumeres, amb destrucció i l’altra part era tota verda, però quan ens vam trobar amb aquesta part acabada vam creure que era una paret molt agressiva i que, si bé no volíem rebaixar el nivell de continguts ni edulcorar un tema que no pot ser amable de cap de les maneres, sí que podíem reduir l’espai que ocupava en la paret sense que es perdés el missatge. En un acte gairebé performatiu del mateix missatge del mural, vam anar tapant de mica en mica tota aquella part que havíem pintat de gris i  de destrucció, fent rebrotar aquesta part de guerra i mort amb flors verdes fins que va quedar reduït a la primera part del mur, una quarta part del disseny inicial.

El procés va ser molt complex en l’àmbit tècnic, ja que la paret tenia moltes imperfeccions i irregularitats. Finalment, a l’obra s’afegia aprofitar els ninxos dobles per introduir elements literaris a la intervenció. La nostra primera proposta va ser escriure-hi versos i cites que fessin al·lusió a la memòria, al record, a la guerra, a la mort… Finalment, va ser la regidoria qui va liderar l’elecció dels continguts que calia incloure i malgrat ser un procés no exempt de discussions i debats sobre els diversos enfocaments, com a Murs de Bitàcola el nostre paper ha estat finalment posar-ho en mans de l’Ajuntament que és qui ens ha fet l’encàrrec. Ha estat un projecte carregat d’intensitat conceptual i ideològica, i un gran repte per nosaltres, que hem mirat d’encarar de la millor manera.