CONTEXT HISTÒRIC
Un article de Josep Pimentel, publicat a El setembre, publicació crítica, social i cultural.
(…) D’aquí a quatre hores, seràs només un nom.
El nom d’un mort flamant, reivindicable;
amb el que alguns polítics sense sang,
que es diuen esquerrans
i no han fet res per treure’t el dogal d’una mort certa,
se’n faran pantagruèlica venjança
per els seus bruts, hipòcrites brams d’ase.
D’aquí a quatre hores passaràs a ser l’incòmode record
per la consciència d’alguns
que han fet veure que lluitaven,
i que el primer cluc d’ull que els ofereixin,
pactaran un seient al presbiteri,
amb els mateixos que, d’aquí a quatre hores,
vint-i-sis anys només, et mataran.
Josep Miquel Servià, Palamós, 2 de març de 1974
Aquest dissabte, 2 de març, es compleixen cinquanta anys de l’execució per garrot vil a la presó Model de Barcelona de l’activista del MIL-GAC (Moviment Ibèric d’Alliberament – Grups Autònoms de Combat), Salvador Puig Antich. Algú es pot preguntar per què encara reivindiquem la memòria del Salvador. Ho fem per dos motius que desenvoluparem més endavant: per dignitat col·lectiva i per dignitat personal.
Primer de tot contextualitzarem breument el final del franquisme per després conèixer qui era en Salvador Puig Antich i els grups d’acció del MIL-GAC de resistència contra la dictadura. Bernat Muniesa, catedràtic d’Història Contemporània per la Universitat de Barcelona, defineix el període històric dels darrers anys del franquisme com a temps inútils entre el 1970 i el 1975:
«La malaltia de Parkinson que va atacar al general Franco amb una insídia invencible es va apoderar també de l’enorme aparell de la Dictadura. L’un i l’altra, dictador i Dictadura, van ser presa d’aquell morb i en la seva inútil lluita per a sobreviure tal com eren van provocar estralls al seu voltant. […] Es va acomiadar com va arribar, amb sang.»
En aquest context de final d’aquesta truculenta dictadura que vol lligar la seva successió amb una monarquia, sorgeixen diverses organitzacions de resistència influenciades també pels nous aires del maig del seixanta-vuit. Una d’aquestes organitzacions va ser el MIL, que s’estructurava en grups autònoms de combat. Les seves activitats van iniciar-se el febrer de 1971. Per definir que van ser els MIL-GAC, no hi ha millor manera que aquest fragment d’un text publicat l’agost de 1973 al darrer Congrés del MIL:
«El MIL és producte de la història de la lluita de classes en aquests darrers anys, la seva aparició va unida a les grans lluites proletàries desmitificadores de les burocràcies –reformistes o grupusculars- que volien integrar aquesta lluita en el seu programa de partit. Neix com un grup específic de suport a les lluites i fraccions del moviment obrer més radical de Barcelona. Té present, en tot moment, la necessitat d’abonar la lluita proletària, i el seu suport com a grup específic és material, d’agitació, de propaganda, mitjançant l’acte i la paraula.»
Txus de la Arena, exmilitant del MIL, explicava:
«La nostra activitat teòrica, les Edicions Maig 37, la iniciem evocant els esdeveniments de Barcelona el maig de 1937. Prenent partit en favor dels proletaris que van aixecar barricades contra els estalinistes i l’anarquisme burocràtic, delimitem amb precisió de quin costat de la barricada ens situàvem.»
Com apunta l’historiador Ferran Aisa:
«El MIL s’organitza en dues branques: la ideològica i la militar. A la primera hi trobem Santi Soler Amigó (Fede o Petit) i Francesc Xavier Garriga Paituví (Carlos o Secretari) que s’encarregaven de la publicació de la majoria dels textos i de les tasques teòriques del grup. […] En la branca armada del MIL hi participen Salvador Puig Antich (Gustavo o Metge), els germans Jordi i Oriol Solé Sugranyes (Sancho i Víctor, respectivament), Jean-Marc Rouillan (Sebas o Negrito), Josep Lluís Pons Llobet (Queso), Emili Pardiñas (Pedrals) i Jean-Claude Torres (Cri-Cri).» I altres membres també destacats com Jesús de la Arena (Txus).
Segons indica l’historiador Sergi Rosés:
«Dues van ser les grans raons que es van donar per a justificar la necessitat d’agafar les armes: la lluita contra la repressió i el suport a la lluita del proletariat. La primera, mitjançant accions de sabotatge, no va arribar mai a realitzar-se. […] I, de l’altra, les expropiacions, que servirien tant per a autofinançar-se com per a finançar grups d’obrers en lluita, contribuint així a fer avançar l’objectiu de radicalitzar aquestes lluites i preparar d’aquesta manera la insurrecció revolucionària.»
Amb aquests diners també van finançar diverses publicacions en format de fulletons, dossiers i octavetes. L’agost de 1973 es va convocar als seus militants a Tolosa de Llenguadoc a un congrés per autodissoldre l’organització. En sorgiran d’altres, amb menys militància, que continuaran el seu camí d’expropiacions per ajudar els treballadors represaliats i en lluita contra el capitalisme.
Salvador Puig Antich va ingressar al MIL a finals de 1971 i va estar especialment actiu a la branca del GAC a partir de l’any 1972 participant en diverses expropiacions, fent de conductor en la majoria dels casos, segons l’historiador i ex-MIL Ricard de Vargas. Participà en el Congrés del MIL de març de 1973 i al Congrés d’Autodissolució de l’agost del mateix any. Quant al seu compromís polític, l’historiador Sergi Rosés comenta:
«El seu compromís amb la política del MIL-GAC no va fer més que augmentar qualitativa i quantitativament en l’últim any de vida del grup, fins a esdevenir un dels membres clau de l’organització durant 1973. Puig Antich va ser un lluitador anticapitalista que entenia que la lluita implicava utilitzar i augmentar la violència revolucionària.»
La Brigada Políticosocial anava darrere de l’actuació dels ex-MIL i el setembre de 1973 es va detenir gran part dels seus membres. A la segona quinzena de setembre detenen l’Oriol Solé Sugranyes, el Josep Lluís Pons Llobet, l’Emili Pardiñas, la Maria Lluïsa Piguillem, en Manuel Antonio Canestro i el Santiago Soler Amigó. I arriba el fatídic 25 de setembre de 1973 quan Puig Antich i Garriga Paituví cauen en una emboscada i són detinguts a Barcelona. Puig Antich, dins una escala del carrer Girona, va resultar greument ferit. Es va produir un tiroteig i va morir el policia Francisco Anguas Barragán.
Jean-Marc Rouillan, ex-MIL explica les sensacions d’aquell dia:
«Sempre m’he preguntat què hauria preservat en la memòria si ell hagués sobreviscut i jo hagués baixat primer del Simca 1100, aquell 25 de setembre a les 18.45 hores prop del bar El Funicular. Portava dues armes, com ho fèiem tots després de les primeres detencions, dues setmanes abans. Un 6,35 dins de la butxaca interior de la jaqueta i un vell 9 llarg en la cintura.»
A Puig Antich el van portar a l’Hospital Clínic per operar-lo, després a la prefectura de policia de la Via Laietana i finalment va ser traslladat a la presó Model de Barcelona. Felip Solé Sabaté, ex-MIL, explica la seva sensació prèvia al Consell de Guerra contra el Salvador:
«La burgesia catalana, els partits clandestins d’obediència marxista, el règim franquista… es van saber posar d’acord… i ens van declarar gàngsters de Barcelona. No sols l’ex-MIL. També tothom que parlés d’acabar amb el sistema capitalista en comptes de canviar el franquisme per una dictadura democràtica. Tothom que lluités per un món diferent i més just… […]»
Llavors es va produir un fet determinant: la mort de Carrero Blanco. Així ho explica Bernat Muniesa al seu llibre Dictadura y monarquia en España:
«El 20 de desembre [de 1974], l’almirall Carrero Blanco circulava en un vehicle cuirassat Dodge Dart acompanyat per un altre vehicle d’escorta. Es tractava d’un recorregut habitual, entre el domicili del nou cap del Govern i l’església dels Jerònims, on acudia Carrero matinal i diàriament a escoltar la Santa Missa. […] Carrero va iniciar el seu clàssic recorregut: quan a les 9.30 d’aquell matí el Dodge Dart circulava pel carrer Claudio Coello, una explosió va esglaiar el barri i el vehicle va volar pels aires: va descriure una paràbola i va anar a caure, després de superar un elevat mur, al jardí de la residència de jesuïtes. Carrero Blanco i els seus dos acompanyants van morir.»
Amb aquest ambient s’inicia el Consell de Guerra contra Salvador Puig Antich el 8 de gener de 1974. Un judici sense garanties processals de defensa. I l’endemà és condemnat a pena de mort i a 30 anys de presó. La lluita dels Comitès de Solidaritat pro Presos ex-MIL, va centrar la seva activitat a intentar salvar la vida de Puig Antich, i per a això van difondre propaganda i van realitzar accions contra els interessos franquistes. Segons recorda l’historiador Ferran Aisa, «l’organització més forta del moment, l’Assemblea de Catalunya, no mobilitzava però sí que va denunciar» la condemna a mort de Puig Antich.
Ricard de Vargas, ex-MIL, explica les seves sensacions respecte a les mobilitzacions en favor de l’amnistia de Puig Antich:
«El PSUC, partit hegemònic en l’Assemblea de Catalunya i amb una gran força de mobilització, no va fer res, ni tan sols en l’última nit, quan el Comitè de Solidaritat amb els Presos del MIL li ho va demanar. […] Abans de matar-lo es van moure els grupuscles llibertaris, autònoms, trotskistes, maoistes i comunistes independentistes; una vegada executat hi va haver manifestacions massives protagonitzades per obrers de Catalunya i fora de Catalunya.»
De res van servir les peticions ni les pressions internacionals i estatals. El 2 de març de 1974 va ser executat per garrot vil a la Presó Model de Barcelona, certificant la seva mort el capità mèdic a les 9:40 hores. El 3 de març de 1974 va ser enterrat al nínxol 2.737 del cementiri de Montjuic.
Segons l’historiador Sergi Rosés, la memòria de Puig Antich i la construcció d’un relat històric pot conduir, «en el fons, la negació que fan del sentit profundament revolucionari anticapitalista de Puig Antich i d’Oriol Solé serveix per a crear un relat històric on el que va passar (la transició) era el que havia de passar amb els dolents –Franco i els franquistes- i els bons, que eren tots els que s’oposaven i volien «llibertat», democràcia i nació. Ocultant la lluita a la qual es van dedicar Puig Antich i Oriol Solé, una lluita contra el capitalisme i per l’emancipació proletària, s’ha volgut amagar…»
Per aquests motius no oblidarem la memòria de Salvador Puig Antich, anarquista, revolucionari i somiador.
Josep Pimentel (Barcelona, 1973). Historiador i escriptor. Llicenciat en Humanitats per la Universitat Oberta de Catalunya i Diplomat en Relacions Laborals per la Universitat Pompeu Fabra. Josep gaudeix recuperant la memòria de les persones que no tenen veu. Escriu articles, ressenyes i llibres. És autor dels llibres: “Barricada. Una història de la Barcelona revolucionària” (2014), “Voces críticas ilustradas” (2016), “Refugiats. Una història de l’exili de 1939” (2019), “La Maleta” (2022) i “En blanco y negro. Represión y exilio en tiempos de la II Guerra Mundial” (2024). També participa en el llibre col·lectiu: “Històries de Barcelona” (2019). Col·labora amb La Directa, la revista Orto, el portal d’història Ser Histórico, la revista Catalunya i la publicació digital Setembre.
El Mil - història d'una família amb Història |
Documental de Martina Loher sobre el Movimiento Ibérico de Liberación explicat des dels testimonis de la familia Solé Sugranyes.
Garrote Vil. Reflexió de Cesc Llimona
Hace 10 años colgué tal vez mi primer texto en Facebook. Un poco raro sí, pero más raro fue ver que se había compartido 92 veces(!) y por gente a la que no conocía. Desde entonces Facebook me lo ha ido recordando puntualmente.
Este año con tanto homenaje que me revuelve las tripas, un ejemplo de manual de aquello a lo que denominaron la recuperación y asimilación por parte del sistema, he decidido “sumarme a la conmemoración” de esta cifra tan redonda y “recolgarlo”.
Y ya pronto camisetas…
“Puig Antich “40” años menos de vida….
El 2 de marzo de 1976 aparecieron en Barcelona diversas pintadas, tampoco muchas, con un escueto, original y contundente mensaje: “Puig Antich 2 años menos de vida”. No llevaban firma de ningún partido, a lo sumo la todavía incipiente A con círculo. En el convulsivo inicio de la transición, esta grupuscular iniciativa pretendía revolver las entrañas con el recuerdo reciente de la “ejecución” a garrote vil de Salvador Puig Antich en Barcelona y del “súbdito polaco” Heinz Chez que no era polaco, sino alemán del Este y se llamaba Georg Michael Welzel y fue ejecutado simultáneamente en Tarragona (a él le dedicaron Els Joglars la prohibidísima obra “La Torna”). La torna en catalán es el cambio en especies que se daba para redondear, por ejemplo en las panaderías con un trocito de coca para los chavales.
También recuerdo alguna otra pintada: “Los asesinatos se evitan, NO se aprovechan”. (? )Aquellas pintadas también pretendían denunciar uno de los episodios más ruines que a la postre sentaron las bases de nuestra actual democracia. Los partidos inmersos en el proceso de la transacción, incluidos monárquicos, unidos en la llamada Junta Democrática, discutían y pactaban en París una estrategia globalmente beneficiosa. El PCE y especialmente el PSUC en Cataluña lo tenían claro. No convenía de ninguna manera que se implicaran en una campaña para evitar el asesinato legal de Puig Antich, “un bandolero anarquista a quien le dieron garrote vil”, según El Caso. Esta inacción contrastaba con las fuertes campañas que se produjeron en toda Europa. Puig Antich, Oriol Solé i Pons Llobet formaban parte de un grupúsculo, el M.I.L. (Movimiento Ibérico de Liberación) o 1000, alejado del movimiento obrero oficial de la época totalmente controlado por el PCE. La gente del 1000, poco más de una docena activa de miembros y con una escasa red de apoyo, tampoco se definían como anarquistas, si bien es cierto que estaban influenciados por el exilio libertario en Francia, especialmente de Toulouse con quienes mantenían contactos. Eran anticapitalistas, iconoclastas, formaban parte de lo que posteriormente, se llamó la izquierda heterodoxa, próximos al consejismo obrero de Anton Pannekoek. Hacían atracos, les llamaban expropiaciones, para editar libretos, las ediciones Mayo 37 con títulos de otros autores como “Sobre la Miseria en el medio estudiantil”, “Los Consejos Obreros”, “De la revolución a las trincheras”, “El derecho a la pereza”…. En sus panfletos propios siempre incluían comics, dibujos, fotos trucadas, todo muy “underground” y festivo, en una línea nunca vista en nuestro país, absolutamente alejada de las toscas octavillas de la izquierda antifranquista, ya fuera estalinista, trotskista o maoísta.
Al reconocer su alejamiento del movimiento obrero real se autodisolvieron con un texto que en su época me pareció tremendamente interesante por lo novedoso de su planteamiento. Lo que pasó después, y ya autodisuelto el grupo, está más que escrito, estudiado en Universidades, incluso “pelicularizado” en el film de Mediapro. Un confuso tiroteo en el centro de Barcelona, un joven policía muerto y Puig Antich seriamente herido y condenado a muerte por un consejo de guerra mediante un método de muerte, tortura inquisitorial: el garrote vil que se puede observar en detalle en las salas del terror de algunos museos de cera.
Se han publicado muchos libros sobre Puig Antich y el 1000, estos días aparece otro dedicado a denunciar las flagrantes irregularidades del “juicio”. Objetivamente, resulta por lo menos curioso para un grupúsculo que, antes de estos hechos, apenas había tenido resonancia en la lucha antifranquista oficializada. La posterior muerte de otro compañero del 1000, Oriol Solé Sugranyes que participó en la fuga de Segovia y fue acribillado a 200 metros de la frontera con Francia, también contribuyó a la posterior mitificación. La ejecución legal a garrote vil de Salvador Puig Antich y de “Heinz Chez”, así consta en la portada de “El Caso”, vivida casi en directo, supuso un gran impacto para much@s, sobre todo en Barcelona y no solo en el ámbito universitario, y marcó la manera de entender de manera escéptica la transición para gente de mi generación, o más concretamente, de mi entorno. Yo tenía 17 años, la misma que otro detenido del grupo.
He reflexionado mucho pensando en aquellas asambleas universitarias previas a la ejecución. Asistimos en directo a la estrategia y puesta en escena de algún partido de izquierda que provocaba que sus jovencísimos militantes reventasen las votaciones en las que se planteaba hacer algo, cualquier cosa para evitar la ejecución o asesinato legal. No se hizo nada. Esta inacción forzada, este boicot, contrastaba, repito, con los movimientos impresionantes que se producían en toda Europa en contra de las penas de muerte, no las últimas, por cierto, del franquismo.
El 2 de marzo de 1974 en la cárcel Modelo de Barcelona, a las 9 y pico, el verdugo le dio la última vuelta de tornillo a las cervicales de Salvador Puig Antich con muy poco tiempo de diferencia con lo que también aconteció en Tarragona. Entonces sí, ya tenían un mártir… para aquella misma tarde de sábado los partidos antifranquistas sí convocaron una sonada manifestación, había que llevar una rosa roja al cementerio de Montjuïc… para ser masacrados por la Policía Armada. Empezaba a tiempo real lo que los situacionistas llamaban asimilación y recuperación por parte del sistema.
Puig Antich ya había accedido a la categoría de antifranquista, y era un icono perfecto: guapo, catalán, algunos de los compañeros del 1000 eran de “buena familia”. Muchos años después, Jaume Roure, mandamás de MediaPro, el productor de la película-dramón “Salvador”, ya tendría la escena lacrimógena final para su película, la pantalla llena de rosas rojas y el sonido de sirenas con la música de Lluís Llach in crescendo para los créditos. Todo lo contrario a lo que aspiraban los chicos rebeldes y “destróyers” del 1000.
Para terminar el rollo vuelvo al inicio: ¿Han pasado 40 años, tiene sentido recordar un sórdido episodio del ya “superadísimo” franquismo? Pienso que sí… Don José Utrera Molina, quién como Secretario General del Movimiento firmó el “enterado” en el Consejo de Ministros y, por tanto, la sentencia de muerte, es el suegro de Don Alberto Ruiz-Gallardón nuestro actual Ministro de Justicia, y un joven y prometedor letrado que la verdad, no sé qué papel concreto jugó en el proceso, es ahora el flamante abogado de Alicia Sánchez Camacho…
Ya vuelvo a utilizar FB para colgar cosas de bichos en madera…”
Paraules de Roc Blackblock a l’acte d’inauguració del mural d’homenatge a Salvador Puig Antich.
Vallkarka, 03/02/2024
Des de fa uns anys la memòria s’ha convertit en una feina per a mi, però això que avui inaugurem no té a veure amb feina, ni amb encàrrecs, és una altra cosa, és el que es deia a la xerrada d’ahir: la memòria és lluita política, és una trinxera que cal defensar. No sé si és art, agitació, artivisme, tot alhora o res de tot això, ni ho sé ni m’importa, però el que sí que sé i vull deixar clar és que és un acte de militància, perquè reapropiar-nos dels carrers, resignificar-los i omplir-los de continguts és un acte polític. És entendre, viure i lluitar per un model de ciutat que és antagònic al “model i marca Barcelona”. Com a tal se circumscriu en un racó de la Barcelona que estimo, la roja i negra, l’autònoma, igualitària, anticapitalista i anarquista. Aquesta és la Barcelona que m’atreveixo a pensar que és on Salvador hagués volgut estar, la que li agradaria veure amb aquesta mirada clara i honesta que tant ens interpel·la. Ell recollí el testimoni de lluita de la Revolució Social i la Canadenca, la Setmana Tràgica i molts altres esdeveniments que ens fan sentir orgull. Darrere seu molts han seguit i seguim lluitant com ell demanà. Tots nosaltres ens sentim hereus d’aquest llegat.
Jo vaig néixer al 75, en una anomenada democràcia acabada d’estrenar,
en una suposada llibertat que costa de veure. Des dels 40 anys de
foscor de la dictadura la repressió de l’estat, el poder i el capital
s’han refinat i camuflat: el colonialisme ara és economia globalitzada,
l’esclavisme té forma d’hipoteca, el No-do ara té cara de youtuber, i
un llarg etcètera que totes coneixem i patim. Però estem en un espai de
barri que planta cara al neoliberalisme depredador, amb suport mutu, on
ningú vol manar ni obeir i on l’instint irreprimible de la llibertat
agafa oxigen. Amb actes com aquests el fil negre de què també es parlava
ahir es torna un cable d’acer, una llavor que brota i rebrota al nou
món que portem als nostres cors.
Ahir li comentava a la Marçona: quan pinto imatges d’altres èpoques
passo hores i hores repassant cada pam de la foto i acabo generant un
vincle amb les persones que pinto, un sentiment que m’és molt difícil
d’explicar. En aquest cas, però, ha estat al revés: el meu vincle amb
Puig Antich m’ha acompanyat tota la vida i és el que m’ha impulsat a fer
el mural. El MIL i Puig Antich és el primer llibre polític que
em vaig comprar a “El lokal” de la Cera quan era adolescent (aprofito
per enviar des d’aquí una abraçada a l’Iñaki, per mi i moltes ell i El
Lokal han sigut un far en la foscor).
Per mi i moltes Salvador ha sigut un símbol. A l’Ateneu la Base, amb la mort de Pablo Molano el 2016, al comiat es cridava una consigna que m’impactà: a Pablo no lo enterramos, lo plantamos. Com
les llavors que omplen les cunetes de l’Estat i que floreixen en la
memòria col·lectiva, amb Salvador Puig Antich passa el mateix, ha abonat
i esperonat les lluites que l’han seguit, i el seu assassinat despertà
moltes consciències.
He fet meva una frase que diu que l’art és una missió i no una
competició, encara que en realitat sí que competeixo una mica:
competeixo amb mi mateix i aquest cop permeteu-me que us confessi i
m’enorgulleixi de dir que m’he guanyat, i tinc clar que és perquè he
pintat amb la força de totes, amb la força de generacions i generacions
de resistents.
Agraeixo la feina de la Comissió Salvador Puig Antich, al barri
sencer de Vallkarka escrit amb K. Soc jo qui estic assegut aquí parlant,
però jo només soc el missatger, soc un treballador més amb consciència:
ni tinc, ni vull, ni mereixo més protagonisme que qualsevol de les que
estem avui aquí, les que heu dedicat hores i hores d’assemblea a
organitzar tots actes, a les que obriu les cases buides de
l’especulació, als i les que us planteu a les portes dels desnonaments,
als que lluiteu des dels sindicats, la llista és llarga, molt llarga,
sou vosaltres, som totes nosaltres, les que construïm comunitats fortes.
Vull dedicar aquesta feina a la família Puig Antich, a la de sang i a
la política en el sentit més ampli metafòric. Família Puig Antich, Salvador és també el nostre germà.
Vull dedicar aquest mural també a totes les lluitadores i resistents
anònimes que com Salvador van posar el cos per la més noble causa: no
corrompre’s exercint el poder, no denigrar-se sotmetent-s’hi.
Només es perd la lluita que s’abandona i aquí, companyes, no es rendeix ningú!
Salut i anarquia!
