Rumors, brogits… males llengües parlen d’uns rituals prohibits que lliguen l’Infern amb la Terra i el foc amb l’aigua: Escaldarium.
Una festa popular inspirada en les caceres de bruixes a Catalunya, on el bestiari tradicional i de nova creació prenen els carrers.
CONTEXT HISTÒRIC, La cacera de bruixes a Catalunya
Una col·laboració de: Carles Guillot. Historiador.
Des de principis del segle XV apareix a Catalunya un nou fenomen: la bruixeria. La primera vegada que es tipifica la bruixeria com a delicte fou a les Ordinacions de la Vall d’Àneu el 1424. Des d’aleshores i fins ben entrat el segle XVIII, foren perseguides, jutjades i condemnades més de 600 persones (la immensa majoria dones) a Catalunya. Ja en aquests primers judicis, s’elaborarà l’estereotip de la bruixa, que serà adoptat sense gaires canvis fins al final de la cacera de bruixes. Aquest estereotip està construït sobre l’imaginari tardomedieval i exemplifica la naturalesa del nou crim contra Déu i la societat, caracteritzat per retre homenatge al diable, renegant de la fe cristiana, per la pràctica de maleficis i l’enverinament de persones i bèsties així com l’assassinat de criatures i per provocar fenòmens meteorològics que danyaven els camps i els conreus. Així ho veiem en unes de les primeres sentències, ja el 1473, on podem llegir: “… consta i és evident que ets bruixa i metzinera, i que has abjurat de Nostre Senyor Jesucrist i has pres per senyor lo boc de Biterna, prestant-li homenatge, besant-lo en lloc deshonest, i li has promès fer sempre mal i no confessar-te’n mai a cap clergue; […] consta encara que has fet maleficis i metzines a Maria, dona de Joan Martí de Mosquera; consta encara que has dessoterrat cert infant del cementiri de l’església parroquial […] i d’aquell n’has extret les freixures i amb aquestes […] has compost, juntament amb altres animals, venenoses metzines; consta encara que has fet maleficis a certes vaques […] per la qual cosa moriren; consta encara que has metzinat una poma la qual has donat a cert dement d’en Plandarans i a un altre infant; consta encara que has mort un besnét de na Carbonella; consta encara que has invocat a cert diable anomenat Aron i que li has prestat reverència i adoració per tal que la pedra destruís tots els fruits de la parròquia d’Encamp l’any proppassat; i que has perpetrat molts altres danys enormes i nefands…”.
Les víctimes d’aquesta repressió, amb un marcat caràcter de gènere, acostumen a tenir uns trets característics: dones velles, pobres o vídues, que viuen soles, d’origen migrant (generalment franceses, que anomenaven “gavatxes”) o casades amb migrants, que mostren comportaments fora de la “normalitat”, que les situa en una posició marginal, així com remeieres, sanadores o llevadores, és a dir, guardianes del saber popular sobre les plantes i els seus beneficis en la salut. En aquest sentit cal destacar que és a finals de l’edat mitjana que es constitueix el Col·legi d’Apotecaris de Catalunya i Aragó, que dona l’exclusivitat del saber medicinal als homes.
A diferència d’altres parts del continent europeu, inclosa la Corona de Castella, a les zones amb un menor control estatal, com era el cas de la corona catalana-aragonesa, la forta autonomia jurisdiccional de les elits locals, amb un fort control de l’aplicació de la justícia en mans municipals i senyorial, van fer que fossin les autoritats seglars (i no les eclesiàstiques) les que protagonitzessin la persecució d’aquelles dones acusades de bruixeria. Així doncs, un simple rumor, una delació o les sospites contra alguna dona, endegava un procés que començava amb l’empresonament de la suposada bruixa, que era torturada fins que admetia els seus “crims”. Generalment, el tribunal dictava la confessió, que l’acusada només havia de ratificar. Aleshores era condemnada a ser penjada, ja que ser cremada a la foguera era una prerrogativa exclusiva dels tribunals eclesiàstics com la Inquisició. Però abans de ser executada, se la sotmetia de nou al turment de la tortura, sent els més habituals el del banc o el de la corriola. En el primer cas, l’acusada era obligada a estirar-se sobre un banc amb les mans lligades a l’esquena i el botxí les hi retorçava. Si aquest mètode no donava els fruits esperats (la delació d’altres dones amb les quals es reunien als aplecs de bruixes), s’aplicava la corriola, que consistia a penjar-la pels braços lligats al darrere, afegint-li pesos als peus si calia, fins que delatava les altres companyes. I un cop feta la delació, el tribunal ja tenia noves víctimes a perseguir. Així va passar amb Margarita Mimona, una de les dones acusades i condemnades a Caldes de Montbui, segons consta en el seu procés: “«Margarita, ja sabs que estàs condempnada a mort, y a què sias torturada peraquè digues quines persones en ta companyia han usat la art de bruxeria en los aplechs y ajusts han tingut ab lo dimoni, y en totes vulles dir la veritat, y no vulles que tes carns sien macerades y maltractates». E vist no volia dir la veritat, fonch manada abocar sobre lo banc de dit turment, y fonch lligada los braços, y lligant la mà a colço dix: «Marededéus de Montserrat, marededéu del Roser, ajudau-me, no·m desampareu, yo no y sé res». E vist no volie dir res, fonch manat als ministres tirassen las cordas. E tirant, dix cridant: «Marededéu del Roser, no·m desampareu, jo no y som estada, y jo no y sé res». E tirant, dix: «senyor: deslligau-me, que jo diré tota la veritat»”.
A Catalunya podem constatar l’existència de tres fases clarament diferenciades. La primera es va produir ja al segle XV a les regions pirinenques, un espai on la cacera de bruixes va esdevenir un fenomen endèmic al llarg de dos segles. La segona se situà al voltant dels anys 1548-1549 a les comarques de l’Ebre i del Camp de Tarragona, a conseqüència de l’actuació del morisc de Flix Joan Malet, caçador de bruixes, i va tenir repercussions a les comarques del Penedès i també al Pirineu. Finalment, l’etapa més significativa de la repressió es produí al voltant dels anys 1614-1622, i afectà la pràctica totalitat del país, amb dos nuclis destacats: les comarques centrals (Bages, Berguedà, Osona, Moianès, Vallès) i el Rosselló.
Aquesta darrera onada va estar marcada per les calamitats provocades pel pic de la petita edat de gel, un descens de les temperatures que va afectar tot el planeta i que va tenir el seu pic entre els anys 1615 i 1620, amb un avenç important de les glaceres de les muntanyes, acompanyades amb pluges torrencials que van desbordar rius com l’Ebre i el Llobregat. A Catalunya, l’any 1617 és conegut com “l’any del diluvi”, i la pluja va malmetre collites, cases i fins i tot van fer caure trams de la muralla de Barcelona. Així doncs, no és d’estranyar que els poders locals, els batlles i els veguers, busquessin entre les seves veïnes les culpables d’aquestes calamitats, que se sumaven a una crisi econòmica i social, utilitzant, com hem dit, els rumors, l’estigmatització i les calúmnies d’una societat supersticiosa i en el marc de conflictes veïnals i familiars.
És en aquesta onada repressiva, que a Caldes de Montbui, entre els anys 1619 i 1621, van ser jutjades 13 dones acusades de bruixeria. Tot comença amb la detenció a La Garriga de Margarita Codonyera el maig de 1619. Aquesta, sota el patiment de la tortura, esmena set dones de Caldes «de les quals n’anomenà dues, i les altres digué que no sabia el nom, però que si les veia les coneixeria». Les dues dones esmentades són Antònia Puig Braga (vídua del pagès Miquel Puig Braga) i Margarita Pujol Ras (o Pujolràs), que van ser detingudes el 29 de maig. El desenvolupament de les investigacions va dur a la detenció de cinc dones més al setembre: Caterina David o Davida (vídua), Úrsula Roca Beya, Maria la Gavatxa, Elisabet Rossell (vídua) i Margarita Vadrena. Totes set van ser executades el 26 de novembre de 1619. Però la perversa màquina repressiva no s’aturava, i ja el 29 de setembre havien estat detingudes tres altres dones: Montserrada Durgues (Durrius o Dorrius, segons els textos), Sobragan i Margarita Mimó (Mimona) i Casavellor. Totes tres van ser penjades a la forca el 21 de gener de 1620. Una tercera onada repressiva, produïda per les declaracions d’aquestes tres dones, va afectar encara Caterina Visola, detinguda a Tarragona el 5 d’abril de 1620 quan intentava fugir; Eulàlia Úrsula, detinguda el 8 de juny, i Marsellachs, empresonada el 9 de setembre de 1620. De les tres, només Eulàlia Úrsula, filla d’Úrsula Roca, tot i que va ser condemnada a mort el 17 de setembre, va ser alliberada el 4 de novembre per la Inquisició, que es va fer càrrec del seu cas.
En aquest sentit, hem de tenir en compte que la participació popular en la cacera de bruixes és un tret distintiu. Arreu veiem denúncies de veïns, participació voluntària de testimonis, pressions sobre les autoritats locals o baronials perquè iniciïn els processos, reunions de consells municipals o d’assemblees de veïns amb aquest objectiu, aprovació i distribució consentida de nous impostos baronials (talles) per fer front a les despeses que aquests procediments ocasionaven, etc. En alguns casos, fins i tot, coneixem episodis espontanis de violència col·lectiva contra aquestes dones. Així doncs, no és d’estranyar que s’estengués per tota l’àrea del Vallès la psicosi col·lectiva de les bruixes que provocà que entre 1618 i 1622, fossin executades 38 persones en aquesta zona.
Actualment hi ha una campanya, No eren bruixes, eren dones, que vol impulsar un acte de justícia històrica per recuperar la memòria d’aquelles dones innocents, sense prejudicis ni falsedats, promoure’n la reparació i dignificar-les per mitjà d’actes de desgreuge per tot el territori i reivindicar totes les dones que han estat reprimides al llarg de la història.
Més informació a: No eren bruixes
Carles Guillot. Historiador.
EL PROCÉS DE TREBALL
Vam rebre la invitació a realitzar un mural al·legòric de la festa de l’Escaldàrium. En la primera trobada van assistir representants dels diversos grups que participen de la festa, així com de l’Ajuntament de Caldes de Montbui. La proposta temàtica va ser representar tots els personatges de la Festa. El mur destinat a allotjar la intervenció forma part de l’edifici del Museu Thermalia, un espai singular d’un conjunt arquitectònic carregat d’història. Malgrat que les fotografies de l’Escaldarium són de colors rojos i grocs intensos i saturats, les característiques del mur i tot l’entorn van fer-nos optar per buscar una paleta monocromàtica harmònica amb l’edifici. La decisió doncs, va ser renunciar a la potència visual de les imatges de foc en favor de realitzar una intervenció que es fusionés amb l’entorn i reforcés la pàtina d’antic. Una de les característiques tècniques de l’execució del mural és que el color original del mur és respectat en moltes zones de l’obra.
El repte d’aquesta intervenció ha sigut renunciar a treballar una sola imatge/personatge en tota la totalitat del mur (tenint una gran quantitat de material de primera per fer-ho) i encabir tots els personatges que conformen l’Escaldarium en tota la seva riquesa.
Si voleu conèixer més de l’Escaldarium, visiteu la seva web on trobareu imatges i continguts relacionats.
