Nou Barris és i ha estat des de fa més de cinquanta anys un nucli de resistència veïnal, de lluita per la dignitat dels seus habitants i d’organització per a aconseguir drets tan bàsics com l’habitatge, la salut, l’educació, el transport o el clavegueram. Aquestes reivindicacions s’han anat assolint gràcies a llargues i dures lluites, que no han cessat i prossegueixen amb l’objectiu de continuar millorant la vida comunitària d’aquests barris de la perifèria nord de Barcelona.
CONTEXT HISTÒRIC
Una col·laboració de: Joan Roger Gonce
La història del moviment associatiu i lluites veïnals a Nou Barris està estretament lligada a la mateixa existència dels seus barris, des de la construcció dels primers nuclis d’habitatges obrers als anys vint als barris de La Prosperitat, Les Roquetes, Verdum, Charlot o Can Peguera. Les diferents promocions immobiliàries que van dibuixar el seu primer paisatge urbà -format per cases d’una sola planta habitades pels i les immigrants arribades d’arreu de l’Estat espanyol per a treballar en les obres de l’Exposició Internacional de 1929 i la construcció del metro de Barcelona- van anar acompanyades de fortes reivindicacions per a aconseguir millores socials i urbanístiques i també de la creació de les primeres entitats veïnals, lúdiques, culturals i esportives.
Ja a la dècada de 1930, el caràcter obrer d’aquella encara poc poblada del zona nord de Barcelona, que llavors encara pertanyia al districte de Sant Andreu, va propiciar que el barri de cases barates de Can Peguera esdevingués el principal nucli, juntament amb el barri Torrassa de l’Hospitalet de Llobregat, de lluita anarcosindicalista i militància a la CNT de Catalunya. Del nombrós grup de militants anarcosindicalistes del barri, molts dels quals es reunien a la bodega Munich, hi van sorgir els òrgans de difusió ‘Solidaridad Obrera’ i ‘Tierra y Libertad’, diaris de referència de la CNT i la FAI respectivament. Acabada la Guerra Civil i amb l’inici de la dictadura, la vida associativa i les lluites veïnals va desaparèixer gairebé per complet a causa de la forta repressió i persecució a la qual foren sotmeses totes aquelles persones vinculades a l’esperit reivindicatiu, polític i cultural de les diferents barriades de l’actual districte de Nou Barris.
No fou fins a la dècada de 1960, amb l’arribada massiva de noves famílies d’obrers i obreres de les zones meridionals de l’Estat que fugien de la repressió, la fam i la misèria, que van tornar a reactivar-se aquestes lluites i també la necessitat de crear xarxes de suport mutu amb l’objectiu d’aconseguir una vida digna per a aquestes famílies. Les noves reivindicacions van arribar com a resposta a les precàries condicions amb què es van trobar les nouvingudes. Els habitants de Nou Barris -que havia passat de tenir 30.000 habitants l’any 1950 a tenir-ne més de 110.000 a principis de 1960 i continuar creixent fins a superar els 200.000 la dècada de 1970- van haver de fer front al dèficit d’habitatge malvivint en barraques i cases d’autoconstrucció o cohabitant amb altres nuclis familiars. Fou també en aquell període que es van portar a terme les primeres promocions d’habitatge públic de l’Obra Sindical del Hogar. Aquestes promocions, que van transformar els barris amb la construcció de grans edificis, estaven formades per pisos diminuts que es trobaven lluny de garantir una llar digna als seus nous llogaters o propietaris.
A més de les pèssimes condicions dels habitatges, els i les veïnes de Nou Barris van veure com la massificació i grans construccions especulatives que van transformar definitivament els barris no van anar en cap cas acompanyada de planificacions urbanístiques ni de projectes de dignificació del seu entorn. La majoria de barris no tenien equipaments, serveis, places ni zones verdes o d’esbarjo -més enllà dels solars on s’acumulava la brossa i hi proliferaven les rates-. Fou la necessitat de dignificar aquests barris abandonats per l’administració municipal franquista el que motivà veïns i veïnes a autoorganitzar-se i a forjar els fonaments dels moviments i lluites veïnals que es desenvoluparien durant tota la dècada de 1970, en què les dones van tenir un protagonisme molt destacat. Aquestes lluites van esdevenir punta de llança en la lluita per la dignificació del seu entorn urbà i també de denúncia de l’especulació immobiliària i de la mala gestió dels darrers ajuntaments del règim i també dels primers ajuntaments democràtics.
Les primeres lluites veïnals d’aquells anys seixanta van estar marcades per la iniciativa dels i les mateixes veïnes que van decidir-se a arribar allà on l’administració pública no mostrava gens d’interès. Fou així com l’estiu de 1964 els habitants del barri de Les Roquetes, que no comptava ni tant-sols amb un sistema de clavegueram, convertint els seus carrers costeruts i sense asfaltar en rieres per on baixaven deixalles i excrements, van passar a l’acció per acabar amb aquesta mancança bàsica. Van organitzar-se per dotar el barri d’un sistema de clavegueram i posteriorment d’aigua corrent, en la iniciativa coneguda com a Urbanizar en Domingo. Aquest episodi, un dels més coneguts de lluita per la dignificació de l’entorn urbà, va deixar imatges icòniques com la dels infants del barri carregant grans canonades carrer amunt i va representar el primer de molts altres episodis de lluites al districte. Els van agafar el relleu els i les veïnes que van haver d’acabar malvivint a les barraques del solar al pla de Santa Engràcia, al barri de la Prosperitat, víctimes de l’estafa immobiliària i que van batallar per aconseguir una llar digna durant gairebé vint anys -des de 1964 fins al reallotjament de la darrera família l’any 1984-.
Els anys setanta havien començat marcats per l’eclosió de les diverses associacions de veïns que van protagonitzar els diferents cicles de lluita i reivindicació que van caracteritzar tota la dècada. Centenars de manifestacions, talls de carrers, i d’altres accions vistoses com el segrest d’autobusos -l’icònic segrest del bus 47 que els veïns van fer pujar fins al capdamunt de Torre Baró-, centrarien les actuacions per demanar equipaments sanitaris, esportius, educatius i culturals, zones verdes i places, reparacions d’habitatges, millors comunicacions amb transport públic, urbanització dels carrers, l’erradicació dels focus de barraquisme i la construcció d’infraestructures bàsiques. També es va lluitar contra la imposició de macro-infraestructures que l’Ajuntament venia com a avenç per al conjunt de la ciutat, però que perjudicaven uns barris que continuaven sent víctimes de la marginació i l’abandonament sistemàtic per part de l’administració. Així va néixer la batalla veïnal a la Guineueta Vella contra la construcció del Segon Cinturó i per reclamar la construcció d’habitatges del que acabaria sent el nou barri de Canyelles. També lligada amb la pugna contra el Segon Cinturó va erigir-se la lluita contra la planta asfàltica instal·lada a uns terrenys forestals entre Roquetes i Trinitat Nova que havia d’abastir la construcció d’aquest eix viari.
El 9 de gener de 1977 centenars de veïnes d’aquests barris van decidir ocupar-ne l’edifici i iniciar-ne el desmantellament. Van enderrocar-se les dues xemeneies i inutilitzar-ne la xarxa elèctrica, els dipòsits i els motors i cintes de transport, forçant a l’Ajuntament a acabar la feina i buidar un edifici que acabaria sent el futur Ateneu Popular de Nou Barris. Aquest ateneu va convertir-se en un símbol del triomf veïnal, unint la lluita contra la contaminació que generava aquesta instal·lació i la construcció del Segon Cinturó amb una vella reivindicació d’un espai social i cultural per als i les veïnes de Nou Barris. En paral·lel a aquestes reivindicacions també van sorgir iniciatives per donar volada a les inquietuds dels habitants del districte. La creació d’escoles per a adults com l’Escola Freire i la iniciativa de classes de suport escolar o la promoció de festes majors, biblioteques populars, cinefòrums i grups excursionistes, de teatre o música van contribuir a enriquir la vida social i cultural dels barris i dels seus veïns i veïnes.
L’eclosió d’aquests moviments veïnals, manifestacions, accions i iniciatives, nascuts com a conseqüència i reacció de les dures condicions i l’abandonament i marginació al que els havien abocat les diferents administracions municipals, va continuar amb l’arribada dels ajuntaments democràtics, intensificant-se a partir de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992. Aquestes velles i noves lluites han arribat fins als nostres dies, cinquanta anys després, amb la reivindicació de millores per als barris i demanda d’uns equipaments culturals, educatius, esportius i sanitaris encaminades a seguir millorant la qualitat de vida col·lectiva dels seus barris i que resulten encara insuficients tot i els avenços aconseguits gràcies a la lluita veïnal.
Joan Roger Gonce (Girona, 1984) és graduat en Història per la Universitat de Barcelona (UB) i Màster en Història Contemporània per la mateixa universitat. Desde setembre de 2019 està realitzant els estudis de Doctorat a la Universitat Politècnica deCatalunya (UPC) amb la tesi “La revolució de l’entorn quotidià obrer i popular al districte de Nou Barris de Barcelona a través de l’estudi del Padró Municipal d’Habitants, 1940-1970”. És autor de diversos articles, estudis i conferències sobre els moviments socials i polítics catalans i espanyols durant els darrers anys del franquisme i la Transició.
Crònica gràfica d’un Nou Barris en lluita
Entrevista a Kim Manresa, fotògraf.
Una col·laboració de: Marc Iglesias, periodista.
La mirada social –marcada pel barri i la realitat que li va tocar viure– i la mirada antropològica–fruit d’un interès per conèixer la diversitat cultural del món que l’ha acompanyat des de petit– són els dos eixos de l’extensa obra del fotògraf Kim Manresa. Fill de Nou Barris, ha viatjat per mig món fent reportatges i ha rebut nombrosos premis i reconeixements nacionals i internacionals. Al llarg de la seva trajectòria, Manresa ha protagonitzat una cinquantena d’exposicions individuals i ha publicat una trentena de llibres.
A principis dels anys setanta, quan els fotògrafs dels diaris rarament trepitjaven la perifèria de Barcelona, un jove Kim Manresa es va convertir en el cronista gràfic d’uns barris menystinguts que es van alçar en lluita permanent per dignificar les seves vides.
Jo soc de Nou Barris. Vaig néixer a Vilapicina, però quan tenia tretze anys la meva família va anar a viure a Prosperitat molt a prop de les barraques de Santa Engràcia, l’actual plaça Àngel Pestaña. Va ser més o menys en aquell moment quan els meus pares em van regalar la meva primera càmera. Era de plàstic, molt senzilla, d’aquelles amb un flash quadrat que quan clicaves feien puff. Amb aquella càmera vaig començar.
I quines fotos feies?
A Vilapicina hi havia les basses -que avui són un centre cívic- que servien per regar els camps de cultiu que eren on ara passa el passeig Fabra i Puig. Allà anàvem a banyar-nos i a jugar amb els meus companys del Colegio Nacional Madrid i allà vaig fer algunes de les meves primeres fotos.
Parlem de la primera meitat dels anys setanta, no? Era un temps de creixent efervescència política i social…
Sí. Jo no era ben bé conscient de la realitat política d’aquell moment, però, com a adolescent que era, em feia moltes preguntes. Recordo preguntar-li al meu pare perquè la policia a cavall pegava a gent que no feia res dolent… Ell m’explicava, de manera que ho pogués entendre, les mancances que patíem i les demandes que feia la gent treballadora. També em parlava de la falta d’hospitals al barri, de la persecució del català…
Com va començar la teva carrera de fotoperiodista?
Un dia vam anar a una manifestació al Turó de la Peira. La cosa va acabar amb càrregues policials i jo vaig fer unes fotos. Després d’això va ser quan vaig conèixer en Huertas Claveria. Me’l van presentar l’activista veïnal Maruja Ruiz i l’Andrés Naya, que va ser el meu protector quan jo era petit. En Huertas estava fent un llibre sobre els barris de Barcelona i em van comprar les imatges. Amb aquells diners vaig aconseguir una càmera nova que era una miqueta millor. A partir d’aquest moment, cada dia quan sortia de l’escola anava a fer fotos.
Eres molt jove!
I tant. Jo vaig començar a viure de la fotografia als catorze. Al principi, portava les fotos a revelar a un laboratori del carrer Cadí, una casa de fotos normal, de les que hi havia aleshores. Hi vaig portar dos o tres carrets fins que el de la botiga em va demanar que no ho fes més perquè hi havia molta policia social. L’home tenia por. Pensava que si la policia veia les fotos de les manifestacions, li podien tancar el negoci. Aleshores li vaig proposar al meu pare de muntar un laboratori al pis del carrer Cadí. Li vaig dir que jo m’encarregaria de pagar el lloguer i les despeses amb els diners que treia de les fotos. Els de casa em van dir que sí pensant que al cap d’una setmana me n’aniria amb ells cap a Prosperitat. Quan ja havia passat un mes el meu pare em va preguntar: «Què? Que no vens cap a casa amb nosaltres?». I jo li vaig contestar: «Tu em vas dir que si podia pagar el lloguer, el menjar i em rentava la roba em podria quedar». I així va ser.
Vas aprendre l’ofici tot sol?
Al principi era autodidacta, però, de seguida, quan tenia quinze i setze anys, vaig començar a fer d’ajudant de la Colita. Colita era una gran fotògrafa i una bona amiga d’en Huertas. Amb ella vaig aprendre moltes coses. Paral·lelament, també vaig començar a treballar a les tardes al diari Tele/eXpres. Encara conservo el carnet de redactor gràfic de l’any 1975. Era un nen!
Un nen que va esdevenir cronista gràfic de les lluites veïnals de Nou Barris…
Va ser de manera gairebé inconscient. Durant aquesta etapa –que es va allargar fins que vaig fer divuit anys– és quan vaig fer tota la sèrie de fotos de les lluites. Era l’època on hi havia més manifestacions. La capacitat de mobilització era molt alta. Era intergeneracional. Tothom sortia al carrer, es tallaven carrers, es creuaven cotxes… Ara la gent protesta per les xarxes socials.
Ho trobes a faltar?
En aquella època hi havia un altre model de convivència que s’ha perdut. La solidaritat era clau. Ens faltaven moltes coses materials, però la comunitat era més forta. La meva infància va ser feliç.
Jugàvem al carrer, ens tiràvem per les baixades plenes de fang sobre cartons, anàvem d’excursió a la muntanya, dormíem a les coves… No calia concertar cita per anar a veure algú o per sopar a casa seva.
I què en penses del mural que ha fet en Roc Blackblock a l’Ateneu? Allò que era crònica viva avui forma part d’un projecte dedicat a la memòria…
Personalment que una foto que vaig fer fa cinquanta anys torni a ser vigent és una passada. Quan la vaig fer coneixia a la família i era amic d’alguns dels germans. Ells s’estaven preparant per anar a una de les moltes manifestacions que es van fer per reclamar pisos dignes pels habitants de les barraques de Santa Engràcia. És genial que ara la meva foto sigui un mural perquè recuperar la memòria és molt important. Si perdem la memòria perdem la identitat.
Quan feies aquelles fotos t’imaginaves que aquell registre adquiriria el valor documental que té ara?
No. Pensa que jo era molt jove. A mi m’agradava el que feia, però no era gens conscient de la notorietat que obtindria el meu treball.
Avui, quan tornes a mirar aquestes imatges, les veus igual?
Sí. Això no canvia. De fet, els problemes són els mateixos. Desnonaments, precarietat… Jo tinc fotos de desnonaments al passeig Valldaura l’any 1975. La gent tirant els mobles per la finestra per tallar el carrer… Avui tenim mòbils i xarxes socials, però la realitat ha canviat poc.
EL PROCÉS DE TREBALL
L’any 2022 se celebrarà el quaranta-cinquè aniversari de l’Ateneu Popular Nou Barris, i també es compleixen deu anys de la realització del mural de gran format de la caixa escènica, l’edifici més gran del complex, per part de l’artista Roc Blackblock. Aprofitant la consolidació del projecte Murs de bitàcola i l’alineament d’aquests tres factors, ens vam posar d’acord amb l’Ateneu per pintar un mural que parlés no només sobre el centre sociocultural, sinó que també reflectís la memòria popular del barri, que és on neix i a qui es deu el projecte de l’Ateneu.
El procés de treball va començar amb una reunió, a la que van assistir veïnes, membres del Bidó de Nou Barris (l’entitat que gestiona l’Ateneu), treballadores, usuàries i altres entitats, com el Casal de Joves de Roquetes, amb l’objectiu de posar en comú les visions sobre el barri i els seus valors, així com definir la línia i direcció del mural, amb l’objectiu de transmetre un relat de la riquesa històrica i actual de la zona. Durant aquella trobada van sorgir molts temes que rememoraven com el barri havia hagut de lluitar per cada pam de carrer, per aconseguir qualsevol millora digna (clavegueram, enllumenat, transport públic, creació d’escoles…). Es va parlar també de la importància de reivindicar la condició de perifèria, zona que normalment queda invisibilitzada i oblidada.
Després vam poder accedir a l’arxiu històric de Roquetes per posar imatges a tot el relat sobre les lluites socials de l’últim mig segle, i vam rebre un acompanyament idoni per part del membre de l’arxiu, tant pel seu coneixement sobre aquest com pel seu domini de la història de la zona. Gràcies a aquesta visita vam sortir amb una àmplia selecció de fotos, amb les vam desenvolupar cinc propostes que vam traslladar a l’Ateneu per tal que la comunitat n’escollís una. La temàtica era comuna en totes elles: les lluites socials i les reivindicacions comunitàries dels últims anys; però cadascuna s’enfocava a un àmbit diferent d’aquesta memòria col·lectiva. Vam prendre la decisió que totes les propostes mantinguessin la intervenció tipogràfica que s’havia realitzat durant els primers anys de l’Ateneu per part del Colectivo almorrana, i que va seguir un procés participatiu en el qual la gent de la comunitat va aportar paraules i conceptes que es van reflectir a la façana. És una intervenció icònica i que també aporta valor al nou mural. Finalment, l’elecció va recaure en una imatge del cèlebre fotògraf de Nou Barris Quim Manresa, que des de jove va retratar la realitat del seu entorn, les barraques de Santa Engràcia, sèrie de la qual va sorgir un llibre amb mítiques fotografies. Una d’elles es va fer especialment famosa, una nena amb una pancarta on es llegia “pisos si, barraques no”, però nosaltres vam escollir la imatge que finalment s’ha pintat perquè reflectia el vessant comunitari: no és un sol personatge sinó la força de la xarxa i la col·lectivitat amb el que Nou Barris s’ha fet fort.
Un cop decidida la proposta, va començar la intervenció, que va durar deu dies de treball intens. Durant aquells deu dies, vam tenir el plaer de rebre la visita de la Pepi i la Charo, dues de les protagonistes de la fotografia, que segueixen vivint al barri i es van poder reconèixer a si mateixes i a les seves familiars al mural. Elles no recorden el moment de la imatge, perquè va ser un moment fugaç, però després els ha anat tornant perquè les imatges s’han fet famoses, i d’alguna manera s’han convertit en narradores vives de la història recent. Quan els preguntàvem sobre aquella època, elles recordaven amb acidesa que el seu avi, migrant i humil com molts altres, va destinar els seus estalvis de tota una vida a un habitatge que mai es va arribar a construir, perquè la constructora va desaparèixer amb els diners. Malgrat ser un record amarg perquè molta gent ho va perdre tot, elles eren petites i la vida els semblava més fàcil i feliç.
