La manifestació de les galledes

Vilanova i la Geltrú, 2021
La manifestació de les galledes a Vilanova i la Geltrú l'any 1965

El conegut episodi vilanoví de l’anomenada Manifestació de les Galledes constitueix evidentment un fet que permet analitzar amb deteniment la situació social de la Vilanovadel franquisme, i no només pel que fa al paper de la dona, sinó també al creixement econòmic i a les condicions d’aquelles dècades.

CONTEXT HISTÒRIC

Una col·laboració de: Josep Ma. Ràfols Cabrisses, periodista, historiador i escriptor.

El deficient servei d’aigua a les cases de Vilanova va començar a mitjans dels anys cinquanta i va atènyer el seu punt màxim una dècada després, quan d’aigua n’arribava només un filet, durant un temps molt reduït del dia i, sovint, la que es distribuïa era salada. Les famílies s’havien de proveir fent cues a les fonts públiques i carretejant l’aigua amb galledes fins a les cases, sovint a segons i tercers pisos. Davant d’això, un grup de dones va convocar mitjançant un llançament d’octavetes a les mestresses de casa a una protesta pública, portant una galleda a la mà, per demanar que es restablís el subministrament d’aigua. Cal recordar que durant el franquisme no s’autoritzava cap altre tipus de manifestació que no fos les d’exaltació del règim; les altres eren severament castigades, amb penes d’empresonament i sancions econòmiques.

La manifestació, convocada davant l’ajuntament pel migdia del dia 24 de setembre de 1965, va reunir tan sols a set dones que es van concentrar al capdamunt de la rambla Principal. Allà es van plantejar si, donada la poca assistència, suspenien la convocatòria o la tiraven endavant, i van decidir finalment mantenir la protesta. Les manifestants van ser, per ordre alfabètic:

  • Francesca Cabrisses Vilàs
  • Montserrat Esteve Batlle
  • Lluïsa Grifoll Alado
  • Enriqueta Guinda Brull
  • Cèlia Lorenzo Bravo
  • Dolores Ruiz Vinuesa
  • Àngela Zarzoso Salvat

Cal destacar que M. Lluïsa Grifoll estava embarassada de vuit mesos i que va tenir la criatura cinc dies després d’anar a la manifestació.

Després de baixar en silenci per la rambla, on eren vigilades per policia secreta col·locada a les cantonades -fent veure que llegien el diari- el grup de dones va arribar a la plaça de la Vila, on hi havia unes dues-centes persones concentrades. Elles van passar pel mig d’aquesta gent, que anava obrint un passadís al seu pas. No hi hagué cap pancarta ni cap crit.

Quan estaven entrant a l’ajuntament se’ls va apropar una senyora que no coneixien i els va preguntar què estaven fent. Després que li expliquessin, la desconeguda va dir: “Doncs si protesteu per la manca d’aigua, jo també vinc amb vosaltres. No porto galleda, però això també valdrà”, va concloure alçant el cistell de plàstic d’anar a comprar que portava.

Un cop a dins el vestíbul de la casa gran, es trobaren un grup d’homes, possiblement policies secretes, que els barraven el pas i tractaven d’arraconar-les cap a una porta que duia a un petit calabós. Tanmateix, elles es van plantar, dient als policies: “Ni se’ls acudeixi tocar-nos”. Van demanar per parlar amb l’alcalde, però quan els van comunicar que aquest no hi era, van sol·licitar dialogar amb un representant seu i se’ls va donar la mateixa contesta. Davant la manca de resposta oficial es van mantenir allà una estona, fins que van donar la protesta per acabada.

Quan van arribar a casa seva, tres de les protagonistes de la manifestació descobriren que una parella de guàrdies civils les esperaven a la porta per a demanar-los-hi que els acompanyessin a la caserna de la Benemèrita. Francesca Cabrisses va respondre que no hi podia anar perquè havia de fer el dinar pels seus sis fills. Els uniformats dubtaren entre obligar-la o confiar en la seva paraula. Per tal que no temessin que fugís, ella els va dir: “No puc pas fugir tenint sis fills”. Els guàrdies finalment van acceptar. Ella va fer el dinar i després va agafar la bicicleta i es presentà a la caserna.

Allà va ser interrogada durant cinc o sis hores. Se la va amenaçar a rapar-li el cap, cosa que finalment no es va produir. L’objectiu principal dels interrogadors era descobrir si darrere de manifestació hi havia algun partit polític, cosa que ella va negar i que realment va ser així. Arribà a casa a l’hora de sopar. No hi ha testimoni dels interrogatoris de les altres dues detingudes, però és lògic pensar que devien ser similars. 

Uns dies després, les tres detingudes i interrogades van rebre la notificació del governador civil, Antonio Ibáñez Freire, que se’ls havia imposat una multa de 5.000 pessetes a cadascuna de les tres. 

Els diners per a pagar les sancions es reuniren a través d’aportacions de particulars, fetes arribar a través del quiosc que regentava una d’elles, Àngela Zarzoso, al cap d’amunt de la rambla Principal o a les seves cases. Una de les aportacions va arribar anònimament, dins d’un sobre on, a més d’haver-hi uns diners, es deia: “… I gràcies per haver fet tan poques allò que hauríem d’haver fet tantes”.

Josep Maria Ràfols Cabrisses (Vilanova i la Geltrú, 1951), conegut com a “Mima Ràfols” és un periodista, historiador i escriptor català.
Va estudiar periodisme a la Escola Oficial de Periodisme i va començar a treballar al Diario de Barcelona. Posteriorment fou un dels membres fundacionals d’El Periódico de Catalunya, de l’edició catalana d’El País i de TV3, on va ser el primer director del Telenotícies i el cap dels Serveis Informatius. El 1989 deixà TV3 per reincorporar-se al Periòdico, on assumeix diverses tasques de responsabilitat fins a l’estiu de 2006.

Actualment es dedica a la investigació periodística, fruit de la qual és coautor del llibre Tarradellas, El guardià de la memòria (Editorial Pòrtic, 2017) i de dues col·leccions de llibres sobre la Primera i la Segona Guerra Mundial. El 2017 publicà la seva primera novel·la, El Xiscle de la Sirena (Pagès Editors), la qual fou guardonada amb el premi Fiter i Rossell del Cercle de les Arts i de les Lletres d’Andorra 2016. El seu últim llibre és La increïble història del bisbe Irurita, on explica que el prelat de Barcelona durant la Guerra Civil no va ser afusellat a la tàpia del cementiri de Montcada, com refereix el relat fet pel franquisme acabada la guerra, i relata allò que realment li succeí.

EL PROCÉS DE TREBALL

Des del primer moment que ens reunim tant amb la regidoria de memòria de l’ajuntament de Vilanova i la Geltrú com amb el taller de Dones amb memòria; des de Murs de Bitacola detectem, a l’hora de copsar i analitzar la realitat social d’allà on anem a treballar, que a la ciutat hi ha una magnifica, llarga i profunda feina al voltant de la memòria. La nostra feina ha consistit, per tant, a actuar d’acord amb els nostres objectius i exercir merament d’altaveu d’aquesta realitat i aquestes accions que s’han fet al llarg del temps per preservar la memòria comunitària, com els vint anys de trajectòria de Dones amb memòria. Així doncs, en el mural hem intentat reflectir un dels molts episodis memorístics de Vilanova, així com el vintè aniversari del taller. Aquest últim fet hem triat representar-lo amb les mans d’una àvia passant un got d’aigua a les mans d’un infant, en una metàfora visual del concepte de la transmissió de la memòria com a un bé intangible i absolutament necessari, i del valor de l’aigua a Vilanova i la Geltrú, un bé bàsic per la vida que s’ha hagut de lluitar i defensar.

Cedim l’espai al taller de Dones amb memòria perquè siguin elles qui narrin quina ha estat la seva trajectòria i activitat, i només podem afegir que ha estat un plaer treballar en un context així, amb un relat tan interessant i bonic com ho és la manifestació de les galledes i poder visibilitzar i reivindicar el paper d’aquest grup del qual podem aprendre tantes coses, tant en l’àmbit de cultivar i transmetre la memòria com pels relats de totes i cadascuna de les participants d’aquest taller.

Taller de la Història a les nostres mans. Dones amb Memòria.

Una experiència local, de gènere i pedagògica amb la col·lecció La Memòria del Futur

Una col·laboració de: Judith Barbacil Mestres, historiadora i docent.

En el marc de la celebració dels vint anys de vida del taller Dones amb memòria de Vilanova i la Geltrú, les regidories de Gent Gran i Memòria Històrica han volgut homenatjar aquestes dones que, setmana rere setmana, recuperen les memòries col·lectives i les transmeten a les generacions futures.

Per aquest motiu, el reconegut artista muralista Roc Blackblock ha estat l’encarregat de fer un mural per rememorar la manifestació de les galledes de l’any 1965. L’elecció d’aquesta manifestació i de la fotografia que la il·lustra no han estat casuals. El taller de les Dones amb Memòria té per finalitat recuperar i divulgar la història local i la vida quotidiana en clau femenina. És per aquest motiu, que el taller ha volgut recuperar una de les imatges més icòniques pel que fa a l’escassetat d’aigua que va patir la ciutat des de mitjans dels anys cinquanta fins a finals del segle passat, i que fou realitzada pel fotògraf local Jordi Mas. La voluntat d’aquesta elecció ha estat la de recordar i transmetre a la ciutadania que l’aigua és un bé preuat i que generacions de vilanovines i vilanovins (sobretot infants i dones) van ser els protagonistes a les fonts a l’hora d’omplir els cossis i les galledes per portar l’aigua a les llars. En paral·lel, mitjançant aquesta fotografia (recordem que no se’n conserva cap de la manifestació perquè les que es van fer van ser requisades) volem tornar a recordar que,  l’any 1965, un grup de dones van protestar per aquesta escassetat en plena dictadura franquista. El taller novament, aprofitant el seu vintè aniversari,  vol mostrar que la història és patrimoni compartit i que les dones hi hem estat presents sempre.

Ja ho deia Maria Aurèlia Campmany: “El fet és que durant segles i segles la dona ha treballat en el camp, s’ha esdernegat rentant i traginant coves de roba, ha portat tota mena de pesos, ha filat, ha teixit, ha fet ceràmica, ha anat a vendre als mercats… ha dormit poc, ha menjat poc, ha vetllat. Naturalment sense contracte de treball. Ningú no s’havia adonat que treballava“. (Maria Aurèlia Campmany. La dona a Catalunya, 1966)

L’origen del taller La Història a les nostres mans. Dones amb Memòria és la versió que va iniciar la Diputació de Barcelona a finals dels anys noranta i que l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú ha potenciat i donat continuïtat durant vint anys, constatant que la història oral ha realitzat una contribució important a la historiografia contemporània de les dones del nostre país.

Els dos primers anys del taller es van definir com els de l’aprenentatge de les tècniques de la recuperació de la història oral, mitjançant la seva coneixença, l’exercici de les seves pràctiques i sempre en paral·lel amb una formació continuada en història de les dones. Calia observar com i què havia tractat la història general el paper de les dones, a més de quins eren els referents i els estudis que ens havien arribat a les mans.  Després d’aquest breu període de treball conjunt, d’assessorament i de mestratge, guiat pels tècnics de la Diputació, aquest recurs va finalitzar i es van plantejar dues opcions: Continuar? Acabar? L’aposta va ser la de continuar i el taller va iniciar un camí que cap altra experiència del territori va seguir i que, avui en dia, l’ha fet única al país.

L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú va optar per donar continuïtat a la iniciativa endegada, ja que havia constatat un augment exponencial de les participants i un ressò notable a la ciutat després de dos reculls interns que havien fet una primera aproximació a figures femenines significatives de la localitat. Per tant, s’estava generant un nou discurs paral·lel, complementari i necessari per a la revisió dels estudis ja existents a la població.

 

El taller va anar demostrant any rere any el seu potencial, propiciant que dones de tots els àmbits acceptessin explicar les seves experiències professionals i personals. Aquesta pràctica, que encara dura avui dia, dona la possibilitat de parlar entre dones sense defugir cap tema, i combinar totes les facetes del món quotidià però també femení, familiar i professional. Les dones han hagut de seguir un procés de convenciment i reconeixement vers la seva pròpia importància per començar a parlar, fet que ens ha ajudat a ordenar l’experiència present, tant de les adultes com de les més joves. 

Tanmateix, l’evolució del taller va donar a entendre que hi havia una necessitat de sortir de les parets del lloc de trobada setmanal per la gran quantitat de coneixements inèdits que s’havien recollit durant quatre anys. Un període en el qual ens havien apropat al món de l’ensenyament, la pagesia, les fàbriques tèxtils, els esports, les modistes, les llevadores, les botigueres, l’església, l’escoltisme… i tants altres temes. 

La fórmula ideada va ser el de la creació d’una col·lecció de llibres que tingués un doble vessant: formats breus, de fàcil difusió i monotemàtics. Els altres requisits també quedaven clars. Havien de donar veu als sense veu. Tant homes com dones, i, encara que la columna vertebral seria el taller de La Història a les nostres mans. Dones amb memòria, els testimonis masculins s’hi afegirien per donar aquesta visió global que tant estem reclamant.

El segon vessant que fa de la col·lecció un instrument de treball que l’ha portat a convertir-se en referència local, ha estat el d’arribar a les escoles i els instituts per explicar que la història oficial, la del currículum, el més probable és que sigui incomplet perquè li manca la visió de la història de la ciutadania i la del món quotidià del qual és protagonista.  Des del seu inici, els centres educatius van tenir l’oportunitat, gratuïtament, de treballar un llibret monogràfic, encaixat en els grans esdeveniments del segle XX que aportava una visió de la vida quotidiana, femenina i local que enriquia el discurs oficial i donava una altra visió i un altre sentit a les classes. Cada volum es va acompanyar d’un material pedagògic que va ajudar a organitzar les visites a l’aula per part de les integrants del taller.  

 

El nom que va prendre la col·lecció també va ser meditat i volgudament inequívoc, va rebre el nom de La Memòria del Futur perquè la consciència és un terme important en les tasques de recuperació; i la consciència de les generacions futures és prioritària.  

Després de vint anys de recorregut, el taller ha donat resposta a una necessitat palpable d’omplir el buit i l’oblit endèmic del col·lectiu femení en els llibres d’història. Tots els volums de la Memòria del Futur han tingut una contextualització històrica idèntica i que és fruit de la mateixa existència del taller com a testimonis directes. Les seves integrants són dones nascudes dels anys vint del segle passat fins als anys cinquanta. Aquesta realitat ha fet que el context històric analitzat i que vertebra la col·lecció sigui el de la Segona República, la Guerra Civil i la Dictadura, sense pretendre’n fer un estudi exhaustiu de la temàtica que tracta. L’objectiu és ser una finestra que deixi passar sense pretensions una aproximació general als esdeveniments més importants, a la historiografia local existent i al rescat de testimonis anònims que ens ajudin a entendre els grans titulars de cada període, i de tota aquesta tasca col·lectiva en són les responsables les més de dues-centes dones que han participat i col·laborat amb el taller La Història a les nostres mans. Dones amb memòria durant aquests vint anys. Gràcies a totes.

Judith Barbacil  Mestres (Vilanova i la Geltrú, 1974). Historiadora i docent de secundària. Ha estat la coordinadora del programa de recuperació d’història local Dones amb memòria,  des dels seus inicis fins a l’actualitat (1998-2022), i ha participat com autora o coautora en les onze publicacions i treballs pedagògics que integren la col·lecció  la Memòria del Futur.

A nivell de publicacions locals ha col·laborat en nombrosos treballs, destacant el llibret de difusió ciutadana Carrers en femení, el Diccionari Biogràfic de Vilanova i la Geltrú o el llibre Pinzellades de les activitats físiques i esportives a Vilanova i la Geltrú, totes elles de l’ Ajuntament de la ciutat. És patrona de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer des de l’any 2008 i membre de la Comissió Històrica i de la Comissió de Nomenclàtor de la ciutat. 

A nivell educatiu va ser la coordinadora del Projecte Educatiu de Ciutat (2006-2008). Ha portat a terme la seva tasca docent en centres públics, formant part d’equips directius i, darrerament, ha estat cap de l’Àrea per a la Coordinació i la Planificació Escolar dels Serveis Territorials a Barcelona Comarques (2018-2021).

More
articles